La Gran Muralla

Les parets de pedra seca són un dels elements antròpics que donen personalitat al paisatge del Cap de Creus, de la Serra de Rodes i de l’Albera marítima. Aquestes construccions, considerades per molts veritables obres d’art, en bona mesura van canviar la fisonomia del paisatge i el van fer més amable.

Com el seu nom indica la construcció és molt simple, es tracta de col·locar pedres les unes a sobre de les altres formant murs i sense cap mena de morter ni material que les uneixi. La particular geologia d’aquesta regió fa que els esquists i les pissarres també anomenades licorelles, hi siguin abundants. Aquests materials quan es  fragmenten ho fan formant cares planes, també anomenades  lloses,  el que fa que sigui més fàcil apilonar-les les unes contra les altres. La necessitat de treure aquests material del sòl per a poder-lo conrear sense problemes també va contribuir a la seva utilització.

Barraca de pastor de plata circular feta amb pedra seca

La presència de les parets de pedra seca va íntimament lligada al conreu de la vinya. Segurament que a les primers vinyes que es van plantar en aquesta regió durant la baixa Edat Mitjana ja es  conreaven en terrasses delimitades per murs de pedra que s’estenien per les vessants de les muntanyes. La seva raó de ser era lluitar contra l’erosió d’un terreny desforestat i aprofitar millor l’aigua. Només al Cap de Creus es calcula que hi ha més de 30.000 Km de parets seca, una veritable Gran Muralla a la  catalana. Els murs tabé delimitaven finques, eren obstacles per a protegir els conreus dels ramats, servien per delimitar camins, creaven bancals i protegien el sòl de l’erosió.  

Amb pedra seca, a més de construir aquests petits murs també es podien fer veritables obres arquitectòniques com ara les barraques de pastors per a aixoplugar-se o guardar eines, els recs per canalitzar l’aigua, cisternes, aljubs, ponts i fins i tot pous. També són molt característics els clapers o clopers, que servien bàsicament per deslliurar del sòl aquests materials i per acumular-los. Normalment aquestes construccions tenien forma cilíndrica  per aprofitar al màxim l’espai.

Les parets de pedra seca també delimiten camins

Aquest tipus de construccions a més de modelar el paisatge, ha creat hàbitats molt interessants que aixopluguen una fauna única i  que es poden considerar oasis de vida enmig d’un territori eixut. En aquests elements la disponibilitat d’ aigua és superior que a l’exterior i augmenta l’índex d’humitat que es aprofitar per moltes plantes i animals. Moltes d’aquestes espècies, si no fos per les estructures de pedra seca, no trobarien refugi ni els espais adequats per al seu desenvolupament.

Avui, amb la vinya pràcticament abandonada i amb la pagesia en regressió, les parets de pedra seca resten immutables com símbol d’un passat no tant llunyà on existia un equilibri entre les activitats humanes i la natura. Moltes d’aquestes construccions han passat a ser engolides per la vegetació i, només quan apareix el flagell dels incendis, ens les retornen a la vista per recordar-nos que segurament hi ha moltes coses que no estem fent bé. Això és però, una altra històriademar.

Els pops perduts

El Pop roquer o pop de roca (Octopus vulgaris) és una d’ aquelles espècies amb valor comercial que pràcticament ha desaparegut en les captures dels pescadors. De poder arribar a agafar-se’n  més de cent quilos per barca i dia, s’ha passat a la seva pràctica extinció. Els cadups, els ormeigs de pesca que tradicionalment s’han usat per a la pesca  d’aquest mol·lusc han quedat arraconats en moltes dàrsenes com a record d’un passat no tant llunyà.

El pop és una espècie bentònica i litoral, viu fins als  200 metres de fondària en fons rocosos i sorrencs. És un animal solitari i territorial que realitza desplaçaments curts. Es refugia en  els forats i en les escletxes que troba entre les roques. Són voraços depredadors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. El pop roquer es diferencia dels altres pops perquè als seus tentacles presenta dues fileres de ventoses i no tenen cap membrana que els uneixi entre si.

El descens en les captures de pop ha estat el senyal d’alarma que ha portat a la comunitat científica a tractar d’ esbrinar què ha passat exactament amb aquesta espècie. Sota el nom de ”Un pop de gram” s’ha iniciat un estudi per avaluar les poblacions de la badia de Roses en els alguers de Cymodocea nodosa coneguda popularment com a gram. Aquest projecte es du a terme en col·laboració amb el Grup d’Acció Local Pesquer Costa Brava.

