Arxiu de la categoria: històriesnaturals

Color verd, color bru o color vermell

Publicat el per
Respon

Les algues són un d’aquells grups d’ organismes poc coneguts. De fet, segurament molta  gent pensa erròniament que pertanyen al grup de les plantes i els considera com  una mena de vegetals inferiors que no fan ni flors ni fruits. Lluny d’aquest fet, el que està clar és que les algues formen un grup propi al marge dels vegetal. Algun tipus, fins hi tot  tenen una organització a cel·lular de tipus procariota, és a dir, són més propers als bacteris que no pas als vegetals.  La única característica comuna entre les algues i les plantes és el fet que ambdós grups realitzen la fotosíntesis i per això les algues es trobem sempre a la zona més ben il·luminada de la columna d’aigua.

Cloròfits: 1Ulva rigida, 2 Acetabularia acetabulum. Feòfits: 3 Rissoella verruculosa, 4 Cystoseira mediterrania. Rodòfits: 5 Corallina elongata, 6 Nemalion helmintoides

Les cèl·lules de les algues no estan organitzades en teixits,  la seva estructura no té ni arrel, ni tija ni fulles i són organismes que no presenten vasos conductors. N’hi ha d’unicel·lulars i de pluricel·lulars i tenen un paper molt important en la producció d’oxigen a la biosfera.  De fet la meitat del l’oxigen atmosfèric  es deu a l’activitat de les algues i d’altres organismes autòtrofs marins. A més a més, també representen un importantíssim magatzem de CO2 fet que contribueix a pal·liar els efectes del canvi climàtic.

Els colors de les algues entapissen dels seus colors les roques litorals

Avui hi ha un consens en que totes les algues d’ organització eucariota formen part del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes microscòpics a mig camí entre els animals i els vegetals.

A l’hora de classificar les algues es té en compte el color del pigment fotosintètic predominant. Així parlem d’algues verdes o cloròfits, d’algues brunes o feòfits i algues vermelles o rodòfits. El color del pigment es deu a la longitud d’ona de la llum reflectida, així, la  clorofil·la absorbeix les longituds d’ona corresponents a la radiació blava i vermella i reflecteix les que corresponen al color verd, el color típic  de la majoria de vegetals.

Les algues, com tots els organismes autòtrofs necessiten llum per a poder realitzar la fotosíntesis.  La llum quan entra a la columna d’aigua va sent adsorbida en funció de la seva longitud d’ona. Així la llum vermella, la de major longitud d’ona, és la primera que desapareix. Per contraposició, la llum blava, la que té una longitud d’ona menor, es la que arriba a més profunditat.

Espectre d’absorció de la llum dels diversos pigments de les algues

Les algues verdes, presenten pigments de color verd com els vegetals degut a la presència de clorofil·les. Les algues brunes, com indica el seu nom, tenen una coloració marronosa que es deguda a uns pigments d’aquest color que s’anomenen fucoxantines. Les algues brunes a més, contenen també xantofil·les, betacarotens a més de clorofil·la. Per finalitzar, hi ha les algues vermelles amb coloracions vermelloses degudes a un uns pigments fotosintètics del grup de les ficoeritrines. Aquestes a més, també  contenen carotenoides, clorofil·la  i ficocianina.

El fet de disposar d´altres pigments al marge de la clorofil.la fa que les algues  puguin aprofitar diverses longituds d´ona de la llum i en conseqüències n’hi ha que poden viure a més profunditat que d’altres. Així, les algues verdes que, absorbeixen les radiacions lluminoses de més longitud d’ona són les primeres que desapareixen i per això, en general,  es troben a menys fondària i les algues vermelles són les que podem trobar a major profunditat ja que poden absorbir longituds d’ona més petita. Això és però, una altre històriademar.

Pedra de Girona

Publicat el per
2

La calcària nummulítica o pedra de Girona és un tipus de roca sedimentària força abundant al nostre país.  Es tracta d’un material  compost bàsicament de carbonat de calci (CaCO3) que forma una mena de ciment entre el que hi ha  gran quantitats d’estructures de forma esfèrica  o lenticular, són les conquilles dels nummulits. La roca és de color gris clar i presenta  tonalitats blavoses  en les superfícies acabades de trencar. La calcària nummulítica tallada i polida posa de manifest l’extraordinària bellesa d’aquests organismes marins primitius.

