La construcció d´embarcacions a les platges va ser una activitat de primer ordre en moltes platges del nostre país fins a mitjans del s XX. A peu de platja, a les mestrances, el brogit era continu i la feina frenètica. Tems era temps que l´industria nàutica catalana tenia una importància de primer ordre. A les nostres platges es varen construir tota mena de bastiments des de modestos gussis a rem fins a galeres i pailebots que, en alguns casos van fer rutes transatlàntiques.

Després del mestre d´aixa, els calafatadors tenien una importància cabdal en la construcció naval. Els calafatadors o calafats eren els encarregats de segellar les embarcació i fer-les impermeables. Un cop acabat l’enramat de quadernes i ja col·locat el folre format per les taules de fusta que formaven el casc, intervenien els calafats per segellar tota l´estructura. Amb gran destresa i habilitat introduïen les fibres d´estopa a totes les juntures per segellar-les completament.

Un calafat en acció. Foto extreta del llibre ““Guía completa del mantenimiento y conservación de barcos”, de Michael Verney

L´estopa era un derivat vegetal que s´obtenia bàsicament del cànem però també de la boga i del lli. Tenia un aspecte fibrós de consistència aspre i bast. Les fibres d´estopa s´obtenien a partir del rebuig que es generava després del cardat de les fibres d´aquestes plantes. La primera operació que calia fer era la de filar les fibres. A continuació s´impregnaven de resina, quitrà o pega i s’introduïen en les juntures que hi havia entre tauló i tauló. Per aquesta operació s´utilitzaven les eines per calafatejar: els ferros de calafatejar i la maçola. Els primers eren un conjunt de peces metàl·liques de tall ample molt semblant a una escarpra amb les que el calafat s´ajudava per introduir l´estopa. La maçola o maça per a estopar era un tipus de maça de fusta en forma de T i amb el mànec força curt i feta amb fusta de ginjoler. Picant els ferros de calafatejar amb la maçola, l’estopa s’acabava d´embotir.

Materials i eines dels calafat: estopa, maçola i ferros de calafatejar. Foto: Javier Carballo

Un cop calafatejat tot el casc tocava “embetumar-lo”, és a dir, impregnar completament tota l´obra viva del vaixell amb quitrà o pega que s´aplicava amb una llanada. També se solia embetumar les cobertes i la sentina.

A partir dels anys 80, amb la generalització de l’ús de fibres de polièster per a la fabricació de les barques, es van anar arraconant als mestres d´aixa i als calafats; aquests oficis comencen a entrar en decadència. Les barques construïdes amb aquests nous materials tenien uns costos molt menors que les construïdes en fusta i a més tenien la gran avantatge que es reduïda ostensiblement el seu manteniment, conservació i reparació. A partir d´aquest moment la feina dels calafats es centralitza precisament en el manteniment de la flota pesquera de fusta que, poc a poc, es va desballestant per deixar pas a modernes embarcacions construïdes amb altres materials.

Les embarcacions de fusta requereixen un manteniment periòdic. Cada any, normalment abans del començament del “bon temps”, les barques es treuen als varadors. Es netegen les barbes i els organismes incrustants com ara els corcs marins que podrien malmetre l´estructura. També es substitueixen els taulons malmesos i es repassa el calafateig.

Avui ja és molt complicat trobar un bon calafat i els que hi ha, són persones grans que si no hi posem remei serà massa tard per a recuperar un dels oficis de mar més ancestrals.