Certament això de la llei de costes i del DPMT (domini públic marítim-terrestre) té moltes interpretacions. La nova llei de costes, anomenada “de protección y uso sostenible del litoral” que, és una modificació del que fins llavors s’anomenava llei de costes (Ley 22/1988, de 28 de julio), ha representat la darrera embranzida per a que la cultura “del pelotazo” tingui arguments legals per a continuar inflant la bombolla.

La llei de costes mai va tenir una aplicació efectiva a la majoria del nostre litoral. Aquesta nova modificació que, suavitza encara més els termes proteccionistes de l’antiga llei, entre moltes altres coses, permetrà la regularització d’actuacions realitzades amb total impunitat els darrers anys i donar seguretat jurídica a les mateixes. A més, ara, en determinats nuclis de municipis com: Roses, Castelló d’Empúries i Platja d’Aro han estat excloses de la legislació promocions conflictives en el domini públic. Aquesta modificació ha permès també ampliar el termini de les concessions, moltes d’elles acabaven al 2018.

La temeritat d’edificar a primera línia comporta que l’administració hagi d’invertir molts diners en protegir aquests béns amb mesures del tot insostenibles. Edificació derruïda pels temporals a la punta de la Tordera.

En teoria la llei de costes establia una servitud de protecció en el DPMT que, té una amplada de 20 m des de la línia DPMT en zones urbanes i de 100 metres es sòl no urbanitzable. Amb aquesta modificació de llei, la servitud queda rebaixada als 20 m en els llocs que, malgrat ser catalogats al 1988 com sòl no urbanitzable, s’hi havia edificat il•legalment. Ara doncs, queden perfectament legalitzades aquestes il•legalitats.

Aquesta reducció en la servitud de protecció, a més de ser un insult i un menyspreu per a les conseqüències globals del canvi climàtic representa un model costosíssim de protegir a nivell medi ambiental i econòmic. Actuacions com les regeneracions artificials de platges amb sistemes de dragues o bé la protecció d’infraestructures situades en llocs inadequats queden ara plenament justificades. Així, darrera de cada nova promoció, es veuen reforçades les polítiques de protecció d’aquestes amb sistemes molt poc respectuosos per al medi i amb un enorme cost.

Platja de Llorell a Tossa on les edificacions se situen a sobre mateix del sistema dunar de la platja vulnerant tots els principis de la llei de costes.

Segons el “ministerio”, aquesta reforma de la llei té per objecte reforçar la protecció del litoral davant dels excessos urbanístics i vetllar per la conciliació entre la protecció i les activitats econòmiques. El cert es que aquesta reforma és una mena d’amnistia a totes les irregularitats que s’han produït històricament en el nostre país i dona peu a continuar amb el mateix model urbanístic a primera línia de mar.

Un altre aspecte destacable de la llei és que, teòricament hauria de garantir l’accés públic i gratuït al mar, i els usuaris sabem perfectament que això no passa exactament així a molts llocs de la nostra costa.

Cala Bona a Tossa on la guingueta, any rere any, ocupa i privatitza tot l´espai.

A la costa Brava tenim nombrosos exemples d’aquesta ocupació il•legal en forma de concessions administratives, com per exemple la guingueta de Cala Bona que ocupa i privatitza tota la platja i que hauria de fer caure la cara de vergonya a l’ajuntament de Tossa per a autoritzar-ho en forma de renovació del permís any rere any. En el mateix municipi també hi ha les edificacions de la platja de Llorell, que romanen en peus immutables com a ofensa al nostre sistema judicial.