Entrada de la catedral de Girona on es possible reconèixer arreu els nummulits fossilitzats en la roca.

Es tracta d’una roca molt preuada utilitzada amb finalitats arquitectòniques per recobrir parets, façanes o paviments. Una de les varietats més apreciades de calcària nummulítica és la “pedra de Girona”, explotada durant molts anys en les pedreres dels voltants d’aquesta població. En aquesta ciutat, i a molts altres indrets de la nostra geografia, alguns dels edificis més nobles van ser construïts amb aquest material. El fet de viure rodejats d’edificacions amb fòssils, com ara els nummulits, fa que el medi urbà sigui també un espai on poder  gaudir de la  geologia.

Els nummulits van ser uns protozous  marins que formaven part del grup dels foraminífers. Malgrat estar formats per una sola cèl·lula,  poder ser observats a simple vista. Van viure fa uns quaranta cinc milions d’anys, en l´eocè. La seva mida més habitual és d’uns 5 mm tot i que és possible trobar-ne també d’un centímetre o més. La resta fossilitzada correspon a l’esquelet calcari de l’animal que era porós i estava format per nombroses cambres connectades entre si. Dels orificis  de la conquilla en sortien un fins tentacles anomenats rizòpodes que utilitzaven pels seus desplaçaments o per alimentar-se. Avui tots els representants dels nummulits són organismes fòssils, tot i així el grup dels foraminífers continuen tenint nombrosos representants vius.

La roca tallada ens mostra les cambres concèntriques dels nummulits. Les formes A tenen la cambra inicial central grossa mentre que les formes B aquesta és molt més petita

Els nummulits eren organismes bentònics que habitaven en gran nombre els càlids i poc profunds oceans del terciari que cobrien bona part de la zona central de Catalunya, prova que aquesta gran àrea havia estat un mar en aquells temps, i que posteriorment amb els moviments tectònics va desaparèixer. En morir, els seus esquelets es dipositaven al fons marí formant grans acumulacions juntament amb sediments carbonatats que actuaven com a ciment. Aquests van acabar compactats, plegats i cimentats quan el mar es va retirar. S’han descrit més de dues-centes espècies diferents d’aquest grup.

Presenten un fort dimorfisme sexual. Es poden observar formes A, originades a partir de la reproducció sexual i formes B fruit de la reproducció asexual. Les formes A són en general individus petits amb la cambra inicial grossa i les formes B són exemplars més grossos amb la cambra inicial molt més petita.

Popularment aquests organismes se’ls coneix amb el nom de “dinerets”, fent referència a la seva forma. Precisament l’etimologia del mot nummulus, significa moneda. A més, els romans creien que eren monedes petrificades. Això és però, una altra històriademar.

Capironat marí

Publicat el per
Respon

Fa uns mesos la biòloga arenyenca Carme Buxalleu va realitzar un estudi per avaluar la presencia del Capironat marí (Reseda hookeri) a les platges de Santa Susanna. De fet, la primera cita d´aquesta espècie a les platges del Maresme es deu a Pere Montserrat que la va identificar i recol·lectar en petits sectors de les platges de Malgrat i a la platja de les Dunes de Santa Susanna l´any 1956 on va ser observada fins al 1971. A partir d´aquesta data sembla que la planta s´extingeix.  No va ser fins al 2015 que Xavier Romera la va retrobar  un altre cop a la Platja de les Dunes de Sant Susanna i al 2018 en publica, juntament amb Moisès Guardiola, la seva troballa en una comunicació a ICNH (Institució Catalana d’Història Natural). En aqueta observació es detecten uns dos-cents individus repartits en un tram de 350 m en una estreta franja de pocs metres d´amplada situada entre les sorres litorals sense vegetació i les comunitats de plantes ruderals dels accessos a les platges, aparcaments i vies de comunicació. Cal esmentar que l’aspecte i composició florística de la població trobada a la platja de les Dunes al 2015 és molt diferent de la que hi va trobar Pere Montserrat anteriorment.

