Peix de segona (VI): el Tacó

El tacó (Bothus podas) és un d’aquells peixos que passen desapercebuts en els taulells de les peixateries. Segurament el fet de ser un peix de mida petita, especialment si el comparem  amb d’ altres representants del seu grup com ara el llenguado (Solea vulgaris)  o la bruixa (Lepidorhombus boscii Lepidorhombus. whiffiagonis), contribueix  una mica a aquest fet.

El tacó és un peix molt saborós. Fer-los fregits amb oli d’oliva bo, una mica torradets i amb la pell cruixent és un dels millors àpats que podem fer. L’únic inconvenient, si és que realment ho és, són les espines que en aquest cas són molt fines i s’enganxen a la carn. De manera pacient però es poden anar traient i el filet de carn blanca  resultant es fon a la boca amb una textura i un gust excel·lents.

Una de les coses curioses d’aquesta espècie és la gran riquesa terminològica amb que s’anomena en la nostra llengua. Malgrat que els noms més estesos són  el de tacó i el de pedaç, n´hi ha d’altres com: puput, tapaxones,  tapaconys, podàs, remolons, pàmpol, misèria o tapaculs. Alguns, amb una component fortament escatològica. La forma del seu cos recorda a un tros de roba, un pedaç i com especifiquen alguns noms populars serviria per a tapar les parts més  íntimes.

El tacó és un peix pla d’aspecte simpàtic i inconfusible. Foto: Museu de la Pesca

El tacó és un peix pla amb el cos més o menys ovalat. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares molt característiques. La seva coloració és críptica i en general és una mica variable i depèn del tipus de substrat sobre el que viu. A la seva pell s´hi localitzen cromatòfors, que són els responsables del canvi de tonalitats.  El tacó té els ulls grossos, molt separats i localitzats al costat esquerra. L’espai interocular és bastant enfonsat. La part inferior  del seu cos és totalment blanca. Les aletes dorsal i anal són llargues i amb molts radis. La boca és petita i forma un petit musell. Com en la resta de peixos plans, el tacó no presenta bufeta natatòria. La pèrdua d’aquesta s’interpreta coma una adaptació a la vida bentònica.

Com la resta de representants del grup dels peixos plans es desplacen lliscant per sobre els fons marí gràcies a moviments ondulatoris del seu cos. El tacó és una espècie solitària que pot arribar a assolir els 45 cm malgrat que els exemplars que es comercialitzen solen ser bastant més petits, d’entre 8 i 18 cm.  Viu semi enterrat sobre fons de sorra o fang d´entre els 5 i els 400 m. S’alimenta de petits peixos i d’ invertebrats com ara cucs, crustacis i mol·luscs.

El tacons fregits amb un bon oli d’oliva són excel.lents

El tacó és una espècie ovípara. Es reprodueix a la primavera i a l’estiu. Els ous són pelàgics i en eclosionar en surten formes larvàries planctòniques semitransparents i simètriques que viuen en les aigües superficials.  Aquestes quan arriben als tres centímetres de longitud pateixen una metamorfosi i es desplacen fins als fons bentònics on hi viuen la resta de la seva vida.

Les captures de tacons es fan  sobretot amb arts de pesca artesanals com ara el palangre i el tresmall. També es poden capturar de manera accidental amb l’art de bou. A nivell de pesca recreativa les captures es fan al volantí o xarambeco. Al ser una espècie minoritària la seva pesquera no està regulada ni s’ ha establert cap talla mínima legal.

De sardina a sardineta

Un fet evident que s’està constatant d’uns anys ençà és la progressiva disminució de la talla dels seitons i especialment de les sardines que es capturen amb arts d’encerclament a la nostra costa. Cada cop, les sardines que es  comercialitzen a les llotges catalanes són més petites i a conseqüència d’aquest fet, els guanys del sector pesquer es veuen reduïts. Cal recordar que les captures d’aquests petits pelàgics representen més de la meitat de les captures totals dels nostres pescadors i la flota d’encerclament, art de pesca que s’usa per aquestes captures, és la segona en importància en els nostres ports.

D’un temps ençà que els pescadors estan notant una forta disminució en la talla i el pes de les sardines. Des de l’ inici de segle, la mida mitjana de les sardines ha passat dels 15 als 10 cm i el seu pes dels 30 g als 10 g. Un estudi fet en el marc  del projecte científic Mona Lisa (Recherches sur les fortes MOrtalités NAturelles et Les Indicateurs pour la gestion des stocks de Sardines et d’Anchois de Méditerranée), realitzat per l’Ifremer (Institut Français de Recherche pour l’Exploitation de la Mer) revela les causes d’aquesta disminució de talla.

