Bodegó amb peixos (part 3): Els ormeigs de pesca

Si bé els mots art i ormeig de pesca són sinònims, hom parla d’arts quan l’aparell en qüestió està fet amb xarxes i d’ormeig quan no hi ha aquest element. En el bodegó amb peixos, Pla no distingeix aquests dos termes i parla d’arts i d’ ormeigs de manera indistinta.

Segons la classificació que fa Emerencià Roig, els ormeigs de pesca que anomena Josep Pla són: les nanses, els ormeig per enfitonar el peix i l’univers dels ormeigs d’ham i en especial la pesca amb canya.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

Les nanses, en paraules de Pla, els cistells de fàcil entrada i difícil sortida. Mereixen els comentaris de l’autor que en descriu els diferents models que hi havia: “Hi ha nanses per a llagostes i nanses més petites, de forma de bolet, anomenades gambines i amb les quals s’agafen moltes classes de peixos”. El lector es fa una idea exacta de la dificultat de calar les nanses i de conèixer amb exactitud la geografia submarina a través de les  senyes. “Les senyes  indicadores dels paratges  peixaters són conegudes  pels pescadors a través, sovint d’una llarguíssima tradició familiar”. Les nanses s’havien d’escar per atreure el peix: “El millor esquer per a les gambines és la garota femella”.

Bona part de la narració es dedica als ormeigs d’ham: “L’ham és un objecte que degué ser creat per l’home de seguida que aprengué a manipular els metalls” “És un invent que com el de la roda: una meravella d’astúcia i habilitat”. Pel que fa als ormeigs d’ham, Pla comenta en referència al nero: “es pot agafar amb l’ham d’un palangre o amb una escada de llença, estratègicament col·locada davant d’un cau.

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

Entre els ormeigs d’ham, la pesca amb canya n’és el principal protagonista. “El pescador de canya sent, com el del volantí i el del palangre, l’estrebada elèctrica de la presa al palmell de la mà… Cap estri de pescar no projecta de manera tan directa i eficient sobre el pescador… la picada del peix a l’esquer i a l’ham, que a través del fil, el pescador té a la mà”. El sofert pescador de canya és també un dels protagonistes del bodegó: “El pescador de canya és un ésser totalment incomprès per la població en general. La gent creu que el pescador és un babau que tracta de passar l’estona de fer-se escàpol del tedi familiar, utilitzant una distracció insignificant”.

La potera, ormeig format per una corona d’ham que s’usa per pel calamar també té el seu espai al bodegó: “Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera” “el calamar s’abraça sobre les punxes hirsutes, cobreix el plom amb tota l’ànsia del seu cos”. Una de les tècniques de pesca més curioses que descriu és la pesca de sípia a la femella: “s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament”.

La fitora, un ormeig en desús també té el seu lloc. “La fitora és un trident modificat; el trident té tres pues; la fitora pot tenir-ne més o menys gran” “A Fornells hi havia dos o tres grans pescadors de fitora realment notables”

En la narració, l’autor mostra la seva preocupació per la sobreexplotació que pateix la pesca del lluç: “es troba al nostre país en un moment de decadència probablement definitiva”. Avui, cent anys més tard encara continuem sobreexplotat aquesta espècie i l’aboquem als límits de la extinció. La majoria de lluç que consumim ja no és Merluccius merluccius ni prové de la Mediterrània. Això és però, una altre històriademar.

Bodegó amb peixos (part 2): Arts de xarxa

Bodegó amb  peixos és a més d’un retrat de les espècies de peixos,  les seves qualitats i la riquesa terminològica, també una descripció dels principals arts de pesca que es feien servir, si més no a Fornells, en aquell temps.

L’obra va ser publicada per primera vegada al 1950. És però una narració de joventut de l’autor. Pels ormeigs que descriu, la podríem situar ben bé entre la primera i la segona dècada del s. XX.  Precisament en aquests temps, Emerencià Roig, publica “La Pesca a Catalunya” on també es descriuen els ormeigs de pesca que detalla Pla. Alguns dels arts de pesca descrits ara estan en desús, d’ altres han patit modificacions considerables malgrat que s’ han mantingut fins els nostres dies i d’altres com la teranyina, acaben d’aparèixer a la costa catalana. L’obra no descriu encara la pesca d’arrossegament tal i com la coneixem avui, faltarien  alguns anys perquè apareguin els primers quillats.

