Molt abans de les primeres mobilitzacions populars per la protecció i la salvaguarda de la Costa Brava, va aparèixer un moviment ciutadà que va ser el pioner de tots els altres que hi van haver al seu darrera des de “Salvem Castell” fins a SOS Costa Brava ara mateix. Em refereixo a la campanya popular  “Salvem Cala S´Alguer” que durant els anys 70 va reivindicar la protecció d´aquest espai tant emblemàtic de la costa de Palamós.

Hi ha però una gran diferencia entre els diversos moviments populars que s´han anat succeint al llarg dels darrers anys i la campanya Salvem S´Alguer. En els primers, es tracta de mobilitzacions populars en defensa de l´entorn natural i els drets col·lectius de la ciutadania mentre que la campanya Salvem S´Alguer va ser promoguda per a defensar els interessos particulars d´una sèrie de persones que tenien en aquest paratge.

S´Alguer, és avui un dels racons de la Costa Brava que encara ens evoca un passat proper que hem perdut de forma definitiva. La persistència d´aquest racó es deu, en bona mesura, als fets que van succeir fa cinquanta  anys. I aquesta  n´és la història.

A les primeres dècades del s XX, els terrenys de S´Alguer formaven part de la propietat del Mas Juny, un casalot senyorial, a tocar la platja de Castell que en aquells temps era propietat de l’artista Josep Maria Sert. Aquest, va accedir sense  problemes a les peticions d´alguns pescadors per a construir unes noves barraques al costat de les ja existents i que estaven documentades ja al s. XV. Sert pensava fins hi tot, que aquesta proposta  donaria vida marinera a aquest tros de costa.

Les barraques de S´Alguer bran són les darreres que es van construir

A l´any 1942 el Mas Juny va ser adquirit per al família Puig Palau que en els inicis va respectar el pacte verbal que s´havia establert amb l´antic propietari. Poc a poc, les barraques de pescadors es van anar convertint en casetes d´estiueig i es van anar ampliant. S´Alguer es va anar convertint en un lloc de trobada dels palamosins per anar a fer arrossos a l’aixopluc de les barraques i varen començar  les primeres discrepàncies entre els propietaris de les barraques, pagesos i tapers de les rodalies amb  la família propietària de la finca. L´any 1949, la Comandancia de Marina a instàncies dels Puig Palau va enderrocar alguns annexos d´obra nova i el mur de contenció que s´havia  fet per protegir les edificacions dels temporals.

Durant els següents anys, la tensió entre ambdues parts va anar en augment. Mentre uns intentaven legalitzar la seva situació, els altres, molt ben connectats amb el règim feixista, engegaven tota la maquinària burocràtica per expulsar de les seves propietats aquells okupes. Així als anys 60 es van col·locar les fites que delimitaven el domini públic just per darrera de les casetes cosa que significava que passaven a formar part de la legislació de l´estat i el 18 de setembre de 1970 el Ministerio de Obras Públicas atenent  la petició de la Jefatura de Puertos, van considerar les barraques il·legals i van donar un termini de cinc anys per al seu enderroc.

Aquest va ser el punt d´inflexió que va desencadenar la protesta ciutadana. Es van començar a recollir adhesions en contra de la decisió del Ministerio d´enderrocar les barraques i finalment es van recollir 18.000 signatures. Per acabar-ho d’enredar, mentre tot això succeïa, el Ministerio de Educación y Ciencia va promulgar el 15 de setembre de 1972 un decret on es declarava S´Alguer, “paisaje pintoresco”.

Finalment, quan els efectius de Obras Públicas es dirigien cap a S´Alguer per a iniciar l´enderrocament es va produir la mort del general Franco i davant del buit que es produí es va fer marxa enrere  a l´enderroc. Com bé sabeu, La mort del dictador, no va acabar amb el feixisme però va salvar S´Alguer Els Puig Palau però, van continuar amb el seu desfici per  destruir la Costa Brava. Això però, és una altre històriademar.