Les ostres són un dels mol·luscs bivalves més esquists que existeixen. Es tenen notícies del seu consum ja en temps de la prehistòria. Quan ens referim  aquesta espècie, parlem de l´ostra plana (Ostera edulis) típica de la costa mediterrània, malgrat que la introducció de cultius extensius ha propiciat la introducció d´altres espècies. L´ostra plana presenta la conquilla irregular, de forma ovalada i amb la closca inferior més aplanada que la superior. En estat salvatge viuen fixades a la roca. Com la gran majoria de bivalves són organismes filtradors, és a dir, que s’alimenten de les substàncies que estan en suspensió en l´aigua (plàncton i d´altres partícules).

L´Ostra és un marisc exquisit

Les ostres són riques en proteïnes i minerals. Una ració d’ostres, aporta una tercera part de les proteïnes diàries necessàries per a una persona. Les ostres són també una font extraordinària de vitamines entre la que destaca la B12. Una sola ostra conté el 133% de la quantitat diària recomanada d´aquesta vitamina. Els àcids grassos que contenen són del tipus Omega 3 que ajuden a mantenir la salut cardiovascular.

Malgrat el mite que hi al darrere, no hi ha cap estudi que relacioni la ingesta d´ostres amb les propietats afrodisíaques que se li suposen malgrat que les elevades quantitats de Zinc podrien estar al darrera d´aquest fet.

Un dels pocs inconvenients que suposa el seu consum està relacionat amb el metabolisme de l´àcid úric. Les ostres contenen moltes purines que l´organisme transforma en aquesta substància. Tampoc estan recomanades en casos d´hipertensió ja que contenen força sodi.

Les ostres s´han de consumir sempre molt fresques, en cas contrari ens exposem a patir intoxicacions microbianes. El seu sabor intens a mar no deixa indiferent a ningú: o agraden molt o no agraden gens. Malgrat que al mercat es poden trobar ostres tot l´any, la millor època per al seu consum és a l´hivern.

A les ries de Galícia hi ha moltes explotacions d´ostres i de musclos.

La gran majoria d´ostres que es consumeixen procedeixen de granges de cultius marins. En aquets cultius s´hi poden diferenciar dues fases: la primera, la captació de llavors (juvenils) i la segona, l´engreix. A la majoria d’instal·lacions del nostre país només es realitza la segona fase. Les llavors procedeixen de les importacions internacionals, aquest fet afavoreix la transmissió de malalties.

A casa nostra la practica totalitat de la producció d´ostres es dona al Delta de l´Ebre. També són molt apreciades les que provenen de les llacunes del sud de França, com les Leucata i  les de la Bretanya. De totes, però, les més apreciades són les que es produeixen a les ries de Galicia. L´ostra plana és la més valorada però existeixen d´altres espècies també molt esteses com ara l´ostra japonesa (Crassostrea gigas), que és l’espècie més cultivada a escala doncs és molt més resistent. El seu creixement és molt més  ràpid i permet augmentar els rendiments de l´explotació.

En moltes produccions ostrícoles s´utilitzen llavors modificades genèticament per augmentar la producció. Aquesta pràctica suposa riscos molt elevats pels exemplars salvatges i per a la salut de les persones.

Un dels depredadors més importants dels nostres cultius ostrícoles és el cranc blau, un nouvingut que produeix estralls a les explotacions.