Els fars han estat per a mi  una constant que m´ha acompanyat al llarg dels anys. La seva silueta sempre ha tingut alguna cosa que m’atreia, potser la seva llum que trenca la foscor de la nit i dona tranquil·litat a qui la observa.

De tots, els de la Bretanya i Normandia, sotmesos als embats dels temporals i de les onades,  són els més famosos. A la mediterrània, i a la costa  catalana estan fets  a una escala molt  més domèstica.

A casa nostra, el més  conegut és el far del Cap de Creus, que ens obre el dia cada dia.

Pel costat del far de Calella hi passo cada dia de cada dia. Talment sembla que m’assenyali el camí cap a la feina, no fos cas que em desorientés.

El far de Tossa, amb les muralles de la vil.la vella, el far de Cala Nans, amb la visió de Cadaqués al fons de la badia, el far del Cap de Sant Sebastià a Llafranc, sobre el majestuós penya-segat, el far de la Punta del Fangar al delta de l’Ebre, o el far del Cap de Tortosa a mar obert,….

De tots però, n’hi ha un que no es troba a les cartes nàutiques. Em refereixo al far de Can Jalpí a Arenys de Munt, a cinc quilòmetres de la costa i rodejat d´alzines i pins. El far es troba a l´interior de la finca del mateix nom avui  convertida en un parc públic.  El de Can Jalpí es un far de muntanya. En aquest cas en lloc de navegants, el far ofereix recer als muntanyencs.