Peix de segona (3): la cinta

Publicat el per
Respon

De les més de cent espècies que es comercialitzen en les llotges catalanes, en consumim poc més d’una dotzena. La resta, forma part del que anomeno “peix de segona”, espècies més o menys subestimades al taulell de les peixateries malgrat tenir unes  característiques gastronòmiques que les farien aptes a la taula dels més gourmets. La cinta  és una d’aquestes espècies menystingudes, que malgrat tenir una qualitat de la seva carn fora de sèrie i un preu molt assequible, no gaudeix de l’estima que es mereix.

La Cinta (Cepola marcrophthalma) és un peix d’ aspecte inconfusible

La cinta o veta (Cepola marcrophthalma), com el seu nom indica, és un peix allargat i fortament comprimit lateralment que es va fent més punxegut  a mesura que s’acosta a la cua. D’aspecte inconfusible, presenta un cap amb els rostre curt, els ulls grossos i la boca un xic protràctil amb dents molt afilades. El dors és de color vermell ataronjat  intens mentre que el ventre és molt més clar. L’aleta dorsal i l’anal són baixes, molt llargues i estan fusionades amb la cua. No solen fer més de 40 cm de llargària si bé la majoria d’exemplars comercialitzats són bastant  més petits.

La cinta és una espècie bentònica que viu sobre fons de sorra o de fang de la plataforma continental i també en els alguers des de la zona litoral i fins als 200 m de profunditat. És una espècie solitària o que forma petits grups. Es tracta d’un peix  molt més actiu durant la nit. Normalment viuen enterrades en el substrat. El seu règim és  carnívor i s’alimenta bàsicament de petits crustacis. Després dels temporals s’ apropa a la costa. Per la seva part, la cinta forma part de manera destacada en la dieta de peixos com el lluç, el gall de Sant Pere, el rap o la llampuga

Es reprodueix entre la primavera i la tardor quan la temperatura de superficial de l’aigua supera els quinze graus. Tant els ous com les larves són pelàgiques i formen part del plàncton on són molt freqüents especialment a finals d’estiu.  

La seva carn és ferma, molt fina però no és excessivament apreciada. És  excel·lent fregida amb alguna barreja d´altres espècies,  en aquest cas, és cruixent i molt saborosa. L’únic inconvenient són les espines però que amb una mica de pràctica són molt fàcils de treure.  En algunes ocasions, especialment en els exemplars més grossos, s’usen per a l’elaborar brous de peix.

Normalment es comercialitza barrejada amb d’altres espècies formant el peix de morralla

Històricament ha estat una espècie força apreciada. De fet, una de les primeres receptes de peix registrades de la història, pel cuiner grec Mithaecus o Mítec , el primer autor d’ un llibre de cuina conegut per la història, està feta amb aquesta espècie. En aquest recull  parla de la Tainia, nom amb que es coneix aquest peix en aquella zona geogràfica. En la recepta es fa servir oli d’oliva i  formatge, si bé aquest darrer component sembla que va portar molta controvèrsia entre els cuines de l’època ja que molts eren de l’opinió que el formatge no adiu amb aquest peix, i és que els gustos gastronòmics  han canviat molt al llarga de la història.

Des del punt de vista nutricional, la cinta forma part del peix blanc ja que conté menys de l´1,5% de greixos i és molt baix en calories, la qual cosa el fa molt apte per a moltes dietes saludables.

Es pesca sobretot amb l’art de bou.  Normalment es comercialitzen barrejades amb altres espècies de petita mida que forma part de la “morralla”. El màxim en les seves captures es produeix entre finals de primavera i al llarg de l’estiu i els mínims a l’hivern. La seva pesca no està regulada ni té talla mínima legal per a la seva comercialització.

En Gustavo

Publicat el per
Respon

Hi ha persones de les quals, la seva presència està vinculada a un lloc determinat. Una d’aquestes era en Gustavo, un personatge que anava lligat de manera indissoluble amb el port pesquer d’Arenys de Mar. Segur que tota la gent que freqüenta el port  sap perfectament de qui parlo. Ara fa un temps ens ha deixat, serveixi aquesta modesta històridemar d’homenatge pòstum a una persona i a una manera de viure i a totes les persones i en especial al José Montes que el van ajudar al llarg dels darrers anys de la seva vida.

