Arxius mensuals: Mai de 2014

MGT 1705

Publicat el per
1

La guerra de successió espanyola, que va acabar amb el setge de Barcelona i la derrota de les tropes catalanes l’onze de setembre de 1714, va tenir una sèrie d’episodis nàutics amb la comarca del Maresme com a protagonista. Un dels més destacats, i alhora més oblidat, és el que va succeir el 22 d’agost de 1705 a les platges de Montgat.
La mort sense descendència de Carles II a l´any 1700 va provocar que Felip d´Anjou fos anomenat rei en detriment de l’altre candidat, l’arxiduc Carles d´Habsburg. Aquest coronament no va ser del gust de tothom i va provocar un greu conflicte en el fràgil equilibri entre les potències europees.

Montgat-recrea

Les tropes aliades van desembarcar a Montgat protegits en la seva rereguarda pel turó del mateix nom

El maig de 1704, les tropes de la Gran Aliança de la Haia intenten per primera vegada i sense èxit prendre Barcelona del control dels filipistes. Un segon intent, aquesta vegada reeixit, s’inicia l’agost de 1705. Finalment el 9 d’octubre de 1705 els Borbons són expulsats de Barcelona i aquesta passa a mans dels aliats. A partir d´aquesta data i fins a la derrota del 1714, la ciutat, i bona part de Catalunya, serà fidel a l’arxiduc Carles.

El 22 d’agost de 1705, les tropes aliades desembarquen a la platja de Montgat, molt a prop del turó del mateix nom que els va fer de senya i de primera posició defensiva. Des d´allí es van dirigir cap Barcelona, que la van atacar i la van ocupar uns mesos més tard.
Arenys de mar de seguida va donar suport al candidat austríac i el 28 d´agost de 1705, els jurats de la vila van anar a Barcelona per mostrar obediència a l’arxiduc quan aquest encara estava assetjant la ciutat.

mgt1705

L´episodi de Montgat ha estat oblidat durant molt de temps

Les tropes que van desembarcar a Montgat estaven formades per anglesos, holandesos, austríacs i la milícia catalana dels Vigatans, una unitat molt semblant a la dels miquelets. La flota de l’arxiduc era composta per 180 vaixells amb 9.000 soldats i 800 cavalls sota el comandament de Lord Peterborough, l’holandès Shrattenbach i Jordi de Darmstadt Les tropes catalanes eren comandades per en Josep Moragues, cap superior de les milícies populars.
Les tropes de l’aliança van conquerir Barcelona el 9 de novembre de 1705 i l’arxiduc Carles va ser proclamat rei amb el nom de Carles III. Els vigatans van ser reconvertits en el regiment de Reials Guàrdies Catalanes.

La resta de la història, que finalitza amb la caiguda de Barcelona per part de les tropes borbòniques, és ja prou coneguda. Pel que fa a Josep Moragues, aquest un cop signat el tractat d’Utrecht i amb Catalunya sola davant les tropes de Felip V, va continuar la seva particular guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles. El mateix Duc de Berwick, cap de les tropes filipistes en l’assalt a Barcelona, l’anomenà “el diable de Montseny”. Moragues fou detingut finalment el 20 de març de 1715 i executat set dies més tard. Va ser arrossegat per un cavall pels carrers de Barcelona i esquarterat a les Rambles. El seu cap va romandre en una gàbia al portal de mar i no va ser retirat fins al 1727, dotze anys després de la seva execució.

Margalef: 10 anys recordant el mestre

Publicat el per
5

“La intel•lectualitat no ha assimilat la inserció molt fonda de l’home dins la natura. Dir que l’home no està relacionat amb la resta de la vida sembla que sigui una mena de defensa. Això és una dificultat bàsica per entrar a fons en els problemes ecològics. Els problemes més urgents, com la relació entre economia i ecologia, l’esdevenidor del planeta, es veuen d’una manera esbiaixada. L’ecologia no s’acaba d’assimilar com una ciència, sinó com una mena de catàleg de conducta” (Ramon Margalef 1919-2004)

Aquests dies es commemora el 10 è aniversari del traspàs de Ramon Margalef, un dels científics de més prestigi del nostre país i que va donar a l’ecologia l´impuls necessari per a ser considerada una part fonamental de les ciències de la naturalesa. Margalef va ser un referent per a tota una generació de científics i de naturalistes aprenents, el seu punt de vista sobre la comprensió de la natura va crear escola i avui encara molts “beuen” del seu llegat. La seva visió de la biosfera era del tot interdisciplinària i relacionava aspectes aparentment deslligats per fer de les parts tot un.

