Arxius mensuals: febrer de 2018

Brillar amb llum pròpia

Publicat el per
3

La bioluminescència, és a dir, la capacitat que tenen alguns organismes vius de produir llum és un fenomen relativament freqüent entre les espècies marines. La generació de llum en la majoria dels cassos és conseqüència d´una reacció bioquímica on es transforma l´energia química en energia lluminosa. Normalment la molècula implicada en aquest fenomen és la luciferina, aquesta substància s´oxida per acció d´un enzim anomenat luciferasa que produeix la llum. En alguns altres cassos la producció fotònica es deu a microorganismes luminescents que viuen de manera simbiòtica en òrgans especialitzats anomenats fotòfors. Cal no confondre la veritables bioluminescència amb la fluorescència, la fosforescència i la iridescència que presenten també alguns organismes marins.

Els ctenòfors són organismes planctònics amb una bioluminiscència molt espectacular (Fotografia: E. Obis/El Mar a Fons)

Jules Verne en la seva obra més cèlebre, “Vint mil llegües de viatge submarí”, relata el fenomen de la bioluminescència quan el Nàutil realitza la travessia a traves d´una capa lluminosa, i anomena a aquest fet com a mar de llet. Avui sabem que aquest fenomen es produït per bacteris bioluminescents marins de vida lliure.

En la bioluminescència hi ha una bellesa relaxant. Un dels espectacles més hipnòtics es observar, sobretot en nits de primavera amb la mar en calma i sense lluna, l´espectacle del plàncton luminescent. A l´agitar, des d´un caiac estant, la superfície de l´aigua, els fils de llum que generen multitud d’espècies planctòniques formen feixos de llum d´una bellesa indescriptible. En aquest cas els responsables d´aquest fet són diversos representants del fitoplàncton del grup dels dinoflagel•lats entre les que destaca Noctiluca scintillans.

Noctiluca scintillans és un dinoflagel•lat que emet bioluminescència en ser agitada l´aigua (Fotografia: C. Carré/El Mar a Fons).

El tipus de llum produïda per la majoria d´espècies és de color blau (entre 440 i 479 nm de longitud d´ona). Els organismes bioluminescents emeten llum de manera continua malgrat que hi ha representants que fan flaixos intermitents de durada variable. Alguns il•luminen un punt fixe del seu cos mentre d´altres desplacen la llum al llarg de tota la seva superfície. Els feixos de llum tenen diverses funcions, es poden utilitzar com a element de comunicació, pot tenir tan funcions defensives com ofensives, per a concentrar-se en un indret o com a reclam.

La bioluminescència és especialment espectacular entre les espècies demersals. En el regne de la foscor, aquesta capacitat és un valor afegit. Hi ha nombroses espècies marines bioluminescents que pertanyen a grups molt diversos. Molts cefalòpodes i crustacis presenten aquesta característica. El Rap (Lophius piscatorius), per exemple, utilitzen el filament pescador amb la part superior lluminosa per atreure a les seves presses. Els peixos llanterna també presenten aquesta propietat. La majoria d´espècies de calamar presenten també bioluminescència, aquests tenen en la seva pell agrupacions de cèl•lules especialitzades que emeten llum. És especialment espectacular la bioluminescència que presenten alguns organismes gelatinosos com ara algunes meduses o bé els ctenòfors com ara Beroe forskalii, que, a més de bioluminescència presenten també una iridescència ben visible gràcies al moviment de les seves pintes. Això però, es una altre històriademar.

L´enterrament de la sardina

Publicat el per
4

L´enterrament de la sardina és l´acte que clou el carnaval i dona pas a la quaresma i té lloc el dimecres de cendra. Aquest dia acaba el temps de disbauxa del carnaval per donar lloc a l´abstinència i a la penitència de la quaresma. Els orígens d´aquesta festivitat són un xic confosos. A molts pobles i ciutats es celebrava la finalització del carnaval amb un berenar que simbolitzava la fi de la gresca i de l’abstinència carnal.

Actualment estem assistint a un enterrament de la sardina molt més real. De la mateixa manera que amb el carnaval, en aquest cas la disbauxa al llarg de tots els anys d´opulència ha portart a la penitència el sector pesquer. Les captures de sardina i de seitó no deixen de disminuir any rere any i la flota de teranyina de la nostra costa ho està passant magre.

Una de les darreres esperances d´aquest sector està centrat en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix els afloraments més importants que fertilitzen les capes superficials d´aigua, augmenten la productivitat del mar i en conseqüència els nivells intermedis de la xarxa tròfica, on es troba la sardina. En condicions normals, aquesta successió de fets porta a la renovació d´aquet recurs.