Vaixell d’encerclament o teranyina feinejant. Foto: I Roig

Contràriament al que es podria pensar, aquest fenomen no es deu a la sobreexplotació que pateix el recurs, ni als seus depredadors naturals (dofins i tonyines) ni a cap mena de malaltia ni a cap virus, sinó que la raó rau en la menor qualitat nutritiva de la seva dieta, el fitoplàncton. Tant la sardina com el seitó es troben en baules baixes de la xarxa tròfica car s’alimenten bàsicament d’ organismes que formen part del plàncton i si es produís una sobreexplotació aquesta seria fàcilment recuperable.

La fertilització de les aigües de la pràctica totalitat de la conca occidental de la mediterrània ve determinada per la barreja de masses d’ aigua de diferent temperatura i en conseqüència, diferent densitat que es produeix a la zona del Golf de Lleó.  El canvi climàtic en aquesta àrea fa que aquesta barreja i fertilització no es pugui realitzat amb tota la eficiència que caldria i es produeix una pèrdua en la productivitat d´aquestes aigües que afecta a la qualitat i a la quantitat del plàncton, base de l’ alimentació de la sardina i del seitó.

Les sardines de bona mida han desaparegut de la Mediterrània

Les imatges de satèl·lit a més corroboren clarament aquesta teoria i mostren una disminució en els nivells de fitoplàncton des de l’any 2005 i fins a l’ actualitat en un 15 % que coincideix amb la disminució de la mida de la sardina i del seitó. A més s’ha observat també que les cèl·lules d’ aquests organismes són més petites i menys energètiques pels peixos que les consumeixen.

A tot això s´hi afegeixen els canvis ambientals  regionals produïts per l’ escalfament global. És a dir, la disminució de nutrients abocats al mar pel Roine, canvis en la circulació atmosfèrica i oceànica i un augment sostingut de la temperatura de l’aigua del mar, factors que afecten a la alimentació d’ aquest petit pelàgic.

Malgrat que l’àrea d’estudi es centra en les aigües del golf de Lleó, els seus resultats són perfectament extrapolables al que succeeix aigües avall, a la costa Catalana, ja que la dinàmica oceanogràfica d’ aquest sector de la Mediterrània determina la fertilització de les aigües de pràcticament tota la costa catalana. Això és però, una altre històriademar.

Peix de segona (V): el Verat

El verat és un peix que considerem que no s’ha de repetir si hom en vol mantenir la qualitat. Es menja esporàdicament a la primavera, obert en canal, fregit amb oli i amb un complement de julivert i all, si pot ésser tendre. JOSEP PLA El que hem menjat.

Aquesta vegada no comparteixo el punt de vista del gran Pla sobre aquest peix, és clar, aquest no va poder gaudir de les preparacions marinades d’ aquesta espècie. Estic segur que si l’hagués provat en qualsevol de les diverses receptes, hagués canviat el seu punt de vista. El verat (Scomber scombrus), i més en els darrers temps on s’està imposant  la cuina oriental, és un peix excel·lent que, cada vegada més, apareix en les cartes dels més prestigiosos restaurats. Segurament no trobareu un peix tant bo, tan fresc  i tan econòmic com aquest  en els taulells de les peixateries. Han hagut de ser els japonesos els que li hagin tornat a donar valor afegit  en els seus sushis, sashimis i en els shimesaba. Malgrat aquest fet exòtic, el verat és excel·lent cuinat a la brasa, tal i com s’ ha fet en aquest país tota la vida, i en aquest cas, el seu toc greixós i la seva carn consistent el fan excel·lent.

En els marinats, en els fumats, en els tàrtars, en els cebiches i en els escabetxos, malgrat no tenir la fama de la tonyina o del salmó, és un peix amb unes qualitats que el fan únic. Només cal repassar les cartes dels “grans” i us adonareu que el verat hi juga un paper de primer ordre. Sota el meu punt de vista, la millor manera de preparar el verat és en escabetx, en aquest cas es potencia el seu sabor i es conserva la textura de la seva carn. Quan consumim aquesta espècie marinada hem de ser molt curosos amb la possibilitat de que contingui anisakis, per això, el millor és sempre congelar-lo prèviament.

El verat és un peix excel·lent

El verat era una de les espècies de peix més apreciades pels romans. El garum elaborat a la Carthaginensis estava compost bàsicament de verat i s’exportava des d’allí a tot l’Imperi emmagatzemat en àmfores. En alguns jaciments arqueològics d’aquesta zona s’ha trobar la inscripció, “Garum Scombri, Liquamen Excellens Vetus”, en referència a la reputació d’aquest producte. En aquest sentit, precisament el topònim de la localitat murciana d’Escombreras rep el seu nom  de la excel·lència dels verats que es capturaven en aquesta regió.