Per aquest fet, la Direcció General de Política Marítima i Pesca Sostenible ha aprovat establir un període de veda per a aquest mol·lusc. A més, aquesta aturada s´ha fet coincidir amb l’època de reproducció  i posta fet que ha de permetre que les femelles puguin fixar els ous  i garantir així la continuïtat de la pesquera. En aquesta ocasió l’aturada afecta a tot el litoral català. De fet, a les Terres de l’Ebre i a la costa central existeixen ambdós Plans de cogestió pel pop. En el segon cas però, quan es va crear al 2019 ja era massa tard.

El pop roquer és una de les espècies més simpàtiques dels nostres fons marins

Saber amb exactitud quines han estat les causes d’aquest daltabaix és complex. Segurament es tracta d’un sumatori multifactorial de raons; El canvi climàtic, amb l’ augment de la temperatura de les aigües litorals han pogut afectar tant al pop com a les espècies que formen part de la seva dieta. La qualitat de les aigües litorals també  ha estat un dels factors que han produït aquesta pèrdua. La pesca esportiva i la  pressió pesquera a la que ha estat sotmès el pop és també una de les causes.

Però de totes, la regeneració de platges amb el dragatge és sens dubte l’impacte que ha tingut més repercussió. Les dragues han afectat directament al pop, han modificat el seu hàbitat amb canvis en la granulometria dels fons i ha fet desaparèixer especies que formaven part de la seva dieta. Al Maresme per exemple, la draga va acabar amb els caladors de petxina: petxina lluent (Callista Chione), petxina blanca  (Mactra corallina) i petxinot (Glycimeris glycmeris) que formaven part de la dieta d’aquest cefalòpode. En aquest cas a més de l’extinció d’aquests bivalves i del propi pop, també  es va afectar la continuïtat dels pescadors que, de manera artesanal pescaven pops amb cadups, una pesquera de temporada i als “petxinaires”, que anaven a la petxina, sobretot petxina lluent amb les gàbies. Avui, als ports maresmencs ja no hi queda cap pescador que vagi al pop o a la petxina.

Afavorir el retorn dels pops, a més de produir un efecte important en l’economia pesquera, també seria una forma de controlar l’expansió del cranc blau americà (Callinectes sapidus)  un flagell que produeix estralls en el sector pesquer. Això és però, una altra històriademar.

Estuari positiu/negatiu

Un estuari és una àrea on es posen en contacte masses d’aigua oceàniques amb aigües continentals. La diferencia de salinitat entre aquestes aigües determina la seva circulació. Moltes desembocadures de rius així com les ries i els fiords es poden considerar tipus d’estuaris. De la mateixa manera, alguns mars de mida mitjana i connectats a l’ oceà també es podrien considerar que tenen una circulació en forma d’estuari. Així doncs, la Mar Bàltica i la Mediterrània tenen aquest tipus de circulació. Aquests  dos casos es poden considerar veritables oceans en miniatura. En el cas de la mar Bàltica la connexió amb el Mar del Nord es fa a través dels estrets que separen Dinamarca de Suècia. A la Mediterrània l’intercanvi amb l’Oceà Atlàntic es realitza només a l’ estret de Gibraltar.

Esquema de la circulació en un estuari positiu. S és la salinitat.

En ambdós casos, el que succeeix en el contactes d’aigües amb diferent salinitat es sensiblement contraria. Mentre que el Bàltic té una circulació en estuari positiu, la Mediterrània la té en estuari negatiu. Però que és realment un estuari positiu i en estuari negatiu?

Esquema de la circulació en un estuari negatiu. S és la salinitat.

Els estuaris positius són aquells on les aportacions d’aigües dolces per pluja, rius i desglaç  és més gran que les pèrdues d’aigua per evaporació. Són típics de regions fredes. En aquest cas, el balanç total pèrdues/guanys és positiu i aquest excés hídric es perd a través del contacte amb l’oceà. En els estuaris positius, com la mar Bàltica la salinitat disminueix. La salinitat mitjana de la mar Bàltica  és de 15 g/l en contraposició als 35 g/l de Mar del Nord, el seu veí.

