Fins a l’aparició de les teranyines, els petits pelàgics, sobretot la sardina i el seitó, es capturaven amb els sardinals. El sardinal va ser fins als anys 50 l’ofici de mar més important de la nostra costa i el que ocupava a més gent, tant a l’hora de pescar com a les industries auxiliars, en especial les de salaó.

El Sardinal és un art d’orígens immemorials, que ens ha deixat tot un patrimoni terminològic que corre greu perill de desaparèixer.

Esquema de les parts d´un sardinal i detall de la unió amb la cua de remolc (1) i amb la cua de la mà (2). Font: elaboració propia a partir d´un original de C: Bas i altres.

Ja en el segle XVIII era el principal art de pesca que es practicava a la costa central, tal i com es recull en una sèrie d’articles del “Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide de l’any 1773. Així es llegeix en l´art. 43, que fa referència a la reglamentació del palangre: ” Como en esta provincia es tan esencial la pesca de sardina y anchoa y guardan su temporada que se hace forzoso aprovechar…”. Pel que fa a la seva reglamentació al llarg del segle XVIII, s’estipula la prohibició de que la xarxa toqués el fons sota una sanció. En la mateixa època, a l´any 1795 el mataroní Antonio Sañez i Reguart en la seva obra “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” fa una magistral descripció d’aquest art de pesca i de les seves ordenances a fi d’evitar conflictes entre ell i d’altres sistemes de pesca, especialment la xàvega, el bolitx i les nanses.

Als anys 30, Emerencià Roig escriu que un 80 % de la flota catalana es dedicava als sardinals. Els sardinals i les sardinaleres ocupaven totes les platges de Catalunya en aquella època. Al 1955 Carles Bas i col.laboradors comenten la davallada d’aquest art de pesca i ho atribueixen a la generalització de les teranyines. Precisament l´aparició de les teranyines a les platges catalana va ser motiu de disputa entre aquests i els sardinalers.

Calada de sardinals “a la prima” segons una il.lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacioanal”

Els sardinals es calaven a mercè del corrent a uns quinze metres de profunditat i quan la mola de peix topava amb l’art s’hi emmallava i era capturada. Així doncs, es pot considerar als sardinals com a un art de deriva. Es solien calar a l’alba, de matinada o a la prima, abans de la posta de Sol. El parany quedava calat en sentit perpendicular a la línia de costa, d´aquesta forma les moles de peix blau topaven amb ell i s’hi emmallaven.

La xarxa tenia forma rectangular, primer van ser fabricades amb lli i cànem i més endavant amb cotó i espart. Una calada de sardinals estava formada per 4 peces lligades entre si pels botafions. La primera peça era anomenada “la de la mà” i era la que costava més de llevar, les dues peces centrals “les del mig” i la última, “la de remolc”, la més fàcil de cobrar. Cada peça tenia unes 50 canes (80 m) de llarg i unes 800 malles d´alt (entre 15 a 20 m) amb una ralinga superior de suro i una inferior de plom. Els dos extrems de cada peça s´anomenaven cuetes que finalitzaven amb els botafions, que es per on s´unien les diferents peces que formen la calada. A la surada hi havia també els bornois, de tres a sis per peça. Els bornois eren unes corones de suro que mantenien l´art dret i que assenyalaven quan el peix s’hi emmallava, quan començaven a xarbotar. Als dos extrems lliures de la calada hi havia les cues. A la cua de remolc s´hi col.locava el gall amb el seu mort mentre que la cua de mà quedava subjecta a la barca.

detall del sardinal calat. A Gall, B mort, C cua de remolc, D bornois (tres per peça), E peça de remolc, F botafions. Il.lustració modificada del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional”

Després d’un parell d’hores, es procedia a llevar l’art i a desmallar el peix de la xarxa. Moltes vegades aquesta operació es feia a la platja ja que la feina de llevar era llarga i feixuga i no es podia perdre temps ja que corrien el risc que els dofins o les tonyines, els principals enemics dels sardinalers, poguessin aparèixer i malmetessin la pesquera i l’art. L´operació de llevar era molt complexa, un dels mariners, normalment el patró era l’encarregat de “tirar pit”, aquest amb el cos completament fora de la barca, el pit recolzat a l’orla i el cap inclinat cap a l’aigua anava llevant poc a poc les diverses peces de l´art. Evidentment, aquesta no era la postura més còmoda per a treballar i a més, quan hi havia una mica de mar, sovint quedava completament negat. La resta de mariners, drets a popa, anaven tirant les peces fins que l´art era completament llevat.

Desmallant els sardinals a la platja de Sant Pol

L’anxovera i el tonaire eren un arts de pesca bastant semblants al sardinal i que foren usats per a pescar, com el seu nom indica, anxoves i tonyines respectivament. La principal diferència amb els sardinals estava en el mida de la malla i en els reforços de la mateixa.

Sardinaleres a la platja de Sant Pol

Les sardinaleres eren les barques que anaven a sardinals. Eren embarcacions cobertades d´uns vuit metres d´eslora molt semblants als llaüts. Navegaven a vela i quan no hi havia vent ho feien vogant. Eren tripulades per tres o cinc homes més el patró. Cada dia eren avarades a la sorra amb l´ajut dels animals de tir i dels palers, però això és una altre històriademar.