El verat és un peix amb bastantes espines, fet que ha contribuït a que no es consumeixi de la manera que es mereix per la seva qualitat. Quan aneu a comprar-ne assegureu-vos que siguin exemplars frescos, acabats de pescar, això es pot saber quan presenta la pell brillant. Els exemplars de mida més menuda solen tenir una major qualitat de la carn, malgrat que heu de garantir  que compleixen la normativa pel que fa a les talles mínimes que, en aquesta espècie, és de 18 cm. Com passa amb d’altres peixos, amb aquest mida legal el peix encara no s’ha pogut reproduir cap vegada.

Des del punt de vista nutricional, el verat conté una elevada concentració d’àcids omega 3, essencials per a una dieta saludable. És també molt ric en vitamina B, A i D, potassi, ferro, magnesi, fòsfor i iode. L’únic inconvenient és que la seva carn conté un elevat contingut en purines i per això no està recomanat entre les persones amb nivells del àcid úric elevat.

El verat forma part de la família dels escòmbrids juntament amb la tonyina, la bacora, la bacoreta, la melva, el bonítol  o el bis, l’ espècie més propera a ell. El seu cos és hidrodinàmic, allargat, prim i fusiforme. És un nedador molt actiu. Les seves mides més habituals són entre els 20 i els 40 cm. El dors es verd blavós amb franges perpendiculars, obliqües i amb ondulacions més fosques i brillants. El ventre és clar i els flancs són argentats. Presenta dues aletes dorsals ben separades entre si. Al darrera la segona i després de l’anal, presenta cinc pínnules molt característiques que li donen estabilitat en nedar.

És una espècie zoòfaga, s’alimenta d’ altres  petits peixos, de formes larvàries, ous flotants i d’altres organismes planctònics en especial crustacis. Forma grans moles d’ individus de talla similar que es poden barrejar amb d’altres espècies pelàgiques, sobretot amb la sardina. Durant l´hivern i la primavera és quan la qualitat de la seva carn és major.

Durant les nits se sol capturar amb arts d’encerclament, mentre que de dia, quan s’ apropen al fons, les captures són amb l’art de bou. Pel que fa a l’estat de conservació d’aquest recurs, les coses són molt diferents segons es tracti d’exemplars mediterranis o atlàntics. El verat és una espècie sobreexplotada en els caladors internacionals del l’ atlàntic nord. Això és però, una altra històriademar.

Tio Peneque

Aquesta històriademar s´ha construït a partir de les aportacions de diversos pescadors que van feinejar en aquest calador i que van conèixer al tio Peneque: En Lluis Talló, pescador de la Barceloneta i fill del Vicentet, un dels nebots de Peneque. En Vicenç Iglesias, l’avi del qual va navegar amb el mateix Peneque i que va compartir barcada amb el Vicentet i l’AleIx Pujol, pescador de Sant Pol  que va capturar molta gamba al sot de Peneque.

El Clot de Peneque és un dels caladors de bou més famosos i populars de la costa central. Els pescadors de bou d’Arenys, els de Blanes, els de Mataró i fins hi tot els de Barcelona el coneixen des de fa molts d’anys i l’exploten. Aquest sot és l’indret  on va començar la pesquera de la gamba, el  recurs desconegut fins aquells dies. Voleu saber  la història de Peneque?

Primer pla del tio Peneque als anys 40. El seu nebot, Vicentet és el segon per la dreta. Foto: Arxiu Lluís Talló

El calador està orientat de manera més o menys paral·lela a la línia de costa davant de Malgrat, en el flanc  oest del canyó de Blanes seguint la isòbata 400. Es troba situat  entre  els caladors de La Carrana, al sud i La Rocassa, al nord. El nom es deu a la persona que el va descobrir.

El Clot de Peneque o Paneca es troba situat al flanc occidental del canyó de Blanes. Font: La pesquería de Cataluña y Valencia: descripción global y planteamiento de bases para su seguimiento. Jordi LLeonart  (1990)

Tio Peneque va ser un pescador de Peñíscola que abans de la guerra civil es va establir al barri del Serrallo a Tarragona on hi va viure alguns anys. En plena postguerra, cap al 1939, es desplaça fins a Barcelona amb la seva germana Agustina i els tres fills d’aquesta, en Marià, en Vicentet i en Gabrielet, dels quals va exercir de pare. Els dos darrers van aprendre l’ofici de pescador de la ma del Tio Peneque i van patronejar diversos quillats al moll de Barcelona. En la seva arribada a Barcelona, primer s’estableix a la carretera de l’Arrabassada i més tard a la Barceloneta on encara hi viu la seva família. En els  primers temps anava a l’art o al rossegall i  el peix que capturat l’intercanviava entre els veïns. Més tard, amb l’arribada dels primers motors,  va patronejar diversos bous d’arrossegament.