En Gustavo. Foto: Josep Montmany

De fet, no coneixia personalment al Gustavo malgrat que cada vegada que ens creuàvem pel port o per la riera ens saludaven efusivament amb un Adeuuuuu!!!!! ben sorollós. Alguna vegada m’havia quedat una estona a fer-la petar però era certament difícil, anava a la seva i moltes coses del que deia eren del tot inintel·ligibles. M’hagués agradat profunditzar una mica més en la seva vida, penso que tindria moltes més coses per explicar.

Si en Gustavo hagués estat contemporani de l’Espriu segur que  hagués tingut un espai en la seva obra  amb d’altres personatges del seu imaginari  com en Quelo, la Quela en Tric-Trac, en Saragossa o la Trinquis.

Analfabet de cap a peus, va intentar aprendre a llegir i escriure al port amb l’ajut d’alguns companys de barcada però no se’n va sortir. Moltes vegades el trobava assegut a les escales de la Casa del Mar fent discursos a un auditori invisible  i gesticulant de manera exagerada. Precisament en aquest establiment del port, molt sovint li preparaven un cafè ben carregat i li donaven una mica de les sobres del menjar.

De fet, Gustavo no era el seu nom veritable, aquest,  com si volgués amagar el seu passat, mai es va conèixer del cert. Només al final de la seva vida les persones més properes a ell i que el van ajudar, van reescriure el nom que els va dictar i el van utilitzar per poder tramitar l’accés a la sanitat pública. Per mi, sempre serà en Gustavo.

Va viure més de trenta anys al port d´Arenys en la més absoluta misèria. Els primers temps va estar embarcat en diverses ocasions, a l´encerclament o a la petxina. En èpoques que no tenia barca sempre ajudava a l’hora de carregar el gel o per descarregar la captura del dia a canvi d’una mica de peix per a la seva subsistència que malvenia per guanyar alguns diners per a l’alcohol. Feia també altres feines com ara pelar els peixos gat que diversos quillats havien agafat aquella jornada abans de portar-los al rotllo.

En Gustavo va ser un perdedor però, per sobre de tot, va ser una bona persona. La beguda va ser la seva perdició. Els darrers anys de la seva vida va aconseguir deixar-la, i es que, com bé deia, es va cansar de parlar amb els fanals del port! Una altra afició del Gustavo, especialment els darrers anys, va ser  el dibuix, tenia una bona col·lecció de dibuixos, d’esbossos i de retrats que ell mateix havia fet i molt acordes a la seva personalitat.

En Gustavo va morir el març del 2020 a Can Ruti com  a conseqüència de la Covid-19 que va agafar quan estava internat en un centre sociosanitària a Mataró. Paradoxes de la vida, va viure més de trenta anys dormint en algun racó del port; alguna temporada sota una barca abandonada, d’altres en algun magatzem  i forces anys a l’interior d´una nevera desballestada o en un pis ocupat al Bareu i, quan entra a la roda del sistema sanitari per tractar-se la malaltia que patia, agafa el coronavirus.

Al llarg de la història del port hi ha hagut d’altres personatges pintorescos. Recordeu en Montserrat? Aquell senyor que anava tot l’any amb samarreta i amb barret de mariner?  Això és però, una altra històriademar.

L’Empordanet marítim

Publicat el per
Respon

Josep Pla té una extensa obra on destaquen les brillants descripcions del paisatge de la Costa Brava. L’imaginari de Pla inclou un espai que ell anomena “L’Empordanet”, el seu petit univers amb epicentre al Mas de Llofriu on l’escriptor hi passà llargues temporades.

A nivell geogràfic podem situar els límits d’aquesta àrea entre el massís del Montgrí i el de les Gavarres. Les illes  Formigues i les Medes serien la partió marítima d´aquesta àrea planiana. Al seu interior, la Vall d’Aro i el pla de Palafrugell en serien els elements més destacats. I si, el que voleu és gaudir d’una bona visió d’aquest espai, hi ha dues talaies naturals. Al nord, el Pedró de Pals i al sud  l’ermita i el Far de Sant Sebastià.

