Un dels millors espectacles naturals a mar obert és poder gaudir del vol rasant dels estols de baldrigues esquivant les onades amb una perícia extraordinària. Aquests ocells volen gairebé a flor d´aigua caçant peixos i cefalòpodes submergint-se i nedant de forma molt eficaç. Malgrat, que a primer cop d´ull, sembla que tinguin una forma poc gràcil, aquests ocells són un excel•lents voladors que recorren grans distàncies alternant els planegis suaus amb el cos inclinat amb els potents i ràpids cops d´ala. El seu vol no acostuma a ser gaire alt i mai superen els 8 m d´alçada. Entre finals d´hivern i els inicis de primavera es quan es poden fer la majoria d´avistaments.

Estol de Baldrigues a prop de la Massa d´Ors (Sa Rata), punt més oriental de casa nostra. Foto: Projecte Ninam

A les nostres aigües hi trobem tres espècies diferents de baldrigues: la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus). Les dues primeres catalogades segons la llista vermella de la IUNC com a espècies en perill i la baldriga balear catalogada com a espècie en perill crític d’extinció.

Les baldrigues són ocells marins, es a dir, que passen la major part de les seva vida a mar obert lluny de la costa a on només hi van per a niar o per atendre els polls. De fet les baldrigues utilitzen la plataforma continental catalana en època de cria principalment per alimentar-se i per alimentar als seus descendents. Pel que fa a la seva distribució en aigües catalanes, a grans trets, en aigües del nord de Barcelona i Girona són més abundants les baldrigues mediterrànies mentre que en aigües de la meitat sud i al delta de l´Ebre la baldriga balear pren més protagonisme mentre que la baldriga cendrosa es present arreu.

Baldrigues mediterrànies al Cap de Creus. Foto: Grup NOA

Les baldrigues són unes aus força amenaçades. Els perills més importants que pateixen aquestes espècies estan relacionats per un costat amb la degradació dels hàbitats on nidifiquen, els penya-segats litorals i per altra banda per les captures accidentals que fan els pescadors, especialment els palangrers. Així, les mesures per a la conservació d´aquestes espècies s´estableixen en tres àmbits: en primer lloc per la protecció de les àrees de nidificació i cria, en segon terme per l´establiment de zones protegides a mar obert i per finalitzar per la reducció de l´impacte que produeixen els arts de pesca sobre els exemplars adults.

La baldriga balear és un ocell marí amb perill crític d´extinció. Foto: Pep Arcos

La baldriga balear, com el seu nom indica, és una espècie endèmica de les Illes Balears, únic lloc on cria en tot el món. Nidifica en penya-segats costaners, a dins de coves o en galeries sobretot a Formentera. Aquesta espècie està catalogada sota la màxima categoria d’amenaça. Hi ha aproximadament unes 3000 parelles reproductores a tot el món. Aquesta espècie arriba a les àrees de nidificació a partir de febrer i a finals de maig es produeix l´eclosió de l’únic ou que coven. La parella té cura del poll fins l´inici d´estiu que es quan es dispersen i els avistaments són més estranys.

La baldriga cendrosa és molt més freqüent durant el període estival. Les àrees de nidificació més properes són les  Balears i les illes Columbretes. És l´espècie de baldriga més gran que es pot observar a la Mediterrània.

La baldriga mediterrània és molt semblant a la baldriga balear, fins fa poc, la baldriga balear era considerada com una subespècie de baldriga mediterrània. La seva presencia en aigües catalanes es regular tot l´any, malgrat que a l´hivern sol formar les concentracions més importants. Una petita població d´aquest espècie nidifica als penya-segats de Menorca.