Certament la interfase terra-mar sobre substrat rocós és un dels biomes més interessants de tota la Mediterrània. En mars sense marees, com és el nostre, en uns pocs centímetres de diferencia les condicions físico-químiques de l´aigua poden canviar radicalment i els éssers vius que viuen fixats es situen seguin les seves preferències. En aquesta franja litoral de menys d´un metre la qualitat de la llum, la temperatura, l´agitació de l´aigua… canvien substancialment. Aquest agrupament d´organismes es produeix en forma de cinturons paral·lels a la línia de costa que, també es coneixen amb el nom d´horitzons.

Els naturalistes ja fa molt de temps que van observar aquest fenomen i l´han descrit sota el nom de zonació litoral. Els diversos horitzons en que es subdivideix aquesta llenca entre la terra i el mar són: el supralitoral, el mediolitoral, l´infralitoral i el circalitoral.

La zonació litoral sobre substrat rocós a la costa Brava central. Noteu els diversos horitzons formats per diverses espècies d´algues

Un altre dels factors que determina la presència o l´absència de determinades espècies és la qualitat de l´aigua. Així en llocs amb una forta pressió humana hi ha espècies de caire més nitròfil, adaptades a aquest estrès ambiental i amb un creixement ràpid. En els indrets més ben conservats i amb una qualitat de l´aigua excel·lent els organismes que s´hi troben representen la màxima estructuració i complexitat del sistema natural.

El fenomen de la zonació litoral és molt semblant a la distribució dels estatges de vegetació segons l´alçada. En aquest cas, les plantes s’organitzen segons les condicions climàtiques. Un bon exemple d´aquest fet és la distribució de la vegetació al Montseny segons l´alçada. De totes formes, la gran diferència entre els estatges de vegetació i la zonació litoral està en l´amplada de les franges amb espècies diferents. Mentre que al Montseny, posem pel cas, aquesta distribució es produeix al llarg dels seus 1700 m d´alçada, els horitzons litorals de la costa rocosa ,en la costa Brava varien en molt pocs centímetres de diferència.

Perfil esquemàtic dels estatges de vegetació del massís del Montseny. 1-Nivell culminant del matollar de ginebró 2-Estatge de la fageda; inclou les avetedes. 3-Estatge de la roureda de roure de fulla grossa. 4-Estatge de la roureda de roure martinenc 5-Estatge de l’alzinar muntanyenc. 6-Estatge de l’alzinar inferior o amb marfull; inclou la franja de Sureda. 7-Bosc de ribera ran els cursos d’aigua. Original de Josep M. Panareda, dibuixat per Maravillas Boccio)

En aquest ambient, moltes vegades, la presència d´espècies depèn de la disponibilitat de trobar un tros de d´espai en el substrat on fixar-se allà on les condicions els hi són més òptimes. La lluita per l´espai esdevé clau per a entendre la presència o absència d´algunes especies.

En aquesta guerra per sobreviure, els epífits, organismes que viuen fixats sobre d´altres, especialment algues o fanerògames, representen una bona estratègia de colonització de l´espai. El trottoir, l´alga incrustant Lithophyllum byssoides, és un molt bon exemple de tot plegat. En les bioconstruccions d´aquesta alga es crea un entramat de cavitats que són aprofitades per una munió d´organismes que les utilitzen.