Els estuaris negatius és troben en regions de clima temperat. En aquest cas les aportacions d’aigües dolces són menors que les pèrdues  per evaporació i en conseqüència el balanç total és netament negatiu ja que l’evaporació és superior a la precipitació més les aportacions dels rius. La Mediterrània és considera que té una circulació en  estuari negatiu. La seva salinitat mitjana és de 37 g/l mentre que la l’Oceà Atlàntic és de 35 g/l.

Aquest balanç entre les aportacions pel rius i l’ augment de la salinitat per evaporació determinen canvis en la salinitat de les seves masses d’aigua superficials. En els estuaris positius  l’aigua poc salada de la superfície es mou  cap a l’exterior  on es barreja  amb l’aigua més salada de l’oceà, en el cas del Mar Bàltic és el Mar del Nord. I per  equilibrar aquesta pèrdua d’aigua “dolça“ en superfície es produeix una entrada d’aigua més salada en profunditat.  Els estuaris positius solen ser àrees fèrtils des del punt de vista de la productivitat ja que aquesta aigua més salada que entra en profunditat ho fa carregada de nutrients.  És per això que es tracta de conques de concentració pel que fa a la seva productivitat.

En el model oposat, els estuaris negatius com la mediterrània la circulació entre la conca i l’Oceà Atlàntic és a la inversa. En aquest cas es forma un corrent superficial d´aigua atlàntica, menys salada que la mediterrània que flueix cap a l’interior del mar. Una altra corrent en profunditat i en sentit contrari circula en sentit oposat. Aquesta corrent d’aigua més salada mediterrània que va cap a l’Atlàntic, surt carregada de nutrients com ara el fòsfor que es considera limitant i en conseqüència la mediterrània perd fertilitat contínuament. Els estuaris negatius són doncs conques de dilució des del punt de vista de la productivitat. En aquest sentit podem afirmar que gràcies a aquest mecanisme, la Mediterrània s´autodepura perdent contínuament nutrients i contaminants. Això és però, una altra històriademar.

Amb tubo i ulleres

Aquesta entrada vol ser un reconeixent al blog “Tubo i ulleres” de l‘Enric Badosa, una meravella plena de coneixement.

L’accés al mar amb tubo i ulleres és una de les coses més senzilles que podem fer en la temporada de platges i la resta de l’any. Nedar amb tubo i ulleres és una forma fàcil d’accedir a un medi natural proper, ric i desconegut.

Malgrat que, setmanalment trepitjo les platges, gairebé mai m’hi trobareu estirat a la sorra prenent el Sol com una sargantana o utilitzant els diversos serveis que les empastifen. Si alguna vegada hi he d’anar a passar el dia, em podreu trobar en algun racó poc freqüentat amb  tubo i ulleres. Em passo les hores tafanejant i encuriosit a l’aguait del que passa pel davant del cristall entelat de les meves ulleres.

Capbussar-se amb tubo i ulleres permet accedir a un medi ric, divers, variat i desconegut

Capbussar-se amb tubo i ulleres, això que avui en dia en diem snorkel, és una de les millors coses  que podem fer a les platges. Alguns ajuntaments programen aquest tipus d’accions per engrandir el ventall d’activitats saludables que  es poden fer des de la platja estant. Darrerament, fins i tot en algunes platges s’han senyalitzat “senders” submarins que es poden resseguir amb tubo i ulleres. En aquest sentit, la platja de Perafita a la Reserva Marina de Banyuls-Cervera en va  ser la pionera.

Amb tubo i ulleres ens endinsem en els fons rocosos, oasis atapeïts de vida; entapissats d’algues i d’altres organismes dels quals no som capaços de conèixer el regne al que pertanyen a primer cop d’ull. Mirem cap on mirem, multitud de formes i de colors ressalten a sobre d’un mantell més a menys dens. L’observació vigilant ens mostra, si tenim sort, algun llampant nudibranqui  que ens fa de model en la improvisada sessió fotogràfica que li hem preparat.

Els fons de roca són veritables oasis de vida

Amb tubo i ulleres podem accedir fàcilment als alguers, només caldrà submergir-nos els pocs metres que els separen de la superfície i podrem nedar entre les llargues fulles de posidònia i deixar-nos sorprendre per la troballa sobtada amb algun pop que abandona la protecció del mantell de fulles per sortir a caçar. L’exploració atenta de les fulles ens sorprèn amb un univers de petits organismes que hi viuen fixats.

Amb tubo i ulleres ens capbussem en els cada vegada més nombrosos deserts submarins, fons rocosos erms de vida lligats, en alguns casos, a la depredació de les garotes i en d’altres al fondeig indecent dels iots i velers.

