Sopa de radiolaris

Aquests dies el vent de gregal ha portat fins a la costa brava  un espectacle de partícules en suspensió que ha deixat bocabadat a l’improvisat espectador que s’ho ha trobat en diversos punts des del Cap Ras fins a la Mar Menuda de Tossa. Aquest fenomen curiós, a primer cop d’ull semblava una posta d’ous o larves planctòniques però observats amb deteniment, la pluja de partícules corresponia a estructures de Collozoum inerme. Corpuscles gelatinosos d’uns cinc mil·límetres, alguns esfèrics i d’altres allargats fins arribar a un parell de centímetres. Els afortunats que han pogut viure aquest espectacle han nedat o navegat en una immensa sopa de microorganismes gegants, una experiència única.

Collozoum inerme és un radiolari colonial que pot arribar a formar agregacions molt denses a mar obert i que, de manera esporàdica, poden arribar  fins a la mateixa línia de costa empesos pel vent. Les colònies d’aquesta espècie estan formades per milers d’organismes que es troben agrupats en una matriu gelatinosa comuna que els interconnecta entre si i que els dona suport a l’estructura.

Els radiolaris són un grup de protozous, són organismes gairebé sempre unicel·lulars que formen part del zooplàncton marí.  Com a bons organismes planctònics han desenvolupat estratègies adaptades a la suspensió en la columna d’aigua i que retarden la seva caiguda cap al fons. Biològicament, els protozous s’agrupen dins del regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on s’inclouen estructures eucariotes que no encaixen ni amb els animals ni amb els vegetals. Com la resta d’organismes zooplanctònics, els rizòpodes són éssers vius heteròtrofs, que obtenen la seva energia per a mantenir-se vius a partir de la ingesta d’aliments.

Collozoum inerme ha propiciat aquests dies un espectacle únic. Foto: Eduard marquès

Els radiolaris són un grup de protozous ameboides, on la seva cèl·lula emet projeccions exteriors anomenades pseudopodis que faciliten el moviment de la cèl·lula en deformar el seu citoplasma.  En aquest cas, a més, els pseudopis els serveixen per capturar a les seves presses. Algunes espècies fabriquen un exosquelet mineral de sílice que dona consistència a l’ estructura i funciona com a suport mecànic i estructural. La majoria d’ individus del grup presenten simetria radial.

Les cèl·lules dels radiolaris tenen dues parts ben diferenciades i separades per una capsula central perforada que interconnecta aquestes dues parts. A l’interior trobem l’endoplasma on es realitzen les funcions vitals de la cèl·lula i s’hi localitzen el nucli cel·lular, normalment els radiolaris són organismes multinuclears. La part externa és l’ectoplasma on s´hi troben estructures que li faciliten la flotabilitat. A l’ectoplasma també se situen les zooxantel·les, algues  unicel·lulars  que formen associacions simbiòtiques  amb el radiolari. Les zooxantel·les estan vives en el seu interior i fins hi tot s’hi reprodueixen. La quantitat de zooxantel·les depèn de si la colònia viu en la foscor, que n’hi ha molt poques o bé, que viuen en llocs ben il·luminats. Aquestes algues proporcionen, al radiolari, energia en forma de compostos de carboni com ara la glucosa i al seu torn  l’hoste dona protecció a les zooxantel·les i un subministrament constant de diòxid de carboni, substància necessària per a realitzar la fotosíntesis.

Dins dels radiolaris també hi ha els nummulits que van viure a la Terra fa quaranta cinc milions d’anys. Aquests tenien una conquilla perforada de carbonat de calci i formada per nombroses cambres que és el que ha arribat fins als nostres dies en forma de fòssil.  De fet els nummulits són usats pels paleontòlegs com fòssil guia per a datar un estrat.  Això és però, una altre històriademar.

10 anys d’Històriesdemar

Aquest dissabte hem celebrat  els deu anys de històriesdemar. Permeteu-me, la llicència de reflexionar sobre aquest fet.

