Lliures o morts

Aquests dies s’ha commemorat el tricentenari del desembarcament de coronel Ermengol Amill i el seus fusellers de muntanya a Arenys. Per a celebrar l’efemèride, es va fer a la platja de la Picòrdia, una recreació històrica dels fets.

Aquest episodi, que està recollit a la “Gazeta de Barcelona – diario del sitio de Barcelona” del 31 de gener de 1714 i en la carta que el mateix Amill envia des de Sant Pol als Consellers de Barcelona, representa el segon dels tres desembarcaments que hi va haver a les platges d´Arenys durant el conflicte armat.

gazeta-31genr

Fragment de la Gazeta de Barcelona del 31 de gener de 1714 on es relata el desembarcament d´Ermengol Amill a Arenys de mar

El 30 de gener de 1714 el regiment de miquelets d’Ermengol Amill va sortir per mar  de Barcelona amb la intenció d’atacar per sorpresa Mataró, que en aquells temps era el rebost de l’exèrcit espanyol que assetjava la capital. Els serveis d’espionatge van alertar als voluntaris catalans que les forces borbòniques de Mataró estaven al cas de la seva arribada. El comboi va decidir passar de llarg la ciutat i continuar navegant direcció  nord per finalment desembarcar a Arenys de Mar amb intenció de prendre Sant Pol, un altre enclavament important pel desenvolupament de la guerra.

Els més de 400 fusellers del regiment d’Ermengol Amill van desembarcar entre Arenys i Canet. Probablement ho van fer cercant la protecció de les penyes. Els llocs més idonis debien ser el rial de les Canalies, a redós de la penya del Maltemps o la platja del Cavaió, sota la protecció de les penyes del Portinyol. Ambdós espais avui es troben ocupats parcialment pel port d’Arenys. A les desembocadures dels rials hi havia  petites platges bastant estables que juntament en els petits caps que formaven les penyes creaven racons on era possible amorrar els vaixells de càrrega.

Gravat-patent sanitat 1845

Acabada la guerra, Arenys experimenta un creixement econòmic i demogràfic important. Gravat de la patent sanitària de 1845. (Arxiu Històric Fidel Fita)

La línia de la costa tal i com la coneixem avui, no té res a veure de com era al s. XVIII. Les variacions han estat a causa de l’expansió de la pròpia vila d´Arenys que ha ocupat part de la façana litoral, i sobretot als moviments naturals del nivell del mar per causes geològiques.

Un cop finalitzat el desembarcament, els soldats catalans envien cap a Barcelona una barca carregada de queviures: blat, arròs i llegums especialment per alleugerir una mica més el setge.

El 31 de gener, el mateix Amill informa als Consellers de Barcelona que Sant Pol s’ha rendit a l’exèrcit català i que en el desembarcament a Arenys, alguns vilatans els havien anat a rebre amb les armes a les mans i disposats a donar-los suport.

Malgrat l’èxit inicial, Sant Pol acabarà caient una altre vegada al bàndol filipista i al febrer del mateix any, tota la costa del Maresme es troba a mans dels borbònics. Es en aquesta època quan els espanyols prohibeixen als habitants de la comarca fins i tot sortir a pescar, per evitar l’avituallament de Barcelona i fer més eficaç el setge.

Amill encara protagonitzarà un tercer desembarcament a Arenys. El maig de 1714 el Marquès de Poal ordena al coronel tornar a la vila. En aquest cas, els enfrontaments entre les tropes castellanes i els voluntaris catalans tenen lloc entre Caldes i Arenys. Com en l’altre desembarcament, s’envien cap a Barcelona tres vaixells carregats de queviures.

lliures-o-morts1

Portada del llibre “Lliures o morts” on es relata de manera novel·lada, la vida d´Ermengol Amill

El llibre Lliures o morts, de David de Montserrat i Jaume Clotet, ens descobreix de manera novel•lada la guerra de successió a partir de la figura recuperada del coronel Ermengol Amill i, entre altres fets, descriu aquests desembarcaments en les platges d´Arenys.