Capironat marí (Reseda hookeri). Foto: Natura-Tordera

El capironat marí és una planta herbàcia que pot arribar a assolir fins a mig metre d´alçada encara que normalment és més baixa. Com moltes plantes adaptades a l’aridesa, presenta unes fulles un xic carnoses. Les flors són blanques i formen un raïm dens i allargassat. Les llavors tenen forma de ronyó, són petites, lluents, marró negroses i amb la testa llissa. Aquestes darreres característiques serveixen per identificar l´espècie i diferenciar-la d´altres properes.

El capironat marí viu en ambients marins  sorrencs i rocosos  i és una espècies endèmica de la Mediterrània occidental. Les seves poblacions es troben molt aïllades i disperses. Es considera una espècie amenaçada en perill crític extinció. A la Península Ibèrica només ha estat citada al Maresme i a les illes Columbretes, aquí la població és molt més reduïda, limitada a una setantena d´exemplars. Això ens indica que la població del Maresme és la colònia d’aquesta espècie vegetal més nombrosa del Món.

Amb l´estudi de Carme s’ha fet una troballa d’una població estimada de 5855 individus fet que significa un increment espectacular respecte als 200 exemplars que van ser observats un parell anys abans i que posa de manifest que els tancats que es van realitzar per a la seva protecció han funcionat de manera excel·lent.

Mapa ubicació dels tancats de protecció, dels inventaris i dels transsectes a la platja de les dunes de Santa Susanna. Font: Carme Buxalleu

No obstant aquestes bones notícies, el capironat marí està sotmès a una sèrie d’amenaces que s´haurien de minimitzar per garantir la seva viabilitat futura. El fet de tenir una única població a Catalunya i en una àrea de distribució molt petita fa que l´intercanvi genètic sigui molt baix. La degradació de la rere platja i l´aparició d´espècies ruderals i invasores com ara la canya (Arundo donax) i el bàlsam (Carpobrotus edulis)  limita també molt la seva expansió. A més, el pas de vehicles i persones pel vial a tocar dels tancats afavoreix la vegetació ruderal i la perpetua. D´altres amenaces tenen a veure amb que l´espècie no pot colonitzar espai fora dels tancats al ser una zona altament humanitzada.

Vista la importància de la descoberta, l´Ajuntament de Santa Susanna està protegint el perímetre on es troba la planta amb tanques alhora  que vol fer divulgació per donar a conèixer el valor que es mereix la troballa i conscienciar els usuaris de les platges de la riquesa que contenen. En l´estudi de la Carme Buxalleu s´hi recullen moltes propostes que caldria executar per tal de mantenir la població de la platja de les Dunes, la darrera del món. Això és però, una altra històriademar.

Cogombres de mar

Publicat el per
4

Això és conserva d’holotúries: un malai diria que no té rival en tot el món

JULES VERNE (Vint mil llegües de viatge submarí)

Les holotúries, pixotes o cogombres de mar són uns representants del grup dels equinoderms molt abundants en els nostres fons litorals, especialment en els tous (sorra i fang). Se’ls coneix popularment també amb d´altres noms, alguns ben suggerents com ara: pardals de moro, carais de moro, botifarres de mar o pixotes de mar entre d´altres, es que això dels noms populars és tot un món.

Malgrat que a primer cop d´ull la seva morfologia externa no ens fa pensar en un equinoderm, una observació més detallada ens deixa veure la simetria radiada típica d´aquest grup d´animals. El cos dels cogombres de mar és allargat i tou de consistència. La boca és a un extrem de l´animal i està rodejada de tentacles. Els sexes són separats, la fecundació és externa. El seu desenvolupament és indirecte  i no hi ha cap mena de dimorfisme sexual. El seus moviments són lents i ho fa reptant pel fons.

Cogombre de mar en un fons de grava al Cap de Creus

L’alimentació d´aquest grup d´espècies és bàsicament sedimentívora. El cogombre de mar ingereix grans quantitats de sorra i s´alimenta dels detritus, de la  matèria orgànica i de petits organismes que es troben en el sediment. Les  restes són expulsades per l´anus en forma de cordons sorrencs envoltats d´una fina capa mucosa.

La primera reacció que té una pixota quan se sent amenaçada es expulsar aigua per l´anus i a continuació contreure el seu cos i endurir-lo.  Les holotúries són capaces d´expulsar els seus òrgans interns com a mecanisme de defensa enfront dels depredadors, aquests són regenerats un altre cop. Normalment expulsen per l´anus uns filaments enganxifosos anomenats tubs de Cuvier aquests contenen, en algun cas, substàncies paralitzants com ara una metzina anomenada holoturina amb interès farmacèutic per tractar el dolor. En certs cassos també són capaces d´expulsar part de seu tub digestiu que també acaben regenerant ràpidament.