L’aventura de les històriesdemar comencen oficialment el 15 d’octubre de 2012 amb la primera entrada en aquest blog: el far del cap de Tortosa que posteriorment vaig actualitzar per uniformar el seu format. Des d’aquell dia i fins avui, amb una puntualitat gairebé britànica, he anat escrivint, dilluns rere dilluns, una nova històriademar. A data d’ avui en porto 450.  

L’embrió d’aquest  blog  és però un xic anterior i l’ hem d’anar a buscar en l’espai arenyautes i en el meu primer projecte web: l’illa d’enlloc.

Aquestes 450  històriesdemar han anat configurant el meu particular univers. La meva manera d’ entendre el món, la vida i donar via lliure als meus sentiments envers la mar, el medi marí, i el litoral i la meva manera de ser. He intentat oferir-vos un ventall divers de històriesdemar per a poder despertar el vostre interès. Us asseguro que, el fet d’ estar sotmès a aquesta dolça esclavitud m’ha fet gaudir i m’ha enriquit personalment.

Entre totes les històriesdemar, voldria destacar les dedicades a perdedors: L’Hermòs, en Quico o en Gustavo. Jo també me’n considero un, la meva manera d’entendre la vida no combrega amb les versió oficial que ens  volen fer entrar amb calçador.

En aquests deu anys he pogut fer una primera selecció d’històriesdemar i editar-les en format llibre. Ara, la meva intenció,  és que aquesta obra tingui una continuïtat amb una segona part. i que pugui veure la llum ben aviat.

L’espai web, amb  296291 visites en aquests 10 anys, és a dir, amb 81 visites diàries, ha esdevingut un lloc de referencia en temes relacionats amb les platges, la vida marina, el paisatge litoral, el patrimoni nàutic, la pesca i el consum de peix i per sobre tot, una manera d’entendre el món i d’afrontar la vida. Se de bona font que els meus escrits es comenten en el rovell de l’ou dels càrrecs de decisió en aquests  àmbits i se també que a alguns no els agrada el meu estil directe i sense embuts. Precisament la llibertat que em dona el fet de poder donar el meu punt de vista sense dependre de res i de ningú és un dels meus principals actius.

Sempre he comentat que les meves històries tenen tres nivells de lectura: en primer lloc, la lectura en clau local com a arenyenc, en segon lloc, la clau comarcal com a maresmenc perquè estic convençut que la comarca és una bona articulació del territori i en tercer lloc, la clau nacional, de país.

Per celebrar l’onomàstica he dissenyat un logotip  commemoratiu d’aquests deus anys de vida. Un logotip senzill, planer i clar com ho sóc jo i ho són les meves històriesdemar. El meu agraïment a l’Ariel Reinhardt que, de manera desinteressada,  m’hagi donat un cop de ma en el seu disseny.

I mentre, setmana rere setmana, vaig escrivint noves històries, ho faig per plaer, perquè em ve de gust, sense demanar res a canvi. Us asseguro que, si algun dia, aquest fet es convertís en un llast, en aquell mateix moment deixaria el projecte. Això es però, una altra històriademar.

Els dies de tramuntana

La tramuntana és una alliberació, un ambient propici a la impetuositat i a la vehemència. La tramuntana és fresca i sana. La tramuntana crea cels rutilants d’una prodigiosa bellesa.

Josep Pla. El meu país. OC VII.

Els dies de tramuntana, quan el vent arriba, l´aigua es comença a encabritar i apareixen les primeres crestes que aniran acompanyades de moltes més i, més grosses.  Els blancalls trenquen la monotonia blava de la superfície i es formen veritables castells d’aigua.  El vent és foll, amb ràfegues i gropades fortes que sorprèn als més intrèpids que surten a desafiar-lo.

Els dies de tramuntana són per mirar el mar des de terra, per gaudir de la força de la natura en un paisatge aspre i rude com el Mar d’Amunt on hi incideix de manera directa. Allí, el vent del nord arriba amb tota la seva força de mar obert. Això sí, el millor mirador per a gaudir d’aquest espectacle grandiloqüent és sens dubte L’Escala o la platja de Sant Martí d’Empúries.

