Plàncton (I): Microalgues

La observació microscòpica d’una gota d’aigua de mar, especialment si l’hem pogut filtrar, ens mostra un univers d’organismes microscòpics que en termes generals formen part del plàncton. Una gran diversitat de formes de vida que els podríem dividir en dos grans grups, els organismes heteròtrofs, és a dir, el plàncton animal o zooplàncton i els organismes fotosintètics, el plàncton vegetal o fitoplàncton o microalgues.

Tal i com indica el mot, les microalgues són organismes microscòpics, normalment unicel·lulars que, com els vegetals, realitzen la fotosíntesis i per tant produeixen 02 que va a parar a l’atmosfera i a més són organismes capaços de fixar CO2 i transformar-lo en molècules orgàniques.

Les microalgues estan a la base de la cadenes alimentàries aquàtiques i filogènicament, es troben agrupats en el regne del protoctists justament amb d’altres grups molt diversos. Aquest regne inclou una gran diversitat d’organismes d’estructura molt senzilla amb tipus d’organització cel·lular eucariota. Trobem espècies unicel·lulars però també de pluricel·lulars.

Els grups més coneguts de les micoralgues. Fotos: Escola del Mar i Magda Vila (ICM)

Les microalgues viuen suspeses a la columna d’aigua en la zona més ben il·luminada, això fa que les seves cèl·lules presenten expansions que retarden la seva caiguda cap a aigües menys il·luminades i on es impossible realitzar la fotosíntesis i irremeiablement moren.

Quan les condicions de temperatura i de nutrients els són òptimes, i això sol passar coincidint amb la primavera, aquests organismes proliferen molt podent-se produir explosions en el seu creixement o en el de l’especies oportunistes que se’n alimenten d’elles. Aquestes explosions es coneixen amb en nom de blooms, llepó, mar de glaç o purgues de mar.  En alguns casos aquests blooms de mircoalgues només afecta a unes poques espècies, algunes de les quals produeixen substàncies tòxiques.

Entre els grups més importants de microalgues hi ha les diatomees, les dinoflagel·lades i els euglenòfits

Les diatomees són microalgues unicel·lulars. Es poden trobar com a organismes unicel·lulars o bé formant colònies. Les cèl·lules tenen formes molt variades. Presenten com a característica una coberta silicificada anomenada frústul, sovint finament perforada i ornamentada. El frústul consta de dues peces: una d’elles (l’epiteca) encaixa per sobre de l’altra (la hipoteca) com la tapa d’una capsa. Les diatomees tenen generalment una mida de 2 a 200 micròmetres.

Les dinoflagel·lades són microalgues generalment unicel·lulars, però algunes poden formar colònies. La característica principal és la presència de dos solcs, un transversal i l’altre longitudinal on s’originen dos flagels que els permeten el moviment. Mesuren generalment entre 10 i 500 micròmetres. Sovint, les dinoflagel·lades presenten expansions, com banyes o espines, que poden tenir funcions com augmentar la flotabilitat o incrementar la superfície cel·lular per captar més nutrients del medi.

Els euglenòfits són microalgues unicel·lulars i flagel·lades. Les cèl·lules solen tenir formes fusiformes i cilíndriques. En general tenen dos flagels de mida diferent que els permeten nedar. Els euglenòfits poden presentar grandàries que superen les 100 micròmetres. Els altres grups del plancton són una altre històriademar

Sopa de radiolaris

Aquests dies el vent de gregal ha portat fins a la costa brava  un espectacle de partícules en suspensió que ha deixat bocabadat a l’improvisat espectador que s’ho ha trobat en diversos punts des del Cap Ras fins a la Mar Menuda de Tossa. Aquest fenomen curiós, a primer cop d’ull semblava una posta d’ous o larves planctòniques però observats amb deteniment, la pluja de partícules corresponia a estructures de Collozoum inerme. Corpuscles gelatinosos d’uns cinc mil·límetres, alguns esfèrics i d’altres allargats fins arribar a un parell de centímetres. Els afortunats que han pogut viure aquest espectacle han nedat o navegat en una immensa sopa de microorganismes gegants, una experiència única.

Collozoum inerme és un radiolari colonial que pot arribar a formar agregacions molt denses a mar obert i que, de manera esporàdica, poden arribar  fins a la mateixa línia de costa empesos pel vent. Les colònies d’aquesta espècie estan formades per milers d’organismes que es troben agrupats en una matriu gelatinosa comuna que els interconnecta entre si i que els dona suport a l’estructura.

Els radiolaris són un grup de protozous, són organismes gairebé sempre unicel·lulars que formen part del zooplàncton marí.  Com a bons organismes planctònics han desenvolupat estratègies adaptades a la suspensió en la columna d’aigua i que retarden la seva caiguda cap al fons. Biològicament, els protozous s’agrupen dins del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on s’inclouen estructures eucariotes que no encaixen ni amb els animals ni amb els vegetals. Com la resta d’organismes zooplanctònics, els rizòpodes són éssers vius heteròtrofs, que obtenen la seva energia per a mantenir-se vius a partir de la ingesta d’aliments.

Collozoum inerme ha propiciat aquests dies un espectacle únic. Foto: Eduard marquès

Els radiolaris són un grup de protozous ameboides, on la seva cèl·lula emet projeccions exteriors anomenades pseudopodis que faciliten el moviment de la cèl·lula en deformar el seu citoplasma.  En aquest cas, a més, els pseudopis els serveixen per capturar a les seves presses. Algunes espècies fabriquen un exosquelet mineral de sílice que dona consistència a l’ estructura i funciona com a suport mecànic i estructural. La majoria d’ individus del grup presenten simetria radial.

Les cèl·lules dels radiolaris tenen dues parts ben diferenciades i separades per una capsula central perforada que interconnecta aquestes dues parts. A l’interior trobem l’endoplasma on es realitzen les funcions vitals de la cèl·lula i s’hi localitzen el nucli cel·lular, normalment els radiolaris són organismes multinuclears. La part externa és l’ectoplasma on s´hi troben estructures que li faciliten la flotabilitat. A l’ectoplasma també se situen les zooxantel·les, algues  unicel·lulars  que formen associacions simbiòtiques  amb el radiolari. Les zooxantel·les estan vives en el seu interior i fins hi tot s’hi reprodueixen. La quantitat de zooxantel·les depèn de si la colònia viu en la foscor, que n’hi ha molt poques o bé, que viuen en llocs ben il·luminats. Aquestes algues proporcionen, al radiolari, energia en forma de compostos de carboni com ara la glucosa i al seu torn  l’hoste dona protecció a les zooxantel·les i un subministrament constant de diòxid de carboni, substància necessària per a realitzar la fotosíntesis.

Dins dels radiolaris també hi ha els nummulits que van viure a la Terra fa quaranta cinc milions d’anys. Aquests tenien una conquilla perforada de carbonat de calci i formada per nombroses cambres que és el que ha arribat fins als nostres dies en forma de fòssil.  De fet els nummulits són usats pels paleontòlegs com fòssil guia per a datar un estrat.  Això és però, una altre històriademar.