El whatsapp rebut d´en Xavi aquell vespre em confirmava que l’endemà podia anar a pescar amb ell. A les sis en punt ja estava a port. Mentre corria pel moll, la barca havia començat a desamarrar, senyal de que no s’espera a ningú. D’un salt vaig pujar a bord i ens vam dirigir a carregar el gel.

Abans de que sortís el sol ja fèiem proa cap a Mataró. El dia s’obria a la nostra popa. Feia jornades que calaven en aquella zona i les coses els havien anat prou bé. La tripulació estava formada per en Xavi, el patró, el seu germà en Josep i el fill d’aquest en Sergi que eren els mariners.

El sol creixia a la nostra popa mentre enfilàvem cap al calador

Aquell dia els sonsaires que havien sortit del port d´Arenys i que tenien permís aquella setmana van prendre el mateix rumb i ens vam trobar tots al mateix calador.

Pel camí, els mariners aprofitaven per esmorzar. En Xavi, al timó, estava concentrat en el que seria la nostra jornada de pesca.

Érem just davant del turó de Mata a llevant de la ciutat a uns centenars de metres de la costa. En Mauricio feia una estona que havia arribat i anava fent cèrcols amb la seva embarcació.

La sonda és una eina imprescindible per a una bona captura

De seguida vam començar a imitar els moviments circulars de l´Esparta, nom de la barca d´en Mauricio. En la mar plana d’aquell dia d’estiu semblava talment com si les quatre barques danséssim en una immensa pista de ball. En realitat el que fèiem era intentar localitzar la mola amb la sonda. Sense aquest aparell la pesca del sonso no seria possible, si més no de la forma que la coneixem nosaltres. La pantalla acolorida mostrava unes taques ataronjades de les moles de sonso que evolucionaven pel fons marí. Ara calia esperar que s’alcessin un xic més.

Durant una bona estona vam estar repetint una i altre vegada la mateixa dansa, la tensió a la barca anava en augment a mesura que observàvem el monitor. El temps passava poc a poc mentre en Xavi semblava molt segur de l’espera.

En Josep. Es fa llarg, es fa llarg esperar

Aquell dia el sonso no acabava de sortir.

L´Esparta ja havia calat feia una estona. De cop i volta, en Xavi amb un crit va posar en solfa a tota la barca. En Josep i en Sergi calaven la sonsera mentre en Xavi feia evolucionar l’embarcació tancant la circumferència per tal d’atrapar al peix dins del parany.

La maniobra va ser ràpida i en el minúscul espai de la petita coberta tot estava sincronitzat.

Mentre enllestíem la calada, en Mauricio estava llevant el seu art. Semblava que els havia anat bé, el cop era ben curull. A coberta tothom estava concentrat en la maniobra malgrat que de reüll anàven observant la sort de l´Esparta.

Un cop calada tota la sonsera vam començar a arrossegar l’art per a conduir al sonso cap al cop, la bossa cega que hi havia al final i on el sonso quedava atrapat irremediablement.

Ara, amb l’ajut de la “maquinilla” vam començar a llevar l’art. La feina era delicada, primer les cames i després la resta de l’ormeig.

El sonso, el tresor platejat

A mesura que s’anaven llevant metres de xarxa, aquesta s’anava col•locant de manera precisa a coberta per tenir-la preparada per a la següent calada. D’aquesta operació s’encarregaven en Josep i en Sergi amb una precisió gairebé mil•limètrica. En Xavi desde popa controlava i observava que l’art pugés correctament.

Finalment després d’una bona estona de treball apareix el cop. Aquesta vegada sembla que no està molt inflat. Això és mala senyal. La cara de “pomes agres” entre la tripulació es evident.

Amb el cop gairebé a coberta només queda alçar-lo a força de braços, obrir-lo per a la seva part inferior i abocar el sonso en l´aigua i el gel dels immensos bidons que dúiem.

Havia estat un mal bol. En altres ocasions amb la primera calada del dia ja tenien enllestida la quota que els permetia el pla de gestió. Aquest dia haurien de treballar de valent per intentar arribar als 400 kg.

(continuarà la setmana vinent)