L’espectacle de la tramuntana a la Mar d’Amunt és grandiloqüent

Els dies de tramuntana són font d’inspiració literària, aguaitant el vent a través de la finestra el temps convida a quedar-nos a casa i, resignats a no poder sortir, la inspiració artística floreix tocada per la tramuntana. Són també dies d’esperança, que Èol s’endugui malures  i ens deslliuri malalties.

Els dies de tramuntana,  la mar es refreda i en perdre graus, guanya densitat i contribueix  a fertilitzar les aigües per renovar la vida. Els soferts pescadors que han quedat en terra saben que la seva paciència serà reconfortada amb un augment en les pròximes captures.

Els dies de tramuntana, l’atmosfera queda neta i polida, la seva brillantor és extraordinària i la visibilitat ès fa llarguíssima. El vent dilueix  les partícules que s’han anat acumulant en l’ambient com una veritable operació de cataractes atmosfèriques. La llum d’aquests dies és extraordinària i tenyeix l’ambient d’un blau rutilant. Els dies de tramuntana tenen unes nits úniques, l’espectacle celeste és una meravella.

La tramuntana espupeix el paisatge i li dona una singularitat única

Els dies de tramuntana és temps d’esculpir el paisatge i donar-li una  personalitat única. Les plantes i els arbres s’entossudeixen a resistir la força del vent i se’ns mostren vinclats i recargolats en formes impossibles. A la platja, s’aixeca  la finíssima arena provocant petites tempestes de sorra, talment com si fos un desert mentre, les migrades dunes s’entossudeixen a resistir.

Els dies de tramuntana el mar ens retorna a les platges allò que hi hem abocat, plàstics i d’altres andròmines arriben a les cales desertes orientades al nord i les converteixen en veritables abocadors de materials que mai haurien d’haver arribat al mar.

Els dies de tramuntana la majoria de barques de pesca romanen amarrades a port. El vent del nord actua com a una mena de veda obligatòria que els pescadors han de respectar a la força. Els més agosarats però, voldran sortir coneixedors que la manca de peix en farà augmentar la seva cotització i podran fer un bon jornal. L’art és arrossegat donant la proa al vent, la quilla talla les onades talment  com si fossin de mantega. De temps en temps, alguna impactarà sobre el pont i els pobres pescadors que, xops com un pop, romanen a coberta triant el peix i col·locant-lo en caixes. Pobres pescadors!!

Històriesdemar a Llançà

El proper divendres 7 d’octubre estaré a Llançà fent la presentació del meu llibre: Històriesdemar. (Casa de la Cultura 19 h)

Estic molt content de fer aquesta presentació a Llançà, la meva segona casa i a més acompanyat de l‘alcaldessa, Núria Escarpanter i de la Xènia Ros, presidenta de Sommar.

Tant la Núria com la Xènia comparteixen amb mi la gran estima pel mar.

Espero que ens puguem trobar a Llançà , el cor de la Mar d’Amunt

Peix de segona (IX): el Gat

Peix de segona (IX): el Gat

El gat o peix gat, Scyliorhinus canícula, és un petit tauró força abundant a la nostra costa.  Com la resta de representants d’aquest grup presenta un esquelet cartilaginós. El gat té un cert interès comercial malgrat que no és tant  apreciat com ho pot ser el cassó, Galeorhinus galeus. En aquest cas es tracta d’una espècie vulnerable amb perill crític d’extinció a la mediterrània i per això es recomana que no es consumeixi. Algunes vegades es comercialitza el gat fent-lo passar com a cassó.

El seu cos presenta cinc ferradures branquials ben visibles típiques dels elasmobranquis. Els seus ulls són el·líptics i d’ aspecte felí, d’aquí el seu nom popular. La primera aleta dorsal es troba situada bastant al final del cos. És de color gris brunenc amb nombroses taques fosques i el ventre més clar. La seva pell, com en la majoria de taurons,  és dura i aspra, antigament s´usava com a paper de vidre per polir la fusta. En castellà se’l coneix també com a “pez lija”. No acostuma a fer més de 60 cm de longitud.

