Arxius mensuals: Març de 2018

Camins de ronda (I) : Calella de Palafrugell – Palamós

Publicat el per
1

Després d´onze anys tancat, el tram del camí de ronda que uneix Cala Sant Francesc (Blanes) amb Lloret ha estat reobert fa pocs dies. Coincidint amb aquesta bona noticia enceto una sèrie d´històriesdemar “a peu”.

Una de les millors formes de conèixer la Costa Brava és a través dels camins de ronda. Tota la Costa Brava, des de Blanes i fins a Port Bou es pot recórrer a través d´aquests senders litorals. En bona part, els camins de ronda a la Costa Brava corresponen a la GR92 però, si el que realment voleu és costejar, caldrà abandonar en algun tram aquest GR i resseguir els senders litorals.

Calella de Palafrugell, el punt de sortida de la ruta

Un dels trams més espectaculars és el que uneix Calella de Palafrugell amb Palamós. En total una mica més de 12km entre suredes, pinedes i malauradament alguna urbanització. Us recomano amb totes les meves forces fer aquest sender a l´hivern, fora de temporada i lluny del brogit turístic. Aquest passeig a peu us permetrà recórrer alguns dels indrets descrits en aquestes històriesdemar.

El punt de partida, en el nostre cas, és la platja Port Bo. El curt passeig per sota les voltes és tota una delícia. A continuació hem de prendre les marques del GR que ens durà fins a davant del l´hotel Sant Roc. A partir d´allí, continuem per un tram urbanitzat travessant un seguit de túnels i guanyant el desnivell amb trams d´escales. Passem pel costat del Golfet i continuem l´ascens fins gairebé el Cap Roig.

El Crit, una de les millors platges de la zona

Arribats a la carena continuem pel GR92 que transcorre cap a l´interior entre camps i boscos de suredes i pins. En aquest punt el sender litoral està barrat per la negativa de la propietat dels jardins de Cap Roig de permetre el pas a través de la finca de Ca la Russa. En aquest sentit la coordinadora “Salvem el Crit” ha presentat una sèrie d’al•legacions a l´ajuntament de Palafrugell per tal que s´obri el pas. Ara per ara no tenim més remei que continuar gairebé un quilòmetre per l´interior fins al creuament on una fort desnivell ens conduirà fins a la platja del Crit.

A partir d´aquí i fins a la barraca de Cala Estreta haurem de resseguir les diverses platges verges que anem travessant amb la omnipresència de Les Formigues al fons. La millor visió de les illes la tindrem des del Cap de Planes.

Un cop deixem Cala Estreta, comencem l´ascensió i anem resseguint la costa a través d´un tram de penya-segats mitjans fins arribar a la punta de Canyers amb unes panoràmiques indescriptibles tant pel nord com pel sud. Si continuem pel sender litoral, anirem travessant petites cales ben protegides fins arribar a l´agulla de Castell. Allí val la pena aturar-se una estona per contemplar els restes del poblat ibèric i La Foradada.

La punta de Canyers és una bona talaia per a a contemplar el paisatge

Creuem l´arenal de Castell, un exemple de la força de la voluntat popular per a la preservació dels valors naturals i continuem per un dels punts més emblemàtics de la Costa Brava, el racó de S´Alguer on sembla que el pas del temps s´hagi aturat. Continuem a través de la pineda d´en Gori i a partir d´aquí fins a La Fosca i el castell de Sant Esteve.

Abans d´arribar a la destinació, ara ens tocarà l´ascens al Cap Gros amb unes vistes excepcionals de tota l´àrea i travessar Cala Margarida una altre joia en aquest recorregut. Des d´allí, Palamós ja és a tocar.

Hi ha molts altres trams en el camí de ronda de la Costa Brava, aquests però seran l´objecte d´altres històriesdemar.

Quines penques!

