Un fet evident que s’està constatant d’uns anys ençà és la progressiva disminució de la talla dels seitons i especialment de les sardines que es capturen amb arts d’encerclament a la nostra costa. Cada cop, les sardines que es  comercialitzen a les llotges catalanes són més petites i a conseqüència d’aquest fet, els guanys del sector pesquer es veuen reduïts. Cal recordar que les captures d’aquests petits pelàgics representen més de la meitat de les captures totals dels nostres pescadors i la flota d’encerclament, art de pesca que s’usa per aquestes captures, és la segona en importància en els nostres ports.

D’un temps ençà que els pescadors estan notant una forta disminució en la talla i el pes de les sardines. Des de l’ inici de segle, la mida mitjana de les sardines ha passat dels 15 als 10 cm i el seu pes dels 30 g als 10 g. Un estudi fet en el marc  del projecte científic Mona Lisa (Recherches sur les fortes MOrtalités NAturelles et Les Indicateurs pour la gestion des stocks de Sardines et d’Anchois de Méditerranée), realitzat per l’Ifremer (Institut Français de Recherche pour l’Exploitation de la Mer) revela les causes d’aquesta disminució de talla.

Contràriament al que es podria pensar, aquest fenomen no es deu a la sobreexplotació que pateix el recurs, ni als seus depredadors naturals (dofins i tonyines) ni a cap mena de malaltia ni a cap virus, sinó que la raó rau en la menor qualitat nutritiva de la seva dieta, el fitoplàncton. Tant la sardina com el seitó es troben en baules baixes de la xarxa tròfica car s’alimenten bàsicament d’ organismes que formen part del plàncton i si es produís una sobreexplotació aquesta seria fàcilment recuperable.

La fertilització de les aigües de la pràctica totalitat de la conca occidental de la mediterrània ve determinada per la barreja de masses d’ aigua de diferent temperatura i en conseqüència, diferent densitat que es produeix a la zona del Golf de Lleó.  El canvi climàtic en aquesta àrea fa que aquesta barreja i fertilització no es pugui realitzat amb tota la eficiència que caldria i es produeix una pèrdua en la productivitat d´aquestes aigües que afecta a la qualitat i a la quantitat del plàncton, base de l’ alimentació de la sardina i del seitó.

Les imatges de satèl·lit a més corroboren clarament aquesta teoria i mostren una disminució en els nivells de fitoplàncton des de l’any 2005 i fins a l’ actualitat en un 15 % que coincideix amb la disminució de la mida de la sardina i del seitó. A més s’ha observat també que les cèl·lules d’ aquests organismes són més petites i menys energètiques pels peixos que les consumeixen.

A tot això s´hi afegeixen els canvis ambientals  regionals produïts per l’ escalfament global. És a dir, la disminució de nutrients abocats al mar pel Roine, canvis en la circulació atmosfèrica i oceànica i un augment sostingut de la temperatura de l’aigua del mar, factors que afecten a la alimentació d’ aquest petit pelàgic.

Malgrat que l’àrea d’estudi es centra en les aigües del golf de Lleó, els seus resultats són perfectament extrapolables al que succeeix aigües avall, a la costa Catalana, ja que la dinàmica oceanogràfica d’ aquest sector de la Mediterrània determina la fertilització de les aigües de pràcticament tota la costa catalana. Això és però, una altre històriademar.