La interfase aire-aigua és un dels hàbitats més extrems pels organismes vius. En una franja vertical d’uns pocs centímetres es succeeixen una sèrie de fluctuacions ambientals que només són capaces de suportar un petit grup d’espècies.

Aquí, l’ambient terrestre es converteix de manera sobtada en marí i en aquesta frontera hi ha una barreja de característiques dels dos medis. Alguns éssers vius, que són més terrestres, han d’aguantar les elevades concentracions de sal ambiental típica dels hàbitats marins. Altres, que són més marins, han de suportar períodes més o menys llargs a l’exposició a l’aire.

Els canvis ambientals varien de forma paral.lela i tenen com a conseqüència la formació d’una sèrie de franges o horitzons caracteritzats per la presencia i l’abundància d’uns organismes concrets que van substituint- se al llarg de la vertical.

Aquesta variació ambiental és uniforme al llarg de l’horitzontal i té com a conseqüència la formació d’una sèrie de bandes o cinturons caracteritzats per la presència d’uns éssers vius majoritaris que es van substituint a mesura que les condicions canvien. Aquest establiment d’organismes en bandes paral•leles se l’anomena zonació litoral i es ben visible en aquesta interfase. Cadascuna d’aquestes franges rep el nom d’horitzó.

Estatge supralitoral limita amb les comunitats terrestres i és poblat per organismes que necessiten una emersió gairebé contínua. Únicament és mullat pels esquitxos de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Quan s’estudia aquesta estreta franja sobre les roques litorals, es distingeixen bàsicament dos microambients. El superior és una àrea permanentment emergida i correspon a la zona d’esquitxada o supralitoral. En aquest estatge la component terrestre encara es molt forta. En el supralitoral s’observen dos horitzons clarament separats. El primer, dominat pel liquen negre (Verrucaria symbalana) i el segon per la gla de mar de rompent (Chthamalus stellatus). Per sobre del supralitoral, l’hàbitat és completament aeri i és dominat per plantes rupícoles que resisteixen les elevades concentracions salines i la forta aridesa ambiental. En ell s’hi localitzen espècies halòfiles com el fonoll marí (Crithmum maritimum) o la pastanaga marina (Daucus gingidium).

L’estatge mediolitoral és poblat per organismes que requereixen o toleren l’emersió però que no poden sobreviure en una immersió permanent. És mullat regularment pel vaivé de les onades. (Il•lustració: Jordi Corbera)

Per sota de l’estatge supralitoral es descriu un ambient molt més marí anomenat mediolitoral. Aquí hi predominen algunes espècies d’algues que estan adaptades a les fluctuacions del nivell de l’aigua. El mediolitoral es veu emergit i submergit permanentment pel ritme de les onades. Quan les condicions físico-químiques són bones hi podem observar l’horitzó de Rissoella verruculosa, una alga que és comestible i el “trottoir”, una bioconstrucció molt interessant formada per Lithophyllum byssoides que forma una cornisa plena d’un entramat de cavitats on s’allotja una gran biodiversitat. Quan les condicions empitjoren, apareixen algues filamentoses típiques de llocs alterats com Bangia atropurpurea,   Enteromorpha compressa i Ulva linerais que substitueixen a les espècies anteriors.

Rissoella verruculosa és una alga vermella típica de l´estatge mediolitoral que forma un horitzó fàcilment identificable.

Per sota del mediolitoral es descriu l’infralitoral, ja permanentment submergit, però això és una altre històriademar.