La Marquesa, un dels freus més bonics de tot el nostre litoral

A nivell marítim, l’Empordanet seria el tros de costa que va des de el Cap Roig, a Calella de Palafrugell i fins al Bisbe Mort a l’extrem de llevant de la platja de Pals. Els nuclis de Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, Fornells, Sa Tuna i Sa Riera formarien part de la façana costanera d’aquest territori. Aquests enclavaments avui ja no tenen la màgia que va poder contemplar Pla però l’essència marinera d’aquests petits nuclis de pescadors encara es pot palpar fàcilment. El majestuós Cap de Begur seria l’accident geogràfic més destacables de l’itinerari.

Si exceptuem la platja de Pals, es tracta d´una costa abrupta i poc amable per a la navegació costanera. El vent, les onades i els nombrosos esculls fan estar a l’aguait  al navegant. Els capricis de les forces tectòniques i els agents erosius han esculpit un paisatge salvatge que ens evoca les penúries amb que van viure els primers pescadors que van formar aquests nuclis. La costa està formada per granits i granodiorites que canvien de tonalitat segons el tram que es tracti. A estones les tonalitats són ataronjades especialment entre Aiguablava i Aigua Xelida. En d’altres sectors, colors  més grisos i foscs com a la zona de Sant Sebastià.

Aigua Xelida, l’epicentre merítim de l’Empordanet

Els freus hi són abundants i fan les delícies de les petites embarcacions que s’atreveixen a travessar-los. De tots, destacar la marquesa, el pas estret que ens porta fins a la petita platja del mateix nom, un espai màgic durant la major part de l’any però atapeït durant la temporada estival. De totes les platges, la més planiana és sens dubte, el racó d’Aigua Xelida on Josep Pla rememora les estones que hi va passar amb l’Hermòs i en Gotàs.

A la marina de l’Empordanet també hi són freqüents les coves. Precisament en aquest tram es situa la cova marina més llarga de tot el litoral català, la cova d’ En Gispert, amb més de 170 m de profunditat i que és un reclam que cada vegada atreu a més navegants. Durant els mesos de l’estiu l´alba coincideix precisament amb la orientació de la cavitat, i  és clar, cada vegada més, la concentració a dins de la cova per fer coincidir les primeres llums del dia per a veure aquest fenomen són més abundants. Potser caldria regular aquesta pràctica. A més de la cova d’en Gispert hi ha d’altres de destacables coma ara la cova del Bisbe o la cova de la taca groga, en referència al sofre que es veu a la mateixa paret.

Sortida del Sol a la cova d’en Gispert

La banyera de la rusa, al tram més meridional de l’Empordanet és la darrera joia d’aquest itinerari per la costa que Josep Pla va voler glossar en la seva obra. Això és però, una altra històriademar

Pescadors en vaga

Publicat el per
Respon

Una constant al llarg de l‘existència d´històriesdemar ha estat la crítica a sistemes de pesca, com l’art de bou del tot insostenibles. L’arrossegament malmet els fons marins i hipoteca  la pesca per a futures generacions. Un repàs a diverses entrades d’aquest espai poden ajudar a entendre que la situació que viu el sector pesquer a casa nostra està penjant d´un fil a causa de la sobrepesca i de l’impacte sobre els fons marins per part de la pesca d’arrossegament.

D’ençà que als anys 40 es comencen a substituir les parelles de bou pels incipients quillats equipats amb els primers bolinders que s´inicia una espiral de bogeria que ens ha portat fins a la situació actual. Era l’època en que pioners com ara “Peneque” que van descobrir els nous caladors als marges, als talussos, als  sots i a les valls submarines. Temps en que es descobreix un nou recurs, la gamba vermella, que ha permès la continuïtat d’aquest tipus d’activitat pesquera fins avui. De fet, la única cosa que està aguantant el sector de la pesca d’arrossegament ha estat precisament aquest recurs. Sense la gamba ja faria molts anys que no quedaria cap quillat als molls de pesca de casa nostra.