El gat és comercialitza esventrat i sense pell. A primer cop d’ull costa d’identificar

A diferencia de la majoria d’espècies de peixos, aquest  realitza la còpula i la fecundació és interna. Durant l’acte sexual, els mascles s’acoblen lateralment a les femelles enganxant-se per la cua. És una espècie ovípara, els seus ous són molt característics i estan  formats per una capsula rectangular quitinosa i translúcida amb prolongacions filamentoses o circells als quatre vèrtexs que serveixen per fixar-se al substrat o en la vegetació i fauna sèssil. La capsula deixa veure l’embrió a mesura que es va formant. Aquests ous són coneguts amb el nom de bosses de sirena, si bé sota aquest terme s’engloben tant els ous de tauró com els de rajada.

El gat és una espècie bentònica que viu sobre tot tipus de fons fins als 400 m de fondària, malgrat que mostra una certa predilecció pels fons fangosos. Molt més actiu durant la nit que és quan s’alimenta  de petits invertebrats com ara mol·luscs, crustacis i poliquets així com petits peixos.

Els ous del gat tenen un aspecte inconfusible

A nivell popular hi ha una certa confusió entre el gat, Scyliorhinus canícula, i el gatvaire, Scyliorhinus stellaris.  Ambdós es diferencien bàsicament per la disposició  dels orificis nasals que, en el primer cas arriben a la boca i en el gatvaire no. A més, aquest darrer és una mica més gros, podent assolir un metre i mig de longitud i té el clapejat del cos molt més destacat.  També se sol confondre amb la moixina o gat moixa, Galeus melastomus. Aquestes possibles confusions es produeixen sobretot  a nivell de peixateria ja que es comercialitzen esventrats i sense pell degut a la dificultat en treure-la.

El gat  es captura bàsicament amb arts d’ arrossegament. En alguns ports, especialment al sud-est de la península (Alacant, Murcia i Andalusia) és relativament conegut i tenen un receptari variat i molt interessant que té com a base aquest peix. La seva carn és blanca, dura i molt fina. És molt adequat per a cuinar-lo en suquets o adobat amb espècies així com es fa amb el cassó malgrat que no té el reconeixement d’aquest.  Els seus cartílags aporten molta gelatina al guisat. El seu fetge es considera tòxic.

En alguns ports es deixa assecar a sol i serena carregat de sal i posteriorment, es comercialitza per a fer sopes i caldos de peix i és que les salaons mediterrànies son tot un món. Això és però, una altra històriademar.

La Gran Muralla

Les parets de pedra seca són un dels elements antròpics que donen personalitat al paisatge del Cap de Creus, de la Serra de Rodes i de l’Albera marítima. Aquestes construccions, considerades per molts veritables obres d’art, en bona mesura van canviar la fisonomia del paisatge i el van fer més amable.

Com el seu nom indica la construcció és molt simple, es tracta de col·locar pedres les unes a sobre de les altres formant murs i sense cap mena de morter ni material que les uneixi. La particular geologia d’aquesta regió fa que els esquists i les pissarres també anomenades licorelles, hi siguin abundants. Aquests materials quan es  fragmenten ho fan formant cares planes, també anomenades  lloses,  el que fa que sigui més fàcil apilonar-les les unes contra les altres. La necessitat de treure aquests material del sòl per a poder-lo conrear sense problemes també va contribuir a la seva utilització.

Barraca de pastor de plata circular feta amb pedra seca

La presència de les parets de pedra seca va íntimament lligada al conreu de la vinya. Segurament que a les primers vinyes que es van plantar en aquesta regió durant la baixa Edat Mitjana ja es  conreaven en terrasses delimitades per murs de pedra que s’estenien per les vessants de les muntanyes. La seva raó de ser era lluitar contra l’erosió d’un terreny desforestat i aprofitar millor l’aigua. Només al Cap de Creus es calcula que hi ha més de 30.000 Km de parets seca, una veritable Gran Muralla a la  catalana. Els murs tabé delimitaven finques, eren obstacles per a protegir els conreus dels ramats, servien per delimitar camins, creaven bancals i protegien el sòl de l’erosió.  

