El Mar Menor amb els seus 180 Km2 és la llacuna litoral salada més gran de tot Europa. Es troba a la regió de Murcia en plena Costa Càlida. Avui, una estreta franja sorrenca totalment urbanitzada separa la llacuna (Mar Menor) de la Mediterrània (Mar Mayor). La seva singularitat ha propiciat que al llarg del seu perímetre s´hi trobin espais naturals únics, de gran interès i una biodiversitat molt interessant.

Fa deu milions d´anys aquesta zona era una gran badia oberta al mar. Els moviments tectònics i el vulcanisme local van originar les actuals illes. La Llacuna, com avui la coneixem és va formar fa dos milions d´anys a partir dels sediments que provenien de la zona coneguda com el camp de Cartagena.

La nefasta gestió que s´ha fet de l´espai des de fa més trenta anys ha menat aquesta albufera al límit de l´abisme. Les darreres pluges torrencials al camp de Cartagena han estat el detonant que ha destapat l´agonia que pateix aquest espai natural. Milers de metres cúbics d´aigua de pluja amb els seus sediments, fertilitzants agrícoles, restes orgàniques i contaminants de tota mena van desguassar fins a les aigües de la llacuna i van produir la mort per asfíxia de milers de peixos.

Imatge captada pel satèl·lit Sentinel-2 el dia 13 de setembre de 2019. Les avingudes produïdes per la “gota freda” aboquen directament al Mar Menor. Foto: Copoernicus

El que ha succeït al Mar Menor no és conseqüència de les pluges torrencials ni de la darrera “gota freda” que ha patit la zona. En realitat, l´arrel del problema rau en la nefasta gestió territorial que s´ha fet d´aquest espai històricament i on hi te molta responsabilitat els diversos executius que han governat la regió de Murcia.

La transformació d´una extensa zona de secà, amb bancals que retenien l´aigua per un regadiu superintensiu hi te molt a veure en el desastre final. L´horta de la regió ha contaminat els aqüífers amb restes d´adobs nitrogenats que tard o d´hora acaben en les aigües del Mar Menor i l´eutrofitzen. Quan augmenta la concentració de nutrients límitants en els ecosistemes marins, els microorganismes del plàncton creixen descontrolats creant una veritable “sopa verda” que esgota l´oxigen dissolt en l’aigua fins a produir la mort per anòxia de peixos i d´altres organismes marins.

Una altra causa de la degradació d´aquets espai tant sensible a les pertorbacions és l´urbanisme salvatge que ha patit la regió i que ha transformat els usos tradicionals del sòl. La llacuna rep també els abocaments de les aigües fecals dels municipis riberencs degut a una xarxa de sanejament infradimensionada i mal dissenyada.

La manga en una imatge històrica i una imatge recent. Foto: Marta Sánchez

La solució de tot plegat és molt complexa, inclús si s´abandonessin les hortes, els nitrats que s´han incorporat històricament als aqüífers que desguassen al mar menor continuarien amb el mateix efecte durant molts anys. Els Mar Menor és un exemple de mala gestió del territori. A escala molt més gran, la conca de la mediterrània es podria convertir en una mena de mar menor si no es gestiona bé.

La solució de tot plegat passa per gestionar el territori tenint en compte la capacitat de càrrega de l´ecosistema. Caldria també un control molt més extensiu dels fertilitzants que usen les explotacions agrícoles i aplicar les directives de la UE relacionades amb l´us de fertilitzants i adobs nitrogenats. Finalment caldria elaborar un veritable pla estratègic de protecció integral del Mar Menor.