Publicat el per
5

“Després d’haver-se convertit en una mercaderia ressecada, momificada i fibrosa… és susceptible de ressuscitar” (Josep Pla, El que hem menjat)

La tradició marca que la quaresma es representi per una vella amb tantes cames com setmanes dura aquest període i amb el pas de cadascuna se li va arrencant una pota fins que, en finalitzar la quaresma, no en quedi cap. En la majoria d´imatges, la Vella Quaresma, està representada amb un cistell en un braç i una a penca de bacallà a l´altre ma.

La Vella Quaresma amb una penca de bacallà a la ma ha esdevingut un recurs educatiu en moltes escoles

La quaresma és el període de temps marcat per l´austeritat i l´abstinència. La tradició cristiana indica la prohibició de menjar carn als llarg dels quaranta dies d´aquest període. Però, perquè es menja bacallà durant la quaresma? En aquells temps, a partir del s XVII ja existien unes relacions comercials prou fortes entre Catalunya i els mercaders del nord d’Europa. El vi i l´aiguardent catalans tenien molta fama i dels països nòrdics ens arribaven teixits, cereals i sobretot salaons de peix (areng i bacallà). La profunda convicció cristiana va convertir el bacallà en un negoci molt important. Al S. XIX, el port de Bilbao, era el punt estratègic del desembarcament del bacallà que arribava a la península.

La prohibició de la carn en aquest temps va convertir el bacallà en un bon substitut i en la principal font de proteïnes durant la quaresma. Si bé, els municipis litorals disposaven dels recursos derivats de la pesca, aquest producte només es podia consumir fresc i era molt difícil de conservar i distribuir arreu. En canvi, el bacallà es conservava molt bé i es podia distribuir fàcilment a qualsevol punt del principat.

Les bacallaneries han estat comerços molt arrelats. Bacallaneria Perelló any 1905. Fotografia: Bacallaneries Perelló

Però, que és el que coneixem exactament d´aquesta espècie? Si bé hi ha més de 60 espècies diferents, el bacallà atlàntic, (Gadus morhua) és un peix robust amb tres aletes dorsals i un característic barbilló a la mandíbula inferior. El color de la pell és molt variable depenent de l´ambient on es troba. Els exemplars acostumen a fer entre 50 i 80 cm tot i que pot arribar a 1,8m de longitud. S’alimenta d´altres peixos com ara la sardina o l´areng.

A nivell nutricional té un contingut calòric baix i una elevada quantitat de proteïnes d´alt valor biològic. A més, té menys d´un 3% de greix. El bacallà és molt ric en oligoelements i en vitamines, sobretot vitamina A. El seu fetge és molt ric en vitamines i àcids grassos omega-3. Durant molt anys, l´oli de fetge de bacallà s´ha usat com a suplement alimentari.

Els lloms de bacallà són els talls més preuats

El bacallà es pesca a l’atlàntic nord des del canal de la mànega fins a les aigües gelades de l´àrtic. Per capturar-lo es fan servir arts d´arrossegament i el palangre. L´ arrossegament ha estat el responsable de la reducció de les seves poblacions, en especial als bancs de Terranova i el Gran Sol on pràcticament ha desaparegut. A més, l´impacte que ha produït l’arrossegament ha alterat el fons i fa molt difícil la recuperació de les poblacions. Al llarg de la història recent hi ha hagut nombrosos enfrontaments entre potencies pesqueres pel control dels caladors d´aquesta espècie.

El bacallà de major qualitat és el que es pesca amb palangre. El principal productor és Noruega però el de de major qualitat és el d´Islàndia i el de les illes Fèroe. Entre febrer i març, podem trobar a les nostres peixateries una varietat de bacallà fresc, l´skrei. Això però, és una altre històriademar.

Gent de la Ràpita (I): els orígens

Publicat el per
6

Amb aquesta entrada s´enceta una col.lecció de relats curts sobre la història recent de la pesca a la vila d´Arenys de Mar.

Un dels episodis més interessants de la història contemporània de la pesca està relacionat amb els moviments migratoris de pescadors des de les viles marineres de la costa sud, especialment de L´Ametlla i Sant Carles de la Ràpita, fins a ports de la costa central i nord del país.