Llagut del foc segons una il·lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

El primer art descrit és la xàvega o pesca a l’encesa. L’encesa és una forma de pesca d’origen mil·lenari. Les primeres referències daten de l’any 974 al Cap de Creus. Fins l’any 1910 va ser un sistema de pesca força usat. L’aparició de les teranyines va coincidir amb l’abandó de la pesca a l’encesa. La xàvega era un art de platja que es tirava en els nits més fosques de l’any. El peix era atret i es concentrava amb l’ajut del llagut del foc, on la llum de les teies cremant al fester o faitó feia pujar el peix en superfície i era conduit amb molta habilitat cap a la platja.  “La xàvega es pesca de nit, i, com que sempre m’agradà anar al llit tard, trobí que m’era molt adient amb el meu caràcter”

Les xarxes pròpiament dites  també ocupen el seu espai en aquest bodegó i també es descriuen els diferents tipus: “armellades, bogueres, soltes, pantesanes, sardinals, moixoneres, i d’altres”. Paradoxalment en la narració no hi ha cap referència als sardinals, l’art de xarxa més estès a la costa catalana en aquella època.

La parella de bou es va mantenir fins als anys 50.Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

En referència a l’art de bou comenta: “Arrossegar un art de platja pels fons del mar, per les planúries, sorrenques o fangoses, pel llit dels barrancs submarins és un afer molt vell”. Efectivament, la parella de bou és un art de pesca que possiblement ja existia a inicis del segle XVII. Pla relata de manera magistral la pesca en parella. En les explicacions de l’autor no es fa cap referència a l’aparició dels primers motors que es va produir de manera contemporània amb l’obra. En la descripció de la parella de bou ja comenta la seva substitució per un nou art, anomenat vaca, que ja l’arrossegava una sola embarcació, ja que l’art era molt més petit. La vaca és doncs el precursor de l’ art d’arrossegament actual. “Les parelles de bou han estat substituïdes per les embarcacions anomenades vaques; una sola embarcació fa ara la feina que feien una parella de barques”.

En les nits de primavera, l’ horitzó de Fornells s’omple de pampallugues de llum. Són les trainyeres, les primeres teranyines o pesca d’encerclament. En aquells temps aquest art de pesca representava una novetat; “En la monotonia de la via de Fornells aquesta aparició és d’una tal novetat que tothom queda, davant d’aquests focs errants i fugitius , una mica astorat”

La narració continua amb la descripció dels ormeigs d’ham, els ormeigs de jonc i murtra i els ormeigs que enfilen el peix  Això és però, una altra històriademar.

Bodegó amb peixos (part 1): els peixos

Dins l’obra completa  de Josep Pla, al segon volum, anomenat “Aigua de mar”, l’autor recopila els seus relats més mariners. El volum es compon de deu narracions curtes entre les que destaquen: Un viatge frustrat, de caire autobiogràfic i que relata el periple  per la costa Brava a bord d’un petit gussi que va fer al 1918 acompanyat per l’Hermós un dels personatges més simpàtics de la seva obra. El volum l’encapçala Bodegó amb peixos on Pla ens mostra d’una manera, senzilla, amena i desordenada espècies de peixos,  els seus pensaments sobre la qualitat gastronòmica d’aquests, la gran riquesa lèxica i terminològica de la nostra llengua en aquest camp  i els aparells de pesca de l’època.

El bodegó de Pla és com el taulell d’una peixateria curulla de peix

Jo sempre m’he imaginat el bodegó de Pla com un immens taulell d’una peixateria de costa amb el genero acabat d’arribar, pescat aquella mateixa tarda. El contrast de tonalitats entre les diverses espècies col·locades unes al costat de les altres al mostrador i l’olor a mar donen a l’obra una força i un equilibri que la fan única.

Com si es tractes d’un quadre, Pla ens va mostrant els elements que conformen aquest particular bodegó i com en tota obra pictòrica, els matisos referents als colors, a les tonalitats i a les textures en són els protagonistes. Com a veritable bodegó, es tracta d’una natura morta, això sí, fresquíssima i plena de matisos cromàtics: “Els rogers situats en els graons més baixos de la escala treuen, al foc, uns colors de rosa esblaimats, evaporats. El roger bo treu, en canvi, un roig intens, sumptuós, cardenalici, aquell roig que tots coneixem i que té una semblança tan extraordinària amb els roigs immortals que Velázquez posà en el retrat del Papa Innocenci X de la Galeria Dòria, a Roma” o bé “¿Com explicar el color rosat, el carmí deliciós, dels serrans panegals que agafàvem amb els volantins a dues o tres-centres braces de profunditat?” o quan es refereix a les escorpores “cap monstruós, apoplèctic, punxada verinosa, roig vius, negres de sang coagulada, bigarrats” o quan descriu a les julioles o als serrans “Aquests peixos tenen una coloració fantasiosa i delicada. Mai la pintura no arribarà a copsar la seva mòrbida coloració.”

