Arxiu de la categoria: històriesdepesca

Tio Peneque

Publicat el per
Respon

Aquesta històriademar s´ha construït a partir de les aportacions de diversos pescadors que van feinejar en aquest calador i que van conèixer al tio Peneque: En Lluis Talló, pescador de la Barceloneta i fill del Vicentet, un dels nebots de Peneque. En Vicenç Iglesias, l’avi del qual va navegar amb el mateix Peneque i que va compartir barcada amb el Vicentet i l’AleIx Pujol, pescador de Sant Pol  que va capturar molta gamba al sot de Peneque.

El Clot de Peneque és un dels caladors de bou més famosos i populars de la costa central. Els pescadors de bou d’Arenys, els de Blanes, els de Mataró i fins hi tot els de Barcelona el coneixen des de fa molts d’anys i l’exploten. Aquest sot és l’indret  on va començar la pesquera de la gamba, el  recurs desconegut fins aquells dies. Voleu saber  la història de Peneque?

Primer pla del tio Peneque als anys 40. El seu nebot, Vicentet és el segon per la dreta. Foto: Arxiu Lluís Talló

El calador està orientat de manera més o menys paral·lela a la línia de costa davant de Malgrat, en el flanc  oest del canyó de Blanes seguint la isòbata 400. Es troba situat  entre  els caladors de La Carrana, al sud i La Rocassa, al nord. El nom es deu a la persona que el va descobrir.

El Clot de Peneque o Paneca es troba situat al flanc occidental del canyó de Blanes. Font: La pesquería de Cataluña y Valencia: descripción global y planteamiento de bases para su seguimiento. Jordi LLeonart  (1990)

Tio Peneque va ser un pescador de Peñíscola que abans de la guerra civil es va establir al barri del Serrallo a Tarragona on hi va viure alguns anys. En plena postguerra, cap al 1939, es desplaça fins a Barcelona amb la seva germana Agustina i els tres fills d’aquesta, en Marià, en Vicentet i en Gabrielet, dels quals va exercir de pare. Els dos darrers van aprendre l’ofici de pescador de la ma del Tio Peneque i van patronejar diversos quillats al moll de Barcelona. En la seva arribada a Barcelona, primer s’estableix a la carretera de l’Arrabassada i més tard a la Barceloneta on encara hi viu la seva família. En els  primers temps anava a l’art o al rossegall i  el peix que capturat l’intercanviava entre els veïns. Més tard, amb l’arribada dels primers motors,  va patronejar diversos bous d’arrossegament.

Coneixia el fons marí a la perfecció des de Vilanova fins a Blanes, fet que li va reportar una molt bona reputació entre els pescadors de l’època.  El calador que va descobrir es va anomenar en primera instància  “El Clot de la Infanta”, nom del quillat que patronejava en aquells temps. Peneque era el malnom del nostre personatge i cap de les fonts consultades sap a que es deu.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. L’avi del Vicenç Iglesias, que va navegar amb Peneque en primer terme assegut. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias.

Al Tio Peneque li agradava anar al lluç i a la maire al calador de la Carrana davant de la costa de Mataró. Resseguint aquest calador a 180 braces en direcció llevant  i usant l’escandall de ma es va adonar que aquest perdia el fons i queia fins a les 400 braces iniciant-se un sot, aquesta segurament va ser la primera vegada que algú va calar en aquest indret i evidentment, es va guardar per a ell mateix les enfilacions.  En aquelles primeres captures es van adonar que al calador era molt ric en  gamba vermella que, gairebé no es coneixia en aquell moment. En aquells temps, la  gamba panxuda era la més difosa.

En aquella època era habitual que les barques de bou passessin dies fora de la seva base i en aquest cas, alguns quillats de la costa central  passaven llargues temporades, especialment als mesos d’estiu, fondejats a la badia de Blanes per pescar en els marges del seu canyó submarí, on es localitzaven alguns dels caladors més productius de la zona. Als anys 50 moltes barques coneixien l’ existència d’aquest calador i evidentment hi pescaven, els nebots de Peneque, la barcada del Vicenç Iglesias i el mateix Aleix Pujol.