Amb tubo i ulleres podem nedar per sobre dels fons de sorra, aparentment deserts de vida però que si estem a l’aguait podem observar espècies mimetitzades amb els fons que tracten de passar desapercebudes fins que un petit moviment les delata. Quan els sediments són més fins, detectem la presencia de vida a través de les cavitats excavades, pels detritus de sorra  o pels forats per on en sobresurten alguns apèndixs. 

Amb tubo i ulleres ens capbussem en la columna d’aigua,  l’univers blau i ingràvid que ens mostra un món gelatinós ple de bioluminescències. Organismes de tot tipus i de totes mides amb infinitat de formes i colors que ens ofereixen les seves danses impossibles al compàs dels moviments de l’aigua. Perseguir aquí les moles de peix és un d’aquells exercicis impossibles d’aconseguir.

I vosaltres, ja teniu preparat el vostre tubo i ulleres? Això és però, una altra històriademar.

Presentació HDM al MMB

Un gran goig poder compartir les meves reflexions  a  la biblioteca del MMB, un espai únic i alhora desconegut per a mi però que a partir d’ara formarà part de les meves històriesdemar.

Ha estat un plaer compartir amb els assistents la meva particular visió sobre el litoral, la seva gestió i la seva conservació i escoltar les seves reflexions.

Vaig repassar algunes històriesdemar i vaig acabar enllaçant-les entre elles i amb d’altres. Sóm de mar?, A pet d’ona, En Quicu, Després del temporal, La banyera de la Russa, Una dotzena.

Voldria agrair finalment a la Rosa Busquets, @MaritimaRosa, la seva determinació perquè hi pogués ser malgrat que en algun moment jo mateix vaig tenir els meus dubtes sobre l’assistència ja que no sóc ni em considero una persona mediàtica.

Moltes gràcies a tots els assistents, em vaig sentir molt ben acollit

Peix de segona (VIII): La boga

La boga (Boops boops), juntament amb la xucla (Spicaria maena) i el gerret (Spicaria smaris), formen part d’un grup de peixos menystinguts pels consumidors. Més que agrupar-los en el peix de segona, fora més adequat posar aquestes tres espècies en una  categoria encara més baixa. En molts de cassos les seves captures generen un problema a bord de les barques de pesca ja que els pescadors saben perfectament que no tindran sortida a la llotja i en moltes ocasions són llençades directament  per la borda i per tant, no arriben a les peixateries.

La boga és el representant més humil dels espàrids (sards, orades, pagells o besucs). És una espècie semipelàgica que viu sobre tot tipus de fons, des d’aigües litorals fins als 250 de profunditat formant espesses moles  que s’apropen a les aigües superficials especialment durant la nit.

El seu cos és allargat gairebé cilíndric i fusiforme amb la línia lateral molt marcada. De coloració metàl·lica verd blau al dors i platejada als flancs i al ventre. Com en la resta d’espàrids, les escates són grosses i ben visibles. Es caracteritza per tenir els ulls molt grans en relació a la mida del cap i la boca petita. Presenta una taca fosca a la base de les aletes pectorals.

La boga és un dels peixos més menystinguts de la llotja

La boga és un peix omnívor, tant pot alimentar-se d’algues com de petits vertebrats. En general, els exemplars joves solen ser carnívors mentre que els adults són bàsicament herbívors. És fàcil veure-les menjar tota mena de restes orgàniques en els molls de pesca, cosa que s’afegeix a la seva mala fama i poc valor  comercial. Per aquestes raons, en moltes ocasions les captures de boga se solen utilitzar per escar palangres o per pescar i engreixar tonyines.

La boga es reprodueix a la primavera amb una reproducció externa. Les postes formen part del plàncton. Els individus arriben a la maduresa sexual el primer any.

La carn d’aquest peix és molt poc apreciada entra d’altres raons perquè té moltes espines, es un xic estellosa, tova  i poc consistent. Per gaudir-ne plenament cal triar exemplars acabats de pescar, s´ha d’escatar a consciència i hem de treure molt bé els budells. De fet el seu gust recorda una mica al de la sardina. També es pot menjar salada o fumada.

La boga es pot cuinar enfarinada, fregida o a la planxa. Amb una mica d’all i julivert i un bon raig d’oli queda força bona. El nostre receptari tradicional d’aquesta espècie no va més enllà mentre que en les cuines de la mediterrània oriental està molt més valorada.