Les tonalitats, els colors i les textures dels peixos són úniques

Abans d’entrar en matèria, l’autor ens descriu de manera magistral l’entorn: Fornells. Ens descriu el paisatge i com era aquest llogarret perdut. “En aquella època, a Fornells, no hi havia ni església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació d’autoritat legal. Ni tan sols hi havia cementiri, cosa sorprenent. Això feia que els que hi vivíem ,ens semblés que no havíem de morir mai”. “Entre homes i dones, vells i criatures, debiem ésser unes trenta-cinc persones”

Bodegó amb peixos és també una presentació de les qualitats gastronòmiques de les espècies que hi ha representades. Els judicis que fa l’autor respecte a la qualitat gastronòmica de les espècies, obeeixen al seu propi punt de vista. Així quan es refereix a les sardines parla amb aquests termes: “Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima greix, es un dels millors peixos del mar”. “Les millors sardines, en circumstancies iguals, són les que es mengen vora la mar, sobre les brases i sense esmocar”. Quan Pla és refereix al nero, ho fa amb aquest adjectiu: “El nero és el millor peix del nostre país” o quan escriu sobre al llobarro: “El llobarro d’aigües pures, cent per cent de mar, alimentat amb bones pastures de roca, és un animal extraordinari”. També quan parla dels rogers: “El roger és un peix molt saborós. Constitueix un dels millors encants de la cuina marinera”.

Una altra característica del bodegó de Pla és la gran riquesa lèxica i de localismes que recull a l’hora d’anomenar als peixos. Així quan parla dels rogers en distingeix diverses classes. “un d’aquests rogers de primera categoria que a Tossa anomenen juliolencs” Parla també del “roger de llot, de l’ombradiu, roger de sorra, roger d’alga.”  Quan escriu sobre les julioles: “en altres llocs guiules, senyoretes, o julivies” o quan parla de les escorpores “a l’escorpora roja de Cadaqués a Fornells en diem rascassa com a França”

El bodegó es complementa també amb una extensa relació d’arts i ormeigs de pesca que feien servir el pescadors de la zona en aquells temps. Això és però, una altre històriademar.

Massa soroll per a dofins i balenes

Una de les coses bones que ens va portar la pandèmia global de la COVID i el confinament ha estat la disminució de la nostra activitat al medi natural. En el període de confinament, la fauna salvatge ha agraït aquest gest i s’ha apropat a pobles i ciutats. En  el cas del mar, l’absència d’embarcacions navegant ha produït un efecte similar i en aquest període els avistaments de cetacis des de la costa s’ han multiplicat.

De fet, hem constatat com ja sabíem, que la hipernavegació costanera produeix greus impactes sobre les balenes i els dofins. A més dels efectes  directes de les embarcacions i els derivats de la col·lisió amb les mateixes, el soroll submarí que fan els motors de les foragiten i desorienten aquests animals. La contaminació acústica no prové únicament del soroll dels motors: els sondejos submarins per fer prospeccions o cercar hidrocarburs, l’ús de sonars i d’ altres aparells  militars són també fonts a tenir en compte.

Els cetacis de la Mediterrània. Font: Alex Mascarell. Fundació Zoo Barcelona

El so viatja quatre vegades més ràpid  en l’aigua que a l’aire i aquesta propagació  confon i intranquil·litza a les espècies marines que es comuniquen a través de l’oïda.  L’excés de soroll pot provocar-los confusió. Els cetacis tenen una oïda que ho capta absolutament tot i això els fa que siguin molt  sensibles als sorolls.  La contaminació acústica  afecta especialment  a balenes i dofins: els desorienta, compromet la seva comunicació, els fa fugir de les àrees on s’alimenten i en dificulta la seva reproducció. Molts exemplars desorientats per l’estrès sonor xoquen amb els vaixells.

