Per a celebrar el primer Sant Jordi d´ historiesdemar, l’Anna Elisenda i la Maria Inés Nadal, netes d’Hipòlit Nadal i Mallol i seguidores d´aquest espai web, m’han fet arribar des de l’altre costat de l’Atlàntic el relat curt “A l´encesa” que el seu avi va publicar a Buenos Aires el 1918 i que està inclòs en l´obra Algues (Proses salobres).
Es tracta d´un recull de narracions curtes i de records de joventut escrites des de l’exili argentí i que evoquen el seu estimat Port de la Selva i l’enyorança pel seu país.
En l´escrit l´autor fa una magistral descripció d’una companyia de pesca a l´encesa que va a feinejar al Mar d´Amunt. El paisatge, les expressions, la navegació, la tècnica pesquera,… estan descrites magníficament.

Bon Sant Jordi i gràcies Anna i Alma

La tarda finia lentament; amb aquesta lentitud dolçament enervadora dels dies estivals. La mar, cansada de murmurar tota la tarda al buf del llebetjol, calmava’s paulatinament i en el cel, d’un blau rosat pels reflexes del sol que s’entaforava per entre les cingleres de la Massana per a anar a il·luminar regions ignotes, s’entreveia la benignitat i dolcesa de la nit que s’atansava majestuosament per la banda del Cap de Creus.

En la badia diverses embarcacions, amb admirable desordre, creuaven les aigües que prenien tonalitats màgiques al contacte dels rems en l’hora crepuscular.

Per davant de casa la tripulació dels llaguts de ‘foc’ anaven i venien de la ‘botiga’ a bord traginant la teia corresponent a la vetlla. El meu pare, duent el darrer braçat, s’atansà el cancell d’entrada i, en tant amb el braç lliure recollia els jaquetons que havia deixat en el bancal de fora, cridà :

– Apa, noi, que anem ?
– Ja vinc de seguida, pare.
– Que no l’hàgim d’esperar gaire, sents ? – I seguí pel caminal que serpenteja fins arribar a la platja.

* * *

La meva aparició al lloc d’embarcament provocà la riota a aquells cinc pescadors, entre els quals hi havia el pare, qui també compartí amb els demés rialles estrepitoses:

– Estàs fet un mariner !
– No et rendiràs pas per falta de municions !
– Ja pot xiular el gargalot amb aquesta lliurea ! . . .

Efectivament; vaig revisar-me de dalt a baix i tanmateix m’havia previngut massa. En aquell precís instant hauria abandonat al sorral, capot, sarrò  i corterola, que constituïa el meu bagatge, si una força de voluntat imperiosa, un cop d’home, en fí, no m’hagués pessigollejat els dintres. Tenia llavors setze anys i hauria volgut duplicar-los per vèncer amb l’esguard aquella ironia càustica.

D’un bot àgil a l’orla vaig ser a bord, passant, des del senó, per la bancada, a proa en tant les pales dels rems clavant-se entre sorra i aigua empenyien l’embarcació enfora…

* * *

Assentat prop la roda de proa, les cames pengim-penjam que havia d’arronsar de tant en tant per a que els peus no es submergissin amb l’embranzida del llagut per la pressió dels rems, romania abstret en divagacions de inefable gaubança. Les cases de la vila ja no s’albiraven i en front de ma vista una perspectiva meravellosa sorgia esplendorosament. La costa brava se m’oferia a esguard pròdiga en detalls i coses d’una bellesa ignorada, en l’hora del crepuscle. Passàvem tan a frec d’ella que les pales dels rems tocaven sovint els esculls.