La riquesa del calador era enorme i poc a poc es va anar estenen la seva fama. En un temps on no hi havia aparells electrònics, els mariners s’havien de guiar per les senyes i l’escandall per a situar-se correctament. Fins i tot, van fondejar al sec de llevant, seguint les enfilacions,  un petit bollarí que els indicava on començava la calada. El bol de Peneque era lent, durava entre tres quarts i una hora amb el motor anant al ralentí. Moltes vegades els quillats havien de fer cua  i prendre el seu torn per a pescar cosa que en més d’una ocasió generava tensions entre els mateixos pescadors. Això però, es una altra històriademar.

Calamar de potera

Publicat el per
3

”Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues”. JOSEP PLA. Bodegó amb peixos.

La tardor és temps de calamar. Malgrat que als taulells de les peixateries en podem trobar gairebé tot l’any, en aquesta època és quan el calamar es troba en un estat òptim i és quan les seves captures són més grans. Aprofiteu doncs aquests mesos  per a cuinar calamar de primeríssima qualitat. El calamar que trobem la resta de l’any, normalment són exemplars capturats en aquest període i posteriorment congelats o bé procedeixen d’indrets allunyats de la nostra costa.

De tot el calamar que es consumeix n’hi ha un tipus que és el rei,  el calamar de potera. Exemplars de bona mida,  agafats d’un en un i de manera respectuosa amb el medi  i amb el cos gens malmès, a diferència del que passa amb les captures de calamar de bou que prèviament ha estat arrossegat pels fons per l’art. A més, en el cas del calamar de potera,  l’interior del seu cos no presenta gens de sediment cosa que fa que es puguin consumir gairebé sense netejar, que és com s’ han de cuinar per mantenir el seu  gust intacte.

La pell del calamar de potera és un festival de llums

Acabat de  pescar, el seu cos és una  simfonia de colors, de llums i de canvis en la pigmentació en la seva pell. Els cromatòfors viren la seva llum talment com per art de màgia en un irrepetible joc de colors que ens deixa embadalits.

Durant les tranquil·les nits d’aquest època de l’any l’horitzó és un festival de les  llums de les petites barquetes arrenglerades que tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-les any rere any,  des de la costa és el senyal de que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural i us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets de les barques pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera és una pesquera de temporada i els pescadors que hi van, sovint combinen aquesta activitat amb d’altres seguint el ritme de la natura. De fet, al llarg de la història de la pesca, els pescadors han anat canviant els ormeigs segons l’època de cada espècie. Una bona diada de pesca a la potera es un cúmul de factors entre els quals, la sort i l’experiència són essencials. L´estat de la mar, la lluna i sobretot el corrent també determinaran una bona captura o no.

La potera és ormeig de parany amb una corona d´hams a la base

La potera és un ormeig d´ham format per un plom recobert d’un material clar, reflectant  i brillant amb una corona d´hams a la seva base.  Un cop la potera resta submergida el pescador li imprimeix un moviment continuat i rítmic de dalt a baix amb la ma. Els calamars en veure el moviment de l’estructura brillant s’abraonen amb força cap al parany i hi queden atrapats. En aquest instant el pescador nota una forta estrebada ¡  comença a recuperar fil fins a portar el calamar a coberta. Pescar amb potera és una molt bona experiència ja que hi ha un contacte directe entre la nostra ma i el propi calamar a través del fil de pescar.

Per pescar amb potera cal l’ajut de la llum per atreure´ls a la superfície on son capturats. Només poden pescar amb llum els pescadors professionals, la resta, és a dir els esportius, poden anar al calamar però sense usar il·luminació. És per això que aquests aprofiten els primers o darrers instants del dia, l’alba i la prima, per a temptar la sort i  capturar els preuats calamars.

Pescadors en vaga

Publicat el per
Respon

Una constant al llarg de l‘existència d´històriesdemar ha estat la crítica a sistemes de pesca, com l’art de bou del tot insostenibles. L’arrossegament malmet els fons marins i hipoteca  la pesca per a futures generacions. Un repàs a diverses entrades d’aquest espai poden ajudar a entendre que la situació que viu el sector pesquer a casa nostra està penjant d´un fil a causa de la sobrepesca i de l’impacte sobre els fons marins per part de la pesca d’arrossegament.

