Com cada any, coincidint amb els inicis de la primavera, les grans tonyines vermelles (Thunnus thynnus) entren a la Mediterrània per l’estret de Gibraltar i efectuen llargues migracions arran de costa fins arribar a les àrees de posta. Un cop han desovat, a la tardor, emprenen el viatge de tornada cap a aigües atlàntiques, molt més productives, per a reproduir-se.

Rutes migratòries i àrees de posta de la tonyina vermella a la mediterrània. En vermell, ruta d’entrada, en blau, ruta de retorn un cop han desovat i en lila, les principals àrees de posta. (Font: Carto-Tec)
Fa més de 3000 anys que, l’home, coneixedor d’aquest cicle natural, prepara enormes paranys per interceptar aquests peixos: són les almadraves. Aquests ormeigs, tant per les seves dimensions com per les seves calades són talment les catedrals del mar.
Una almadrava és un art de pesca de diversos quilòmetres de longitud total de xarxa que es deixa calada durant tot el temps que dura la campanya. Sembla ser que els seus orígens a les nostres costes es deu als fenicis. A més de tonyines, amb aquest ormeig també es capturen: bonítol (Sarda sarda), emperador (Xiphias gladius), melva (Auxis rochei), letja (Seriola dumerili) i fins i tot marraix (Lamna naus).
De la mateixa manera que les tonyines fan un viatge d’anada cap a les àrees de posta i un de tornada cap a l´atlàntic per reproduir-se, d´almadraves també n´hi ha de dos tipus: les “de dret”, que capturen les tonyines més grosses carregades d’ous i amb la carn de més bona qualitat, quan entren a la mediterrània, i les “de retorn”, que agafen les tonyines més magres un cop han desovat i emprenen el viatge cap a aigües atlàntiques.

Tonyines atrapades al cop d´una de les almadraves que encara estan en actiu a la provincia de Cadis.
En algunes regions de la mediterrània com ara a l’estret de Gibraltar, les almadraves van representar una font d’ingressos de primer ordre, així, en el s XVI en aquesta àrea es capturaven més de cent mil tonyines per temporada. Avui, aquest gran art de pesca es manté encara de manera residual en algunes zones d’Andalusia, a Tunísia i a Sicília.
Una almadrava consta d’una xarxa anomenada cua, disposada perpendicularment a la línia de costa, que fa d’obstacle a les tonyines i així es veuen obligades a desviar-se cap a l’interior del parany. La cua està comunicada per una obertura o boca i un seguit de compartiments o cambres de forma laberíntica. La darrera de les cambres és la que s’anomena cop o cambra de la mort i és on van a parar finalment les tonyines. Una vegada dins el cop, l’entrada del mateix es tanca i es fan sortir els peixos cap a la superfície. Ja a l’exterior, són arponejades i embarcades.
L’art està sempre submergit i per això la xarxa s´enquitrana per conservar-se millor. L’almadrava està fondejada amb àncores o morts i amb dos pontons, que normalment són llaguts o barques de mitjana que estan amarrades al parany i on hi viuen els pescadors que estan “de guàrdia”. Les famílies dels pescadors i la resta de la “companyia” s’establien en barraques a la mateixa platja creant un veritable nucli habitat. Una única almadrava podia ocupar a una cinquantena de pescadors i llurs famílies.
Malgrat que la costa catalana no és la més idònia per aquest sistema de pesca, al llarg dels temps se n’han establert algunes al nostre litoral. La història pesquera de Roses, Blanes, Lloret, Mataró, Vilassar, El Perelló, l’Hospitalet de l’Infant o l´Ametlla de Mar ha anat lligada a la presència d’aquest enorme ormeig. Avui, només resten alguns topònims que recorden el passat d’aquesta activitat pesquera.
Se sap que al 1673 ja es calava aquest art a la platja de Santa Cristina. A Blanes en aquesta època també n’hi havia una a la Cala Bona (avui Cala Sant Francesc). En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) hi ha referències de l’almadrava de Cala Bona i el mateix autor cita també les almadraves del Cap de Terme a l’Hospitalet de l’Infant, de Torredembarra i de Mataró. (segurament feia referència a la de Vilassar).
Antonio Sañez i Reguart en el seu “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” (1791-1795) fa una descripció exhaustiva d’aquest ormeig i en la relació de les principals almadraves del litoral espanyol, descriu entre d’altres la de Roses i la de l’Hospitalet de l’Infant.
Al 1870 hi havia dues almadraves a Roses que es van deixar de calar als anys 30 del segle passat. La més important estava situada a la platja de Canyelles Grosses, que avui encara es coneix popularment amb el nom de la platja de l’almadrava. Emerencià Roig en el seu treball “La pesca a Catalunya” (1927) cita com a actives les almadraves de Roses i l’Hospitalet de l’Infant. La darrera almadrava que va ser operativa a la nostra costa ho va fer fins els anys 50 i estava situada al nord del Cap de Terme molt a prop l’Hospitalet de l’Infant, en un lloc que avui també es coneix amb el nom de la “platja de l’almadrava”. Finalment, Bas, Morales i Rubió (1955) citen només en actiu l’almadrava del Cap de Terme.
A Vilassar de Mar s’instal•laren dues almadraves. La primera, la de “Can Calafat” estava situada a la “platja de l´Astillero” i funcionà fins l’any 1865. La segona, coneguda popularment com la “de la Mercedes” o “d´en Ronyeta” va estar operativa del 1883 fins al 1915. Això, però, és una altra històriademar.
Un relat molt interessant!!!
Retroenllaç: Bonitoleres al Cap de Creus | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: La paranoia de la tonyina | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: Blanc o blau? | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: Blanc o blau? | Celler-Adocse
Retroenllaç: La Costa de l´ Ametlla (costa nord) | HISTÒRIESDEMAR