Petxines de collaret

1 - Natica hebraea 2

El cargol de lluna és una espècie típica dels fons sorrencs litorals

Les onades i els temporals, a més de distribuir les sorres a les platges, també són els encarregats de portar cap a la costa restes d’éssers vius: conquilles, trossos del seu esquelet, postes o fragments. És precisament després d’un temporal que la quantitat i la diversitat és més gran.

Les restes que podem trobar a les platges estan formades sobretot per les conquilles de mol•lusc (cargols i cloïsses), ja que per una banda són animals que viuen normalment enterrats a la sorra, sense fixar-s´hi fortament, i per altra, quan l´animal mor, el seu esquelet roman a mercè dels corrents marins durant molt de temps que el van desgastant, fins que les onades el dipositen a les platges.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Diverses cloïsses amb el segell inconfusible del cargol de lluna

Moltes de les conquilles que es troben a les nostres platges presenten una petita perforació. El forat és perfectament circular i és molt adequat per a enfilar-hi un fil i fer collarets. Aquest orifici l’ha fet un depredador molt peculiar, el cargol de lluna o nerita (Naticarius hebraeus). Aquest cargol deu el seu nom a que l’obertura té forma de mitja lluna. Presenta també, un opercle calcari bastant robust amb el qual tanca hermèticament la seva obertura i que també es fàcil de trobar entre les restes.

Malgrat el seu aspecte amable i inofensiu, el cargol de lluna és un depredador molt eficaç. El mol•lusc segrega una solució àcida que produeixen les seves glàndules salivals i que dissol el carbonat de calci de la closca de la seva pressa. A continuació, amb una potent ràdula, una mena de llengua rasposa formada per denticles quitinosos, van rascant la closca fins a aconseguir perforar-la. Un cop efectuat l’orifici, introdueix la probòscide, un apèndix bucal, a l’interior de la seva víctima i segrega un producte que dissol els teixits. Després succiona la carn per aquest forat. Aquest procés sol ser lent i el cargol pot trigar fins a sis hores en aconseguir el seu objectiu.

800px-Natica_hebraea_01

La closca del cargol de lluna es globosa, robusta i de tonalitats clares

El cargol de lluna és un gasteròpode que recorda per la seva forma als cargols terrestres però la seva closca és molt més robusta i brillant. Presenta unes tonalitas molt més clares amb taques brunes. Quan es va batejar amb el mot “hebraeus”, va ser perquè aquestes taques de la closca recorden l´escriptura hebrea.

El cargol de lluna té un peu musculós que sobresurt àmpliament de l’amplada de la closca i que utilitza per remoure la sorra del fons marí per cercar les seves preses. Un cop agafades les embolcalla i les immobilitza amb el peu i inicia la perforació de la closca. És una espècie típica de fons sorrencs i fangosos de poca profunditat on hi viu parcialment enterrat durant el dia i surt a caçar a la nit.

Es reprodueix a la primavera, prop de la costa i les seves postes són molt curioses. Diposita els ous en càpsules agrupades que es barregen amb una massa composta per sorra, pedretes i mucus, que ell mateix segrega. Quan aquest producte s’endureix, agafa forma d’anell obert i pla.
Es comestible i té un cert interès comercial podent trobar-se a vegades en les llotges catalanes.

Que no ens la donin amb la llauna


Una de les maneres més populars de menjar tonyina és en llauna. A més, la tonyina enllaunada és la conserva de peix més consumida a casa nostra. Però, sabem realment quina espècie estem consumint quan obrim una llauna de tonyina? Sabem quins arts de pesca s’han utilitzat per pescar-la? Sabem a quina àrea de la Terra s’ha capturat?

2014-03-13 18.45.19

La gran majoria de marques de conserva no especifique la informació referent a la tonyina enllaunada

L´actual normativa d´etiquetatge no obliga als productors a especificar totes aquestes dades, però com a consumidors responsables en tenim tot el dret i hauríem d´exigir a les empreses conserveres més transparència pel que fa a aquests aspectes. Hauríem d´exigir un etiquetatge on a més del valor nutricional i dels ingredients addicionals s´hi especifiqués el nom de l’espècie envasada, el sistema de pesca i el lloc on s’ha capturat.

