Esquistos i pegmatites

El cap de Creus és un d´aquells paisatges irrepetibles, especialment pel que fa als seus elements geològics. A cavall entre el Mar i els Pirineus, presenta una singularitat excepcional que el fan únic. El Cap de Creus es pot considerar la part més oriental de la serralada pirinenca i correspon, en concret, a la continuació del Pirineu axial.

Aquesta unitat formada pel Cap de Creus i el Pirineu axial està constituïda per materials paleozoics d´origen plutònic i sedimentari que, posteriorment es van metamorfitzar ara fa 500 milions d´anys en l´orogènia herciniana. Aquesta primitiva serralada es va anar transformant per l´acció dels esforços tectònics, es va plegar intensament i es va fracturar. El resultat de tot plegat va ser la formació de roques metamòrfiques formades per la transformació física d´aquelles roques primitives. Entre les roques més freqüents al Cap de Creus destaquen els esquistos i les pegmatites.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cap de Creus presenta els afloramenst rocosos més esoectacular de ytot el pais. Els esquistos, més forcos i les pegmatites més clares

Les roques que avui afloren a la superfície del Cap de Creus es poden considerar el materials geològics més antics de Catalunya.

La tramuntana i l´elevada concentració de sal ambiental han propiciat una dèbil vegetació que, malgrat ser molt especialitzada i amb endemismes, pren poca importància i ha desenvolupat un sòl molt dèbil. Per tot plegat, al Cap de Creus els afloraments rocosos apareixen despullats de vegetació que els emmascari i són els grans protagonistes del paisatge.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L¨illa de S´encalladora a l´extrem més oriental de Cap de Creus està fromada per esquistos i pegmatites

Els esquistos són les roques metamòrfiques més abundants. Aquests són el resultat d´aquesta intensa transformació de les roques primitives d´origen sedimentari. Els esquistos provenen de primitives lutites formades per sediments de la mida d´argiles i fangs que presenten una coloració de tonalitats més aviat fosca i s´estructuren en fines làmines que s´exfolien de manera irregular.

Entre els foscos esquistos, hi afloren pegmatites, roques filonianes de tonalitats clares formades per cristalls de quars, feldspat i mica que s´intrueixen capritxosament entre les roques metamòrfiques formant un paisatge únic. Aquestes pegmatites procedeixen de magmes que es van refredar lentament a l´interior de la terra ara fa 300 milions d´anys.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Erosió alveolar dels esquistos

Si a tot plegat hi afegim l´erosió produïda per l´efecte del vent, la humitat i l´elevada concentració de sal a l´ambient, els materials geològics, esquistos i pegmatites, s´erosionen de manera diferent segons la seva duresa i resistència a ser desgastats per els agents ambientals. Així, els esquistos, més tous que no pas les pegmatites, s´erosionen amb major mesura. Aquesta erosió diferencial entre els esquistos i les pegmatites crea paisatges suggerents que han inspirat artistes d´arreu.

Entre les formes d´erosió més característiques del Cap de Creus hi ha els “nius d´abella”, es tracta d´un tipus d´erosió alveolar que afecta bàsicament als esquistos i que els converteix en un gran formatge de Gruyère.

El sorell: un peix amb mala premsa

El sorell és un d´aquells peixos amb mala premsa. Malgrat es tracta d´una espècie d´un valor nutritiu excel•lent, d´un gust exquisit i d´un preu molt econòmic, els sorells passen desapercebuts en els taulells de les peixateries.

sorell-sos-peix

El sorell és un peix pelàgic excel.lent nedador. Il.lustració: SOS peix

Quan parlem de sorell, en realitat ens estem referint a tres espècies diferents, difícils de diferenciar i que sovint es venen barrejats indistintament. El sorell ver (Trachurus trachurus) és una espècie abundant a l´atlàntic i molt més escassa a la Mediterrània, el sorell blanc (Trachurus mediterraneus mediterraneus) i la sorella(Caranx rhonchus). Aquestes dues darreres espècies molt més abundants a la Mediterrània que no pas el sorell ver. En el cas de la sorella, aquesta espècie està en expansió a causa del l´increment de la temperatura de l´aigua del mar deguda a l´efecte hivernacle.