Algunes espècies d´holotúria allotgen al seu interior un peix anomenat peix perla o rubioca (Carapus acus) que hi viu de manera comensal o paràsita al seu intestí.

A la Mediterrània es troben una quarantena d´espècies diferents de cogombres de mar. Les més important en les nostres aigües són: Holothuria tubulosa (pixota terrosa, botifarra de mar o pardal de moro) que és l´espècie més abundant a la nostra costa. Holothuria forskali (pixota negra o carallot negre), Holothuria sanctori (pixota de taques blanques), Holothuria poli (Pixota sorrenca) i Stichopus regalis (espardenya)

Si exceptuem l’espardenya, les pixotes no tenen entre nosaltres cap mena de valor gastronòmic. No obstant això, als mercats asiàtics i sobretot a la Xina són molt apreciats i es consideren afrodisíacs. Allà  es consumeixen cada any més de 40.000 tones. El trepang  són els cogombres de mar oberts, cuits i assecats al sol.  Des del punt de vista nutricional els cogombres de mar són rics en proteïnes (fins a un 50 %) i minerals. Contenen molt pocs greixos i sucres.

Ofiures: Les Estrelles de vidre

Publicat el per
2

Les ofiuroïdeus són un grup d´equinoderms amb un aspecte extern que ens recorda molt a les estrelles de mar. Amb cinc braços, de simetria pentaradiada i d´aspecte reptant. El seu aspecte fràgil, fa que alguns les anomenin estrelles de vidre.

Les ofiures tenen un disc central molt marcat amb plaques molt visibles del que hi surten cinc braços, en alguns cassos ramificats. Els seus braços, a diferència de les estrelles són més prims i esvelts, formats per artells amb una musculatura que els dona mobilitat i flexibilitat que recorda al moviment serpentiforme. El seu moviment és normalment horitzontal i molt reduït verticalment.

La boca, com en les estrelles, té posició ventral i està evoltada de plaques que actuen com a mandíbules. No tenen anus i els productes no digerits són expulsats també per la boca. Els sexes normalment són separats malgrat que hi ha alguna espècie que és hermafrodita. Com les estrelles, tenen certa capacitat de reproducció asexual. Es reprodueixen sexualment amb fecundació externa i el seu desenvolupament és indirecte. Hi ha però alguna espècie que és vivípara. La forma larval de les ofiures, la larva ofipluteus, una larva molt característica de forma cònica proveïda de quatre parells de braços i allargats que és fàcilment observable en el plàncton marí.

Les ofiures tenen un aspecte inconfusible

Malgrat que hi ha espècies carnívores, la majoria s’alimenta de partícules en suspensió en l´aigua. Les estrelles de vidre són animals d´hàbits nocturns. Viuen en fons rocosos poc il·luminats. També les trobem en esquerdes, extraploms i a sota de les pedres en indrets amb poca llum. Molt actives durant la nit. Són fàcilment observables quan es practica l´snorkel nocturn. Poden presentar una gran diversitat cromàtica entre els exemplars d´una mateixa espècie.

A la mediterrània hi ha una trentena d´espècies diferents, algunes d´endèmiques. Entre les espècies més comunes destaquen: l´estrella de potes bruna (Ophioderma longicauda), l´estrella de potes espinoses (Ophiothrix fragilis), la ofïura negra (Ophiocomina nigra), el fregall (Astrospartus mediterraneus), Amphiura chiajei i Ophiomyxa pentagona. De totes, l´estrella de potes espinosa és l’ofiuroïdeu més abundant a la nostra costa. Presenta el cos i els braços recoberts d´espines molt evidents.

L´única espècie mediterrània que presenta els braços ramificats és el “fregall”. Viu entre els 50 i els 200 m. És una espècie epibiont que viu sobre d´algunes gorgònies com la gorgònia vermella (Paramuricea clavata) i la gorgònia blanca (Eunicella sp) entre d´altres. Aquesta espècie es pot arribar a confondre amb les clavellines malgrat que aquestes formen part de l´ordre dels crinoïdeus, també anomenats lliris de mar. Això però és una altre històriademar.