Amb pedra seca, a més de construir aquests petits murs també es podien fer veritables obres arquitectòniques com ara les barraques de pastors per a aixoplugar-se o guardar eines, els recs per canalitzar l’aigua, cisternes, aljubs, ponts i fins i tot pous. També són molt característics els clapers o clopers, que servien bàsicament per deslliurar del sòl aquests materials i per acumular-los. Normalment aquestes construccions tenien forma cilíndrica  per aprofitar al màxim l’espai.

Les parets de pedra seca també delimiten camins

Aquest tipus de construccions a més de modelar el paisatge, ha creat hàbitats molt interessants que aixopluguen una fauna única i  que es poden considerar oasis de vida enmig d’un territori eixut. En aquests elements la disponibilitat d’ aigua és superior que a l’exterior i augmenta l’índex d’humitat que es aprofitar per moltes plantes i animals. Moltes d’aquestes espècies, si no fos per les estructures de pedra seca, no trobarien refugi ni els espais adequats per al seu desenvolupament.

Avui, amb la vinya pràcticament abandonada i amb la pagesia en regressió, les parets de pedra seca resten immutables com símbol d’un passat no tant llunyà on existia un equilibri entre les activitats humanes i la natura. Moltes d’aquestes construccions han passat a ser engolides per la vegetació i, només quan apareix el flagell dels incendis, ens les retornen a la vista per recordar-nos que segurament hi ha moltes coses que no estem fent bé. Això és però, una altra històriademar.

Els pops perduts

El Pop roquer o pop de roca (Octopus vulgaris) és una d’ aquelles espècies amb valor comercial que pràcticament ha desaparegut en les captures dels pescadors. De poder arribar a agafar-se’n  més de cent quilos per barca i dia, s’ha passat a la seva pràctica extinció. Els cadups, els ormeigs de pesca que tradicionalment s’han usat per a la pesca  d’aquest mol·lusc han quedat arraconats en moltes dàrsenes com a record d’un passat no tant llunyà.

El pop és una espècie bentònica i litoral, viu fins als  200 metres de fondària en fons rocosos i sorrencs. És un animal solitari i territorial que realitza desplaçaments curts. Es refugia en  els forats i en les escletxes que troba entre les roques. Són voraços depredadors i s’alimenten principalment de mol·luscs i crustacis. El pop roquer es diferencia dels altres pops perquè als seus tentacles presenta dues fileres de ventoses i no tenen cap membrana que els uneixi entre si.

El descens en les captures de pop ha estat el senyal d’alarma que ha portat a la comunitat científica a tractar d’ esbrinar què ha passat exactament amb aquesta espècie. Sota el nom de ”Un pop de gram” s’ha iniciat un estudi per avaluar les poblacions de la badia de Roses en els alguers de Cymodocea nodosa coneguda popularment com a gram. Aquest projecte es du a terme en col·laboració amb el Grup d’Acció Local Pesquer Costa Brava.

Per aquest fet, la Direcció General de Política Marítima i Pesca Sostenible ha aprovat establir un període de veda per a aquest mol·lusc. A més, aquesta aturada s´ha fet coincidir amb l’època de reproducció  i posta fet que ha de permetre que les femelles puguin fixar els ous  i garantir així la continuïtat de la pesquera. En aquesta ocasió l’aturada afecta a tot el litoral català. De fet, a les Terres de l’Ebre i a la costa central existeixen ambdós Plans de cogestió pel pop. En el segon cas però, quan es va crear al 2019 ja era massa tard.

El pop roquer és una de les espècies més simpàtiques dels nostres fons marins

Saber amb exactitud quines han estat les causes d’aquest daltabaix és complex. Segurament es tracta d’un sumatori multifactorial de raons; El canvi climàtic, amb l’ augment de la temperatura de les aigües litorals han pogut afectar tant al pop com a les espècies que formen part de la seva dieta. La qualitat de les aigües litorals també  ha estat un dels factors que han produït aquesta pèrdua. La pesca esportiva i la  pressió pesquera a la que ha estat sotmès el pop és també una de les causes.