D’ençà que als anys 40 es comencen a substituir les parelles de bou pels incipients quillats equipats amb els primers bolinders que s´inicia una espiral de bogeria que ens ha portat fins a la situació actual. Era l’època en que pioners com ara “Peneque” que van descobrir els nous caladors als marges, als talussos, als  sots i a les valls submarines. Temps en que es descobreix un nou recurs, la gamba vermella, que ha permès la continuïtat d’aquest tipus d’activitat pesquera fins avui. De fet, la única cosa que està aguantant el sector de la pesca d’arrossegament ha estat precisament aquest recurs. Sense la gamba ja faria molts anys que no quedaria cap quillat als molls de pesca de casa nostra.

A Blanes, com a la resta de la costa, els pescadors d’ arrossegament han anat a la vaga. Foto: Diari de Girona

Segurament si l’administració hagués regulat de manera molt més efectiva l’esforç pesquer no s’ hagués arribat a aquest punt, però lluny d’això, s’han fet els ulls clucs a l’ increment de la potencia dels motors i aquest fet només ha ajudat a accelerar la sobreexplotació dels caladors.

Després dels excessos dels anys 80 i 90 on els guanys dels pescadors eren enormes, la pesca semblava un negoci rodó i els recursos pesquers és creien il·limitats, arriba la disminució de les captures que només es compensen a base de motors cada vegada més potents i de l’ús d’una tecnologia de primera. Inevitablement arriba el moment en que  ni l’augment de la potencia ni les noves tecnologies son capaces de contrarestar l’exhauriment dels recursos.

Poc a poc les administracions han anat intentant posar mesures per a la recuperació dels caladors. Les vedes o les aturades biològiques així com els incentius per a desballestar els quillats no han estat suficient per provocar la desitjada recuperació dels caladors i poc a poc s´han anat ampliant les mesures restrictives. La UE ha intentat també posar ordre al sector amb l’ entrada en vigor al 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterrani Occidental on s’estableixen mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca. A Catalunya aquest pla s’ha treballat amb un acord entre la comunitat científica i les pròpies confraries de pescadors i es va materialitzar en l’establiment d’unes grans àrees de veda per, d’aquesta manera, intentar compensar l’increment proposat per la UE en matèria d’aturades. El Pla de la UE vol una reducció de les captures un 40 % abans del 2025 i els pescadors sostenen que aquesta dràstica disminució els aboca a la seva desaparició.

Ara, als pescadors d’arrossegament sembla que estan en peu de guerra i han anat a la vaga. Els ha tocat a ells pagar els plats trencats dels excessos i de la mala gestió que es va fer en el passat i ara, posar remei és del tot impossible . La paradoxa de tot plegat és que les directrius europees van encaminades a la preservació del sector pesquer i són els propis pescadors els que s’han revelat en contra precisament d’aquest fet. Això és però, una altra històriademar.

La fi de l´Art de Bou?

Publicat el per
1

Sembla que aquesta vegada va de veres. L’administració té a sobre la taula una proposta de restricció que implicaria a la pesca d’arrossegament o art de bou.

L’àrea total afectada on hi haurà aquesta restricció és de 400 km2, una superfície superior  a la comarca del Maresme. Aquesta estaria fragmentada al llarg de tot el litoral català i estaria formada per divuit  sectors des del Cap de Creus fins a les aigües del Delta de l´Ebre. En totes aquetes zones els pescadors de bou veurien prohibit l´accés als caladors.

D´aquestes divuit àrees, n´hi ha set que pertanyen a les confraries de Girona, sis a les de Tarragona i cinc a les de Barcelona. Pel que fa a les superfícies, al litoral gironí  correspondrien 174 Km2, 86,5 km2 a Barcelona i 139,5 km2 a Tarragona.