La disminució de la contaminació acústica afavoriria l’acostament de balenes i dofins  a aigües més litorals i, és clar, la disminució dels sorolls va íntimament lligada a la disminució del trànsit marítim d’embarcacions. Al llarg del confinament a la costa del Garraf es van localitzar tretze rorquals comuns. Fets similars s’han repetit al llarg de tota la costa i s’ han vist a més de balenes, diverses espècies de dofí, caps d’olla i  catxalots.

La mar catalana, és una àrea molt interessant pel que fa als cetacis, en ella s’hi localitza un corredor per a la seva migració. És per tot plegat que al 2018 es va crear una Àrea Marina Protegida (AMP) de 46386 Km2 i al 2019 aquest corredor va declarat (ZEPIM) Zona especialment protegida d’importància per al Mediterrània. Ara, el govern hauria de fer el següent pas i elaborar un Pla de Gestió d’aquest espai.

Les entitats ecologistes reclamen la reducció de la velocitat dels vaixells que naveguin per aquesta àrea a un màxim de 10 nusos per evitar bona part del soroll i reduir les col·lisions. Baixar un 10% la velocitat suposaria a més a més de la reducció d’un 13% de les emissions de gasos contaminants, la reducció del soroll un 40% i els xocs un 50%.

A nivell de tràfic marítim la mediterrània està pràcticament col·lapsada. Queda molt poc espai lliure de pressió antròpica. Actualment aquest corredor de cetacis està exposat a un tràfic marítim de passatgers i de mercaderies molt elevat. La velocitat supera més del doble la recomanada pels ecologistes  

Aquest mapa mostra la gran quantitat d’activitats marítimes a la costa espanyola. Poc espai i moltes pressions. Font: Daniel Depellegrin. Càtedra Oceans

Més enllà d’aquestes propostes en el corredor de migració de cetacis, caldria fer un pas més i aplicar les mateixes  restriccions a les aigües més litorals on la pressió és encara molt més elevada. En aquest cas la nàutica esportiva n’és el principal responsable. A més s’hauria de posar sobre la taula la possible reducció del tràfic marítim  i podríem començar amb els creuers. Això es però, una altra històriademar.

La Punta Vella

Al final del port, hi ha la Punta Vella,
amb un far encès, de color verd que parpelleja,
del color de l’esperança, per què ens puguem rumiar
si anem tots de cap a mar o seiem a veure l’alba.  

DAVID XIBERTA,  La Punta  Vella

La punta vella, també anomenada, el  braç de llevant o dic de refugi és la primera obra que es va realitzar quan es va començar la construcció del port d’Arenys. Aquesta intervenció  protegia els vaixells de les llevantades, els temporals més temibles que assoten aquesta costa. La silueta de la punta vella  ha perdurat immutable al pas dels anys com a  testimoni mut de la transformació que ha patit la façana costanera  i de l’aparició d’una nova activitat econòmica que ha estat, durant molt de temps, el motor de la vila. En contraposició a la punta vella, el port té també la seva punta nova o dic de ponent, construït bastants anys més tard i que va permetre tancar l’espai portuari.

Sabeu però,  quina va ser la història de la construcció del port d’Arenys?

L´inici d’aquesta històriademar es de arran del les tràgiques conseqüències del temporal de la candelera de l’any 1911 que va causar quantiosos danys i víctimes entre la gent del mar de la comarca. La tempesta del 31 de gener de 1911 es considerada la més tràgica de la nostra història recent i va provocar la pèrdua de molts béns materials i la mort de  140 persones al litoral català i valencià, la majoria gent de mar, d’aquests, una trentena eren maresmencs. De fet, els efectes de la tempesta Glòria a l’any 2020 a nivell de víctimes i danys no té cap punt de comparació amb la tempesta perfecta del 1911.

La construcció de la punta vella al 1929. Observeu el carrilet que portava la pedra desde Can Bellsolell. Foto: Gaietà Solà. Arxiu Històric Fidel Fita

Després d’aquest temporal, l’ Ajuntament de l’època va crear una comissió per a promoure la petició de la construcció d’un port refugi a Arenys de Mar. Aquesta iniciativa va tenir el  recolzament dels municipis veïns.  De fet, la petició d’ aquest projecte no era nova, ja a l’ any 1778 s´havia fet una sol·licitud semblant sense que prosperés.