Els espadats rocams patien als meus ulls superbes transfiguracions: cossos de verges púdiques, d’esguard incommovible, rebent l’alenada salabrosa de l’oreig caronador i ubriagant-se amb l’aroma penetrant dels mariscs, romanien encantades; efígies i siluetes de monstres apocalíptics, presideixen aquests llocs propicis per a delectar-se hom amb les bellors de la natura; columnates d’estructura excelsa, són els pilars seculars d’aquest monument d’art abrupte que imposa reverència i atenció per l’àtica bellesa de la seva grandiositat. I la mar, la ingrata mar que manta volta eriçant-se i formant ones monstruoses ha batut amb impietat aquestes costeres __ que mai, però, ha pogut anorrear __ roman, ara, enervadament extàtica talment com si es sensibilitzés de sobte per a fruir l’exquisida sensació de l’hora inefable.

Passem pel golf de la Tamariua. Les clarors diurnes van esmortint-se poc a poc. Arribem a la Meda i, en passar pel forat coster, en Gepus, des de la cia, fixà la vista endavant cerciorant-se de no topar amb ‘el carbó’, un illot en el pas de les embarcacions que sura no més de cinc centímetres. Es conta d’ell que una vegada uns palangrers, al passar el forat, vegeren en el mar un estelluc cremat, però no en feren altre esment fins que al topar la roda de proa amb ço que ells creien un ‘carbó’ el llagut sofrí tan forta batzegada que es mig partí un madiç instantàniament, precipitant-se l’aigua de tal manera que amb cinc minuts l’embarcació quedà submergida arran d’escàlems. Per sort la costa es trobava a quatre braces no essent més que l’ensurt consegüent les conseqüències d’aquella sorpresa. De llavors ençà ‘el carbó’ s’ha fet temible per la gent pescadora.

* * *

Al embocar el forat de la ‘Meda’, l’altre llagut de ‘foc’ i el de bolitx, seguit l’un de l’altre, s’obiraven ja per l’indret de la ‘Medella’, però ben tost els perdérem d’esguard endinsant-nos nosaltres per l’afran de ‘Puig-gros’.

Degut a la posició geogràfica d’aqueix cap el tràngol s’hi mou constantment; per això en passar frec de les roques el llagut balancejava de tal faisó que ja no poguí romandre més en la posició còmoda d’abans, car les ones s’eriçaven majestuoses i inquietants. La remor de les onades, copejant rítmicament dins les baumes paoroses dels penyals, tenia un aire de misteri indesxifrable.
Deixàrem per la popa el ‘còdol’ de ‘Puig-gros’ i ens trobàrem de sobte en el ‘gou’, la demarcació de pesca a l’encesa d’aquella contrada. Una badia esplèndida, oberta entre un exèrcit formidable de muntanyes, s’encara amb el temible golf de Lió. Voregen la costera una munió de cales que s’anomenen La galera, Talabre, Taballera, Rabané, Serena i Cala Prona, que amb l’aspecte bellíssim que presenten donen la impressió d’una rastellera de perles dintre corculla de nacre.

Nosaltres érem de La galera i vers la platja d’aquest nom, que tot just s’obria al fons dreta d’aqueix immens cercle de muntanyes, férem proa . . .

* * *

Arribàrem a la cala quan les clarors del dia, esfumant-se per complet, cedien el ceptre imperial a les ombres de la nit que s’estenien mandroses embolcallant l’espai.

Després de desembarcar tres homes per ajudar als quefers d’en terra viràrem endinsant-nos a la mar. A bord, doncs, restàvem tres: en Gepus, patró en cap de la companyia; el meu pare, fogainer, i jo.

A mesura qu’ens apropàvem al lloc prèviament designat per a encendre, el pare i en Gepus em donaven instruccions respecte a l’extremada inamobilitat de peus que havia d’adoptar per no desbaratar el curs de l’eixida, doncs una lleu remor produïda a bord pot ocasionar fàcilment la pèrdua total d’un vol gros.

Feia tres quarts d’hora que havíem sortit de la cala quan el patró digué al pare:

– No et sembla, Joan, que ja som a encenedor ? – I com el pare feu una pausa instintiva, ans de respondre.- Que hi dius ? -insistí aquell.
– Què vols que t’hi digui ? És encertar-ho.
– Rems en banda, doncs- feu el patró.