Zona de tancament a l’art de bou, corresponent a les 18 àrees el litoral català que en total representen 400 Km2. Totes aquetes àrees estan sobre el talús i en els canyons submarins on es localitzen els caladors de l´art de bou.

La redacció del Pla ha anat a càrrec de l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (IcatMar) i l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM-CSIC). Aquest acord entre científics i pescadors es produeix arran de la pressió que s’està exercint des de la Unió Europea en relació a l’esforç pesquer que s´inverteix sobre les comunitats demersals, la situació de les poblacions objecte d´explotació i el greu impacte ambiental produït per  l´art de bou sobre el medi.

 Des de l´entrada en vigor, el gener de 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterràni Occidental impulsat des de la Unió Europea , la pesca d´arrossegament està vivint canvis molt importants. Aquesta Pla estableix mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca incrementant així els períodes de veda. Així, des de l’inici del Pla, els dies de pesca d´aquests tipus d´arts de pesca s´han reduït un 17,5%

A Catalunya, l´acord entre la comunitat científica i els pescadors es materialitza en l´establiment d´aquestes divuit grans àrees per intentar que es frenin els períodes de veda. A més, la comunitat  científica pensa que és molt millor aquesta restricció que no pas  l´augment dels dies d´aturada, ja que d´aquesta manera es facilita la regeneració dels fons marins i la recuperació d’estocs.

Aquesta mesura afectarà  a la totalitat de quillats de bou que feinegen en aigües catalanes, unes dues-centes cinquanta embarcacions en total. La pesca d´arrossegament o art de bou és un dels sistemes de pesca més poc eficients dels que s´usen en l´actualitat. La pesquera consisteix en arrossegar un art en forma d´embut pel fons marins enduent-se pel davant tot allò que es posa al seu camí.   L´art de bou és un ormeig de pesca gens selectiu tant pel que fa a les talles de les captures com pel que fa a la diversitat d´espècies.

L´art de bou és l’ormeig de pesca que en sortirà més perjudicat per aquesta mesura

Dins del recursos demersals que més preocupen als científics es troba el rap, el lluç, el moll de fang, la gamba vermella, el llagostí o l´escamarlà. D´entre ells, el més preocupant és la pesquera del lluç (Merluccius merluccius) que és del tot insostenible  i acabarà extingint aquesta espècie dels nostres caladors si no s´hi posa remei de manera urgent.

N´hi haurà prou amb aquesta mesura? Personalment penso que és del tot insuficient i que caldria replantejar el problema des de l’arrel. Les característiques  de la Mediterrània pel que fa a la seva productivitat el fan un mar on l’art de bou no hi encaixa de cap de les maneres. El que s´hauria de fer és precisament promocionar els arts de pesca tradicionals molt més selectius i respectuosos amb el medi. Caldria també educar els consumidors pel que  fa peix de temporada i la diversitat d´espècies amb valor comercial. Això es però, una altra històriademar.

Vent de Frau

Publicat el per
Respon

No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents.

JOAQUIM RUYRA, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vents tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar.

Pesca artesanal. Pesca de futur?

Publicat el per
1

Hi ha una certa confusió entre termes que cada vegada utilitzem més quan ens referim al peix que adquirim a les nostres peixateries: peix capturat amb arts de pesca artesanals i peix capturat amb sistemes de pesca industrials o semi industrials. Evidentment aquesta categorització no té res a veure amb que el producte sigui de proximitat o de quilòmetre zero.

El peix artesanal, per definició és sempre producte de proximitat, però no tot el peix de proximitat és capturat amb arts de pesca artesanals. Per exemple, les captures que es realitzen amb els quillats d’arrossegament no es poden considerar artesanals. En tot cas, podríem definir-les com a peix de proximitat capturat amb sistemes de pesca semi industrials.

Els tresmalls, les soltes, el palangre, les nanses, el bolitx, la sonsera, els cadups o les gàbies de marisqueig entre d´altres formen, part d´aquesta categoria que anomenem pesca artesanal.