La primera comitè enviat pel govern per fer els estudis per a construcció del port va visitar la vila l’ abril del mateix any. L’autorització però, no fou concedida fins sis anys més tard, al 1917 per acord del Consell de Ministres de l’època i s’ adjudicà l’obre al constructor arenyenc Francesc Soler i Miró, conegut amb el sobrenom d’en Valencia que va començar a treballar el 1920 segons un projecte de Josep Maria Ortega.  

En aquest primer període en Valencia va treballar amb moltes dificultats tècniques i econòmiques fins que a l’ any 1931, la seva empresa va fer fallida i quedà tot aturat. La guerra civil va dificultar la represa del projecte i no va poder ser fins al 1947 que es van poder continuar les obres que, es van allargar fins al 1961.  En aquest segon període es va començar a construir la punta nova  i un cop enllestida l’obra la fesomia del port ja era molt semblant a l’actual.

Grua de càrrega en la construcció de la punta vella (possiblement abans de 1929) Foto: Joaquim Castells. Arxiu Històric Fidel Fita

La construcció del port  ha estat  sens dubte, l’obra més important que s’ha produït a la vila en tot el segle XX. Tota la pedra que es va utilitzar provenia de la pedrera de Can Bellsolell a Arenys de Munt i per al seu transport, és construí una carrilet que unia el port amb la pedrera.

En aquells primers anys de construcció del port la tradició pesquera a Arenys era gairebé nul·la. Als anys 20 hi havia vint-i-dues embarcacions de vela i rem i només hi havia censats trenta cinc pescadors. Arenys havia estat històricament un poble molt més de navegants i de mestres d’aixa que no pas de pescadors. Les mestrances eren de molta anomenada i ocupaven pràcticament totes les platges. Els municipis de la regió amb una major tradició pesquera eren Sant Pol, Pineda i fins hi tot, Mataró. De fet, quan la punta vella ja estava embastada, que alguns pescadors de d’aquests municipis  ja es van desplaçar fins a l’incipient refugi d’Arenys. No va ser fins una mica més tard, a la dècada dels quaranta quan arriben els primers rapitencs que provenien bàsicament de la Barceloneta. A partir d’aquest moment es va  produir un efecte de crida i  poc a poc es van anar establint  una  petita flota a l’incipient port. Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (VI): el Tacó

El tacó (Bothus podas) és un d’aquells peixos que passen desapercebuts en els taulells de les peixateries. Segurament el fet de ser un peix de mida petita, especialment si el comparem  amb d’ altres representants del seu grup com ara el llenguado (Solea vulgaris)  o la bruixa (Lepidorhombus boscii Lepidorhombus. whiffiagonis), contribueix  una mica a aquest fet.

El tacó és un peix molt saborós. Fer-los fregits amb oli d’oliva bo, una mica torradets i amb la pell cruixent és un dels millors àpats que podem fer. L’únic inconvenient, si és que realment ho és, són les espines que en aquest cas són molt fines i s’enganxen a la carn. De manera pacient però es poden anar traient i el filet de carn blanca  resultant es fon a la boca amb una textura i un gust excel·lents.

Una de les coses curioses d’aquesta espècie és la gran riquesa terminològica amb que s’anomena en la nostra llengua. Malgrat que els noms més estesos són  el de tacó i el de pedaç, n´hi ha d’altres com: puput, tapaxones,  tapaconys, podàs, remolons, pàmpol, misèria o tapaculs. Alguns, amb una component fortament escatològica. La forma del seu cos recorda a un tros de roba, un pedaç i com especifiquen alguns noms populars serviria per a tapar les parts més  íntimes.

El tacó és un peix pla d’aspecte simpàtic i inconfusible. Foto: Museu de la Pesca

El tacó és un peix pla amb el cos més o menys ovalat. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares molt característiques. La seva coloració és críptica i en general és una mica variable i depèn del tipus de substrat sobre el que viu. A la seva pell s´hi localitzen cromatòfors, que són els responsables del canvi de tonalitats.  El tacó té els ulls grossos, molt separats i localitzats al costat esquerra. L’espai interocular és bastant enfonsat. La part inferior  del seu cos és totalment blanca. Les aletes dorsal i anal són llargues i amb molts radis. La boca és petita i forma un petit musell. Com en la resta de peixos plans, el tacó no presenta bufeta natatòria. La pèrdua d’aquesta s’interpreta coma una adaptació a la vida bentònica.