Avui en dia la legislació només obliga a especificar el nom comercial i aquest moltes vegades no serveix per a identificar l´espècie. La majoria de tonyina que es consumeix al nostre país és el que s’anomena “Atún Claro”, sota aquesta denominació ens referim bàsicament a dues espècies amb un elevat grau de sobreexplotació: la tonyina d´aleta groga o “bigeye” (Thunnus obesus), i la tonyina de peus grans o “yelowfin” (Thunnus albacares). Una altre espècie força demandada és el bonítol del nord o “albacore” (Thunnus alalunga) aquesta espècie es captura al golf de Biscaia amb sistemes de pesca força respectuosos, però també s’explota al Pacífic, Índic i al nord de l’Atlàntic de forma gens sostenible.

taula2-sp

Principals espècies de tonyina que es pesquen per fer conserva

Cal conèixer el mètode de pesca que s´ha fet servir per saber si s’ha capturat de forma sostenible o no. Avui la gran majoria de captures es realitzen amb palangre o amb cèrcol. Tots dos arts de pesca són molt poc selectius i poc respectuosos. El cèrcol es pot realitzar sobre “bancs lliures” o utilitzant FAD (dispositius agregadors de peixos), en aquest darrer cas les captures són encara molt menys selectives pel que fa a les espècies capturades i a les mides, capturant-se molta tonyina immadura que encara no s´han reproduït. Tant el cèrcol amb FAD com el palangre produeixen una mortalitat molt elevada (al voltant del 10% de la captura) d’espècies que no són l’objecte de la pesquera: taurons, rajades, tortugues, aus marines i cetacis en són les principals víctimes. Hi ha, però, arts de pesca molt més selectius i que algunes comunitats litorals encara fan servir com el curricà o l’esquer viu que utilitzen els pescadors bascos, gallecs i asturians per a capturar bonítol del nord al Cantàbric o els sistemes “pole and line” que els pecadors de les illes Maldives fan servir per pescar bonítol ratllat (Katsuwonus pelamis).

taula1-arts

Arts de pesca utilitzats per a capturar la tonyina

Conèixer l’àrea de pesca és fonamental per a saber si l’espècie pertany a stocks que estan sobre explotats o no. La major part de la tonyina (al 2010 el 49% del total mundial) es captura a l´Oceà Pacífic centre i occidental (POC) i és en aquesta àrea on les poblacions estan més sobreexplotades. Aquesta informació també és útil per saber si l’espècie s’ha pescat en zones protegides, com ara les aigües internacionals acotades pel PNA (parts de l’acord de Nauru) o als “Pacific Commons”.

39468_350x278_72_DPI_0

Cal una certificació independent i creïble

Malauradament, quan adquirim una llauna de tonyina no tenim prou dades per saber amb certesa si el contingut de la mateixa s’ha obtingut de forma totalment sostenible i legal, fent servir tècniques respectuoses en àrees controlades o bé és fruit de la irresponsabilitat i la sobreexplotació. És per això que cal potenciar una certificació independent i creïble per tenir la garantia de no col•laborar amb el col•lapse dels túnids.

El Cap de Sant Sebastià

Hi ha un tros de costa entre Tamariu i Llafranc que em té el cor robat. Es tracta d’un tram de poc més de dues milles nàutiques presidit per penya-segats imponents coronats a l’extrem més meridional pel majestuós Cap de Sant Sebastià on s’hi troba el far i el conjunt monumental del mateix nom.

Aquí les Cingleres aïllen la plana de l’Empordà de la costa i l’accés al rerepaís des del mar és gairebé impossible. Només des de Cala Pedrosa i des del Cau es pot travessar cap a l’interior, no sense dificultat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les imponents cingleres amb la torre de defensa i el far al fons

Els materials geològics són majoritàriament granodiorites amb un cert grau de metamorfisme de contacte, especialment entre Cala Pedrosa i Llafranc on hi predominen les fil•lites i les cornubianites de forma alterna creant contrastos cromàtics excepcionals.

Els altius penya segats són plens d’atzavares, figueres de moro, alzines, pins i la vegetació litoral típica dels ambients rupícoles litorals.