La pesca artesanal ´´es el futur de la pesca a la Mediterrània

Quan ens referim a la pesca artesanal es vol fer esment a tots aquells sistemes de pesca que capturen el peix a petita escala de manera molt selectiva i amb un esforç pesquer baix. En aquesta categoria, les embarcacions i les tripulacions són també reduïdes i l´organització productiva és de caire familiar. Una altra característica de la pesca artesanal és la poca evolució que han tingut els paranys de pesca al llarg de la història. Només els materials naturals han estat substituït per d´altres sintètics i més eficients.

En la pesca artesanal, la interrelació entre el medi, l´art de pesca, les espècies capturades i els propis pescadors és del tot sostenible. Gairebé sempre es pesquen exemplars per sobre de les talles mínimes i molt poc malmesos per la captura, amb la qual cosa augmenta la seva qualitat. La pesca artesanal és doncs també un tipus de pesca ecològica.

Les pròpies característiques d´aquests tipus d´arts de pesca la fan força vulnerable a les condicions meteorològiques cosa que propicia que, de manera natural, s´estableixin aturades biològiques ja que els propis pescadors no poden sortir quan hi ha mal temps. Els pescadors artesanals, des de sempre, s´han adaptat al ritme de la natura canviant l´art en funció de l´època de l´any i de l´espècie que es vol capturar. Avui, l´Administració encara no entén una pràctica ancestral com aquesta i posa traves als canvis de rols d´aquestes pescadors.

El futur de la pesca passa per la pesca artesanal

Des del punt de vista de la conservació del patrimoni, la pesca artesanal es pot considerar com a un pilar en la identitat de molts pobles mariners. Patrimoni material i de coneixement que han estat transmesos de generació en generació i que ara corren el perill de perdre’s, de la mateixa manera que aquest tipus de pesca està abocada a desaparèixer. En aquest sentit sóc del parer que l´Administració no ha fet prou per protegir aquests arts i ormeigs artesanals i que tot plegat ens està portant, entre d´altres coses, a una pèrdua irreparable de patrimoni mariner.

Les característiques ecològiques de la mediterrània amb una baixa productivitat fa que la pesca de tipus artesanal sigui la que més s´adapti a les condicions naturals del nostre mar. No té cap sentit que els quillats d´arrossegament continuïn espoliant i destruint els fons marins. Caldria però un canvi de mentalitat enorme per a poder respondre a les exigències del mercat només amb aquests sistemes de pesca i creieu-me, si volem continuar tenint pescadors a les nostres platges, llotges i ports en un futur immediat, tot passa per potenciar aquests sistemes de pesca enlloc de posar-hi traves burocràtiques.

Va de Galls

Publicat el per
2

Sortint a mar, de segur que alguna vegada us heu adonat que hi ha fondejades un mena de banderes, de colors negre i roig. Són els galls, que els pescadors deixen per a senyalitzar els seus arts i ormeigs de pesca.

Els galls serveixen tan als propis pescadors a localitzar els seus paranys com als altres pescadors i navegants per a respectar-los i bé esquivar-los. Els pescadors fondegen els galls que romanen fixos gràcies a un mort o pedral, normalment un llast gros que esta unit amb un cap que s´anomena sirga fins a un element que sura i que es fa visible per la bandera. Els morts poden ser una simple pedra o més habitualment un bloc de formigó amb unes anelles per a lligar la sirga. Ells galls estan units a l´ormeig de pesca a través d´una mare que forma part del propi ormeig. El morts serveixen també per evitar que l´art de pesca no pugui derivar per efecte de la corrent.

El gall vermell o de llevant i el gall negre o de ponent

Antigament es feia servir planxes de suro superposades i lligades amb filferro i amb un forat al mig on es clavava una banderola o un gallardet. Avui, aquest ha estat substituït per materials plàstics.

Els galls, evidentment assenyalen l´inici i la fi dels arts i els ormeigs calats: pot ser un palangre, un tresmall o unes soltes, que en aquets casos es fan servir dos galls, un a cada extrem de la calada. La bandera vermella assenyala l´extrem de llevant de la calada, mentre que la negra l’extrem oposat, és a dir, el de ponent.

Les embarcacions d´arts menors porten galls per senyalitzar la calada.