Des del punt de vista morfològic, els sorells es caracteritzen per tenir el cos més aviat comprimit lateralment, per presentar dues aletes dorsals i una aleta anal amb radis espinosos, les mandíbules prominents i sobretot per presentar una línia lateral molt visible amb una corba molt pronunciada i acabada en uns escudets ossis a sobre de la mateixa molt característics. La seva coloració es verdosa o blavosa metal•litzada al dors i platejada al ventre. Mesuren entre 25 i 30 cm, excepcionalment arriben fins als 50 cm. Els ulls i la boca són grans. El nombre i la disposició dels escudets ossis de la línia lateral serveix per a distingir les diverses espècies que s´agrupen sota el mateix nom.

jurel_x4

El sorell ver té els ulls grossos i una taca fosca a l´opercle

Són espècies típicament pelàgiques que neden formant grans moles que s´apropen a la costa en l´època reproductora (als mesos d´estiu) on hi desova. Són excel•lents nedadors. Realitza importants migracions tant horitzontals com verticals. De nit ascendeixen a aigües més superficials per alimentar-se de plàncton, i petits crustacis, cefalòpodes i peixos.

Els juvenils presenten un comportament força curiós, se solen amagar, protegir i alimentar sota de les ombrel•les d´algunes espècies de medusa dels gèneres Cyanea, Cotylorhiza i Rhizostoma sense que les afectin les seves cèl•lules urticants. També utilitzen altres objectes flotants per a protegir-se.

sorells

Sota la denominació de sorell, a la Mediterrània es comercialitzen diverses espècies

Es pesca amb l´art de bou i la teranyina especialment encara que també són possibles les seves captures amb tresmalls, soltes i palangres de superfície. Moltes vegades les seves captures són accidentals ja que els pescadors pretenien capturar una altre espècie, això passa amb el cèrcol o teranyina on pot apareixen barrejada amb les moles de sardina. Els exemplars capturats amb l´art de bou solen ser més grans que no pas els capturats amb la teranyina. Algunes vegades les captures de sorell són avocades per la borda ja que als pescadors no els és gens rentable portar-les fins a la subhasta on assoleixen preus irrisoris. L´estat de les poblacions d´aquesta espècies es bastant desconegut.

Les grans flotes industrials el capturen els sorells per a elaborar pinso i farina de peix. Una manera de malbaratar els escassos recursos pesquers.

El sorell, com la sardina, és considerat un peix blau i per tant els exemplars més gustosos seran aquells que tenen més greix acumulat en els seus teixits. Això passa a finals d´estiu. Es pot consumir de diverses maneres encara que els exemplars més grossos, oberts i a la brasa o planxa són excel•lents.

A pet d´ona: una declaració de principis

A pet d´ona és on em sento millor. Navegar arran roques sortejant els esculls i jugant amb els trencalls de les onades és la millor cosa del món. Aquest és el meu medi i per on navego la major part de l´any.

A pet d´ona tot s´oblida, a pet d´ona desapareixen la cabòries que durant tota la setmana m´atormenten, a pet d´ona carrego les piles fins a dalt de tot, a pet d´ona comparteixo moments irrepetibles amb els meus, a pet d´ona em sento lliure i tal com sóc, a pet d´ona…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb onada, l´adrenalia està aflor de pell. Foto Jean Marc Terrade

Si hi ha onada de fons l´experiència és més intensa i l´adrenalina està a flor de pell cada vegada que es sorteja un pas. Si hi ha “calma chicha” es converteix en un dolç passeig per quedar embadalit de la vida que hi aflora. Uns indrets privilegiats on només s´hi pot accedir amb embarcacions com ara el caiac de mar.

La vida a pet d´ona és complexa, els organismes que hi habiten han d´estar adaptats als bruscos canvis de condicions ambientals que es produeixen en una franja d´uns pocs centímetres d´amplada, és la interfase terramar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

SI la mer està en calma, tot és plàcid

Les algues en són les reines d´aquest ambient litoral. Amb coloracions verdes, vermelles o brunes, depenent del pigment fotosintètic que hi predomina, entapissen els afloraments rocosos per complet, talment com si fossin molses. L´ocupació de l´espai és clau pel desenvolupament de les espècies en un indret tant limitat. Aquest si que és el veritable “finis terrae”.

Algunes espècies d´algues, com ara el “trottoir”, prenen incrustacions minerals i llavors contribueixen en augmentar la superfície disponible a ocupar. En aquest punt, hi ha barreja entre la matèria viva i la matèria inert.