El Mar Menor, el Mar Mort

Publicat el per
1

El Mar Menor amb els seus 180 Km2 és la llacuna litoral salada més gran de tot Europa. Es troba a la regió de Murcia en plena Costa Càlida. Avui, una estreta franja sorrenca totalment urbanitzada separa la llacuna (Mar Menor) de la Mediterrània (Mar Mayor). La seva singularitat ha propiciat que al llarg del seu perímetre s´hi trobin espais naturals únics, de gran interès i una biodiversitat molt interessant.

Fa deu milions d´anys aquesta zona era una gran badia oberta al mar. Els moviments tectònics i el vulcanisme local van originar les actuals illes. La Llacuna, com avui la coneixem és va formar fa dos milions d´anys a partir dels sediments que provenien de la zona coneguda com el camp de Cartagena.

La nefasta gestió que s´ha fet de l´espai des de fa més trenta anys ha menat aquesta albufera al límit de l´abisme. Les darreres pluges torrencials al camp de Cartagena han estat el detonant que ha destapat l´agonia que pateix aquest espai natural. Milers de metres cúbics d´aigua de pluja amb els seus sediments, fertilitzants agrícoles, restes orgàniques i contaminants de tota mena van desguassar fins a les aigües de la llacuna i van produir la mort per asfíxia de milers de peixos.

Imatge captada pel satèl·lit Sentinel-2 el dia 13 de setembre de 2019. Les avingudes produïdes per la “gota freda” aboquen directament al Mar Menor. Foto: Copoernicus

El que ha succeït al Mar Menor no és conseqüència de les pluges torrencials ni de la darrera “gota freda” que ha patit la zona. En realitat, l´arrel del problema rau en la nefasta gestió territorial que s´ha fet d´aquest espai històricament i on hi te molta responsabilitat els diversos executius que han governat la regió de Murcia.

La transformació d´una extensa zona de secà, amb bancals que retenien l´aigua per un regadiu superintensiu hi te molt a veure en el desastre final. L´horta de la regió ha contaminat els aqüífers amb restes d´adobs nitrogenats que tard o d´hora acaben en les aigües del Mar Menor i l´eutrofitzen. Quan augmenta la concentració de nutrients límitants en els ecosistemes marins, els microorganismes del plàncton creixen descontrolats creant una veritable “sopa verda” que esgota l´oxigen dissolt en l’aigua fins a produir la mort per anòxia de peixos i d´altres organismes marins.

Una altra causa de la degradació d´aquets espai tant sensible a les pertorbacions és l´urbanisme salvatge que ha patit la regió i que ha transformat els usos tradicionals del sòl. La llacuna rep també els abocaments de les aigües fecals dels municipis riberencs degut a una xarxa de sanejament infradimensionada i mal dissenyada.

La manga en una imatge històrica i una imatge recent. Foto: Marta Sánchez

La solució de tot plegat és molt complexa, inclús si s´abandonessin les hortes, els nitrats que s´han incorporat històricament als aqüífers que desguassen al mar menor continuarien amb el mateix efecte durant molts anys. Els Mar Menor és un exemple de mala gestió del territori. A escala molt més gran, la conca de la mediterrània es podria convertir en una mena de mar menor si no es gestiona bé.

La solució de tot plegat passa per gestionar el territori tenint en compte la capacitat de càrrega de l´ecosistema. Caldria també un control molt més extensiu dels fertilitzants que usen les explotacions agrícoles i aplicar les directives de la UE relacionades amb l´us de fertilitzants i adobs nitrogenats. Finalment caldria elaborar un veritable pla estratègic de protecció integral del Mar Menor.

Les nostres estrelles

Publicat el per
1

Les estrelles de mar són uns dels organismes més populars dels nostres fons marins. Ja sigui sobre fons rocosos, sorrencs o bé en els alguers, les estrelles hi són freqüents. De la mateixa manera que els eriçons o les holotúries, les estrelles de mar pertanyen al grup dels equinoderms, invertebrats exclusivament marins que es caracteritzen, com diu al seu nom, per tenir espines a la pell.