Quan es calen nanses o cadups, normalment se solen senyalitzar amb un sol element. En aquest cas moltes vegades no s´empren les banderes de colors perquè no portin a confusió i fins i tot en el cas de les nanses, que romanen un temps submergides, es pot donar el cas que el propi pescador col·loqui un discret bollarí i que prengui les senyes o bé les coordenades amb un dispositiu GPS.

Segons els codis de navegació, els arts i ormeigs no es poden calar a menys de cent metres de la línia de costa ni en llocs on interfereixen el pas habitual de les embarcacions i aquests han d´estar senyalitzats amb els galls. En alguns casos, quan no es respectaven les normes, els mateixos pescador evitaven de senyalitzar la pesquera.

Quan es calaven sardinals o boleros, a més de les banderoles, la senyalització es complementava amb una campana per a facilitar la senyalització. Al calar el palangre “a penjar”, es col·locaven fanals a sobre de les boies de la calada. El moviment del fanal era el senyal que alguna cosa s´havia enganxat a l´ormeig. Tant els fanals com les campanetes facilitaven la feina als pescadors per a localitzar el parany.

En el cas de tècniques pesqueres més complexes, com ara els palangres de superfície o les xarxes de deriva els galls són molt més sofisticats, fabricats industrialment amb boies que contenen fins i tot reflectors de radar per a que siguin visibles a aquest sistema de control o amb emissors GPS perquè es puguin localitzar malgrat les corrents que els mouen centenars de quilòmetres.

El rotllo de Montgat

Publicat el per
1

És ben cert que el patrimoni pesquer està desapareixent malgrat els esforços que en els darrers anys es fan des de diversos àmbits. Avui és gairebé impensable desballestar una barca de pesca històrica. Recordo de menut, a Mataró, els quillats avarats i abandonats davant les cases del Callao. Aquestes embarcacions feien les delícies dels infants, que hi jugàvem i imaginàvem gestes fantàstiques. Moltes d´aquetes barques van acabar en les fogueres de Sant Joan sense que a ningú li importés. Apart de patrimoni material: embarcacions, arts i ormeigs de pesca, instal·lacions,…hi ha tot un patrimoni immaterial que a hores d´ara corre perill d´acabar també a la foguera de Sant Joan i desaparèixer per sempre.

Un d´aquests exemples el trobem cada migdia a Montgat. Aquesta població del baix Maresme és l´únic lloc de tota la nostra costa on encara es manté una subhasta de peix tradicional.

El rotllo de Montgat amb els compradors, l´encantador i els coves de vímet amb el peix

La Confraria Verge del Carme de Montgat, el Masnou i Premià de Mar és una de les més modestes de tot el litoral català. Compta només amb cinc embarcacions i organitza cada dia aquesta joia del patrimoni pesquer que conserva els elements de la comercialització tradicional de peix i que popularment Es coneix com el “rotllo de Montgat”.

El nom de “rotllo” prové de la disposició que prenen els diferents agents que hi intervenen. Els compradors se situen en rotllana al voltant de les paneres de peix, que com abans es col·loquen en coves de vímet. Al centre de tot plegat hi ha el subhastador o encantador que “canta” les quantitats a la baixa tal i com es feia a tota la costa fins fa ben pocs anys.

A Mataró feien el rotllo al davant de les cases del Callao

Al rotllo de Montgat sembla que el rellotge del temps s´hagi aturat. Aquí, l´encantador amb la seva cantarella i l´univers del llenguatge no verbal posa a la venda les paneres de peix acabat de pescar. A Montgat no hi han arribat els panells electrònics que formen part de resta de subhastes i que les converteixen en més fredes i impersonals.

El rotllo de Montgat està obert al públic en general, mentre que a la resta de subhastes està només restringit als professionals del sector. Una altra particularitat del rotllo de Montgat és que són els propis pescadors els qui venen el producte de la seva feina.

Com a la majoria de municipis del Maresme, Montgat s’originà com a petit assentament de pescadors depenent de Tiana, i amb el temps es va segregar i es va convertir en un municipi amb identitat pròpia. La subhasta té lloc a la llotja del peix que es troba al passeig marítim, entre la platja i les vies del tren. Es tracta d´una estructura molt senzilla amb quatre barres de metall que sostenen un precari sostre. El terra és cimentat al voltant del qual hi ha un banc de fusta on seuen els compradors.