A Blanes, com a la resta de la costa, els pescadors d’ arrossegament han anat a la vaga. Foto: Diari de Girona

Segurament si l’administració hagués regulat de manera molt més efectiva l’esforç pesquer no s’ hagués arribat a aquest punt, però lluny d’això, s’han fet els ulls clucs a l’ increment de la potencia dels motors i aquest fet només ha ajudat a accelerar la sobreexplotació dels caladors.

Després dels excessos dels anys 80 i 90 on els guanys dels pescadors eren enormes, la pesca semblava un negoci rodó i els recursos pesquers és creien il·limitats, arriba la disminució de les captures que només es compensen a base de motors cada vegada més potents i de l’ús d’una tecnologia de primera. Inevitablement arriba el moment en que  ni l’augment de la potencia ni les noves tecnologies son capaces de contrarestar l’exhauriment dels recursos.

Poc a poc les administracions han anat intentant posar mesures per a la recuperació dels caladors. Les vedes o les aturades biològiques així com els incentius per a desballestar els quillats no han estat suficient per provocar la desitjada recuperació dels caladors i poc a poc s´han anat ampliant les mesures restrictives. La UE ha intentat també posar ordre al sector amb l’ entrada en vigor al 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterrani Occidental on s’estableixen mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca. A Catalunya aquest pla s’ha treballat amb un acord entre la comunitat científica i les pròpies confraries de pescadors i es va materialitzar en l’establiment d’unes grans àrees de veda per, d’aquesta manera, intentar compensar l’increment proposat per la UE en matèria d’aturades. El Pla de la UE vol una reducció de les captures un 40 % abans del 2025 i els pescadors sostenen que aquesta dràstica disminució els aboca a la seva desaparició.

Ara, als pescadors d’arrossegament sembla que estan en peu de guerra i han anat a la vaga. Els ha tocat a ells pagar els plats trencats dels excessos i de la mala gestió que es va fer en el passat i ara, posar remei és del tot impossible . La paradoxa de tot plegat és que les directrius europees van encaminades a la preservació del sector pesquer i són els propis pescadors els que s’han revelat en contra precisament d’aquest fet. Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (2): la mòllera

Publicat el per
Respon

Sota la denominació de mòllera s´inclouen dues espècies molt properes i difícils de distingir entre si. La mòllera vera (Trisopterus minutus) i la mòllera fosca (Trisopterus luscus). Ambdues, juntament amb la maire, el bacallà o la bròtola  pertanyen al grup dels  gàdids. En català, amb  el terme mòllera,  també s’anomenen a les bròtoles i això fa que hi hagi una certa confusió terminològica entre ambdues espècies. Les molleres també es poden anomenar capellans o faneques, segons la localitat. El terme capellà és molt més comú a les Illes Balears.

La mòllera és un peix de mida mitjana que rarament és més llarg de vint centímetres, normalment són més petits. Presenta el cos  allargat, ovalat i una mica aplanat lateralment. El cap  i els ulls són grossos situats als laterals, presenta uns barbillons amb funció quimiosensora  a sota de a boca. L´aleta dorsal està dividida en tres i la segona és la més llarga. Les aletes pelvianes son molt llargues i presenta dues aletes anals. La línia lateral es aparent i lleugerament corbada

Les diferencies entre la mòllera vera i la mòllera fosca estan, tal i com indica el seu nom, en la coloració del cos,  en la mida, més petita la vera que la fosca i en la posició de la primera aleta anal que es més avançada en la mòllera fosca. De totes formes, l’espècie més freqüent a la mediterrània és la mòllera vera.

La mòllera viu relativament en contacte amb el fons malgrat que fa migracions verticals. Es troba sobre fons tan sorrencs com fangosos.  Forma moles bastant denses entre els 30 i els 300 m de profunditat on s´hi troben barrejats exemplars adults i juvenils. Es reprodueix entre el febrer i el maig. S’alimenta de petits crustacis, mol·luscs, poliquets i petits peixos.

En el cas de la mòllera vera existeixen dues subespècies: Trisopterus minutus minutus típica de les aigües de l’atlàntic europeu  i Trisopterus minutus  capelanus espècie mediterrània. Es pesca sobretot amb l’art de bou i en les seves captures es troben barrejats exemplars madurs i immadurs. La talla mínima per a la seva comercialització és  d’onze cm.

La carn de la mòllera és excel·lent, molt fina i delicada. La seva poca consistència la fa molt adequada per cuinar-la fregida.  A l’hora de coure-la hem de tenir en compte però que siguin exemplars frescos acabats de pescar, fet que passa si anem a les peixateries un cop ha arribat el peix de llotja del dia. Malgrat la bona  qualitat de la seva carn no té molta demanada i en algunes ocasions s’utilitza per a elaborar pinso per engreixar el peix de granja. Una mostra més del desori que representa aquesta alternativa a la pesca i  la  poca sostenibilitat de les instal·lacions d’engreix. Produïm peix de dubtosa qualitat usant com a pinso peix que té una carn exquisida.

La mòllera té un baix contingut de greixos en la seva carn i per això es considera un peix blanc. Aquesta és rica en vitamina A, C, E, B6 i B12 i és molt abundant en sodi i potassi.

Al país valencià hi ha molta tradició de consumir diverses espècies de peix assecades o salades. En aquest cas, sota la denominació de  capellans  és consumeix aquesta espècie. En algun indret fins i tot  se l’anomena “bacallà de pobre”. Molt sovint però, sota el nom de capellans   es comercialitzen altres espècies, en especial la maire. Això és però una altra històriademar.

Color verd, color bru o color vermell

Publicat el per
Respon

Les algues són un d’aquells grups d’ organismes poc coneguts. De fet, segurament molta  gent pensa erròniament que pertanyen al grup de les plantes i els considera com  una mena de vegetals inferiors que no fan ni flors ni fruits. Lluny d’aquest fet, el que està clar és que les algues formen un grup propi al marge dels vegetal. Algun tipus, fins hi tot  tenen una organització a cel·lular de tipus procariota, és a dir, són més propers als bacteris que no pas als vegetals.  La única característica comuna entre les algues i les plantes és el fet que ambdós grups realitzen la fotosíntesis i per això les algues es trobem sempre a la zona més ben il·luminada de la columna d’aigua.

Cloròfits: 1Ulva rigida, 2 Acetabularia acetabulum. Feòfits: 3 Rissoella verruculosa, 4 Cystoseira mediterrania. Rodòfits: 5 Corallina elongata, 6 Nemalion helmintoides

Les cèl·lules de les algues no estan organitzades en teixits,  la seva estructura no té ni arrel, ni tija ni fulles i són organismes que no presenten vasos conductors. N’hi ha d’unicel·lulars i de pluricel·lulars i tenen un paper molt important en la producció d’oxigen a la biosfera.  De fet la meitat del l’oxigen atmosfèric  es deu a l’activitat de les algues i d’altres organismes autòtrofs marins. A més a més, també representen un importantíssim magatzem de CO2 fet que contribueix a pal·liar els efectes del canvi climàtic.

Els colors de les algues entapissen dels seus colors les roques litorals

Avui hi ha un consens en que totes les algues d’ organització eucariota formen part del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes microscòpics a mig camí entre els animals i els vegetals.

A l’hora de classificar les algues es té en compte el color del pigment fotosintètic predominant. Així parlem d’algues verdes o cloròfits, d’algues brunes o feòfits i algues vermelles o rodòfits. El color del pigment es deu a la longitud d’ona de la llum reflectida, així, la  clorofil·la absorbeix les longituds d’ona corresponents a la radiació blava i vermella i reflecteix les que corresponen al color verd, el color típic  de la majoria de vegetals.

Les algues, com tots els organismes autòtrofs necessiten llum per a poder realitzar la fotosíntesis.  La llum quan entra a la columna d’aigua va sent adsorbida en funció de la seva longitud d’ona. Així la llum vermella, la de major longitud d’ona, és la primera que desapareix. Per contraposició, la llum blava, la que té una longitud d’ona menor, es la que arriba a més profunditat.

Espectre d’absorció de la llum dels diversos pigments de les algues

Les algues verdes, presenten pigments de color verd com els vegetals degut a la presència de clorofil·les. Les algues brunes, com indica el seu nom, tenen una coloració marronosa que es deguda a uns pigments d’aquest color que s’anomenen fucoxantines. Les algues brunes a més, contenen també xantofil·les, betacarotens a més de clorofil·la. Per finalitzar, hi ha les algues vermelles amb coloracions vermelloses degudes a un uns pigments fotosintètics del grup de les ficoeritrines. Aquestes a més, també  contenen carotenoides, clorofil·la  i ficocianina.

El fet de disposar d´altres pigments al marge de la clorofil.la fa que les algues  puguin aprofitar diverses longituds d´ona de la llum i en conseqüències n’hi ha que poden viure a més profunditat que d’altres. Així, les algues verdes que, absorbeixen les radiacions lluminoses de més longitud d’ona són les primeres que desapareixen i per això, en general,  es troben a menys fondària i les algues vermelles són les que podem trobar a major profunditat ja que poden absorbir longituds d’ona més petita. Això és però, una altre històriademar.

El pont del petroli

Publicat el per
Respon

Aquesta històriademar vol ser un homenatge a Josep Valls la persona que va encapçalar un moviment veïnal per salvar el pont del petroli i que fan molts pocs dies ens ha deixat

Un dels atractius del litoral metropolità és el pont del petroli de Badalona. El que va ser un antic pantalà que servia per descarregar els derivats del petroli per portar-lo fins  a les industries transformadores, s’ha reconvertit en una atracció i en un  reclam turístic.

Avui, la seva silueta ens evoca el passat industrial de Badalona. No fa tants anys  que aquest tram de costa tenia una façana litoral farcida d’indústries altament contaminants i la qualitat de l’aigua i de les platges era del tot qüestionable. En aquells temps freqüentaven els cartells de prohibit el bany per risc de contaminació.

El pont del petroli serveix també per a la inspiració dels fotògrafs. Foto: Artur Antúnez

El primer pont del petroli  va ser construït  a finals del s. XIX, aquella primera infraestructura  estava feta de fusta i servia per transportar els hidrocarburs des dels vaixells i fins a la refineria  Suari i Canals. Als anys 60 es construeix un nou pont al costat d’aquest primer per encàrrec de CAMPSA. En aquesta ocasió el nou pantalà,  es construeix amb formigó i acer. Aquest nova edificació fa que s’enderroqués l’antic  pantalà de fusta.

El pont del petroli té una longitud de 235 m de llarg i una amplada de 3,2m amb una distància entre pilones de 15 m que estan inclinades . Per aquest espai passaven les canonades per on circulaven els derivats del petroli fins a la refineria. Al final de l’estructura es troba la plataforma de descàrrega d´uns 100 m2.  És una estructura mixta de formigó i pilones d’acer que es troba a una alçada de 6 m sobre el nivell del mar.

El pantalà va ser abandonat al l’any 1990  i poc a poc el seu fons marí es va anar regenerant i es va convertir en una bona zona per a fer submarinisme ja que els pilars del pont actuaven com a biòtops. Entre els pilars del pont s’hi podia observar una considerable biodiversitat de flora i fauna submarina.  A l’any 2001 l’empresa propietària decideix demanar els permisos per a procedir al seu enderroc i en aquell moment una forta pressió veïnal, encapçalada per Josep Valls, es va mobilitzar per a que es pogués conservar i passés a formar part de patrimoni municipal.  Finalment a l’any 2003, l’Ajuntament de Badalona l’adquireix i l’obra al públic després de la seva restauració i adequació. A partir d’aquell moment, el pont reconverteix els seus usos i passa a formar  part de l’atractiu turístic de la zona. Les vistes des de l’extrem són úniques.