Però de totes, la regeneració de platges amb el dragatge és sens dubte l’impacte que ha tingut més repercussió. Les dragues han afectat directament al pop, han modificat el seu hàbitat amb canvis en la granulometria dels fons i ha fet desaparèixer especies que formaven part de la seva dieta. Al Maresme per exemple, la draga va acabar amb els caladors de petxina: petxina lluent (Callista Chione), petxina blanca  (Mactra corallina) i petxinot (Glycimeris glycmeris) que formaven part de la dieta d’aquest cefalòpode. En aquest cas a més de l’extinció d’aquests bivalves i del propi pop, també  es va afectar la continuïtat dels pescadors que, de manera artesanal pescaven pops amb cadups, una pesquera de temporada i als “petxinaires”, que anaven a la petxina, sobretot petxina lluent amb les gàbies. Avui, als ports maresmencs ja no hi queda cap pescador que vagi al pop o a la petxina.

Afavorir el retorn dels pops, a més de produir un efecte important en l’economia pesquera, també seria una forma de controlar l’expansió del cranc blau americà (Callinectes sapidus)  un flagell que produeix estralls en el sector pesquer. Això és però, una altra històriademar.

Estuari positiu/negatiu

Un estuari és una àrea on es posen en contacte masses d’aigua oceàniques amb aigües continentals. La diferencia de salinitat entre aquestes aigües determina la seva circulació. Moltes desembocadures de rius així com les ries i els fiords es poden considerar tipus d’estuaris. De la mateixa manera, alguns mars de mida mitjana i connectats a l’ oceà també es podrien considerar que tenen una circulació en forma d’estuari. Així doncs, la Mar Bàltica i la Mediterrània tenen aquest tipus de circulació. Aquests  dos casos es poden considerar veritables oceans en miniatura. En el cas de la mar Bàltica la connexió amb el Mar del Nord es fa a través dels estrets que separen Dinamarca de Suècia. A la Mediterrània l’intercanvi amb l’Oceà Atlàntic es realitza només a l’ estret de Gibraltar.

Esquema de la circulació en un estuari positiu. S és la salinitat.

En ambdós casos, el que succeeix en el contactes d’aigües amb diferent salinitat es sensiblement contraria. Mentre que el Bàltic té una circulació en estuari positiu, la Mediterrània la té en estuari negatiu. Però que és realment un estuari positiu i en estuari negatiu?

Esquema de la circulació en un estuari negatiu. S és la salinitat.

Els estuaris positius són aquells on les aportacions d’aigües dolces per pluja, rius i desglaç  és més gran que les pèrdues d’aigua per evaporació. Són típics de regions fredes. En aquest cas, el balanç total pèrdues/guanys és positiu i aquest excés hídric es perd a través del contacte amb l’oceà. En els estuaris positius, com la mar Bàltica la salinitat disminueix. La salinitat mitjana de la mar Bàltica  és de 15 g/l en contraposició als 35 g/l de Mar del Nord, el seu veí.

Els estuaris negatius és troben en regions de clima temperat. En aquest cas les aportacions d’aigües dolces són menors que les pèrdues  per evaporació i en conseqüència el balanç total és netament negatiu ja que l’evaporació és superior a la precipitació més les aportacions dels rius. La Mediterrània és considera que té una circulació en  estuari negatiu. La seva salinitat mitjana és de 37 g/l mentre que la l’Oceà Atlàntic és de 35 g/l.

Aquest balanç entre les aportacions pel rius i l’ augment de la salinitat per evaporació determinen canvis en la salinitat de les seves masses d’aigua superficials. En els estuaris positius  l’aigua poc salada de la superfície es mou  cap a l’exterior  on es barreja  amb l’aigua més salada de l’oceà, en el cas del Mar Bàltic és el Mar del Nord. I per  equilibrar aquesta pèrdua d’aigua “dolça“ en superfície es produeix una entrada d’aigua més salada en profunditat.  Els estuaris positius solen ser àrees fèrtils des del punt de vista de la productivitat ja que aquesta aigua més salada que entra en profunditat ho fa carregada de nutrients.  És per això que es tracta de conques de concentració pel que fa a la seva productivitat.