El rotllo a Arenys es feia a l´actual plaça Lloveres

La subhasta de Montgat comença cada dia quan les campanes de l’església de Sant Joan toquen la una del migdia. Des de l´any 2012, aquesta subhasta és considerada un Bé Cultural d’Interès Local per la seva singularitat i per ser el darrer vestigi d´una tradició gairebé perduda. Malgrat aquest fet, corre greu perill de desaparèixer. El poc relleu generacional i l´envelliment dels pescadors que porten el seu gènere per vendre posen en perill la seva continuïtat futura.

La única diferencia entre la subhasta cantada de Montgat i les primitives subhastes de la costa catalana és que el preu de les paneres es canta en euros. I, es clar, els pescadors també s´han modernitzat i fins i tot tenen la seva pàgina a facebook.

Zones FAO

Publicat el per
Respon

A Gairebé totes les peixateries que freqüento tenen penjat en un racó o altre un gran mapa del món amb unes regions marítimes delimitades en forma de figures més o menys geomètriques. Es tracta de les zones FAO unes grans àrees oceàniques on es du a terme l´activitat pesquera i que serveixen per a conèixer, a grans trets, la procedència dels productes que adquirim. La Organització de les Nacions Unides per a l´Alimentació i l´Agricultura (FAO) va dissenyar aquesta àrees per a fer un seguiment de l´evolució dels recursos pesquers als diversos oceans del planeta. Una estratègia global que té poc sentit en clau local.

L´objectiu de dividir les masses oceàniques del planeta en sectors pesquers facilita: el control global de les captures pesqueres, l´elaboració d´estadístiques, el control dels stocks i la presa de decisions en clau planetària. Cada zona té les seves pròpies mesures d´explotació, els seus propis arts de pesca i les seves pròpies quotes de captura.

Així, el peix que ve etiquetat com a zona FAO 27, té la seva procedència a Atlàntic Nord-Est, una gran àrea que agafa tota la costa atlàntica europea des del golf de Cadis, fins la costa est de Groenlàndia i el Mar de Barents i que arriba gairebé al centre de l´Oceà Atlàntic. En aquesta gran àrea s´inclou tot el peix capturat a la costa Portuguesa, al mar Cantàbric, a la Bretanya i a la Normandia, a tot el Regne Unit, a Islàndia, al Mar de Nord, al Bàltic i al Mar de Barents a l´Oceà Àrtic. Tota la conca mediterrània forma part de la zona FAO 37. Així, posem pel cas, tot el peix capturat a la Mar Balear, al Golf de Lleó, al Mar Adriàtic, al Mar Egeu o al Mar Negre tindrà la mateixa numeració.

Per tal d´afinar una mica més, cada zona es divideix en subzones i aquestes en divisions. Les subzones s´anomenen amb numeració romana i cada subzona pot tenir diverses divisions que s´anomenen amb minúscules en ordre alfabètic. Així, a la zona FAO 27, podem trobar la subzona VIII (Golf de Biscaia) i dins aquesta la divisió “a” que correspon a tota la costa bretona (FAO 27 VIIIa). En el cas de la zona FAO 37 (Mar Mediterrània), les subzones i les divisions s´especifiquen de manera numèrica. Així en aquesta àrea, la subzona 1 correspon a la Mediterrània Occidental i dins aquesta la divisió 2 és la zona del Golf de Lleó (FAO 37.1.2).

No és el mateix adquirir un lluç de l´Atlàntic Nord FAO 27 de la subàrea VII divisió b (Oest d´Irlanda), que en el millor dels casos haurà trigat un mínim de cinc dies en ser comercialitzat al nostre país que fer-ho de la subàrea VIII divisió c (Badia de Biscaia), és a dir tot el Mar Cantàbric peninsular. En aquest cas pot ser adquirit gairebé l´endemà de ser capturat.