Coneixia el fons marí a la perfecció des de Vilanova fins a Blanes, fet que li va reportar una molt bona reputació entre els pescadors de l’època.  El calador que va descobrir es va anomenar en primera instància  “El Clot de la Infanta”, nom del quillat que patronejava en aquells temps. Peneque era el malnom del nostre personatge i cap de les fonts consultades sap a que es deu.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. L’avi del Vicenç Iglesias, que va navegar amb Peneque en primer terme assegut. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias.

Al Tio Peneque li agradava anar al lluç i a la maire al calador de la Carrana davant de la costa de Mataró. Resseguint aquest calador a 180 braces en direcció llevant  i usant l’escandall de ma es va adonar que aquest perdia el fons i queia fins a les 400 braces iniciant-se un sot, aquesta segurament va ser la primera vegada que algú va calar en aquest indret i evidentment, es va guardar per a ell mateix les enfilacions.  En aquelles primeres captures es van adonar que al calador era molt ric en  gamba vermella que, gairebé no es coneixia en aquell moment. En aquells temps, la  gamba panxuda era la més difosa.

En aquella època era habitual que les barques de bou passessin dies fora de la seva base i en aquest cas, alguns quillats de la costa central  passaven llargues temporades, especialment als mesos d’estiu, fondejats a la badia de Blanes per pescar en els marges del seu canyó submarí, on es localitzaven alguns dels caladors més productius de la zona. Als anys 50 moltes barques coneixien l’ existència d’aquest calador i evidentment hi pescaven, els nebots de Peneque, la barcada del Vicenç Iglesias i el mateix Aleix Pujol.

La riquesa del calador era enorme i poc a poc es va anar estenen la seva fama. En un temps on no hi havia aparells electrònics, els mariners s’havien de guiar per les senyes i l’escandall per a situar-se correctament. Fins i tot, van fondejar al sec de llevant, seguint les enfilacions,  un petit bollarí que els indicava on començava la calada. El bol de Peneque era lent, durava entre tres quarts i una hora amb el motor anant al ralentí. Moltes vegades els quillats havien de fer cua  i prendre el seu torn per a pescar cosa que en més d’una ocasió generava tensions entre els mateixos pescadors. Això però, es una altra històriademar.

Fons de sorra: deserts de vida

Quan ens referim als fons marins gairebé sempre tenim al cap els fons rocosos ja que en ells hi ha una evident biodiversitat que arriba al màxim exponent en els esculls de corall, veritables bioconstruccions marines o en el  versió mediterrània d’aquests, el modest coral·ligen. Els submarinistes i els afeccionats a la vida submarina escullen sempre aquests tipus de fons deixant de banda els fons tous, els que tenen com a substrat sediments i/o restes orgàniques.

Per a la majoria, els fons tous, si exceptuem les praderies de fanerògames, són espais erms sense cap mena d’interès pels visitants malgrat que gairebé tots els fons marins de la costa catalana pertanyen a aquesta tipologia. Certament la diversitat d’espècies, de formes i de colors és molt menor en els fons tous malgrat que aquests són els rebost per a la majoria de l’activitat pesquera del nostre país.

A primer cop d’ull els fons de sorra són deserts submarins

Aquesta primera visió que associa els fons tous amb deserts submarins no és gens exacte. La vida en aquests hàbitats és intensa malgrat que en molts casos passi desapercebuda a primer cop d’ull. La inestabilitat i el moviment del substrat per un costat, determina la inexistència de formes de vida sèssils però per altre, obre la possibilitat d’explorar ambients que són gairebé impossibles en els fons de roca. Hi ha organismes que viuen a sobre del substrat com ara l’ estrella de sorra (Astropecten aranciacus) i d’altres que s´hi enterren excavant galeries com els sonsos (Gymnammodytes cicerelus).

La principal causa que ha contribuït a equiparar els fons sorrencs en deserts submarins ha estat el gran deteriorament que han patits aquests espaisespecialment ,a la zona litoral. Recordo de petit poder recollir bivalves, com ara la  tellerines(Donax trunculus)  o les  escopinyes (Cardium sp), gairebé a pet d’ona. De fet, a Arenys de Mar, a la desapareguda segona platja, dins del mateix port, era típic recol·lectar-ne. Avui aquest fet es pràcticament impossible en la pràctica totalitat de la costa catalana.

Alguns organismes deixen les seves empremtes

Segons els seu origen els fons tous es diferencien en dos grups. En primer lloc trobem els fons d’origen sedimentari que segons la mida del gra, poden ser: sorrencs, fangosos o bé formats per graves, el fons de “cascajo” que anomenen els nostres pescadors. Al nostre litoral, els fons sorrencs són els més freqüents per sobre de la isòbata 50 m mentre que a la resta s´hi troben bàsicament fons fangosos. Per altre costat, estan els fons  que tenen un origen organogènic, és a dir, que es formen a partir de l’acumulació d’esquelets d´altres éssers vius n’és exemple el grapissar.