Aquests dos municipis han tingut una intensa tradició pesquera produïda sobretot per la fertilitat de les seves aigües a causa de la proximitat de la desembocadura de l´Ebre. Malgrat les abundants captures, la vida dels pescadors de l´Ametlla i de Sant Carles era complicada. La relativa llunyania als grans mercats de peix fresc de l´època, les males comunicacions i la precarietat dels sistemes de conservació del peix n´eren les raons principals.

En aquells temps, la majoria dels quillats d´Arrossegament eren de families de la Ràpita

Per aquestes causes, no és gens d´estranyar que hi hagi hagut moviments migratoris entre aquests dos municipis i d´altres indrets on la vida dels pescadors podia ser una mica més estable. Però, perquè es trien aquests municipis receptors? La resposta a aquesta qüestió s´explica bàsicament per quatre raons: En primer lloc, a inicis del S. XX cap d´aquets municipis receptors presentava una comunitat pesquera prou consolidada. En segon lloc, la presencia d´un port refugi donava seguretat i comoditat als pescadors nouvinguts. La relativa proximitat als grans mercats de peix fresc n´era una altre raó i per finalitzar, les possibilitats de prosperar econòmicament, tant de pescadors com els seus familiars era més elevada que en els seus punts d´origen.

És a partir de les dues primeres dècades del segle XX quan es comencen a produir aquests moviments especialment entre l’Ametlla i Palamós i entre Sant Carles i la Barceloneta, el barri de pescadors de Barcelona. En aquells moments, no es pot parlar encara d´un assentament fix a la Barceloneta, sinó que els pescadors hi passaven temporades. Quan a partir de l´exposició universal del 1929 apareixen els primers motors, les famílies de rapitencs decideixen instal•lar-se definitivament a la Barceloneta.

En el cas d´Arenys de Mar, l´arribada de pescadors, en aquest cas de Sant Carles de la Ràpita, es produeix a partir dels anys 50 a través de la comunitat de rapitencs que s´havia establert a la Barceloneta. El detonant d´aquest fenomen és la finalització de les obres del port que es va iniciar quaranta anys abans arran de les tràgiques conseqüències del temporal de 1911.

Als anys 50 Arenys de Mar era una vila que vivia completament d´esquena al mar, els arenyencs d´aquell temps veien amb molts mals ulls l´ofici de pescador. La vila no havia tingut mai una tradició de pesca forta i lluny quedaven els dies en que Arenys presentava una intensa activitat nàutica i marinera.

Amb un port a punt d´estrenar, sense una tradició pesquera important i amb unes bones comunicacions cap a Barcelona, no és gens d´estranyar l´efecte crida que ha produït aquest municipi cap als pescadors d´arreu, i entre ells, evidentment la gent de Sant Carles.

La Veloz, un dels quillats de la familia Zaragoza i dels primers que va feienjar des del port d´Arenys

Dues famílies formen les primeres nissagues de rapitencs que s’instal•len a Arenys de Mar; els Zaragoza i els Comí “Els Pistols”. En aquell temps apareix també un personatge, Vicenç López “En tramuntana”, padrí de l´avi Comí que actua com intermediari i portava pescadors de Sant Carles cap a la vila. Una sèrie de quillats gairebé mitics en la història recent de la pesca a Arenys de Mar eren propietat d´aquetes dues famílies: La Veloz o la Puntaire dels Zaragoza i la Pastora del Monte, l´Alba Rosa o el Pistol dels Comí.

L’empremta d´aquest procés ha estat considerable. Actualment més d´un miler d´arenyencs són d´origen rapitenc o tenen vincles familiars amb aquesta localitat. Amb l´arribada d´aquest pescadors es construeix el barri de Sant Elm i, fins hi tot a nivell lingüístic i etimològic hi ha hagut la incorporació d´alguns mots típics de la població del Montsià. Això però són altres històriesdemar.