El mateix passa amb el bacallà. En aquest cas, els stocks de la zona FAO 21 (Atlàntic Nord Oest) estan sobreexplotats i als límits de l´extinció. En canvi, en la zona FAO 27 (Atlantic Nord est) l´estat de salut d´aquesta pesqueria és molt millor. I ja posats, el bacallà FAO 27 Va (Mar d´Islàndia i illes Feroe) i el FAO 27 I (Mar de Barents) són les àrees on les poblacions de bacallà tenen una pesquera millor gestionada i gaudeixen de millor salut.

Pesca Fantasma

Publicat el per
Respon

Imagineu-vos un art de pesca que es troba enganxat en un escull o entre les roques i que l´embarcació que hi feineja el perd o desisteix de recuperar-lo. Milers de metres de malla de materials sintètics i no biodegradables resten al mar durant dècades o centúries i l´art, com un veritable parany, de manera involuntària, continua atrapant peixos i d´altre organismes marins de manera continuada. Les espècies atrapades moren ofegades o bé per esgotament i aquestes en atreuen d´altres que, alhora també quedaran emmallades en aquest art fantasma. Els danys d´aquest problema són de tal magnitud que poden arribar a ser irreparables.

Avui hi ha estimacions que la pesca fantasma pot estar capturant milions de tones de manera innecessària cada any. Els principals grups d’éssers vius afectats per aquest fenomen són sobretot les aus marines, els cetacis i les tortugues. Els arts fantasma són els responsables de la mort de més d´un milió d´aus marines i de cent mil mamífers marins cada any.

Art de pesca abandonat a la zona del canyó de Blanes sobre fons rocós. Foto: S´Agulla

No tots els arts de pesca es perden amb la mateixa facilitat. Hi ha tècniques pesqueres més susceptibles a perdre els arts que d´altres. La major part d’aquestes xarxes perdudes pertanyen al grup dels arts d´emmallament, és a dir, aquells arts fixos, amb suros a la part superior i ploms a la inferior que es calen per interceptar tot allò que topi amb ells. Com en tots els arts d’emmallament, són arts passius de grans dimensions que es calen a més o menys profunditat segons el llast que s´hi col·loca. Al Cantàbric la majoria de la pesca fantasma correspon a un art de pesca molt semblant a les nostres soltes i que s´anomena “rasco”. Al Cantàbric, aquests arts  s´usen especialment per a la captura del rap.

Aquests arts es deixen calats durant un parell o tres de dies però en cas de mal temps poden estar calats molt més temps. En aquests cassos, quan es lleven els arts, la gran majoria de les espècies capturades estan en mal estat i és impossible la seva comercialització.

Si hi hagués voluntat, les noves tecnologies podrien usar-se per a localitzar aquests arts fantasma a través sistemes GPS o sensors especials col·locats en ells. L´ús de boies satel·litzables també podria ser una solució per a detectar aquests arts perduts i els dispositius sonors podrien evitar que els cetacis s´hi quedin emmallats. En un altre àmbit, el desenvolupament de plàstics biodegradables també podria acabar amb aquest problema.

Art de pesca abandonat en aigües de Malta. Foto: Ghostfishing

Tampoc no és gens menystenible l´impacte que produeixen els arts fantasma sobre els ecosistemes i els fons marins amb conseqüències sobre la mateixa pesca o la seguretat marítimo-recerativa.

A Catalunya, els arts d´emmallament fixos formen part de la pesca artesanal i el seu impacte en la pesca fantasma és gairebé zero. A les nostres aigües és molt més important l´abandonament dels arts de bou o dels arts d´encerclament quan queden emmallats entre les roques. En aquest sentit, l´entitat mediambiental S´Agulla està treballant en l´elaboració d´un mapa dels arts abandonats a la zona del canyó de Blanes, on s´han localitzat els boscos de gorgònia vermella (Paramuricea clavata) més importants de la Mediterrània i on hi feineja la majoria de la flota d´arrossegament de Blanes i d´Arenys de Mar. Aquest treball serà el primer pas per conèixer l´estat de la qüestió en aquesta àrea i servirà per a millorar-ne la seva gestió.