Segons el tipus de substrat i la fondària a la que es troba s´hi desenvolupen una sèrie d’hàbitats molt interessants. A nivell biològic, en els fons tous, el protagonisme el pren el regne animal. La inestabilitat del substrat impedeix que s´hi fixin les algues. La fauna que hi habita  solen ser organismes detritívors o bé sedimentívors. Els primers capturen les partícules que cauen des de dalt, en són exemple, la majoria dels bivalves o les palmeretes (Sabella spallanzanii).  Mentre que els sedimentívors s´alimenten de les petites partícules orgàniques que hi ha entre els sediments. En són exemple alguns poliquets, els cogombres de mar (Holothuria forskali) o els eriçons irregulars (Echinocardium cordatum). També hi ha peixos que  habiten en aquest tipus de fons com l’aranya (Trachinus draco) que hi viuen semi-enterrats, d´altres com el tacó (Bothus podas) ho fan camuflats sobre el substrat. És per a tot plegat, que aquests tipus de fons enlloc de deserts submarins haurien d’anomenar-se  deserts de vida. Això és però, una altra històriademar.   

Calamar de potera

”Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues”. JOSEP PLA. Bodegó amb peixos.

La tardor és temps de calamar. Malgrat que als taulells de les peixateries en podem trobar gairebé tot l’any, en aquesta època és quan el calamar es troba en un estat òptim i és quan les seves captures són més grans. Aprofiteu doncs aquests mesos  per a cuinar calamar de primeríssima qualitat. El calamar que trobem la resta de l’any, normalment són exemplars capturats en aquest període i posteriorment congelats o bé procedeixen d’indrets allunyats de la nostra costa.

De tot el calamar que es consumeix n’hi ha un tipus que és el rei,  el calamar de potera. Exemplars de bona mida,  agafats d’un en un i de manera respectuosa amb el medi  i amb el cos gens malmès, a diferència del que passa amb les captures de calamar de bou que prèviament ha estat arrossegat pels fons per l’art. A més, en el cas del calamar de potera,  l’interior del seu cos no presenta gens de sediment cosa que fa que es puguin consumir gairebé sense netejar, que és com s’ han de cuinar per mantenir el seu  gust intacte.

La pell del calamar de potera és un festival de llums

Acabat de  pescar, el seu cos és una  simfonia de colors, de llums i de canvis en la pigmentació en la seva pell. Els cromatòfors viren la seva llum talment com per art de màgia en un irrepetible joc de colors que ens deixa embadalits.

Durant les tranquil·les nits d’aquest època de l’any l’horitzó és un festival de les  llums de les petites barquetes arrenglerades que tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-les any rere any,  des de la costa és el senyal de que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural i us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets de les barques pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera és una pesquera de temporada i els pescadors que hi van, sovint combinen aquesta activitat amb d’altres seguint el ritme de la natura. De fet, al llarg de la història de la pesca, els pescadors han anat canviant els ormeigs segons l’època de cada espècie. Una bona diada de pesca a la potera es un cúmul de factors entre els quals, la sort i l’experiència són essencials. L´estat de la mar, la lluna i sobretot el corrent també determinaran una bona captura o no.

La potera és ormeig de parany amb una corona d´hams a la base

La potera és un ormeig d´ham format per un plom recobert d’un material clar, reflectant  i brillant amb una corona d´hams a la seva base.  Un cop la potera resta submergida el pescador li imprimeix un moviment continuat i rítmic de dalt a baix amb la ma. Els calamars en veure el moviment de l’estructura brillant s’abraonen amb força cap al parany i hi queden atrapats. En aquest instant el pescador nota una forta estrebada ¡  comença a recuperar fil fins a portar el calamar a coberta. Pescar amb potera és una molt bona experiència ja que hi ha un contacte directe entre la nostra ma i el propi calamar a través del fil de pescar.

Per pescar amb potera cal l’ajut de la llum per atreure´ls a la superfície on son capturats. Només poden pescar amb llum els pescadors professionals, la resta, és a dir els esportius, poden anar al calamar però sense usar il·luminació. És per això que aquests aprofiten els primers o darrers instants del dia, l’alba i la prima, per a temptar la sort i  capturar els preuats calamars.

Peix de segona (IV): el congre

El congre és un d’aquells peixos posats més injustament en el grup de peixos de segona. De carn finíssima, compacte i forta que, en certa manera, recorda a la del rap. El seu aspecte de serp, el tacte llefiscós de la seva pell i sobretot la gran quantitat d’espines que presenta, especialment a la zona caudal, l´han relegat en aquesta categoria.