10 anysEn els meus anys d’estudiant vaig tenir el goig de ser alumne de Margalef. El pla d’estudis de la llicenciatura en biologia incloïa l’assignatura d’ecologia i, evidentment vaig triar el grup on ell impartia classe. Les sessions eren a les vuit del matí, cosa que per a un estudiant de comarques que es movia amb RENFE feia que hagués de matinar molt. Malgrat l’horari, us puc assegurar que no em vaig perdre cap classe en tot el curs. Recordo també el seu manual, un llibre “de capçalera” que em va acompanyar durant molts anys i que avui encara, rellegeixo de tant en tant.

llibre
Guardo un molt bon record del to de les seves classes amb aquella fina ironia i aquell sentit de l´humor que han fet que la seva talla humana sigui tant excepcional com ho va ser el seu pensament científic.

margalef2El currículum de Ramon Margalef és brutal. Va iniciar-se en l´Institut Botànic de Barcelona i un cop acabat el doctorat va treballar al ”Instituto d´Investigaciones pesqueras”, avui Institut de Ciències del Mar, que va presidir entre el 1965 i el 1967. Més tard, ja a la Universitat de Barcelona , va ser el primer catedràtic d’ecologia del nostre país, càrrec que va mantenir fins a la seva jubilació al 1987, malgrat que va continuar treballant al departament d’ecologia com a catedràtic emèrit fins poques setmanes abans de la seva mort.

Es autor de més de 400 articles científiques i llibres. A partir d’aquestes publicacions va anar agafant prestigi internacional i la seva tasca és reconeguda arreu.

Una platja viva: les plantes

Publicat el per
10
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En les platges més ben conservades, la vegetació típica de platja fixa les dunes.

Amb l’arribada del bon temps la vegetació típica de platja comença a créixer, a florir, i omple el rere platja de tonalitats i olors primaverals. Moltes d’aquestes plantes són anuals i estan ben adaptades a les precàries condicions ambientals que ofereix la platja: suporten l’elevada aridesa del medi, la forta irradiació solar, la inestabilitat del substrat, el fort vent i les concertacions elevades de sal en l’ambient.

Si a tots aquests factors adversos de caire natural hi afegim la forta pressió humana que pateix aquest ambient, ja tenim la combinació necessària per a fer d’aquest grup d’espècies uns habitants molt vulnerables.
En aquest mateix sentit, coincidint en l’època de bany, els ajuntaments de costa posen en marxa els plans d’usos i de sanejament de les seves platges i de manera ignorant i sota el pretext d’oferir millor servei als banyistes, usen maquinaria pesada de “neteja” indiscriminada que remou i garbella la sorra destruint els plançons que tímidament comencen a brotar.

La maquinaria pesada de natejaq malmet el sistema natural

La maquinaria pesada de neteja només serveix per destruir la vegetació autòctona de les platges.

A la platja hi viuen un conjunt selecte d’espècies de plantes i aquestes s’agrupen en dos tipus: unes plantes més preparades a viure a la sorra, plantes psammòfiles, que estan adaptades a l’elevada aridesa i a la inestabilitat del sòl i unes altres, plantes halòfiles, que suporten bé les elevades concentracions de sal a l’ambient. Tant un com l’altre juguen un paper molt important en la formació i la consolidació dels sistemes dunars.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En moltes platges trobem espècies indicadores d´un ambient més o meyns alterat com el cascall marí o el rave marí, compartint hàbitat amb espècies invasores com el bàlsam.

Entre les espècies típiques de platja es pot destacar el jull de platja (Elymus farctus), el gram de platja (Sporobolus pungens) i el borró (Ammophila arenaria) acompanyats de lliri de mar (Pancratium maritimum) i el panical marí (Eryngium maritimum) en els llocs més ben conservats i del cascall marí (Glaucium flavum) i el rave de mar (Cakile maritima) a la resta.

