Si bé els mots art i ormeig de pesca són sinònims, hom parla d’arts quan l’aparell en qüestió està fet amb xarxes i d’ormeig quan no hi ha aquest element. En el bodegó amb peixos, Pla no distingeix aquests dos termes i parla d’arts i d’ ormeigs de manera indistinta.
Segons la classificació que fa Emerencià Roig, els ormeigs de pesca que anomena Josep Pla són: les nanses, els ormeig per enfitonar el peix i l’univers dels ormeigs d’ham i en especial la pesca amb canya.
Les nanses, en paraules de Pla, els cistells de fàcil entrada i difícil sortida. Mereixen els comentaris de l’autor que en descriu els diferents models que hi havia: “Hi ha nanses per a llagostes i nanses més petites, de forma de bolet, anomenades gambines i amb les quals s’agafen moltes classes de peixos”. El lector es fa una idea exacta de la dificultat de calar les nanses i de conèixer amb exactitud la geografia submarina a través de les senyes. “Les senyes indicadores dels paratges peixaters són conegudes pels pescadors a través, sovint d’una llarguíssima tradició familiar”. Les nanses s’havien d’escar per atreure el peix: “El millor esquer per a les gambines és la garota femella”.
Bona part de la narració es dedica als ormeigs d’ham: “L’ham és un objecte que degué ser creat per l’home de seguida que aprengué a manipular els metalls” “És un invent que com el de la roda: una meravella d’astúcia i habilitat”. Pel que fa als ormeigs d’ham, Pla comenta en referència al nero: “es pot agafar amb l’ham d’un palangre o amb una escada de llença, estratègicament col·locada davant d’un cau.
Entre els ormeigs d’ham, la pesca amb canya n’és el principal protagonista. “El pescador de canya sent, com el del volantí i el del palangre, l’estrebada elèctrica de la presa al palmell de la mà… Cap estri de pescar no projecta de manera tan directa i eficient sobre el pescador… la picada del peix a l’esquer i a l’ham, que a través del fil, el pescador té a la mà”. El sofert pescador de canya és també un dels protagonistes del bodegó: “El pescador de canya és un ésser totalment incomprès per la població en general. La gent creu que el pescador és un babau que tracta de passar l’estona de fer-se escàpol del tedi familiar, utilitzant una distracció insignificant”.
La potera, ormeig format per una corona d’ham que s’usa per pel calamar també té el seu espai al bodegó: “Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera” “el calamar s’abraça sobre les punxes hirsutes, cobreix el plom amb tota l’ànsia del seu cos”. Una de les tècniques de pesca més curioses que descriu és la pesca de sípia a la femella: “s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament”.
La fitora, un ormeig en desús també té el seu lloc. “La fitora és un trident modificat; el trident té tres pues; la fitora pot tenir-ne més o menys gran” “A Fornells hi havia dos o tres grans pescadors de fitora realment notables”
En la narració, l’autor mostra la seva preocupació per la sobreexplotació que pateix la pesca del lluç: “es troba al nostre país en un moment de decadència probablement definitiva”. Avui, cent anys més tard encara continuem sobreexplotat aquesta espècie i l’aboquem als límits de la extinció. La majoria de lluç que consumim ja no és Merluccius merluccius ni prové de la Mediterrània. Això és però, una altre històriademar.
HISTÒRIESDEMAR 