L’entorn ha estat ocupat des de l’antiguitat. Els primers pobladors van ser Íbers i més endavant, durant l’edat mitjana, aquestes fantàstiques talaies inexpugnables van ser utilitzades per a la guaita de les incursions pirates i de les embarcacions sospitoses i així es va construir la torre de defensa. Al S XVII s’hi edifica l’ermita que juntament amb l’hostatgeria, avui reconvertida en hotel de luxe, formen un conjunt monumental de primer ordre.

El paisatge del Cap de Sant Sebastià va ser el lloc on Josep Pla va trobar la seva primera inspiració per a descriure allò que veia al seu entorn: “La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar.” (Josep Pla, El meu poble dins El meu país. OC VII).

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Pedrosa, a l´inici del tram, com el seu nom indica, està formada per còdols de mida considerable

Per mar, els dos únics refugis que ens ofereix la costa són Cala Pedrosa i el Cau, també anomenat Cala Gents. Totes dues platges van ser utilitzades durant el s. XVIII per a establir-hi les ”guàrdies de sanitat”, que controlaven les persones susceptibles a patir malalties infeccioses i les posaven en quarantena en aquestes dues platges. En aquest sentit, les barraques de Cala Pedrosa estan documentades des de l’any 1744 i servien per aixoplugar als infectats. Potser deu ser per això que el temple es va consagrar a Sant Sebastià, protector de les epidèmies. Durant la postguerra, la zona del Cau va tenir una intensa activitat de contraban. Els farcells amb la mercaderia d’estraperlo eren amagats a l’interior de les actuals barraques. L’accés des de Terra a aquestes platges és un xic complicat, especialment al Cau, situat a la base del cingle de Romaboira, un penya-segat de 165 m d’alçada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cau forma un racó realment amagat. Les seves barraques solitàries en són els muts testimonis

El far de Sant Sebastià és de primer ordre i la projecció de la seva llum es pot veure més enllà de les 30 milles de distància, cosa que el converteix en el més potent de la costa catalana i un dels de més gran abast del món. Es troba estratègicament situat i és el punt de referència de l’extrem sud oest del Golf de Lleó. A més, juntament amb el far de Favàritx (Menorca), delimita el que hom anomena la Mar Catalana.

El temporal de les faves

El temporal de les faves és una llevantada característica que cada any assota la costa catalana pels volts de l´equinocci de primavera. Any sí any també, uns dies amunt, uns dies avall, el temporal de les faves arriba puntual al litoral central català i en particular a la costa del Maresme. Allí, les faveres plantades arran de mar a la plana deltaica de la Tordera són els testimonis muts a primera fila d´aquest fenomen meteorològic.

Captura

Situació típica de llevant: la borrasca a punt de passar per l’estret de Gibraltar i entrar a la Mediterrania

El nom d’aquest episodi es fruit de la cultura popular dels pobles de mar. Al Maresme, la convulsió meteorològica, coincideix en el temps amb el període de recol•lecció d’aquesta lleguminosa. El nom va ser popularitzat per Josep Pla en el seu relat La Tramuntana “La tramuntana de l’equinocci sol anar lligada amb el que els pagesos del Maresme anomenen el temporal de les faves”.

2014-02-10 13.01.25

Al Maresme, en l´equinocci de primavera les faveres estan al punt

La situació meteorològica es caracteritza pel vent de llevant acompanyada de pluja forta, a vegades intermitent i força variable. El vent remou les faveres litorals, ja força altes en aquesta època i fa ballar les seves tavelles que ja estan al punt i les fulles i les flors que ens regalen danses de reflexos argentats.

En ser un vent de component marítim, impregna tot l’ambient d’un característic i inequívoc gust a sal marina que es barreja amb les flaires aromàtiques del romaní més litoral que ja és florit.

2014-02-24 12.30.28

Les faveres de la plana al·luvial de la Tordera en són els muts testimonis d´aquesta convulsió

Les llevantades també es repeteixen de forma periòdica en l’equinocci de tardor, en aquest cas rep el nom popular de “temporal de les bótes” o “rentabótes”. Aquest sol aparèixer a mitjans de setembre coincidint amb la verema. En aquest cas, el nom té el seu origen a que antigament els pagesos aprofitaven aquesta pluja per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt.