Arxiu d'etiquetes: entorn

L’Empordanet marítim

Publicat el per
Respon

Josep Pla té una extensa obra on destaquen les brillants descripcions del paisatge de la Costa Brava. L’imaginari de Pla inclou un espai que ell anomena “L’Empordanet”, el seu petit univers amb epicentre al Mas de Llofriu on l’escriptor hi passà llargues temporades.

A nivell geogràfic podem situar els límits d’aquesta àrea entre el massís del Montgrí i el de les Gavarres. Les illes  Formigues i les Medes serien la partió marítima d´aquesta àrea planiana. Al seu interior, la Vall d’Aro i el pla de Palafrugell en serien els elements més destacats. I si, el que voleu és gaudir d’una bona visió d’aquest espai, hi ha dues talaies naturals. Al nord, el Pedró de Pals i al sud  l’ermita i el Far de Sant Sebastià.

La Marquesa, un dels freus més bonics de tot el nostre litoral

A nivell marítim, l’Empordanet seria el tros de costa que va des de el Cap Roig, a Calella de Palafrugell i fins al Bisbe Mort a l’extrem de llevant de la platja de Pals. Els nuclis de Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, Fornells, Sa Tuna i Sa Riera formarien part de la façana costanera d’aquest territori. Aquests enclavaments avui ja no tenen la màgia que va poder contemplar Pla però l’essència marinera d’aquests petits nuclis de pescadors encara es pot palpar fàcilment. El majestuós Cap de Begur seria l’accident geogràfic més destacables de l’itinerari.

Si exceptuem la platja de Pals, es tracta d´una costa abrupta i poc amable per a la navegació costanera. El vent, les onades i els nombrosos esculls fan estar a l’aguait  al navegant. Els capricis de les forces tectòniques i els agents erosius han esculpit un paisatge salvatge que ens evoca les penúries amb que van viure els primers pescadors que van formar aquests nuclis. La costa està formada per granits i granodiorites que canvien de tonalitat segons el tram que es tracti. A estones les tonalitats són ataronjades especialment entre Aiguablava i Aigua Xelida. En d’altres sectors, colors  més grisos i foscs com a la zona de Sant Sebastià.

Aigua Xelida, l’epicentre merítim de l’Empordanet

Els freus hi són abundants i fan les delícies de les petites embarcacions que s’atreveixen a travessar-los. De tots, destacar la marquesa, el pas estret que ens porta fins a la petita platja del mateix nom, un espai màgic durant la major part de l’any però atapeït durant la temporada estival. De totes les platges, la més planiana és sens dubte, el racó d’Aigua Xelida on Josep Pla rememora les estones que hi va passar amb l’Hermòs i en Gotàs.

A la marina de l’Empordanet també hi són freqüents les coves. Precisament en aquest tram es situa la cova marina més llarga de tot el litoral català, la cova d’ En Gispert, amb més de 170 m de profunditat i que és un reclam que cada vegada atreu a més navegants. Durant els mesos de l’estiu l´alba coincideix precisament amb la orientació de la cavitat, i  és clar, cada vegada més, la concentració a dins de la cova per fer coincidir les primeres llums del dia per a veure aquest fenomen són més abundants. Potser caldria regular aquesta pràctica. A més de la cova d’en Gispert hi ha d’altres de destacables coma ara la cova del Bisbe o la cova de la taca groga, en referència al sofre que es veu a la mateixa paret.

Sortida del Sol a la cova d’en Gispert

La banyera de la rusa, al tram més meridional de l’Empordanet és la darrera joia d’aquest itinerari per la costa que Josep Pla va voler glossar en la seva obra. Això és però, una altra històriademar

Capironat marí

Publicat el per
Respon

Fa uns mesos la biòloga arenyenca Carme Buxalleu va realitzar un estudi per avaluar la presencia del Capironat marí (Reseda hookeri) a les platges de Santa Susanna. De fet, la primera cita d´aquesta espècie a les platges del Maresme es deu a Pere Montserrat que la va identificar i recol·lectar en petits sectors de les platges de Malgrat i a la platja de les Dunes de Santa Susanna l´any 1956 on va ser observada fins al 1971. A partir d´aquesta data sembla que la planta s´extingeix.  No va ser fins al 2015 que Xavier Romera la va retrobar  un altre cop a la Platja de les Dunes de Sant Susanna i al 2018 en publica, juntament amb Moisès Guardiola, la seva troballa en una comunicació a ICNH (Institució Catalana d’Història Natural). En aqueta observació es detecten uns dos-cents individus repartits en un tram de 350 m en una estreta franja de pocs metres d´amplada situada entre les sorres litorals sense vegetació i les comunitats de plantes ruderals dels accessos a les platges, aparcaments i vies de comunicació. Cal esmentar que l’aspecte i composició florística de la població trobada a la platja de les Dunes al 2015 és molt diferent de la que hi va trobar Pere Montserrat anteriorment.

Capironat marí (Reseda hookeri). Foto: Natura-Tordera

El capironat marí és una planta herbàcia que pot arribar a assolir fins a mig metre d´alçada encara que normalment és més baixa. Com moltes plantes adaptades a l’aridesa, presenta unes fulles un xic carnoses. Les flors són blanques i formen un raïm dens i allargassat. Les llavors tenen forma de ronyó, són petites, lluents, marró negroses i amb la testa llissa. Aquestes darreres característiques serveixen per identificar l´espècie i diferenciar-la d´altres properes.

El capironat marí viu en ambients marins  sorrencs i rocosos  i és una espècies endèmica de la Mediterrània occidental. Les seves poblacions es troben molt aïllades i disperses. Es considera una espècie amenaçada en perill crític extinció. A la Península Ibèrica només ha estat citada al Maresme i a les illes Columbretes, aquí la població és molt més reduïda, limitada a una setantena d´exemplars. Això ens indica que la població del Maresme és la colònia d’aquesta espècie vegetal més nombrosa del Món.

Amb l´estudi de Carme s’ha fet una troballa d’una població estimada de 5855 individus fet que significa un increment espectacular respecte als 200 exemplars que van ser observats un parell anys abans i que posa de manifest que els tancats que es van realitzar per a la seva protecció han funcionat de manera excel·lent.

Mapa ubicació dels tancats de protecció, dels inventaris i dels transsectes a la platja de les dunes de Santa Susanna. Font: Carme Buxalleu

No obstant aquestes bones notícies, el capironat marí està sotmès a una sèrie d’amenaces que s´haurien de minimitzar per garantir la seva viabilitat futura. El fet de tenir una única població a Catalunya i en una àrea de distribució molt petita fa que l´intercanvi genètic sigui molt baix. La degradació de la rere platja i l´aparició d´espècies ruderals i invasores com ara la canya (Arundo donax) i el bàlsam (Carpobrotus edulis)  limita també molt la seva expansió. A més, el pas de vehicles i persones pel vial a tocar dels tancats afavoreix la vegetació ruderal i la perpetua. D´altres amenaces tenen a veure amb que l´espècie no pot colonitzar espai fora dels tancats al ser una zona altament humanitzada.

Vista la importància de la descoberta, l´Ajuntament de Santa Susanna està protegint el perímetre on es troba la planta amb tanques alhora  que vol fer divulgació per donar a conèixer el valor que es mereix la troballa i conscienciar els usuaris de les platges de la riquesa que contenen. En l´estudi de la Carme Buxalleu s´hi recullen moltes propostes que caldria executar per tal de mantenir la població de la platja de les Dunes, la darrera del món. Això és però, una altra històriademar.

Vent de Frau

Publicat el per
Respon

No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents.

JOAQUIM RUYRA, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vents tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar.

Tal dia farà un any

Publicat el per
1

Aquesta darrers dies ha fet un any que la tempesta Glòria va escombrar  la costa catalana. Des del punt de vista natural i ambiental, el pas del Glòria pel nostre litoral ha  estat una de les millors coses que ens  podrien haver passat. El temporal Glòria va naturalitzar espais costaners  com ara el delta de la Tordera, fet que les entitats ecologistes i conservacionistes portaven demanant des de fa molts d´anys i que mai havien aconseguit.

El temporal va regenerar la llacuna i la barra litoral que les administracions i els particulars, sobretot els càmpings,  amb interessos a la zona, s´entossudien en desfer cada vegada que es formava de manera incipient. A més, els sediments abocats  al mar han format una mena de dic que actua protegint el mateix delta dels embats de les onades.

La tempesta  Glòria ens ha fet caure la cara de vergonya en treure a la llum la nefasta gestió que s´està fent de la franja litoral, de la llera de rius i de rieres i dels  residus entre d´altres.  El pas del Glòria ha fet obrir molts ulls i ara es veu d´una altra manera la mala planificació del territori que s´ha fet a nivell litoral.  Es comencen a sentir comentaris que creuen que no serveix de res protegir les infraestructures col·locades a primera línia i que el que caldria fer seria donar-les per pèrdues o desmantellar-les.

Les restes naturals arrossegades pels temporals afavoreixen les espècies típiques de platja. Foto: Javier Romera

Els efectes del Glòria també estan fent replantejar el model turístic de “Sol i platja”.  El Glòria ha ajudat a posar en mèrit els valors naturals de les nostres platges i deixar de considerar-les sorrals erms al servei d´un turisme irrespectuós. Malgrat tot encara hi ha molta feina a fer en aquest àmbit. Son encara  molts els que creuen que les platges s´han de netejar dels troncs i de les restes que hi van abocar les rieres durant el temporal ignorant que aquestes restes vegetals que arriben a les platges, contribueixen a la seva protecció enfront dels temporals i afavoreixen diverses espècies típiques de platja. En aquest cas només caldria fer-ho amb els plàstics i d´altres residus d´origen humà que han aparegut a les platges i amb els rizomes de les canyes, una espècie invasora que ja forma part del nostre paisatge i que s´ha vist afavorida pels usos que encara en fa l’agricultura. Caldria en aquest sentit controlar la canya i, en la mesura del possible, intentar eliminar-la i repoblar els nostres pobres rials amb espècies típiques d´aquets ambients com ara els alocars.

Nivells de clorofil.la (producció primària). Mapa esquerra 3 de febrer de 2020, després del temporal Glòria. Mapa dreta: nivells de clorofil.la d´ahir. Noteu les elevades concentracions de clorofil.la immediatament després del Glòria. Font Ifremer

En un altre sentit, els sediments abocats al mar per part del Glòria han contribuït de manera notable a la fertilització de les aigües costaneres i en conseqüència, els nivells de producció primària, han arribat a valors mai vistos. Aquest efecte es importantíssim en un mar com la mediterrània que es comporta com a un estuari negatiu i que va perdent irremeiablement nutrients. Així doncs, la fertilització de les aigües litorals per part del Glòria a contribuït força a la resta de la xarxa tròfica i, es clar, beneficiarà de manera irremeiable al sector pesquer.

I si a tot això hi afegim els efectes beneficiosos sobre el medi que ha produït la pandèmia i els confinaments,  ja tenim la combinació perfecta per a retornar a la situació l que mai s´hauria d´haver perdut. Des del punt de vista ambiental no es gens agosarat afirmar que l’any 2020 ha estat el millor any pel que fa a la conservació i la protecció de la natura a casa nostra, Això és, però una altra històriademar.

Cogombres de mar

Publicat el per
4

Això és conserva d’holotúries: un malai diria que no té rival en tot el món

JULES VERNE (Vint mil llegües de viatge submarí)

Les holotúries, pixotes o cogombres de mar són uns representants del grup dels equinoderms molt abundants en els nostres fons litorals, especialment en els tous (sorra i fang). Se’ls coneix popularment també amb d´altres noms, alguns ben suggerents com ara: pardals de moro, carais de moro, botifarres de mar o pixotes de mar entre d´altres, es que això dels noms populars és tot un món.