Si trobeu congre, especialment si es de bona mida, no ho dubteu, compreu-lo. La part posterior, de l’anus o pixador com a anomenen els pescadors, fins a la cua us servirà per fer un brou de peix exquisit i la resta la podeu fer de qualsevol manera. Si les rodanxes són grosses, normalment guisades o en suquets. Proveu també de fer-lo a la brasa i ja em direu.

El congre és un peix de carn ferma i molt gustós

El congre (Conger conger) és un peix d’ aspecte únic. Es diferencia clarament de la morena (Muraena helena), un peix amb el cos d’aspecte semblant,  per la seva coloració amb tonalitats grisoses i blavoses, i amb el ventre més clar que el dors. La secció del seu cos és gairebé circular la qual es va comprimint a mesura que ens acostem a la cua.  En canvi, la morena presenta una coloració marronosa molt més fosca i la secció és un xic comprimida lateralment. La morena a més, no presenta aletes pectorals. Els juvenils de congre es poden arribar a confondre amb l’anguila (Anguilla anguilla).

Es tracta d’un peix gran, pot arribar als tres metres de longitud però sovint la mida de les captures són  més petites. Té el cap gran amb els ulls grans i rodons. La seva boca és grossa, amb els llavis molsuts i carnosos  i amb una potent dentició. Presenta una sola aleta que és el resultat de la fusió de la dorsal, caudal i anal.   El congre es un voraç depredador, s’alimenta d’altres peixos, cefalòpodes i crustacis. Es pot trobar des de les aigües més litorals fins als més de 1000 m de profunditat.  Els exemplars més grossos viuen sobre fons rocosos costaners on s’encauen.  Aquests exemplars, més sedentaris, són un preuat premi pels pescadors submarins. Quan estan a dins del cau  no solen ser agressius malgrat que en alguna ocasió s’ ha descrit l’atac als  submarinistes més curiosos i que els  molesten en excés.

El congre presenta un cert dimorfisme sexual que afecta a la seva mida i a la forma del cap. En general les femelles són més grosses que els mascles. Els mascles rarament arriben al metre de llarg i al mig quilogram de pes mentre que les femelles són molt més grans. Pel que fa a la forma del cap, les femelles presenten un perfil còncau mentre que en  els mascles és més obtús i el perfil és totalment recte.

El congre sol viure encauat

Es reprodueix una sola vegada i despès moren. La femella sol pondre entre tres i sis milions d´ous que passen per diversos estadis larvaris planctònics abans de convertir-se en juvenils, un d‘aquests estadis és la larva leptocèfala, molt semblant a la de les anguiles. Es recomana no consumir exemplars inferiors als seixanta centímetres de longitud per assegurar que s’hagin pogut reproduir.

El receptari tradicional dels pescadors conté nombroses receptes fetes amb el congre. Aquesta espècie forma part del ranxos més típics dels nostres pescadors. Normalment es cuina guisat amb patates, amb arròs o bé amb pèsols i formant part de l’ univers dels suquets de peix.

El congre es pesca amb els arts d’arrossegament però també es pot capturar amb palangres i amb el tresmall. A la mediterrània hi conviuen varies espècies de congre com ara, el congre dolç (Gnathophis mystax) o el congre roig (Ariosoma balearicum). Això es però, una altra històriademar.

Peix de segona (3): la cinta

De les més de cent espècies que es comercialitzen en les llotges catalanes, en consumim poc més d’una dotzena. La resta, forma part del que anomeno “peix de segona”, espècies més o menys subestimades al taulell de les peixateries malgrat tenir unes  característiques gastronòmiques que les farien aptes a la taula dels més gourmets. La cinta  és una d’aquestes espècies menystingudes, que malgrat tenir una qualitat de la seva carn fora de sèrie i un preu molt assequible, no gaudeix de l’estima que es mereix.

La Cinta (Cepola marcrophthalma) és un peix d’ aspecte inconfusible

La cinta o veta (Cepola marcrophthalma), com el seu nom indica, és un peix allargat i fortament comprimit lateralment que es va fent més punxegut  a mesura que s’acosta a la cua. D’aspecte inconfusible, presenta un cap amb els rostre curt, els ulls grossos i la boca un xic protràctil amb dents molt afilades. El dors és de color vermell ataronjat  intens mentre que el ventre és molt més clar. L’aleta dorsal i l’anal són baixes, molt llargues i estan fusionades amb la cua. No solen fer més de 40 cm de llargària si bé la majoria d’exemplars comercialitzats són bastant  més petits.