El pont del petroli serveix també per a la inspiració dels fotògrafs. Foto: Artur Antúnez

A la plataforma final del pont s’hi troba una estació meteorològica i oceanogràfica que forma part de la xarxa Silmar que informa en  temps real.  Els sensors de l’estació mesuren  la direcció i la velocitat del vent, el registre de pluges, la pressió atmosfèrica, la radiació solar, la temperatura i la humitat. L’estació oceanogràfica, que està submergida, aporta dades sobre la temperatura de l’aigua, la salinitat, la direcció i intensitat dels corrents i l’alçada i direcció de les onades.

EL pas del Glòria també va deixar una forta empremta en el pont. La força de les onades el va afectar greument i va enderrocar la part final que l´unia a la plataforma que també va quedar molt malmesa així com l’estació de mesurament. A hores d’ara el projecte de la nova restauració està en fase redacció i les previsions de la remodelació serien poder-lo tornar a obrir al públic cap a finals del l’any 2022. Tant de bo.

Peix de segona (I): la bròtola

Publicat el per
1

La bròtola és un d’aquells peixos poc valorats pels consumidors malgrat que és una espècie amb unes  qualitats que  fan que sigui molt interessant el seu consum; La  textura de la seva carn és molt fina i delicada  i el gust recorda al lluç. La seva carn té un contingut baix en greixos. Es tracta d’ una espècie de proximitat que es comercialitza a les nostres llotges i que no està sobreexplotada. Es comercialitza amb un preu molt econòmic. El seu consum pot contribuir a alleugerir la pressió sobre d’ altres espècies en greu perill de col·lapse com ara el lluç.

Es tracta d´una espècie de  la família dels gàdids juntament amb el bacallà, el lluç o la maire. La bròtola és un peix de cos allargat i comprimit de mida mitjana, no sobrepassa gairebé mai els 50 cm de longitud amb els flancs i el ventre clar i el dors més fosc.  Presenta una cap de bona mida amb els ulls grossos molt característics a la part superior i sovint inflats per la descompressió. Presenta un petit barbilló, molt semblant al del roger, a sota de la mandíbula i que actua com a quimiosensor. Té dues aletes dorsals que recorren tota la longitud del cos, la segona molt més llarga que la primera. Les aletes ventrals estan transformades en uns filaments de longitud considerable. Viuen en fons de fins a 1000 m de profunditat i als marges del tal·lús. Es tracta d’una espècie carnívora que s’alimenta de peixos i crustacis. Es reprodueix a la primavera  i inicis d’estiu. A la peixateria solen presentar la bufeta natatòria inflada per la descompressió en ser capturades  i en molts cassos els surt per la boca com si fos la seva llengua.

La bròtola de fang és una espècie comuna a les nostres llotges de peix. Foto: HNPPCC

Quan parlem de bròtoles ens referim a dues espècies molt properes que es diferencien entra d’altres coses per l’habitat on viuen. Així parlem de la bròtola de fang o bròtola pigada (Phycis blennoides) i bròtola de roca (Phycis phycis). De totes maneres des del  punt de vista comercial la més important és la bròtola pigada que representa la pràctica totalitat de les captures que es realitzen a casa nostra.

La bròtola de roca, com el seu nom indica, viu en fons rocosos propers a la costa. La seva coloració pren tonalitats marronoses al dors. La longitud de les aletes ventrals mai supera l’aleta anal. La seva carn és molt més ferma i gustosa que en el cas de la bròtola de fang.

La bròtola es pesca sobretot amb l‘art de bou malgrat que també hi ha captures amb tresmall i amb palangre. Les captures amb art de bou es produeixen quan s’arrossega l’art pels marges del tal·lús i els canyons submarins quan van a la gamba. Un dels principals inconvenients de la seva carn és que aquesta perd consistència  molt ràpidament per això es recomana consumir sempre exemplars acabats de pescar. La millor època pel seu consum és a finals d’hivern i al llarg de la primavera. 

Els quillats d’ Art de Bou, cada dia descarreguen bròtola a les llotges

A nivell terminològic hi ha una certa confusió entre les bròtoles, que també s´anomenem mòllera de fang o mòllera pigada i mòllera roquera respectivament i dues espècies més de gàdids que popularment les coneixem també amb aquest sobrenom: la mòllera vera (Trisopterus minutus) i la mòllera fosca (Trisopterus luscus).  En aquest cas, a aquestes espècies també se les coneix amb el nom popular de capellans o faneques. La nomenclatura en català barreja nom populars molt semblants per a espècies diferents i contribueix a aquesta confusió.  Això és, però, una altra històriademar.