Malgrat que a primer cop d´ull la seva morfologia externa no ens fa pensar en un equinoderm, una observació més detallada ens deixa veure la simetria radiada típica d´aquest grup d´animals. El cos dels cogombres de mar és allargat i tou de consistència. La boca és a un extrem de l´animal i està rodejada de tentacles. Els sexes són separats, la fecundació és externa. El seu desenvolupament és indirecte  i no hi ha cap mena de dimorfisme sexual. El seus moviments són lents i ho fa reptant pel fons.

Cogombre de mar en un fons de grava al Cap de Creus

L’alimentació d´aquest grup d´espècies és bàsicament sedimentívora. El cogombre de mar ingereix grans quantitats de sorra i s´alimenta dels detritus, de la  matèria orgànica i de petits organismes que es troben en el sediment. Les  restes són expulsades per l´anus en forma de cordons sorrencs envoltats d´una fina capa mucosa.

La primera reacció que té una pixota quan se sent amenaçada es expulsar aigua per l´anus i a continuació contreure el seu cos i endurir-lo.  Les holotúries són capaces d´expulsar els seus òrgans interns com a mecanisme de defensa enfront dels depredadors, aquests són regenerats un altre cop. Normalment expulsen per l´anus uns filaments enganxifosos anomenats tubs de Cuvier aquests contenen, en algun cas, substàncies paralitzants com ara una metzina anomenada holoturina amb interès farmacèutic per tractar el dolor. En certs cassos també són capaces d´expulsar part de seu tub digestiu que també acaben regenerant ràpidament.

Algunes espècies d´holotúria allotgen al seu interior un peix anomenat peix perla o rubioca (Carapus acus) que hi viu de manera comensal o paràsita al seu intestí.

A la Mediterrània es troben una quarantena d´espècies diferents de cogombres de mar. Les més important en les nostres aigües són: Holothuria tubulosa (pixota terrosa, botifarra de mar o pardal de moro) que és l´espècie més abundant a la nostra costa. Holothuria forskali (pixota negra o carallot negre), Holothuria sanctori (pixota de taques blanques), Holothuria poli (Pixota sorrenca) i Stichopus regalis (espardenya)

Si exceptuem l’espardenya, les pixotes no tenen entre nosaltres cap mena de valor gastronòmic. No obstant això, als mercats asiàtics i sobretot a la Xina són molt apreciats i es consideren afrodisíacs. Allà  es consumeixen cada any més de 40.000 tones. El trepang  són els cogombres de mar oberts, cuits i assecats al sol.  Des del punt de vista nutricional els cogombres de mar són rics en proteïnes (fins a un 50 %) i minerals. Contenen molt pocs greixos i sucres.

Ofiures: Les Estrelles de vidre

Publicat el per
3

Les ofiuroïdeus són un grup d´equinoderms amb un aspecte extern que ens recorda molt a les estrelles de mar. Amb cinc braços, de simetria pentaradiada i d´aspecte reptant. El seu aspecte fràgil, fa que alguns les anomenin estrelles de vidre.

Les ofiures tenen un disc central molt marcat amb plaques molt visibles del que hi surten cinc braços, en alguns cassos ramificats. Els seus braços, a diferència de les estrelles són més prims i esvelts, formats per artells amb una musculatura que els dona mobilitat i flexibilitat que recorda al moviment serpentiforme. El seu moviment és normalment horitzontal i molt reduït verticalment.