La cinta és una espècie bentònica que viu sobre fons de sorra o de fang de la plataforma continental i també en els alguers des de la zona litoral i fins als 200 m de profunditat. És una espècie solitària o que forma petits grups. Es tracta d’un peix  molt més actiu durant la nit. Normalment viuen enterrades en el substrat. El seu règim és  carnívor i s’alimenta bàsicament de petits crustacis. Després dels temporals s’ apropa a la costa. Per la seva part, la cinta forma part de manera destacada en la dieta de peixos com el lluç, el gall de Sant Pere, el rap o la llampuga

Es reprodueix entre la primavera i la tardor quan la temperatura de superficial de l’aigua supera els quinze graus. Tant els ous com les larves són pelàgiques i formen part del plàncton on són molt freqüents especialment a finals d’estiu.  

La seva carn és ferma, molt fina però no és excessivament apreciada. És  excel·lent fregida amb alguna barreja d´altres espècies,  en aquest cas, és cruixent i molt saborosa. L’únic inconvenient són les espines però que amb una mica de pràctica són molt fàcils de treure.  En algunes ocasions, especialment en els exemplars més grossos, s’usen per a l’elaborar brous de peix.

Normalment es comercialitza barrejada amb d’altres espècies formant el peix de morralla

Històricament ha estat una espècie força apreciada. De fet, una de les primeres receptes de peix registrades de la història, pel cuiner grec Mithaecus o Mítec , el primer autor d’ un llibre de cuina conegut per la història, està feta amb aquesta espècie. En aquest recull  parla de la Tainia, nom amb que es coneix aquest peix en aquella zona geogràfica. En la recepta es fa servir oli d’oliva i  formatge, si bé aquest darrer component sembla que va portar molta controvèrsia entre els cuines de l’època ja que molts eren de l’opinió que el formatge no adiu amb aquest peix, i és que els gustos gastronòmics  han canviat molt al llarga de la història.

Des del punt de vista nutricional, la cinta forma part del peix blanc ja que conté menys de l´1,5% de greixos i és molt baix en calories, la qual cosa el fa molt apte per a moltes dietes saludables.

Es pesca sobretot amb l’art de bou.  Normalment es comercialitzen barrejades amb altres espècies de petita mida que forma part de la “morralla”. El màxim en les seves captures es produeix entre finals de primavera i al llarg de l’estiu i els mínims a l’hivern. La seva pesca no està regulada ni té talla mínima legal per a la seva comercialització.

En Gustavo

Hi ha persones de les quals, la seva presència està vinculada a un lloc determinat. Una d’aquestes era en Gustavo, un personatge que anava lligat de manera indissoluble amb el port pesquer d’Arenys de Mar. Segur que tota la gent que freqüenta el port  sap perfectament de qui parlo. Ara fa un temps ens ha deixat, serveixi aquesta modesta històridemar d’homenatge pòstum a una persona i a una manera de viure i a totes les persones i en especial al José Montes que el van ajudar al llarg dels darrers anys de la seva vida.

En Gustavo. Foto: Josep Montmany

De fet, no coneixia personalment al Gustavo malgrat que cada vegada que ens creuàvem pel port o per la riera ens saludaven efusivament amb un Adeuuuuu!!!!! ben sorollós. Alguna vegada m’havia quedat una estona a fer-la petar però era certament difícil, anava a la seva i moltes coses del que deia eren del tot inintel·ligibles. M’hagués agradat profunditzar una mica més en la seva vida, penso que tindria moltes més coses per explicar.

Si en Gustavo hagués estat contemporani de l’Espriu segur que  hagués tingut un espai en la seva obra  amb d’altres personatges del seu imaginari  com en Quelo, la Quela en Tric-Trac, en Saragossa o la Trinquis.

Analfabet de cap a peus, va intentar aprendre a llegir i escriure al port amb l’ajut d’alguns companys de barcada però no se’n va sortir. Moltes vegades el trobava assegut a les escales de la Casa del Mar fent discursos a un auditori invisible  i gesticulant de manera exagerada. Precisament en aquest establiment del port, molt sovint li preparaven un cafè ben carregat i li donaven una mica de les sobres del menjar.

De fet, Gustavo no era el seu nom veritable, aquest,  com si volgués amagar el seu passat, mai es va conèixer del cert. Només al final de la seva vida les persones més properes a ell i que el van ajudar, van reescriure el nom que els va dictar i el van utilitzar per poder tramitar l’accés a la sanitat pública. Per mi, sempre serà en Gustavo.

Va viure més de trenta anys al port d´Arenys en la més absoluta misèria. Els primers temps va estar embarcat en diverses ocasions, a l´encerclament o a la petxina. En èpoques que no tenia barca sempre ajudava a l’hora de carregar el gel o per descarregar la captura del dia a canvi d’una mica de peix per a la seva subsistència que malvenia per guanyar alguns diners per a l’alcohol. Feia també altres feines com ara pelar els peixos gat que diversos quillats havien agafat aquella jornada abans de portar-los al rotllo.