En el model oposat, els estuaris negatius com la mediterrània la circulació entre la conca i l’Oceà Atlàntic és a la inversa. En aquest cas es forma un corrent superficial d´aigua atlàntica, menys salada que la mediterrània que flueix cap a l’interior del mar. Una altra corrent en profunditat i en sentit contrari circula en sentit oposat. Aquesta corrent d’aigua més salada mediterrània que va cap a l’Atlàntic, surt carregada de nutrients com ara el fòsfor que es considera limitant i en conseqüència la mediterrània perd fertilitat contínuament. Els estuaris negatius són doncs conques de dilució des del punt de vista de la productivitat. En aquest sentit podem afirmar que gràcies a aquest mecanisme, la Mediterrània s´autodepura perdent contínuament nutrients i contaminants. Això és però, una altra històriademar.

Amb tubo i ulleres

Aquesta entrada vol ser un reconeixent al blog “Tubo i ulleres” de l‘Enric Badosa, una meravella plena de coneixement.

L’accés al mar amb tubo i ulleres és una de les coses més senzilles que podem fer en la temporada de platges i la resta de l’any. Nedar amb tubo i ulleres és una forma fàcil d’accedir a un medi natural proper, ric i desconegut.

Malgrat que, setmanalment trepitjo les platges, gairebé mai m’hi trobareu estirat a la sorra prenent el Sol com una sargantana o utilitzant els diversos serveis que les empastifen. Si alguna vegada hi he d’anar a passar el dia, em podreu trobar en algun racó poc freqüentat amb  tubo i ulleres. Em passo les hores tafanejant i encuriosit a l’aguait del que passa pel davant del cristall entelat de les meves ulleres.

Capbussar-se amb tubo i ulleres permet accedir a un medi ric, divers, variat i desconegut

Capbussar-se amb tubo i ulleres, això que avui en dia en diem snorkel, és una de les millors coses  que podem fer a les platges. Alguns ajuntaments programen aquest tipus d’accions per engrandir el ventall d’activitats saludables que  es poden fer des de la platja estant. Darrerament, fins i tot en algunes platges s’han senyalitzat “senders” submarins que es poden resseguir amb tubo i ulleres. En aquest sentit, la platja de Perafita a la Reserva Marina de Banyuls-Cervera en va  ser la pionera.

Amb tubo i ulleres ens endinsem en els fons rocosos, oasis atapeïts de vida; entapissats d’algues i d’altres organismes dels quals no som capaços de conèixer el regne al que pertanyen a primer cop d’ull. Mirem cap on mirem, multitud de formes i de colors ressalten a sobre d’un mantell més a menys dens. L’observació vigilant ens mostra, si tenim sort, algun llampant nudibranqui  que ens fa de model en la improvisada sessió fotogràfica que li hem preparat.

Els fons de roca són veritables oasis de vida

Amb tubo i ulleres podem accedir fàcilment als alguers, només caldrà submergir-nos els pocs metres que els separen de la superfície i podrem nedar entre les llargues fulles de posidònia i deixar-nos sorprendre per la troballa sobtada amb algun pop que abandona la protecció del mantell de fulles per sortir a caçar. L’exploració atenta de les fulles ens sorprèn amb un univers de petits organismes que hi viuen fixats.

Amb tubo i ulleres ens capbussem en els cada vegada més nombrosos deserts submarins, fons rocosos erms de vida lligats, en alguns casos, a la depredació de les garotes i en d’altres al fondeig indecent dels iots i velers.

Amb tubo i ulleres podem nedar per sobre dels fons de sorra, aparentment deserts de vida però que si estem a l’aguait podem observar espècies mimetitzades amb els fons que tracten de passar desapercebudes fins que un petit moviment les delata. Quan els sediments són més fins, detectem la presencia de vida a través de les cavitats excavades, pels detritus de sorra  o pels forats per on en sobresurten alguns apèndixs. 

Amb tubo i ulleres ens capbussem en la columna d’aigua,  l’univers blau i ingràvid que ens mostra un món gelatinós ple de bioluminescències. Organismes de tot tipus i de totes mides amb infinitat de formes i colors que ens ofereixen les seves danses impossibles al compàs dels moviments de l’aigua. Perseguir aquí les moles de peix és un d’aquells exercicis impossibles d’aconseguir.

I vosaltres, ja teniu preparat el vostre tubo i ulleres? Això és però, una altra històriademar.