La boca, com en les estrelles, té posició ventral i està evoltada de plaques que actuen com a mandíbules. No tenen anus i els productes no digerits són expulsats també per la boca. Els sexes normalment són separats malgrat que hi ha alguna espècie que és hermafrodita. Com les estrelles, tenen certa capacitat de reproducció asexual. Es reprodueixen sexualment amb fecundació externa i el seu desenvolupament és indirecte. Hi ha però alguna espècie que és vivípara. La forma larval de les ofiures, la larva ofipluteus, una larva molt característica de forma cònica proveïda de quatre parells de braços i allargats que és fàcilment observable en el plàncton marí.

Les ofiures tenen un aspecte inconfusible

Malgrat que hi ha espècies carnívores, la majoria s’alimenta de partícules en suspensió en l´aigua. Les estrelles de vidre són animals d´hàbits nocturns. Viuen en fons rocosos poc il·luminats. També les trobem en esquerdes, extraploms i a sota de les pedres en indrets amb poca llum. Molt actives durant la nit. Són fàcilment observables quan es practica l´snorkel nocturn. Poden presentar una gran diversitat cromàtica entre els exemplars d´una mateixa espècie.

A la mediterrània hi ha una trentena d´espècies diferents, algunes d´endèmiques. Entre les espècies més comunes destaquen: l´estrella de potes bruna (Ophioderma longicauda), l´estrella de potes espinoses (Ophiothrix fragilis), la ofïura negra (Ophiocomina nigra), el fregall (Astrospartus mediterraneus), Amphiura chiajei i Ophiomyxa pentagona. De totes, l´estrella de potes espinosa és l’ofiuroïdeu més abundant a la nostra costa. Presenta el cos i els braços recoberts d´espines molt evidents.

L´única espècie mediterrània que presenta els braços ramificats és el “fregall”. Viu entre els 50 i els 200 m. És una espècie epibiont que viu sobre d´algunes gorgònies com la gorgònia vermella (Paramuricea clavata) i la gorgònia blanca (Eunicella sp) entre d´altres. Aquesta espècie es pot arribar a confondre amb les clavellines malgrat que aquestes formen part de l´ordre dels crinoïdeus, també anomenats lliris de mar. Això però és una altre històriademar.

Ermites marineres (II): Santa Cristina

Publicat el per
Respon

Santa Cristina és l´ermita més marinera i popular de tota la Costa Brava és troba al terme de Lloret a la platja del mateix nom. Les primeres noticies del temple daten del 1376 malgrat que aquesta primitiva església ha desaparegut amb l´actual construcció, d´estil neoclàssic de finals del segle XVIII.

L´ermita està situada en un petit turonet que presideix de manera majestuosa la bonica racó de Santa Cristina i la seva veïna, Treumal. De fet, en aquest punt hi ha la divisió territorial entre Blanes i Lloret. Així Treumal és la darrera platja del primer municipi mentre que Santa Cristina és la primera de Lloret. El paratge format per aquestes dues platges i l´ermita talment com una mona de pasqua al cim és un dels més bonics i emblemàtics de tota la Costa Brava i ha estat font d´inspiració de nombrosos artistes. El límit marítim d´aquesta divisió territorial és S´Agulla, un bloc granític de forma inconfusible.

Els exvots, en la majoria dels cassos són embarcacions ens miniatura. Alguns d´ells daten del S. XVIII

La història de l´ermita és una història de sacrificis i d´esforços de les classes més populars. Va ser construïda a través de les aportacions dels seus parroquians i de la seva pròpia ma d´obra. Es per això que avui encara, l”Obreria de Santa Cristina” és l´entitat encarregada del manteniment de l´espai i de les tradicions com la diada de Santa Cristina o bé l´aplec dels Perdons que se celebra cada segon diumenge de quaresma.

L’interès artístic del temple ve entre d´altres del retaule de marbre italià policromat que presideix l´altar amb una pintura que il·lustra el martiri de la santa. Però per sobre de tot, per la seva col·lecció d´exvots lliurats pels mariners lloretencs en agraïment a la Santa per haver intercedit en salvar-los la vida en temporals i naufragis.