Com la resta de representants del grup dels peixos plans es desplacen lliscant per sobre els fons marí gràcies a moviments ondulatoris del seu cos. El tacó és una espècie solitària que pot arribar a assolir els 45 cm malgrat que els exemplars que es comercialitzen solen ser bastant més petits, d’entre 8 i 18 cm.  Viu semi enterrat sobre fons de sorra o fang d´entre els 5 i els 400 m. S’alimenta de petits peixos i d’ invertebrats com ara cucs, crustacis i mol·luscs.

El tacons fregits amb un bon oli d’oliva són excel.lents

El tacó és una espècie ovípara. Es reprodueix a la primavera i a l’estiu. Els ous són pelàgics i en eclosionar en surten formes larvàries planctòniques semitransparents i simètriques que viuen en les aigües superficials.  Aquestes quan arriben als tres centímetres de longitud pateixen una metamorfosi i es desplacen fins als fons bentònics on hi viuen la resta de la seva vida.

Les captures de tacons es fan  sobretot amb arts de pesca artesanals com ara el palangre i el tresmall. També es poden capturar de manera accidental amb l’art de bou. A nivell de pesca recreativa les captures es fan al volantí o xarambeco. Al ser una espècie minoritària la seva pesquera no està regulada ni s’ ha establert cap talla mínima legal.

La Farola, la Farola*

La farola, la farola, la farola, la farola
La farola, la farola, la farola, la farola
La fa ro la (Miquel del Roig)

Catalunya és un país molt poca tradició pel que fa al coneixement dels fars. Hi ha un cert desconeixement d’aquestes infraestructures tan necessàries per a la navegació A més, la pràctica totalitat de fars de la nostra costa es troben a “terra ferma”. N´hi ha un però que està situat mar endins i que és el més desconegut de tots. Aquest és far del Cap de Tortosa, també anomenat far de l´Illa de Buda o simplement la Farola. Es troba davant la desembocadura de l´Ebre a unes dues milles de la costa.

Anar fins a La Farola en caiac em recorda la gran quantitat de fars d’aquest tipus que hi ha a la Bretanya. Aquest travessia em transporta a les fredes i estimades aigües bretones i a la enorme cultura que tenen els seus habitants per aquest tipus d’infraestructures. Avui, la farola resta immutable amb una actitud prepotent desafiant els temporals i les onades. Les aus marines són els seus guardians custodis i de tant, en tan algun pescador despistat prova sort.

El far del Cap de Tortosa o La farola

La costa del delta de l’Ebre és un dels indrets on la navegació és un xic complicada. En aquest punt, els aports al·luvials del riu creen baixos molt traïdors per a la navegació costanera. De ben antic es va  veure la necessitat de senyalitzar aquesta zona que ja es va incloure al primer “Plan de Alumbrado Marítimo de España” a l’ any 1847. En aquest document es preveia la construcció de tres fars al mateix delta que, en ordre de prioritats, eren: el far de l’Illa de Buda, el far de la Punta de la Banya i el far de la Punta del Fangar. El substrat tou i inestable d’aquesta àrea va fer endarrerir i complicar aquest projecte.

El far original data del 1860 i fou enfonsat definitivament per diversos temporals. La primera construcció es va situar al mateix extrem de l’illa de Buda. La regressió que històricament ha anat patint el delta va anar fent  avançar el mar i aquest va descalçar aquell primer far que poc a poc es va anar abandonant. El nadal de 1961 una forta tempesta la feu desaparèixer  i els diversos intents de refer-la i crear defenses no van servir per res fins que, a l’any 1965, el terreny va cedir i l’estructura es va cedir i s’ensorrà. El far actual data del 1984 i consisteix en una torre metàl·lica d´alumini. Ara, cent setanta anys més tard, encara constatem que la regressió del delta i l’ embat del mar és del tot imparable.

Per arribar fins a la farola cal, evidentment, una embarcació. La sortida es pot realitzar des del port de Deltebre. A partir d´aquí haurem de navegar fins  a la desembocadura i sortir a mar obert. En aquest punt cal prendre atenció ja que el contacte entre el riu i el mar combinat amb el poc fons genera normalment onades que cal sortejar. Un cop a mar obert, prenem rumb cap al SE  i al cap de poc divisarem  la silueta de la farola.