De seguida el pare i jo anàvem apilonant les teies al fester i als pocs instants les flames llengotejaven en l’espai abrandant-se triomfalment entre la foscor de la nit i la calma encisadora que regnava.

Cadascú ocupà el seu lloc. En Gepus, al banc de proa amb el parell a les mans; el pare, prop del senó, i jo, al seu costat, posant cura en no promoure gens de fressa.

L’aigua, il·luminada per les flames que la transparentaven, llençava irisacions fantàstiques…

* * *

Als breus instants d’haver encès, unes bombolles eixides del fons del mar pujaren fins a morir a flor d’aigua.

– Es un borbotell!- feu el pare.
– D’anxova o de sardina, Joan?- digué el patró, qui amb precaució inoïda empenyia, amb els rems, el llagut vers calador.
– Què et diré jo ? . . . Semblen d’anxova . . .

Després d’aquell borbotell, un altre i un altre fins a formar legió. Jo seguia atentament la conversa dels dos pescadors i no podia capir com no veient el peix podien, ells, assegurar, per unes simples bombolles, borbotells, si eren verats, sardines o bé anxoves els peixos que les despedien.

Ben aviat es desxifrà, aquell enigma. Una munió de peixos, evolucionant per la claror del fester, foren l’anunci d’una gran bandada, que s’obirà, prest, pujar del fons de les aigües. En breus instants, arreu on arribaven les flames restà envaït per milions d’anxoves que s’empenyien daleroses cercant lloc en el radi de llum enlluernades pel foc del fester.

Els dos pescadors seguien la conversa sense immutar-se ni mostrar cap mena d’entusiasme per aquell espectacle sublimement formós.

– Vols dir, Joan, que aguantarà el foc ?
– Jo crec que la terrejarem.
– Que vols que te digui; sembla que no en portem tanta ja, i a més veig que bolla molt, i em fa mala espina.
– Que te diré jo ; tinc confiances de voltar-la, poca o molta ; veurem . . .

En tant el llagut, lleugerament empès per la força dels rems que al submergir-se alçaven fosforescències, feia via, vers el lloc propici de la cala.

* * *

A mesura que ens atançàvem a la costa, les converses de la gent que esperaven en la platja les ordres nostres, arribaven confoses fins a nosaltres fent-se paulatinament més perceptibles.

De prompte una veu propera i amb cert to de confidència ens interroga :

– I doncs, Gepus, què maneu ?
Es la veu d’en Peixalla, altre patró, qui des del seu llagut observa les nostres maniobres, orientant-se, per a anar a encendre.
– Que te diré jo ? . . .
– Hi haurà tres paneres d’anxoves,  respon el pare avançant-se al patró en cap, qui prossegueix :
– Ves per la segona, Esteve . . .

I sense altra pregunta s’allunyaren enfora vers l’encenedor, per la segona eixida, mentre que nosaltres seguíem la ruta envers la cala.

* * *

– Gep ! . . . Esperllongueu-se ! . . .
– Ja ho som a un llibant ! . . .- respon la veu sonora del proer.

Poc després arribàvem a ‘calador’. El munt informe de peix que menàvem evolucionava dessota el fester sense esgarriar-se, sinó de tant en tant quan algun llobarro passava, furient, per entre mig clavant dentelada . . .

– Jo no terrejaria més, Joan; fa ? . . .
– Com et sembli; però jo crec que ja ens poden cenyir.
– Minyons ! . . . Feu un vol ! . . .

A la veu del patró en cap i amb la mateixa precaució que nosaltres observàvem, la gent del llagut gros començà d’arriar al mar la xarxa preparada, sentint-se només, durant la maniobra, paraules com aquestes:

– Volta ! . . . Amolla ! . . . Les grosses ! . . . Maià ! . . . Escaló !- i ben aviat estiguérem voltats pel cercle que forma el bolitx (art de nit) parat al mar.