Santa Cristina és la patrona de Lloret i cada 24 de juliol, dia de la seva onomàstica, és celebra una la tradicional processó marítima on es transporten les relíquies de la Santa des de la platja Gran de la vila. El seguici d´embarcacions té molta anomenada i es una data senyalada per tots els lloretencs. La processo culmina amb el tradicional                S´Amorra, Amorra, una competició de llaguts de rem que rememora el passat mariner de la vila. Hi participen els nou clubs de rem de la vila que representen els antics gremis. Sembla ser que antigament les embarcacions de rem transportaven tota la comitiva fins a la platja. L expressió “amorrar” significa tocar terra amb la proa de l´embarcació. Així el primer llagut que S´amorra és el guanyador.

Es una pena, però avui Santa Marta li ha pres el protagonisme a Santa Cristina

Evidentment, un cop la comitiva arriba a l´esglesia se celebra una missa en honor la Santa on els canten els seus goigs. Acabat l´acte religiós es menja el tradicional “estofat”, un plat mariner que es serveix a tots els assistents. La jornada es clou amb el tradicional Ball de plaça o dansa de les almorratxes on es rememoren les incursions i els danys que els pirates barbarescos van inflingir en aquesta costa.

Des de fa anys, la bellesa de l´indret s´ha vist estroncada per la construcció d´un complex turístic de molt mal gust que altera enormement els paisatge. Un desastre urbanístic que ha hipotecat de per vida el que va ser un dels millors racons de la Costa Brava. La història, aquí, es va repetint.

Les nostres estrelles

Publicat el per
1

Les estrelles de mar són uns dels organismes més populars dels nostres fons marins. Ja sigui sobre fons rocosos, sorrencs o bé en els alguers, les estrelles hi són freqüents. De la mateixa manera que els eriçons o les holotúries, les estrelles de mar pertanyen al grup dels equinoderms, invertebrats exclusivament marins que es caracteritzen, com diu al seu nom, per tenir espines a la pell.

Els Asteroïdeus o estrelles de mar presenten simetria radial. Normalment amb 5 radis, pentaradial, malgrat que també n´hi ha amb més (entre 6 i 10). La principal característica de tots els representants d´aquest grup és la presència d´un sistema ambulacral amb peus i canals plens d´aigua que els permet moure´s, alimentar-se i respirar. Tots són bentònics.

Malgrat el seu aspecte simpàtic i dòcil, les estrelles de mar són voraços depredadors. S’alimenten especialment de bivalves, gasteròpodes i fins hi tot, d´altres equinoderms que digereixen evaginant l’estómac cap enfora. Usen els peus ambulacrals com a ventoses per a trencar o obrir les closques de les seves preses. Algunes espècies representen un veritable problema en els cultius d´ostres i musclos.

L´estrella vermella és freqüent sobre fons rocosos i alguers

Tenen un esquelet fet amb plaques de carbonat de calci. Malgrat el seu aspecte rígid, són animals enormement elàstics. El cos està format per un disc central del qual surten els braços. A la cara ventral se situa la boca i a la dorsal s´hi troba l´anus i el madreporit, una estructura en forma de placa per on entra l´aigua al sistema ambulacral. El seu cos està ple d’òrgans sensorials que li permeten captar els estímuls ambientals.

La reproducció és externa amb estadis larvaris planctònics en gairebé tots els casos. Tenen sexes separats però també hi ha casos d’hermafroditisme. Una de les característiques principals de les estrelles de mar és la seva capacitat d’auto regeneració, un tipus de reproducció asexual molt particular que les fa úniques. Algunes espècies són capaces de regenerar tot el seu cos a partir d´un únic braç. En aquest sentit, l’àmbit de recerca científica és enorme.

No tenen pulmons, respiren a través de la seva pell amb el sistema ambulacral. Per això és important recordar que quan les observem no convé ni tocar-les ni treure-les de l´aigua ja que a partir de 10 segons fora de l´aigua poden arribar a morir.

