Aquest espai romandrà tancat fins passat festes.
Bones Històriesdemar
El correcte etiquetatge del peix és una dels aspectes essencials que, com a consumidors responsables hauríem d´exigir arreu. No n´hi ha prou en saber el preu, necessitem saber també de quina espècie es tracta exactament, a on s´ha pescat, quins arts de pesca s´han fet servir per capturar-lo, si ha patit alguna mena de procés de conservació o de manipulació, quan va ser pescat,…A més, amb l´etiqueta tenim la seguretat que aquell peix a passat per la llotja i ha estat declarat en les estadístiques oficials que són essencials perquè els biòlegs pugui estimar l´estat de les poblacions.
Amb tota aquesta informació tenim els elements necessaris per a saber si realment aquella espècie reuneix els requisits de sostenibilitat, respecte pel medi ambient i respecte a les comunitats pesqueres artesanals més properes entre d´altres. A més, com a consumidors tenim, per llei, el dret a conèixer tota la informació sobre el producte, i per això es important que la exigir-la.
Segons la legislació actual, el peix i els productes de la pesca i l´aqüicultura a més de la informació obligatòria de l´etiquetatge, ha de tenir altres especificacions. Personalment he deixat de comprar peix en les parades poc transparents en aspectes relacionats amb el seu etiquetatge. Fins hi tot, en algun cas, s´ha donat la paradoxa que, el preu de venda d´una determinada espècie en llotja era superior al preu de venda de la mateixa a la peixateria, cosa que volia dir que, o bé no era peix fresc o bé no s´havia adquirit en aquella llotja.
En les etiquetes de la peixateria, a més del preu, ha d’aparèixer la informació següent:
• Nom comercial: aquest ha correspondre al que està acceptat en les llistes oficials de la UE. En aquest cas, el nom científic és una garantia inequívoca.
• Mètode de producció: es a dir, si es tracta d´una espècie capturada per mig de la pesca extractiva o bé procedeix de cultius marins.
• Zona de captura: Ha d’aparèixer la zona, subzona o divisió de la FAO en la que s’ha pescat el producte. Es recomanable que el consumidors tingui a l´abast un mapa en el que es pugui identificar fàcilment aquesta dada. Els productes mediterrani provenen de la zona FAO 37 (Mediterrània i Mar Negre)
• Art de pesca: Ha de ser fàcilment identificables l´art de pesca utilitzat per a la captura (tresmall, palangre, art de bou, teranyina,…)
• Presentació: en el cas que hagi patit alguna modificació, aquest s´ha d´especificar, Sencer amb cap, viscerat, cuit, filetejat,…
• En els productes congelats o que han estat descongelats, s´ha d’especificar aquest condició juntament amb la data de caducitat.
De manera voluntària s´hauria d´especificar també el seu valor nutricional, la data de captura i el port de desembarcament entre d´altres.
Ara, en aquetes festes de Nadal, on el consum de peix es dispara, cal ser curosos amb aquestes recomanacions.
Un dels meus paisatges preferits és la visió que es té del Maresme des del mar. Des del mar, la comarca presenta un aspecte molt millor del que realment té quan trepitgem de peus a terra. El color intens dels pins, tot l´any verds, dona una imatge digne de postal.

El paisatge marítim del Maresme estè en perill de desaparició per la manca de gestió feorestal dels boscos
Darrerament, tant des de mar com des de terra, la verdor de les pinedes de pi pinyoner (Pinus pinea) queda trencada pels tons torrats de cada vegada més pinedes. Els pins pinyoners del Maresme estan patint les conseqüències de múltiples factors que estan abocant-los pràcticament a la seva extinció. Aquest fenomen és fàcilment observable circulant per la C-32 que travessa la comarca de dalt a baix.
No es tracta només de les conseqüències de l´escalfament global o de la sequera, sinó que en aquest cas s´hi afegeixen altres factors que acceleren aquest procés i que irremeiablement conduiran a la desaparició dels pins en molts pocs anys.

