Dins la reglamentació pesquera hi ha tota una regulació que fa referència a la talla mínima que es pot capturar una determinada espècie amb valor comercial. Aquesta legislació busca assolir els màxims nivells de sostenibilitat en la pesca per poder mantenir els stocks a una situació òptima per a garantir-ne la supervivència i defugir la sobreexplotació.

Evidentment, del que és tracta, es que l’art de pesca sigui el màxim de selectiu possible per a només capturar aquelles espècies amb la mida reglamentària i això passa, entre d’altres coses, per la regulació de la malla de l’art i per l’establiment d’aturades biològiques. De res serveix una regulació de talles mínimes si els arts continuen sent poc selectius i s’ha de descartar per mida bona part de la captura.

Mètode de mesura de la talla segons el grup d´organismes

La talla mínima de les espècies comercialitzables bé fixada per l’administració. Aquestes es determinen segons el calador (en el nostre cas farà referència al calador mediterrani català) i ha de tenir en compte que l’espècie, quan sigui capturada, ja hagi arribat a la maduresa sexual i s’hagi pogut reproduir.

En el àmbit normatiu els decrets i les disposicions que reglamenten les talles mínimes estan recollides en l’annex III del Reglament del Mediterrani, i les que estableix el Reial Decret 1615/2005, de 30 de desembre, pel qual es modifica el Reial Decret 560/1995, de 7 d’abril, únicament quan siguin més restrictives que les del Reglament (CE) 1967/2006 del Consell, de 21 de desembre de 2006, relatiu a les mesures de gestió per a l’explotació sostenible dels recursos pesquers en el mar Mediterrani i pel qual es modifica el Reglament (CEE) núm. 2847/93i es deroga el Reglament (CE) núm. 1626/94 (DOUE L 409 – 30/12/2006).

Una manera molt pràctica de comprovar la talla mínima en les especies més consumides

Per altra banda, les talles mínimes volen impedir la comercialització de peix immadur que, normalment és molt més apreciat en els mercats que no pas els exemplars adults. La lluita per tal d’eradicar la mala pràctica de la comercialització de peix immadur passa per la sensibilització a diversos nivells. En un primer nivell els pescadors haurien d´estar sensibilitzats de que aquesta mala pràctica a curt termini els perjudica a ells mateixos. En un segon nivell, els peixaters o els compradors no haurien de adquirir aquell gènere que no arriba a la mida legal. I en un tercer nivell, nosaltres mateixos, els consumidors, no hauríem d´adquirir aquells exemplars de la peixateria que no arribin a la mida legal.

En aquest mateix sentit també és molt important el control de tot aquell peix que surt dels canals de distribució legals i es ven de “sota mà” des de la mateixa barca. Una pràctica molt estesa i que només es podrà eradicar amb la col•laboració de propi pescador i dels compradors (normalment restauradors de la zona que compren aquest peix menut per a tenir-lo a les cartes dels seus restaurants).

El seitó es una de les especies més susceptibles a ser comercialitzada amb mides inferiors a la legal

Al marge de les inspeccions que puguin realitzar periòdicament els membres del Seprona a les llotges catalanes i que, de tant en tant, acaben amb alguna denuncia a algun pescador, hauria de ser el propi pescador el responsable. També hi ha hagut denuncies a peixateries o en restaurats i guinguetes de platja que han estat tramitades pels equips competents a partir de les denuncies dels propis clients. Trobo que una molt bona pràctica seria la de tenir penjat en les peixateries i els restaurants “de peix” els cartells informatius amb les talles mínimes de les espècies que es comercialitzen a Catalunya i es bo saber que en alguns establiments aquesta mesura ja es porta a la pràctica des de fa temps.

(continuarà)