Encara és possible trobar en algunes botigues de souvenirs de la costa estrelles de mar assecades que es venen com a objecte de decoració. Una pràctica que convindria eradicar per a canviar la mentalitat que es té d´aquests animals. Alguns, a més, com l´estrella proprada (Ophidiaster ophidianus) està protegida per la llei.

Es coneixen més de mil cinc-centes espècies diferents d´estrelles de mar. Moltes d´elles les trobem als nostres fons. L´estrella de capità petita (Asterina pancerii) és endèmica de la mediterrània i la seva mida es al voltant de 1,5 cm de diàmetre. Viu sobre els fulles de posidònia s´alimenta dels epífits. L´estrelleta (Asterina gibosa) fa només 6 cm i es troba en els alguers i a sota de les pedres. L´estrella de sorra (Astropecten aranciacus i A. Platyacanthus) és típica d’aquests tipus de fons. L´estrella verda (Marthasterias glaciaris) és la de major mida, pot assolir els 80 cm. L´estrella d’espines fines (Coscinasterias tenuispina) pot presentar entre 6 a 10 braços. L´estrella vermella (Echinaster sepositus) és típica de fons rocosos costaners.

Peix de roca

Publicat el per
1

Escórpores, rascasses, cap-roigs, penegals, lluernes, rogers, morenes, congres, neros, anfossos, corballs,…. Formen part d´una orquestra fantàstica plena de solistes que brillen amb llum pròpia al xup xup de la cassola de terrissa sobre els fogons. Com diria en Pla, un autèntic bodegó amb peixos.

Sota la denominació de “peix de roca” agrupem un seguit d´espècies que tenen com a denominador comú el fet de viure sobre afloraments rocosos. Malgrat aquest fet, aquesta classificació es basa més en criteris gastronòmics que no pas biològics , ja que el peix de roca té unes característiques comunes que el fan molt indicat pels “suquets” i pels caldos de peix. De carn molt gustosa i compacte que no es desfà en coure-la, des de sempre una menja humil de pescadors que s´ha convertit en un àpat de luxe en els millors restaurants.

Escórpores, rascasses o caps roig són els reis d´aquest grup. Foto: B.A. Diari Ara

El grup del peix de roca té una sèrie de característiques comunes. Són espècies bentòniques. Solen ser exemplars acolorits. Són espècies molt territorials i de creixement lent. La majoria són solitaris i voraços depredadors. Viuen encauats i rarament formen moles.

La seva carn, malgrat ser excel·lent, presenta moltes espines cosa que dissuadeix als compradors. Alguns com les escorpores i rascasses a més presentes punxes dèrmiques a la seva pell. Aquest petit inconvenient fa que siguin poc preuats en la cuina diària de les llars malgrat la bona qualitat de la seva carn.

No s´ha de confondre el peix de roca amb el peix de sopa. Malgrat que el primer és ideal per a ser bullit, dins el grup del peix de sopa s´hi inclouen espècies de petita mida i que, de per si mateix, no es valorarien gaire però que el conjunt dona un valor afegit al grup. Evidentment algunes espècies del peix de sopa també formen part del peix de roca però no totes les espècies del peix de sopa són espècies de roca.

Gairebé totes les espècies d´aquest grup viuen arran de costa i són capturades, d´un en un, amb arts de pesca artesanals, això fa que siguin exemplars de bona mida i d´una qualitat immillorable una vegada pescats. Els fons rocosos són uns hàbitats on els arts de pesca menys selectius no hi poden treballar amb facilitat i per això les espècies d´aquest grup es solen capturar amb ormeigs molt més selectius i que malmeten molt menys el cos dels animals com a ara els palangres, els tresmalls, les nanses i fins i tot amb pesca recreativa amb arpó.