En aquest sentit des del 2001, s’han fet una sèrie d’actuacions molt senzilles en algunes platges del Maresme que van encaminades a la recuperació i restauració de les dunes litorals. Així en municipis com Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Arenys de Mar, Malgrat de Mar i Vilassar de Mar, entre d’altres, s’ha portat a terme experiències de regeneració d’aquest tipus de vegetació autòctona, que pràcticament havia desaparegut com a conseqüència de l’ús massiu de les platges.

2014-05-08 13.42.36

En algunes platges del Maresme s´estan duent a terme projectes de protecció de la vegetació típica de platja.

La restauració i regeneració dunar ha permès la conservació d’espècies úniques com la Silene de platja (Silene niceensis), el Passacamins marí (Polygonum maritimum) o la Lleteresa de platja (Euphorbia peplis), que després de dècades d’absència han retornat una altre vegada.
A més d’aquest tipus de vegetació és molt freqüent trobar-hi també plantes ruderals típiques d’ambients degradats o bé plantes ornamentals que en alguns casos es poden convertir finalment en espècies invasores. Aquests grups de plantes, si que s’haurien de controlar i eradicar per a afavorir a les espècies autòctones.

El Montgrí marítim

Publicat el per
6
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Montgrí marítim és format per un seguit d´impressionats penya-segats. de tots els més coneguts són la punta del Milà i el Salt del Pastor.

Entre la Punta de Trencabraços a L´Escala i el Cap d´Oltrera a L´Estartit hi ha un dels trossos de costa mes fascinants de tot el litoral català. Es tracta de la costa del Montgrí, un seguit d’espectaculars contraforts calcaris on el modelat de l’aigua ha esculpit un paisatge únic. De fet, en tota la costa Brava, si exceptuem algun punt del cap de Norfeu, aquest tipus de roca només es present a la costa del Montgrí.

El fet d’haver estat durant molts anys una zona militar, ha contribuït a que aquest tram de litoral de poc més de quatre milles nàutiques de longitud, s’hagi deslliurat de l’especulació urbanística i ens hagi arribat relativament ben conservat i pràcticament deshabitat. Fins hi tot l’accés amb cotxe es complexa. Avui tota aquesta àrea, juntament amb les Medes i la desembocadura del Ter, forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ferriola és una acollidor refugi amb una deu d´aigua dolça a flor d´aigua salada.

Si exceptuen la majestuosa Cala Montgó, al llarg de tota aquesta costa només hi ha dos refugis naturals, es tracta de Cala Ferriol o Ferriola, al nord de La Foradada i Cala Pedrosa, al sud de la mateixa. De fet, si hagués de triar entre les dues no sé amb quina em quedaria. Cala Ferriola és oberta i presidida per una magnífica pineda mentre que la Pedrosa és molt més recollida i protegida de tots els vents. Totes dues estan coronades per sengles illots que les presideixen: l´illot de Ferriola i l´Illot de la Pedrosa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Pedrosa està protegida de tots els vents

A més d’aquests dos refugis naturals, el tram marítim del Montgrí té d’altres al•licients que el fan un indret extraordinari. De tots, el més conegut es La Foradada, un túnel natural d’uns 60 m de longitud que travessa el Cap Castell i que, si venim de llevant, obre la portes al magnífic Golf de la Morisca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´emblema més espectacular d´aquest tram de costa és La Foradada, un túnel natural de 60 m.

Una altre dels indrets remarcables és la Punta del Milà, un seguit d´impressionats penya-segats on encara s´hi pot observar les restes abandonades de l’activitat militar. Les Tres Coves, són també un punt de parada obligatòria per gaudir dels capricis que l’aigua modela en els materials geològics. La fortó a orins en una d’elles és signe inequívoc de la presència d’una colònia de ratapinyades que habita a l’interior d’una de les cambres.

Just abans d’arribar a Cala Ferriola hi ha els penya-segats més alts del Montgrí, unes formacions rocoses que formen l´anomenat Salt del Pastor. Conta la llegenda que aquest va ser el lloc on un jove pastor, seduït per la bellesa i els encanteris de la goja de la Ferriola , una fada que habitava pels volts d’aquesta cala, es va llançar al buit i va perdre la vida, però això és una altre històriademar.