La majoria de pinedes litorals estan canvien el seu color característic pels preocupants tons torrats
De fet, les pinedes de la comarca van ser plantades pels propietaris forestals arran de la desaparició de la vinya en un intent de rendibilitzar uns erms gens productius. El paisatge actual del Maresme, és per tant, el dels darrers anys, només cal consultar les series històriques de fotografies per adonar-se que avui la superfície forestal és molt superior a la que hi havia als anys 20 del segle passat. Avui el pi pinyer és l’espècie dominant als boscos maresmencs, segons el CREAF, aquest arbre ocupa gairebé 6550 Ha, és a dir, el 27% de total de la superfície forestal de la comarca.
L´estat d´abandonament dels boscos de la comarca és un dels factors claus per a entendre l´abast del problema. Els propietaris forestals es desentenen de la gestió dels seus boscos ja que no en poden treure cap rendiment i, a partir d´aquí, el terreny ja està abonat per les plagues, especialment en les pinedes litorals que, són les que han patit més severament la sequera dels darrers anys. Oficialment la combinació entre la manca de precipitacions juntament amb els efectes d´un fong exfoliador i uns escarabats barrinadors en són la causa. La sequera dels darrers anys ha debilitat enormement als pins i ha propiciat que puguin agafar malures com ara el fong Thyriopsis halepensis i els escarabats barrinadors Tomicus destruens i Ips sexdentatus. El fong malgrat debilitar l´arbre no l´arriba a matar, en canvi els barrinadors poden acabar amb la vida dels pins.
En un primer estudi del Consell Comarcal del Maresme s´apunta que el 10% de les pinedes afectades són del tot irrecuperables. Una de les formes de combatre la malura seria disminuir la densitat de les pinedes aclarint-les i no deixar la fusta morta dins el bosc. La única solució pels arbres malats és tallar-los i treure´ls del bosc per evitar que els insectes es reprodueixin. Això, no s´està fent, doncs representa una inversió que els propietaris no estan disposats a assumir.
Sigui com sigui, el volum de pins malats o morts als boscos del Maresme augmenten el risc d´incendi forestal i condueixen irremeiablement a la desertització de la comarca pels efectes derivats de la manca de vegetació i dels processos erosius. El futur immediat de les nostres pinedes és amarg i segurament encara hi seriem a temps, això, però és una altre història i en aquest cas, no de mar.
El lluç és sens dubte l’espècie més popular de les llotges, tant pel que fa al volum de les captures com pels ingressos. Al nostre país és el peix més consumit, segons dades del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente cada español consumeix una mitjana de 5,6 kg de lluç a l´any. És per això que aquesta espècie es troba greument amenaçada de sobreexplotació. A la Mediterrània les poblacions de lluç estan en estat crític.
Quan parlem de lluç, ens referim al lluç europeu o lluç mediterrani (Merluccius merluccius) espècie explotada en els caladors mediterranis i en els de l´atlàntic oriental. A causa de la seva demanda s’estan capturant espècies properes en caladors d´arreu del món. Així en les peixateries cada vegada és més freqüent trobar exemplars de bona mida però d´una qualitat molt inferior menor d´altres lluços com ara: Merluccius paradoxes i Merluccius capensis que provenen dels caladors de Namíbia, Merluccius hubbsi que es pesca a l´Argentina o Merluccius senegalensis capturat del nord d’Àfrica. Segons un estudi recent, el 39% del lluç consumit a l´estat espanyol prové de caladors africans.
El lluç és una espècie de cos allargat i prim de color gris marronós al dors, argentat als flancs i blanc al ventre. El seu cap és allargat, la boca grossa amb una dentició bastant potent. Te dues aletes dorsals i una anal, l´aleta caudal té forma de triangle. S’alimenta de petits peixos, crustacis i cefalòpodes.

El llucet, alevins de lluç, molt sovint pascats abans de l´edat de la primera fressa. Una activitat del tot insostenible
El lluç té un cicle de vida llarga i pot arribar a viure fins a vint anys. A més, arriba a l´edat reproductora relativament tard. La primera fressa es produeix entre als 3 o 4 anys de vida. A la mediterrània, les femelles son madures als 38 cm quan ja tenen tres anys de vida i pesen 350 g, mentre que a l´Atlàntic als 57 cm, als set anys de vida. Es dona la paradoxa que la seva talla mínima de captura és de 20 cm quan encara són alevins i no han tingut temps de reproduir-se. La comercialització de llucet (alevins del lluç) afecta a la capacitat de regeneració de les poblacions i és una de les causes principals que contribueix a la degradació d´aquesta espècie als caladors mediterranis. La venda de llucet per sota dels 40 cm hauria d´estar prohibida per llei.
El lluç es pesca tot l´any. A casa nostra, es captura sobretot amb l´art de bou i amb el palangre. El lluç de palangre és de bona mida, els exemplars solen estar poc malmesos, són madurs sexualment i presenten una qualitat excel•lent. La mida del lluç de bou és molt variable, des d´alevins com el llucet fins a exemplars adults malmesos per l´efecte del ròssec. Amb aquest art s’agafa fins a un 70% d´exemplars immadurs que no poden ser comercialitzats i, en el millor dels casos, són descartats i llençats per la borda dels quillats. Malgrat tot, en els mercats és molt fàcil d´observar llucet per sota la seva mida legal.
Entre pescadors de palangre i de bou hi ha una discusió quasi eterna referent als efectes d´aquets arts. Uns acusen als altres de ser els causants de la dràstica disminució de captures. Els palangrers diuen que als arrossegadors capturen exemplars immadurs i que no deixen regenerar el recurs, mentre que els arrossegadors incriminen als palangrers de fer estralls entre els exemplars reproductors i per aquesta raó el recurs no es pot recuperar. Es a dir, els arrossegadors maten les cries i els de palangre maten les mares.
Sigui com sigui, la confraria de pescadors de Roses ja fa uns anys que dedica esforços a un programa de cogestió del lluç. Segurament aquest és el camí per a recuperar les poblacions, com passa amb la gamba a Palamós o amb el sonso a Arenys de mar