A le Formigues hi ha un peix de roca excel·lent. Foto: Castell de Ceuró

Precisament la pressió de la pesca submarina és un dels factors claus per entendre la davallada d´aquestes espècies. Malgrat que no hi ha estudis fiables al respecte, l´espoliació que estan patint els fons marins per part dels pescadors recreatius està portant al límit aquest tipus de peix. Una altre factor per entendre la davallada de les espècies de roca es troba en la degradació dels hàbitats litorals per múltiples factors. Sense la recuperació d´aquests hàbitats, no podem pretendre recuperar les espècies de roca.

Tot i el seu elevat valor culinari, en aquest grup també hi trobem espècies amb poc valor gastronòmic o bé difícils de trobar a les peixateries com ara les castanyoles els cabuts o les julioles malgrat que aquestes últimes resulten excel·lents.

Alguns municipis de la costa Brava com ara Begur, des de fa anys promocionen aquest tipus de peix a través de jornades gastronòmiques a voltant del peix de roca.

La Costa de l´ Ametlla (costa nord)

Publicat el per
Respon

Malgrat que la Costa Brava es consideri el tram de litoral rocós més conegut del nostre país, hi ha d’altres sectors de costa on els afloraments rocosos són destacables i creen un paisatge de primera.

Entre els municipis de l´Hospitalet de l´Infant i l´Ametlla trobem un litoral força espectacular. Es tracta d´un tram rocós amb penya-segats d´origen calcari de baixa i mitjana alçada i molt exposats a l´onatge. La seva naturalesa fa que s´hagin format racons i petites cales que donen al paisatge una singularitat única. En els fons sorrencs de pendent suau es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La franja costanera limita en el seu interior amb alguns municipis i àrees urbanitzades. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila.

La fortificació de Sant Jordi d´Alfama

La millor manera de conèixer aquesta costa és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tot aquest tram arran de mar. Aquest recorregut es pot connectar amb el sector entre l´Ametlla i l´Ampolla.

L´únic punt negre de tot el recorregut són les instal·lacions de les centrals nuclears de Vandellòs situades al sud de la platja del Torn a l´inici del recorregut. Aquí, el camí de ronda transcorre per l´interior i guanyant alçada fins ben bé a la punta de l´Almadrava. A partir d´aquí i un cop travessat el municipi de Calafat el GR92 ressegueix la costa al 100 %. EL topònim d´aquesta platja prové de “temps era temps” en aquest indret s´havia col·locat una d´aquestes catedrals del mar. Avui no hi ha cap resta de l´antiga almadrava que va funcionar en aquest punt i la platja està pràcticament urbanitzada.

A partir d´aquest punt la costa és molt més retallada amb nombrosos racons i petites cales que encara guarden els eu encant malgrat l´incipient urbanització que estan patint. Immediatament després de creuar el municipi de Calafat i el seu infumable circuït ens trobem amb el castell de Sant Jordi d´Alfama, una fortificació edificada al s. XVIII segons l´estil francès de Vauvan i a sobre els fonament d´un monestir datat molt abans Pere I va ordenar la construcció de l’antic monestir per protegir els peregrins i combatre les ràtzies dels sarraïns. Avui, aquest indret estratègic forma part de manera irreverent d´un nucli urbanitzat.

Es tracta d´una costa de penya segats baixos d´origen calcari

A partir d´aquest punt ens endinsem en el paradís de les cales de la costa nord de La Cala, el nom popular del municipi de l´Ametlla de Mar. Un tram de costa que no té res a envejar de la arxiconeguda Costa Brava. El litoral d´aquest municipi de gairebé 20 Km compta amb nombroses platges verges i semi verges envoltades d´una màquia mediterrània típica amb garric i margalló i el rerefons de les muntanyes de Vandellós.

Cala Vidre, Cala Forn, Cala Bufador, Cala Mosques, Cala del Torrent del Pi, Cala Xelín, Platja de l´estany Tort, Cala del Llop Marí o Cala Pixavaques en són alguns dels seus exemples abans d´arribar a la Cala. De totes mereix un esment especial la Cala del Torrent del Pi que forma part del que popularment es coneix com a “les tres cales”, una platja verge amb una zona d´aiguamolls molt ben conservats.