Aquesta travessia fins al far és una mica més de dues milles nàutiques, malgrat que en línia recta, des de l’Illa de Sant Antoni, la distància a la costa no arriba a mitja milla. De totes formes, cal tenir molt present la configuració del  mateix delta, ja que si aquest no existís, la distància a la costa (La Ràpita o L’Ampolla) seria de més de 10 milles. És precisament aquest fet el que fa que aquesta sortida, si la fem amb embarcacions sense motor, sigui si més no, delicada ja que si entra una mica de mestral, el vent predominant a la zona, ens allunyaria de manera irremeiable de la costa essent molt difícil el retorn si les ventades són fortes. A més, el poc fons de la zona fa que en aquestes situacions s´aixequin fàcilment les onades.

*Aquesta històriademar va ser publicada incialment l’octubre de 2012

Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!*

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren enbarcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Els que coneixeu Pineda, segur que sabeu la història de la ràtzia barbaresca que va ocórrer en aquest localitat costanera l´1 d’agost de l’any 1545. Els medis de comunicació de l’època ens reporten fins avui la tragèdia ocorreguda. Així, a la llinda de la porta d’entrada de l’Església de Santa Maria d’aquesta localitat maresmenca hi ha gravat en la pedra aquest episodi perquè, tots els pinetencs tinguin clar els perills que arriben per mar.

De fet, aquesta no és la única llinda on es recullen episodis d’aquest tipus. A pocs quilòmetres,  a l’ ermita de Sant Simó de Mataró, hi ha esculpit l’atac barbaresc que va patir el patró de la nau Sant Cristòfor, Pere Silvestre, davant de la costa a l´any 1691 per part de les galeres de Suliman Anaut.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. A la llinda hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

En aquella època, els atacs corsaris als pobles “de mar” van ser una constant en les viles marineres,  primer van ser els francesos, més tard,  els genovesos i finalment els sarraïns i els otomans els qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre molt importància, convertint-se en  un mal son  pels vilatans de l´època. El perill d’aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa  basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles en les viles.

Caldria potser diferenciar la pirateria, del cors.  En el primer cas, es tracta d’una activitat delictiva on el pirata selecciona les seves víctimes en funció dels guanys que creu que pot obtenir, mentre que el corsari actua en convivència d’un estat i ataca als estats enemics d’aquest. El cors va ser una activitat perfectament legal en aquell temps.  

Segons es pot llegir a la llinda; A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques  defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants i després van saquejar i cremar  l’església.

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

Dragut va ser el protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, que el va alliberar i el va posar al seu servei. Nombroses són les ràtzies que va protagonitzar el nostre personatge a més de la de Pineda. Al 1546 ataca la regió de Calabria. I a l’any 1550 assalta Cullera i Pollença. Precisament en aquesta darrera localitat es celebra cada any la festa de moros i cristians per rememorar els triomf de la vila enfront el corsari.  

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment i la mostra més evident n’és aquesta la llinda. D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular, unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa”. Fins hi tot, a Pineda es pot sentir l’ expressió “Què ve en Dragut!”, una adaptació de la frase que fa referència a “ l’home del sac”. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar va ser publicada inicialment el 22 de novembre de 2012

El Trottoir, una tenassa de vida

Arran de roca, especialment en penya-segats força verticals i amb el substrat preferiblement calcari és molt fàcil d´observar una bioconstrucció molt interessant formada sobretot per l’alga vermella calcària Lithophyllum byssoides, que crea un entramat de cavitats on s´hi allotja una gran diversitat d’éssers vius. El trottoir. Aquest hàbitat litoral  és característic de la Mediterrània i a casa nostra el trobem exclusivament a la Costa Brava especialment al Montgrí marítim, a les  Illes Medes, al  Cap de Begur o al Cap de Norfeu i el Cap de Creus.

El nom de trottoir és degut a que aquesta estructura crea una mena de cornisa arran d’aigua, talment com les voreres dels nostres carrers i passejos. És per això que els científics quan la descriuen diuen que forma una tenassa. La tenassa de trottoir pot arribar a fer un metre  d’amplada, si bé les mides més habituals són bastant menors. Aquesta és  la modesta aportació  que fa el nostre mar amb els esculls coral·lins.

La tenassa de Lihophyllum forma una veritable cornisa

El trottoir es desenvolupa millor quan el pendent es gairebé vertical i quan la roca està exposada directament al batec de les onades. Per altre banda aquesta alga prefereix els ambients poc il·luminats.