Peix de segona

Publicat el per
Respon

El consum de peix fresc i de proximitat és una de les recomanacions més insistents  que ens fan els nutricionistes per millorar la nostra salut. L’hora del sopar, un cop acabada la jornada, és un dels millor moments per a consumir peix fresc, acabat de pescar que, un cop subhastat, arriba a les peixateries aquella mateixa tarda.

El ritme frenètic de la nostra societat fa, que moltes vegades, tinguem poc temps i aquesta manca de temps i aquestes presses es redueix en la simplificació i releguem el consum de peix fresc de proximitat en  un segon pla.

Sóc del parer que cal anar a les peixateries de barri i adquirir el peix portat directament de les nostres llotges. Els que vivim en pobles de mar i amb port pesquer tenim una grandíssima sort en aquest sentit i moltes vegades no som capaços de ser-ne conscients.

La boga (Boops boops) i el sorell (Trachurus trachurus) formen part del peix de segona. Foto: Ictioterm

El negoci del peix ha patit molts canvis en els darrers anys, els majoristes apareixen en la cadena de distribució per abastar a les peixateries, especialment si es tracta dels establiments de les grans àrees comercials i supermercats. Allí ens imposen la seva “dictadura” i ens fan adquirir el que els hi és més rendible sense tenir en compte ni la temporada, ni la proximitat, ni la frescor del producte.

Les modes en el consum de peix han ajudat a estigmatitzar algunes espècies. A vegades perquè són difícils de manipular, de cuinar  o perquè, senzillament tenen espines. Així, algunes espècies de peix ja no són comercialitzades pels pescadors, doncs no els hi son rendibles,  i en cas de agafar-ne, com que saben que no tindrà sortida en llotja, les llencen per la borda en un despropòsit monumental.

Recordo de menut d’ haver consumit gerret (Spicaria smaris), boga (Boops boops), sorell (Trachurus trachurus), verat (Scomber scombrus), o xucla (Spicaria maena), espècies de peix menystingut. Peix de segona, malgrat ser, de costa i fresquíssim i que ja no arriba a les peixateries entre d’ altres raons, per manca d’interès dels clients. En aquest sentit és molt més còmode cuinar una rodanxa de salmó que no pas un grapat d’aquests peixos.

El gerret (Spicaria smaris) i la xucla (Spicaria maena) són dues espècies de peix de segona. Foto: Ictioterm

A la llista de peixos de segona n’hi podríem afegir d’altres  com la bròtola (Phycis blennoides), la mòllera (Trisopterus luscus), el capellà (Trisopterus minutus)  i fins hi tot la maire (Micromesistius poutassou) que malgrat trobar-se a les  peixateries, tenen molt poca sortida pels canvis d’hàbits en el consum i per les modes.

El fet de formar part d’aquest grup de peixos de segona, no es deu a la  poca qualitat de la seva carn, que en molts  casos és excel·lent, ni tampoc a que hagin desaparegut a causa de la sobrepesca. Es tracta només de que han deixat de tenir interès comercial i que si se’n pesquen, són retornats al mar. En aquest sentit es calcula que cada dia es llencen per la borda dels nostres pesquers més de vint tones d’aquest tipus de peix.

Als peixos de segona no els donem la oportunitat de jugar en el taulell de les peixateries en la mateixa divisió que ho fan d’altres espècies foranies i de dubtosa sostenibilitat que sí que hi son presents. Així, mai els donarem la oportunitat de pujar de categoria. La oferta en les peixateries és limita sempre a la dotzena de peixos més demandats i que en molts casos la seva explotació està sobresaturada. Només diversificant el consum i aprofitant l’ampli ventall d’espècies comestibles que ens ofereix la nostra mar, podem aconseguir un consum de peix fresc, de proximitat i sostenible. Això, és però, una altra històriademar.