Els Asteroïdeus o estrelles de mar presenten simetria radial. Normalment amb 5 radis, pentaradial, malgrat que també n´hi ha amb més (entre 6 i 10). La principal característica de tots els representants d´aquest grup és la presència d´un sistema ambulacral amb peus i canals plens d´aigua que els permet moure´s, alimentar-se i respirar. Tots són bentònics.

Malgrat el seu aspecte simpàtic i dòcil, les estrelles de mar són voraços depredadors. S’alimenten especialment de bivalves, gasteròpodes i fins hi tot, d´altres equinoderms que digereixen evaginant l’estómac cap enfora. Usen els peus ambulacrals com a ventoses per a trencar o obrir les closques de les seves preses. Algunes espècies representen un veritable problema en els cultius d´ostres i musclos.

L´estrella vermella és freqüent sobre fons rocosos i alguers

Tenen un esquelet fet amb plaques de carbonat de calci. Malgrat el seu aspecte rígid, són animals enormement elàstics. El cos està format per un disc central del qual surten els braços. A la cara ventral se situa la boca i a la dorsal s´hi troba l´anus i el madreporit, una estructura en forma de placa per on entra l´aigua al sistema ambulacral. El seu cos està ple d’òrgans sensorials que li permeten captar els estímuls ambientals.

La reproducció és externa amb estadis larvaris planctònics en gairebé tots els casos. Tenen sexes separats però també hi ha casos d’hermafroditisme. Una de les característiques principals de les estrelles de mar és la seva capacitat d’auto regeneració, un tipus de reproducció asexual molt particular que les fa úniques. Algunes espècies són capaces de regenerar tot el seu cos a partir d´un únic braç. En aquest sentit, l’àmbit de recerca científica és enorme.

No tenen pulmons, respiren a través de la seva pell amb el sistema ambulacral. Per això és important recordar que quan les observem no convé ni tocar-les ni treure-les de l´aigua ja que a partir de 10 segons fora de l´aigua poden arribar a morir.

Encara és possible trobar en algunes botigues de souvenirs de la costa estrelles de mar assecades que es venen com a objecte de decoració. Una pràctica que convindria eradicar per a canviar la mentalitat que es té d´aquests animals. Alguns, a més, com l´estrella proprada (Ophidiaster ophidianus) està protegida per la llei.

Es coneixen més de mil cinc-centes espècies diferents d´estrelles de mar. Moltes d´elles les trobem als nostres fons. L´estrella de capità petita (Asterina pancerii) és endèmica de la mediterrània i la seva mida es al voltant de 1,5 cm de diàmetre. Viu sobre els fulles de posidònia s´alimenta dels epífits. L´estrelleta (Asterina gibosa) fa només 6 cm i es troba en els alguers i a sota de les pedres. L´estrella de sorra (Astropecten aranciacus i A. Platyacanthus) és típica d’aquests tipus de fons. L´estrella verda (Marthasterias glaciaris) és la de major mida, pot assolir els 80 cm. L´estrella d’espines fines (Coscinasterias tenuispina) pot presentar entre 6 a 10 braços. L´estrella vermella (Echinaster sepositus) és típica de fons rocosos costaners.

Cases de barrets

Publicat el per
2

Les pegellides o barretets, també mal anomenades lapes, són un grup de mol·luscs gasteròpodes prosobranquis marins molt freqüents i coneguts que viuen fortament adherits a sobre les roques litorals on reben els esquitxos de les onades. Arreu dels Països Catalans se les anomena amb altres noms: patellides, papellides, cobertores, capelludes, capellets de pare, orelles de monjo, coques, tapes o xapes.

La conquilla de les pegellides és cònica sense espiralar i a diferència d´alguns gèneres propers com Diodora, Fisurella o Halliotis, no presenta mai orificis en la part superior de la conquilla. L´interior de la closca recorda la porcellana.

Les pegellides són hermafrodites proteràndrics, és a dir, comencen la seva vida com a mascles i als dos o tres anys d´edat, es produeix un canvi de sexe i es converteixen en femelles. Són animals molt territorials que s´alimenten especialment de les algues que rasquen amb la ràdula. Malgrat que a primer cop d´ull semblen organismes fixos, les pagellides fan desplaçaments considerables cercant algues o bé la humitat necessària per a no dessecar-se. Les pagellides exerceixen una considerable pressió sobre les poblacions d´algues litorals. La seva mida oscil·la entre els 30 i els 50 mm de diàmetre.