En Gustavo va ser un perdedor però, per sobre de tot, va ser una bona persona. La beguda va ser la seva perdició. Els darrers anys de la seva vida va aconseguir deixar-la, i es que, com bé deia, es va cansar de parlar amb els fanals del port! Una altra afició del Gustavo, especialment els darrers anys, va ser  el dibuix, tenia una bona col·lecció de dibuixos, d’esbossos i de retrats que ell mateix havia fet i molt acordes a la seva personalitat.

En Gustavo va morir el març del 2020 a Can Ruti com  a conseqüència de la Covid-19 que va agafar quan estava internat en un centre sociosanitària a Mataró. Paradoxes de la vida, va viure més de trenta anys dormint en algun racó del port; alguna temporada sota una barca abandonada, d’altres en algun magatzem  i forces anys a l’interior d´una nevera desballestada o en un pis ocupat al Bareu i, quan entra a la roda del sistema sanitari per tractar-se la malaltia que patia, agafa el coronavirus.

Al llarg de la història del port hi ha hagut d’altres personatges pintorescos. Recordeu en Montserrat? Aquell senyor que anava tot l’any amb samarreta i amb barret de mariner?  Això és però, una altra històriademar.

Pescadors en vaga

Una constant al llarg de l‘existència d´històriesdemar ha estat la crítica a sistemes de pesca, com l’art de bou del tot insostenibles. L’arrossegament malmet els fons marins i hipoteca  la pesca per a futures generacions. Un repàs a diverses entrades d’aquest espai poden ajudar a entendre que la situació que viu el sector pesquer a casa nostra està penjant d´un fil a causa de la sobrepesca i de l’impacte sobre els fons marins per part de la pesca d’arrossegament.

D’ençà que als anys 40 es comencen a substituir les parelles de bou pels incipients quillats equipats amb els primers bolinders que s´inicia una espiral de bogeria que ens ha portat fins a la situació actual. Era l’època en que pioners com ara “Peneque” que van descobrir els nous caladors als marges, als talussos, als  sots i a les valls submarines. Temps en que es descobreix un nou recurs, la gamba vermella, que ha permès la continuïtat d’aquest tipus d’activitat pesquera fins avui. De fet, la única cosa que està aguantant el sector de la pesca d’arrossegament ha estat precisament aquest recurs. Sense la gamba ja faria molts anys que no quedaria cap quillat als molls de pesca de casa nostra.

A Blanes, com a la resta de la costa, els pescadors d’ arrossegament han anat a la vaga. Foto: Diari de Girona

Segurament si l’administració hagués regulat de manera molt més efectiva l’esforç pesquer no s’ hagués arribat a aquest punt, però lluny d’això, s’han fet els ulls clucs a l’ increment de la potencia dels motors i aquest fet només ha ajudat a accelerar la sobreexplotació dels caladors.

Després dels excessos dels anys 80 i 90 on els guanys dels pescadors eren enormes, la pesca semblava un negoci rodó i els recursos pesquers és creien il·limitats, arriba la disminució de les captures que només es compensen a base de motors cada vegada més potents i de l’ús d’una tecnologia de primera. Inevitablement arriba el moment en que  ni l’augment de la potencia ni les noves tecnologies son capaces de contrarestar l’exhauriment dels recursos.

Poc a poc les administracions han anat intentant posar mesures per a la recuperació dels caladors. Les vedes o les aturades biològiques així com els incentius per a desballestar els quillats no han estat suficient per provocar la desitjada recuperació dels caladors i poc a poc s´han anat ampliant les mesures restrictives. La UE ha intentat també posar ordre al sector amb l’ entrada en vigor al 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterrani Occidental on s’estableixen mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca. A Catalunya aquest pla s’ha treballat amb un acord entre la comunitat científica i les pròpies confraries de pescadors i es va materialitzar en l’establiment d’unes grans àrees de veda per, d’aquesta manera, intentar compensar l’increment proposat per la UE en matèria d’aturades. El Pla de la UE vol una reducció de les captures un 40 % abans del 2025 i els pescadors sostenen que aquesta dràstica disminució els aboca a la seva desaparició.

Ara, als pescadors d’arrossegament sembla que estan en peu de guerra i han anat a la vaga. Els ha tocat a ells pagar els plats trencats dels excessos i de la mala gestió que es va fer en el passat i ara, posar remei és del tot impossible . La paradoxa de tot plegat és que les directrius europees van encaminades a la preservació del sector pesquer i són els propis pescadors els que s’han revelat en contra precisament d’aquest fet. Això és però, una altra històriademar.