A pet d´ona molts organismes són epífits, es fixen els uns a sobre dels altres i contribueixen amb aquesta estratègia a minimitzar l´espai ocupat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les algues són les reines d´aquest ambient litoral

A pet d´ona la biodiversitat és molt gran. Si hi ha estrès ambiental, evidentment, aquesta es redueix dràsticament i es limita a unes poques especies filamentoses, llefiscoses, relliscoses i en general on hi predominen els tons verdosos. Un primer cop d´ull a les especies ens dona ràpidament una idea molt clara de la salut ambiental de l´indret.

Acompanyant a les algues, representants del regne animal hi viuen fixats i hi romanen quiets, de manera immutable, és el bentos litoral: musclos, glans de mar, actínies, anemones, eriçons, pagellides,….

Les aus marines també són part d´aquest ambient. Els corbs marins les gavines o els xatracs són els vertebrats que també viuen a pet d´ona.

Si algun dia no em trobeu per enlloc, de ben segur que sóc a pet d´ona gaudint d´aquest particular espai. Estaré badant a l’aguait de la vida que hi aflora en hores calmes o bé em trobareu travessant freus enfurismats per l´embat de les onades tempestoses.

Animals que no ho semblen

Certament la divisió entre vida vegetal i vida animal està forta clara. A més de tenir una organització cel•lular bastant diferent, els animals i els vegetals difereixen en una sèrie de característiques força evidents a primer cop d´ull: la seva nutrició, les formes de relacionar-se i interactuar amb el medi i el moviment en serien alguns exemples.

Una altra cosa succeeix a nivell d´organismes unicel•lulars on en alguns casos es fa difícil l´encaix en un d´aquests dos regnes. És per això que es va crear el regne dels protoctists, que, com a calaix de sastre, inclouen a tots aquests organismes a cavall entre els dos. Els protoctists inclouen organismes amb una barreja de trets entre el regne animal i el regne vegetal. Un exemple clar de tot plegat el formen els dinoflagel•lats, organismes unicel•lulars fotosintètics amb òrgans locomotors típicament animals com en són els flagells.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les algues en l´actualitat ja no formen part del regne vegetal. Estan incloses dins del regne dels protoctists

En el mateix sentit, les algues, aquells organismes que viuen fixats a les roques i que entapissen el fons marins, no s´inclouen dins el regne vegetal. En aquest cas, l’absència de teixits organitzats i la manca dels òrgans típics dels vegetals (arrel, tija i fulles) fan que en l´actualitat ja no siguin considerades vegetals i que formin part també del regne dels protoctists.

Algunes vegades la confusió ve donada pel nom popular de l´espècie, així, el lliri de mar, el cogombre de mar, el dàtil de mar o la gla de mar, per citar-ne alguns, malgrat tenir nom d’espècie vegetal, pertanyen clarament a representants del regne animal.

gorgonies1

Les gorgònies són animals colonials amb un esquelet corni que pel fet de ser sèssils, van ser confosos per plantes. Foto: UB

A nivell macroscòpic la possible confusió entre els dos regnes es produeix bàsicament per l’absència de moviment. Alguns representants del grup de les esponges, dels cnidaris o dels equinoderms presenten certa confusió a primer cop d´ull. Aquests organismes viuen fixats al fons marí i alguns formen colònies. La majoria d’aquestes espècies són filtradores o bé capten les petites partícules que porta l´aigua en suspensió amb l´ajut de tentacles gairebé imperceptibles amb l´ull humà. És la fauna “plantada” a les roques que, acoloreix els fons marins amb les seves tonalitats llampants talment com les flors més cridaneres. En aquest cas però, la clau per a no ser considerats vegetals està en el fet que es nodreixen de manera heteròtrofa i per això se solen trobar en fons molt poc il•luminats i en les coves submarines amb una gran foscor.

Les esponges van ser considerades per primers naturalistes com a veritables vegetals per la seva aparent manca de moviment. L’anàlisi detallat de les esponges posa de manifest una gran cambra per on circula l´aigua i on es retenen les partícules que aquesta porta en suspensió.

esponges

Les esponges durant molt de temps també va ser considerades plantes.

Els cnidaris, especialment els coralls i les gorgònies per la seva vida sèssil també van ser considerats durant molts anys com a vegetals. Aquests organismes colonials, que compateixen un mateix esquelet mineral, estan formats per petits pòlips que amb els seus tentacles retenen les substancies nutritives que porten els corrents d’aigua.

En el grup dels equinoderms hi trobem els crinoïdeus, també anomenats lliris de mar que per a la seva morfologia i el seu aspecte immutant també va crear durant molt de temps una certa confusió a l´hora d´encaixar-los en el grup adequat.