Les pegellides són organismes frqÜents a la nostra costa rocosa

A les costes mediterrànies, totes les espècies pertanyen al gènere Patella. Les tres espècies que es poden trobar a les aigües catalanes són: Patella rustica, Patella caerulea i Patella ullyssiponensis. La diferenciació d´aquestes tres espècies és complicat i s´ha de fer a través de l´estudi de la part tova del mol·lusc. A nivell de conquilla, hi ha algunes diferències entre elles: Patella rústica presenta una closca alta en comparació a les altres i amb nombroses costelles radials i bandes de creixement concèntric. Patella caerulea té la conquilla molt aplanada amb costelles de diferent mida en general fines. Patella ullyssiponensis closca aplanada amb costelles radials molt visibles.

Les pegellides són espècies comestibles malgrat que molt poc apreciades. Se solen consumir crues acabades d´arrancar de la roca. Com en la majoria de les espècies es mengen crues i tenen un gust intens de mar. En alguns indrets també s´usen com a ingredient per a les paelles. La seva recol·lecció està regulada. Son conegudes des de l´antiguitat. Les seves closques han estat utilitzades en la prehistòria com a recipients.

Patella ferruginosa (Patella ferruginea) extingida de la nostra costa, és una espècie endèmica de la mediterrània que a partir del s XX va desaparèixer pràcticament tota la conca i que avui està en perill d´extinció. Es tracta d´un dels invertebrats més amenaçats de la mediterrània. Avui només es troba a la costa africana, en especial en alguns illots de les illes Chafarines i les illes Habibes.

La principal característica morfològica d´aquesta espècie a nivell de conquilla, són les costelles radials molt ben marcades, l´espai intercostal estret i el marge de la closca dentat.

Des de l’any 1999, aquesta espècie ha estat inclosa en la categoria “En Perill d’Extinció” del Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades. En els últims anys, diferents investigacions han localitzat poblacions d’aquest gasteròpode a l´àrea de Ceuta i a la badia d’Algesiras. Malgrat tot, aquesta modesta pegellida no té el mateix ganxo per la opinió pública que ho pot tenir el linx o bé l´os. Això, però, és una altre historiademar.

No tenim remei: la llevantada d’aquest octubre

Publicat el per
Respon

Dilluns 21 d´octubre:
Aquests dies s´està preparant una llevantada de primera magnitud. Els mapes dels temps són inequívocs i la posició de la depressió al cor de la mediterrània produirà una entrada de vent de llevant a la costa catalana que en patirà les conseqüències.

Les llevantades són fenòmens normals i recurrents en el regim meteorològic mediterrani. Es poden considerar modestos huracans a escala més domèstica. A la tardor i a la primavera és quan es donen les condicions òptimes per al seu desenvolupament i així es recull en la tradició popular. Any rere any, en alguns casos amb puntualitat britànic o d´altres amb una xic de retard, les llevantades arriben a la costa catalana.

Els riscos d´aquests episodis augmenten quan es construeix a la mateixa línia de costa o s´urbanitzen les lleres de rius i rieres i es tracta aquests espais com a simples canals d’evacuació i no com a sistemes naturals.

Per la gènesi de les llevantades cal que la falca anticiclònica es situï al centre d’Europa i que la depressió entri a la mediterrània i es situï al davant de la costa catalana enviant vents carregats d´humitat que incideixen sobre la mateixa amb un recorregut marítim considerable.

El Rial del Bareu a Arenys de Mar. Foto: Jordi Munich

Dimecres 23 d´octubre:
La llevantada ja ha passat, ha estat poc més d´una nit de temporal d´aigua i de vent i com passa en aquests episodis, malgrat les poques hores que ha estat amb nosaltres, els seus efectes han estat devastadors tant en béns com en infraestructures i malauradament en aquesta ocasió en vides.

Després del pas del temporal es repeteixen els mateixos discursos esbiaixats sobre si s´haurien de netejar i deixar les lleres netes. En cap cas, cap mena d´autocrítica sobre una ordenació del territori nefasta que ens ha abocat on som ara. La neteja de lleres no evitarà que es continuï edificant en zones inundables o que es continuïn utilitzant les rieres com a pàrquings. Al Maresme, per exemple hi ha un clàssic que consisteix en programar i desenvolupar moltes zones industrials en zones inundables que tard o d´hora tornaran a ser recuperades per la riera.