La franja de vida que forma el trottoir es veu  periòdicament  submergida i emergida pel  caprici de les onades. Tots els hàbitats litorals que es troben situats en aquesta frontera Terra-Mar formen els que els biòlegs anomenen  mediolitoral o mesolitoral.    Aquesta àrea en els  grans oceans correspon a la zona intermareal  mentre que a la Mediterrània, sense marees,  és una franja d´uns pocs centímetres.

La tenassa de trottoir es desenvolupa quan les condicions fisico-químiques de l’aigua són bones, és per això que a aquesta comunitat és considerada  un bioindicador  de la bona qualitat de l’aigua de l’indret on s´hi desenvolupa i, d’altra banda, degut a la seva longevitat, també s’utilitza en estudis paleobatimètrics.

El trottoir és una comunitat amb un elevat valor ecològic i molt fràgil ja que el seu creixement i és molt lent. A més és molt sensible a  les pertorbacions ambientals, per tot plegat està  inclòs al llibre vermell dels paisatges marins de la Mediterrània. El trottoir és bressol de biodiversitat amb un elevat interès ecològic.

La cornisa de trottoir forma diversos hàbitats molt interessants. A la part superior, gairebé sempre emergida i ben il·luminada  hi viuen  espècies molt diferents de les que es troben més avall. I entre els plegaments que forma la bioconstrucció s´hi desenvolupa un entramat  laberíntic amb una gran biodiversitat. Evidentment, totes les espècies que habiten en aquest franja de vida han d’estar perfectament adaptades al canvi sobtat emersió/immersió.

El trottoir forma un hàbitat marí molt ric i divers (il·lustració Jordi Corbera)

Les principals amenaces que pateix aquest habitat tant interessant són la contaminació i els sòlids flotant en l’aigua, en aquest darrer cas, aquests objectes afavoreixen l’erosió de l’habitat. El progressiu augment de la temperatura de l’aigua del mar també es pot considerar un factor que pot tenir un paper molt decisiu en els propers anys ja que s´ha observat que aquest increment de la temperatura de l’ aigua afecta directament al seu ritme de calcificació. No hem de menystenir el trepig de l’home el qual produeix un impacte devastador.

Evidentment el trottoir no és una formació monoespecífica. En aquest hàbitat s’ hi descriuen altres algues com ara:  Corallina elongata,  Neogoniolithon brassica, Ralfsia verrucosa o Bryopsis muscosa. D’entre la fauna hi destaquem diverses espècies de cnidaris, mol·luscs i crustacis. Això és però, una altra històriademar.

Bones Festes i bones visons cadaquesenques

Torno després de festes

I

han caigut paracaigudes
a la mar
tota la mar n’és plena
(deu ser dia de maniobres
del cos aeri
d’un gran exèrcit miniatura)

és com si operístics regiments
de paracaigudistes nans
amb paracaigudes transparents
—rosats i molt petits, com de joguina—
haguessin amarat en el salobre
saltant des de manta altura

dins l’aigua
són talment camisoles de dormir
d’imaginàries núvies-nina
tacades per la verola
enagos de randa i de setí
flotant inflats, fent la ganyota

podrien ser flors de mar
—anèmones rogenques
engronxant-se en bancs d’escuma—
avinats i amfibis xampinyons
sorgits del fons boscat
com una varicel·la benigna…

però calla: són paracaigudes vius!
es mouen! respiren!
són —entre mol·lusc i alga de mar—
com pops de gelatina:
avancen, cabussegen, s’inclinen
déu meu, són meduses!

hi ha una plaga de meduses
dins el blau
(la urticària em surt només de dir-ho)
una erupció molt gran
de pàpules lluents i amagranades
infesta la pell marina!

centenars, milers, un disbarat
tot un xarampió de grans morats
ha conquerit la superfície:
és com si la mar
—jesús!—
hagués pescat l’escarlatina

II

gruieres grises
on es ratolins són crancs
i algues diverses són mohines

gruieres fosques
on s’hi amosquen cargolins
i s’hi aferren ses pardilles

rocaforts muscats
on ses garotes hi fan niu
en sos barrets d’hora festiva

rocaforts marins
per on tigregen es serrans
entre ses guiules ben vestides

emmentals pardencs
macerats en bones herbes
i adobats amb sals marines

emmentals profunds
que ningú no ha tastat mai
sinó algun submarinista