Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima de greix, és un dels millors peixos de la mar…. Els millors moments per a menjar-la són al matí, per esmorzar, agafada a la matinada…HI ha rés més exquisit a la primavera que un plat de sardines a la brasa? Grosses, fresques, vives,…
Josep Pla
Amb la primavera ben entrada, arriba el temps de sardines. És en aquesta època de l’any quan els exemplars tenen una bona mida i la seva carn vermella i greixosa està al punt.
Aquesta modesta espècie, emblema de la menja de supervivència en moltes èpoques, es pescada “a caixes” que inunden llotges i mercats a partir del mes de maig i fins a finals d’estiu. La sardina, reina del peix blau, s’agafa durant la nit amb arts d’encerclament amb llum. Abans de l’aparició de les modernes embarcacions de cèrcol, també anomenades teranyines, aquest petit pelàgic es capturava amb “sardinals” , un art que van ser el principal ofici de mar de la costa central fins els anys 40 del segle passat.
La sardina és un peix nedador que viu formant grans moles que, actualment són detectades per les modernes ecosondes i que faciliten molt la seva pesca. Al llarg del seu cicle vital efectua dos tipus de moviments migratoris, un estacional amb finalitat bàsicament reproductora i un altre diari amb clares funcions tròfiques.
Quan arriba l´hivern, les sardines migrem cap a aigües profundes (a més de 150 m) i fredes per a fressar. En aquesta època, els exemplars quasi no s’alimenten i van consumint les reserves de greix que tenen a la carn fins que es produeix la posta. La sardina és una espècie que forma part del que els ecòlegs anomenen “estratègia de la r”. Això vol dir, que tenen una alta taxa reproductora, malgrat que la seva taxa de mortalitat en les fases alevins també és molt elevada. Una sardina adulta pot arribar a pondre entre 20.000 a 60.000 ous. La fressa té lloc en diverses àrees de la Mediterrània.
Un cop acabada la reproducció i coincidint amb la primavera els exemplars s’apropen a les aigües litorals més riques en plàncton on, ben alimentades, creixen molt despresa. Aquests individus són precisament l’objectiu bàsic de la pesca d’aquesta espècie.
Al llarg del dia la sardina efectua una migració vertical. En les hores de sol, se situa al fons, en aigües poc il•luminades i fredes, i durant la nit, s’apropa a les superfície per alimentar-se on és capturada pels arts d’encerclament.
Des d´un punt de vista ecològic, la sardina ocupa les primeres baules de la cadena tròfica. S’alimenta de plàncton que reté filtrant l’aigua a través de les braquiespines. Aquest fet és la raó que es pugui produir una gran variabilitat en les captures en funció als nivells de producció primària d’aquella temporada i que a més, les seves poblacions es recuperin ràpidament. No es gens descabellat pensar, que des d´un punt de vista energètic, sigui molt millor criar en granges marines espècies com la sardina que no pas les actuals com ara el llobarro, la dorada o el rèmol que es troben gairebé al cim de la piràmide alimentària.
Retroenllaç: La teranyina | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: Eixams de Meduses | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: El misteri dels petits pelàgics | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: El sorell: un peix amb mala premsa | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: Temps de peix blau | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: Una de guàrdia civils | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: Peix de temporada | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: L´enterrament de la sardina | HISTÒRIESDEMAR | Des del Meu Racó de Món
Retroenllaç: Peix de temporada | Celler-Adocse
Retroenllaç: Blanc o blau? | HISTÒRIESDEMAR
Retroenllaç: Blanc o blau? | Celler-Adocse