La neteja de marges i lleres de rius i rieres no es la solució per evitar les rierades. Les obres dures, les canalitzacions, els murs de contenció i el soterrament de rius i rieres només contribueixen a empitjorar la situació perquè l´asfalt i el formigó contribueixen a que augmenti la velocitat amb la que baixa l´aigua.

Caldria naturalitzar platges, rieres i rius i considerar aquests elements com a sistemes naturals. L´administració ha de ser valenta i començar processos de deconstrucció zones amb especial risc per evitar futures desgràcies. Hem d´entendre que som nosaltres els que ens hem d´ adaptar a rius i rieres i no a l’inrevés.

A més, amb el canvi climàtic, que ja tenim aquí, les situacions extremes sovintejaran molt més i els períodes de retorn establerts fins ara s´haurien de revisar per sobredimensionar futures actuacions.

Deserts submarins

Publicat el per
1

El canvi climàtic ens està desertitzant la Terra. Àrees avui fèrtils i productives es van convertint en erms desproveïts de sòl. D´aquí a la desertització només hi ha un pas. Bona part de la conca mediterrània corre el perill de convertir-se en una àrea desèrtica o semi desèrtica en molt pocs anys. Malauradament, en els mars i oceans més propers està succeint un efecte molt semblant. Són els deserts submarins o blancalls que s´estan estenent cada vegada en mars temperats com la Mediterrània i que un cop apareixen la seva recuperació és prolongada i dificultosa.

Però, què són exactament els deserts submarins? Són espais rocosos, de poca fondària i ben il·luminats on les condicions són favorables per al desenvolupament de les poblacions d´algues perquè formin boscos submarins, i on aquetes han desaparegut. En la roca quasi nua d´aquetes àrees s´hi desenvolupen especialment les garotes. Els deserts submarins no tenen res a veure amb el paisatge submarí sorrencs desproveït de vegetació i que ocupa grans extensions per la desaparició de les fanerògames.

Els deserts submarins s´estan estenent cada vegada més a les nostres latituds. Foto: CCMA

Les garotes són una espècie clau en el funcionament dels fons rocosos ben il·luminats. Se les considera els herbívors més voraços en mars temperats. Són capaços d´alterar les comunitats d´algues fins a fer-les desaparèixer com passa en molts punts de la mediterrània. La situació s’agreuja encara més per la desaparició de les espècies depredadores de les garotes.

El paisatge submarí entapissat d´algues a la mediterrània no es molt esplendorós, però malgrat aquest fet aquesta cobertura és vital per afavorir la biodiversitat i la sostenibilitat ja que són la base de la cadena alimentària. Al perdre la coberta d´algues perdem el flux d´energia que circula a través de les cadenes tròfiques. Els boscos d’algues són també punts on s’absorbeix CO2 i es produeix O2, un simple mecanisme natural per reduir els efectes del canvi climàtic.

Entre les causes principals de la desertització dels fons d´algues hi ha la proliferació de les garotes i la sobrepesca de les espècies de roca, depredadores dels eriçons com ara els sards, les orades o les julioles i que fa que les poblacions de garotes estiguin controlades. En bona mesura els responsables d´aquest fet són els pescadors recreatius, tant a canya com submarins, la contaminació de les aigües litorals o l´entrada d´espècies invasores. A la mediterrània oriental, els deserts submarins els formen les espècies invasores que entren a través del Mar Roig i el Canal de Suez.

La garota és el principal responsable d´aquest fenomen

La importància creixent d´aquest desertització submarina ha portat als científics a detectar i fer el seguiment d´aquestes àrees a casa nostra. Un projecte de ciència ciutadana per a mesurar l´abast de la problemàtica. Un estudi sobre la seva evolució i finalment estudiar propostes de gestió i recuperació dels boscos d´algues.

Els estudis que s´han fet fins ara sobre aquesta problemàtica ha descobert que la por que tenen les garotes vers els depredadors és clau per a la salut dels boscos d’algues submarins. Els investigadors van poder constatar la resposta de les garotes en àrees amb i sense depredadors i van arribar a la conclusió que la presència d´aquests depredadors limita la capacitat de les garotes a sobrepasturar aquests fons.