Es pesca amb arts d’encerclament durant la nit, també es pot capturar amb l’art de bou i amb ormeigs de xarxa com ara el tresmall, les soltes o el bolero. Són importants les captures que es fan amb canya. De fet, molts pescadors s’inicien amb aquesta espècie. La talla mínima legal de comercialització són 11 cm.

Antigament hi havia un art de pesca de xarxa anomenat boguera que s´utilitzava per a capturar aquesta espècie. Aquest enginy és descrit per  Emerencià Roig en el seu llibre La pesca a Catalunya (1927): són unes xarxes de quaranta canes de llargada per un metre i mig d’ample, proveïdes a les vores, de surada i plom, i als extrems, de cua i botafions per a lligar unes peces a les altres. La calada consta de quinze peces; la fan al fons del mar.  Hi ha també un tipus de nansa especial per a la pesca de bogues anomenada boguera. La boguera era una nansa molt més curta i ampla que les tradicionals. Le bogueres no es calaven mai al fons sinó que es mantenien entre aigües. Les nanses bogueres s´escaven amb una bola de pasta que cada nanser preparava amb una formula única i guardava com a un veritable secret. Això és però, una altre històriademar.

La memòria dels pescadors: patrimoni immaterial en perill

Quan pensem en el patrimoni, posem pel cas, el marítim, el primer que en ve al cap són els elements materials que, pel seu valor, caldria conservar per a que arribin a futures generacions. Aquest tipus de patrimoni format sobretot per: barques i bots, arts i ormeigs de pesca  i elements de navegació, fins fa ben poc no era considerat com a tal. Avui encara podem observar elements patrimonials degradats a mobiliari urbà decorant alguna nefasta rotonda. Tampoc han ajudat gens les subvencions que s’han donat per desballestar embarcacions per a poder-ne construir-ne de noves la qual cosa ha produït una pèrdua considerable de barques centenàries.

Recordo de petit, les barques abandonades a la platja de Mataró que eren usades pels infants com a improvisats elements pels seus jocs. Fins i tot, i alguna havia trobat la seva fi  a la foguera de Sant Joan. Tenyidors, assecadors o mestrances  han desaparegut engolits per l’urbanisme ferotge de la primera línia de costa.

Ranxo a bord de la  Santa Marta pescant a Peneque en la primera meitat dels 50. Foto: Arxiu Vicenç Iglesias

El patrimoni marítim i mariner no són només aquests exemples sinó que bona part d’ell està format per elements immaterials com ara els  records que els vells pescadors encara retenen en la seva memòria i que hem de conservar de manera urgent abans de que  es perdin irremeiablement  per llei de vida. Si ha estat difícil la preservació del patrimoni material imagineu-vos el complicat que deu ser conservar aquests records.

Afortunadament, encara tenim la sort de comptar amb gent de mar que en la seva memòria previu aquest tresor. Pescadors, mariners, mestre d’aixa, calafats, palers, remendadores, encantadors o ranxers entre d’altres que, van néixer pels volts dels anys 30 i que avui tenen entorn uns noranta anys els quals van viure en un temps que ja ha desaparegut completament.

Subhasta de peix a Arenys de Mar

Gent de mar que en pocs anys deixarà d’estar amb nosaltres i que s’enduran tots aquells records d’infantesa a la vora del mar remenant entre les barques o  de joventut, enrolats en les darreres parelles barques de bou, anant a calar sardinals o enrolats en els quillats amb els primers motors. Gent de mar que ha vist desaparèixer un tipus de pesca i una relació intensa amb el mar  i han sobreviscut a la transformació tecnològica que ha patit el sector pesquer fins als nostres dies. Gent de mar avesada en fer servir l’escandall i les senyes per a localitzar els caladors i han vist la seva substitució pels moderns GPS i plòters. Gent de mar que coneixia els senyals que anunciaven un canvi de temps i han acabat descarregant-se les previsions meteorològiques de la xarxa. Gent de mar que assecava els arts de cotó després de cada jornada i els tenyia amb escorça de pi dins la perola i que van veure substituïts aquests materials per les fibres sintètiques. Gent de mar que cada dia avarava les barques a les platges i que va acabar atracant-les al molls de pesca. Gent de mar que cantava el preu de peix “a bandes” en la subhasta i que ara el  veu indicat en una pantalla de plasma. Gent de mar que cada dia compartia el ranxo a la barca amb la tripulació  i que el van acabar substituint per la carmanyola. Cada vegada que desapareix algun d’ells, especialment si encara té el cap clar, perdem part del nostre patrimoni d’una manera irrecuperable.