La relativa sort de tot plegat és que la recuperació de les poblacions de petits pelàgics pot ser més o menys ràpida sempre i quan l’única raó en la disminució d´aquestes espècies sigui la sobreexplotació que estan patint. En aquest cas, amb una política de vedes estricta es podria retornar fàcilment el recurs als nivells òptims. Malauradament les dades que es tenen fins ara fan pensar que a més de la sobreexplotació hi hauria d´altres causes sobre els quals no es possible incidir i que estan relacionades sobretot amb el canvi climàtic.

Des de l´any 2008, les captures de sardina a la nostra costa han disminuït un 86 %, cocretament al litoral tarragoní. A més, els exemplars capturats són cada vegada més petits. La sardina no arriba a la maduresa sexual fins que assoleix 13 cm de longitud, mentre que la talla mínima legal és de 11 cm, en aquest cas, la legislació vigent no ajuda gens a la recuperació del sector.

A les nostres aigües, les sardines “de bona mida” gairebé han desaparegut, les poblacions actuals les formen bàsicament exemplars immadurs que són l´objectiu de les captures de la flota d´encerclament.

L´augment de la temperatura de l´aigua derivat de l´escalfament global fa avançar l’època de reproducció de l´espècie i disminueix les seves postes.

La única solució a aquest desastre, si no volem assistir a un veritable enterrament de la sardina, passaria per establir vedes estrictes i desenvolupar plans de cogestió que impliquin a pescadors, a la comunitat científica i a les entitats conservacionistes.

La tradició catalana representa a la quaresma com una vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura aquest període. La vella quaresma es representa a més amb una penca de bacallà a la mà. La quaresma es també temps de bacallà, això però és una altre històriademar.

Ermites marineres (I): Sant Simó

Publicat el per
1

Des de l´edat mitjana i fins al s. XVII, les comarques de la costa catalana han anat patint una sèrie d´incursions pirates i corsàries de vaixells provinents sobretot de Turquia i el Nord d´Àfrica. Al Maresme, un cop produïda l’expansió dels pobles “de mar”, aquests s’havien d´emmurallar i envoltar per torres de defensa i de guaita per a protegir-se d´aquests atacs.

Una de les incursions pirates més famoses del Maresme, es produí la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, quan onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda de Mar i van saquejar la població.

L´ermita de Sant Simó avui es troba aa tocar de la carretra NII en laseva sortida nord de la ciutat

Moltes vegades amb les muralles, la milícia o amb les torres de defensa no n´hi havia prou i, és clar, els soferts habitants d´aquests incipients municipis s´havien d´encomanar a l´advocació divina.

A Mataró, per exemple, el Consell de la Universitat d´aquesta vila va aprovar la construcció d´una ermita en honor a Sant Simó. Estava situada en un punt estratègic: fora de muralles a llevant del municipi en ple Camí Ral.

L´elecció d´aquest emplaçament i l´advocació triada no van ser cap casualitat. L´ermita es va aixecar al costat d´una font on les naus corsàries solien anar a carregar aigua pels seus vaixells i la divinitat, Sant Simó, va ser un apòstol partidari dels zelotes o els homes del ganivet, una facció radical del cristianisme molt violenta. L´objectiu fets era clar, es volia demostrar que la població de Mataró no tenia por dels Pirates barbarescs.

Sant Simó va ser invocat molts anys pels mariners mataronins per a protegir-se dels pirates. Poc a poc, s´en van anar fent càrrec de l´edificació tant mariners i pescadors com els pagesos de la zona de Mata i de les Cinc Sènies. Amb el temps la convivència entre aquestes dues comunitats va anar degenerant per la rivalitat que es va establir. Un exemple es troba en els esgrafiats de la façana on s´hi mostren a banda i banda de la porta principal motius mariners i motius de la pagesia competint entre si.

L´ermita acollia una col.lecció d´exvots molt interessant

Al llarg de la seva història, l´ermita de Sant Simó n´ha vist de tots colors. Fins abans de la guerra civil espanyola, l´ermita conservava una riquíssima col•lecció d´exvots mariners una mostra d´art popular en honor a les intervencions del Sant enfront de temporals, naufragis, atacs corsaris com el protagonitzat l´any 1691 per Pere Silvestre, patró del Sant Cristòfor contra unes galeres pirates davant de Mataró. Aquesta batalla queda recollida en l´esculpit de la llinda de la porta de la sagristia.

Sant Simó també va albergar durant molts anys l´exvot mariner més famós de la nostra història, la Coca que actualment es conserva al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam. Aquesta veritable joia de la història de la navegació va desaparèixer de l´ermita a primers del s XX de manera molt misteriosa.

El sabre de Sant Simó, l´apóstol zelota

Avui encara, cada 28 d´octubre se celebren les festes en honor a Sant Simó. En aquesta diada, els mataronins s´acosten en peregrinació a l´ermita i acompleixen el ritus ancestral de comprar el sabre, una especialitat pastissera que vol recordar la valentia de Sant Simó, el Sant del ganivet.

Hi ha encara platges verges?

Publicat el per
3

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.