Quan des de terra havien cobrat una ‘ boldeta’ vàrem posar-nos damunt la boca del ‘maià’ i dirigíem als que estiraven:

– De dins ! . . . Tota ! . . . De fora ! . . . Poc a poc- fins que ja, ‘escalons’ en terra, abandonàrem el bolitx i prenguérem la ‘balorda’.

Els reflexes del fester il·luminaven la platja on quinze homes, en dues fileres, estiraven de la xarxa, sots les nostres indicacions.

Ben aviat ens trobàrem frec a frec de la platja i barrejats amb la gent d’en terra. Quin espectacle mes sublim ! La bossa de l’art, el ‘maià’ com l’anomenen ells, entre mar i terra, sense poder tirar-lo més amunt malgrat els crits de:

– Apa nois ! Amunt ! . . . Amunt !- que exhalaven els pescadors, vessant d’una compacta massa de peixos que a la claror del fester, semblava un pa d’argent espurnejant reflexes . . .

Tres joves pescadors, avençaren proveïts d’una bossa de malla atapeïda -un cop – fent se lloc entre els milions de peixos que s’agitaven en mig d’un núvol de escata i començaren a ‘copejar’ el ‘maià’. En un instant estibaren el peix al llarg del fons del llagut gros, preparant altra volta l’ormeig per la segona ‘eixida’, puix en Peixalla ja s’obirava prop de calador . . .

* * *

El pare i en Gepus amb el llagut s’allargaren altra volta per a una nova eixida.
A un amable convit d’uns pescadors, qui sap si avisats aposta pel meu pare o el patró, vaig quedar-me en terra seguint amb complaença totes les incidències i els quefers de platja, i quan aquests finalitzaren en son primer període una agradosa sorpresa m’esperà. Els citats pescadors se m’emportaren per entre la foscor a un racó de la platja i en ésser allí em digueren amb to confidencial:

– Em fet collot, home!

I traient-se, un, la gorra em mostrà mitja dotzena de calamarsons que s’hi havia amagat, en tant que l’altre avençant fins al bosc que circonda la platja, proveí d’un braçat de llenya i a recer d’una roca gegantina calàrem foc fent coure al caliu els calamars que poc després ens menjàvem saborosament, acompanyats d’un xarel·lo que duia jo a la corterola, entre un rotllo de remitgers que comentaven displicentment, a la platja, el resultat del primer vol, fent pronòstics i càlculs referents a la probable pesquera d’aquella nit.

* * *

La segona eixida, si bé no donà tant profit com la primera, continuà, però, la pesca. La tercera menys que la segona, i la quarta i darrera menys que les altres, essent causa de tal contrarietat, segons opinió de vells pescadors, el ‘sentir’ el peix la lluna, doncs, aquesta aparegué ben tost a l’acabar de ‘tirar’ el darrer vol i ja és ben notori que amb la claror lunar, el peix no es deixa guiar a l’albir del pescador.

* * *

Els cimals del Castell de Verdera es coronaven d’àuria llum i entre els claustres solitaris del vetust monestir de Sant Pere de Roda la boira ronsaguera entaforava´s com volent-se lliurar dels raigs solars que prest l’esvaïren, quan el llagut gros, afonat fins al bordó de l’orla, feia entrada a la badia del poble, seguit dels dos de ‘foc’, també afonats, causant l’admiració de la gent, doncs era l’única de les companyies de pesca que havia fet bones aquell dia.

I en tant jo, ja a casa, em despullava de les estranyes robes de ‘mar’ per abillar-me amb les pròpies, s’oïen veus al carrer que repetien:

– La companyia d’en Gepus- Cinto ne porta seixanta quintars !
– Els de ‘La galera’ vénen carregats!
– En cap més cala hi ha res!
– Sempre són els de la sort!

A L’ENCESA  (1918) Hipòlit Nadal i Mallol