Afortunadament està havent algunes iniciatives per a recuperar aquests records. Així, el Museu de la Pesca de Palamós té un  una línia de treball que s’anomena Memòria Viva on es recull a través d’entrevistes enregistrades tot aquest patrimoni immaterial. Tant de bo que iniciatives com aquesta es poguessin reproduir a la resta de la Costa catalana i poder salvar una manera de viure i de relacionar-se amb el mar que ja ha desaparegut. Això és però, una altra històriademar

Peix de segona (VII): La bastina

L’escrita o bastina és un peix  que ha anant perdent presència a les taules al llarg de la història, es tracta d’una espècie  poc coneguda i gens reconeguda. El consum d’aquest peix  ve des de molt antic. En el S. XIV, en el llibre del Mostassaf de Mallorca ja hi apareix descrita i en els reculls de cuina medieval com el Llibre del Sent Soví  o el “Llibre de Coch” és troben les  receptes més antigues d’aquesta espècie.

El mot bastina o peix de bastina es feia servir per  anomenar de manera general a tots els elasmobranquis (taurons i rajades). Avui, a casa nostra aquest terme s’usa per  anomenar els peixos de la família dels Rajidae, és a dir allò que de manera vulgar anomenem rajades.

Des del punt de vista científic les principals espècies de rajada que es comercialitzen són: Raja asterias  i Raja clavata i en menor mesura  Raja miraletus. El terme bastina es sinònim de qualsevol representant d’aquest grup i es fa servir especialment a la costa del Maresme i al nord de la Costa Brava  mentre que, el terme escrita,  s’usa molt més a la Costa Brava sud. Tenim en aquest cas  una canvi de nom segons l’àrea geogràfica.  A nivell de noms populars aquest grup presenta  una cert garbuix  car amb el mateix mot, en diferents contrades, s’anomenen espècies diferents. Així s’han pogut recollir aquests localismes: grisol, llisol, rajada de boca grossa, rajada vera,  rajada escrita per a refereir-se a Raja clavata i clavellada, bastina, rajada vera, bastina clavejada, clavell, rajada o rajada punxosa per referir-se a Raja asterias. En el cas de Raja miraletus, el localismes són: rajada de taques, mirall, rajada de Sant Pere, rajada vestida, rajada vestideta, rajada vera, clavellada o clavellada mirall. Aquests diversos noms en donen una idea de la gran riquesa lèxica de la nostra llengua per anomenar als peixos.

Als taulells de les peixateries la rajada es del tot irreconeixible.

Les rajades, com tots els elasmobranquis,  són peixos cartilaginosos, és a dir, el seu cos no té un esquelet ossi sinó que està format per cartílags. Els cartílags són estructures esquelètiques més toves i menys rígides que no pas els ossos o espines de la resta de vertebrats.  Aquest caràcter en dona una idea clara que aquests éssers vius són peixos molt poc evolucionats.

El cos de les rajades es diferencia en dues parts: el disc, en general romboïdal i la cua. El ventre és de tonalitats clares i en ell s´hi situen les ferradures branquials mentre que el dors pren coloracions més fosques . S’alimenten de petits peixos, crustacis  i mol·luscs  que troben en els fons on viu. Són organismes ovípars i els seus ous són molt característics. La pell de les rajades no presenta escates sinó que té un tacte rugós i aspre que recorda al paper de vidre. Això fa que un cop capturades els propis pescadors les pelen i les esventren i el seu aspecte, en els taulells de les peixateries, és del tot irreconeixible.

Les rajades es pesquen amb l’art de bou, amb els tresmalls i amb el palangre. Les seves captures són més abundants a finals de la primavera. Algunes de les espècies comercialitzades es troben en la llista vermella de les espècies en perill d’extinció.

Les rajades són peixos cada vegada menys apreciats. Són ideals per a fer-ne suquets i d’altres ranxos de barca. Temps era temps que aquest peix formava part dels receptaris de la quaresma i havia de ser consumit pels bons cristians. La seva carn és exquisida, molt fina, amb un gust i una textura úniques.  El fetge o els radis cartilaginosos de les aletes es poden usar per a lligar la salsa. Això és però, una altra històriademar.