De la mar, el Nero…

L’Anfòs, Nero o Mero (Epinephelus marginatus) és un dels peixos més apreciat de la nostra taula. La seva bona mida, pot assolir més d’un metre de longitud y especialment la seva carn, ferma i molt saborosa, fan que sigui una delícia pels paladars més gurmets.  Precisament els castellans tenen  una frase feta molt coneguda  que diu: “Del mar, el mero, de la Tierra el Cordero”, en referència a aquestes dues espècies i a les seves excel·lències culinàries i gastronòmiques.

El nero és un peix que forma part de l’ordre dels  perciformes que inclou més de 7000 espècies diferents. Presenta un cos robust relativament comprimit lateralment i amb escates petites. El seu cap està ben desenvolupat i la boca és gran amb els llavis molt molsuts . La seva coloració es mimètica i es camufla amb l’entorn. En  general presenta tons marronosos o verdosos amb taques més clares. L’aleta dorsal és bastant robusta i amb radis espinosos molt evidents. La seva aleta caudal és molt potent.

El Nero és una espècie d’hàbits bentònics molt territorial que  viu en fons rocosos litorals  on normalment s’hi encaua. És un gran depredador que  s’alimenta d’altres peixos, crustacis  i mol·luscs.         

El Nero és una de les peces més preuades dels pescadors recreatius. Foto: Kilòmetre0.cat

      

Aquesta espècie  te un cicle de vida bastant llarg, poden arribar a viure 50 anys.  És una espècie hermafrodita proterandre.  Arriben a la maduresa sexual als cinc anys, llavors es converteixen en femelles i al cap d’uns quants anys, es transformen en mascles. La seva fecundació és externa, alliberen l’esperma i els òvuls a l’aigua on es fecunden. Es reprodueixen a l’estiu.

En les nostres aigües litorals a més del l’anfós ver, hi viuen l’anfós bord o nero ratllat (Epinephelus alexandrinus), el dot (Polyprion americanus) i  la xerna (Epinephelus caninus).

El nero és una espècie que es troba en greu  perill d’extinció per la degradació del seu hàbitat i especialment per la forta pressió pesquera, sobretot per la pesca recreativa. El fet der tractar-se d’una espècie litoral, els seus costums més aviat sedentaris i el seu cicle de vida llarg han estat la combinació perfecta per a la situació gairebé d’extinció en que es troba.

En aquest sentit, les activitats com la pesca submarina o la pesca recreativa tenen un impacte important en les poblacions d’espècies costaneres com és el cas del nero. Segons estudis realitzats, les captures en aquestes activitats suposen entre el 10 i el 50% de les captures totals de la pesca artesanal a la mediterrània si exceptuem l’art de bou i la teranyina. Segons el mateix estudi, la pressió dels pescadors recreatius és molt important ja que aquestes activitats són practicades per una gran quantitat de persones i en determinades àrees el volum de l’extracció pot ser fins i tot superior als de la pesca artesanal. A nivell professional es pesca amb palangres o tresmalls i alguns exemplars són capturats  amb l’art de bou. Malgrat això, molts dels exemplars de nero que ens ofereixen els restaurants de platja són portats a aquests establiments per pescadors submarins que es fan un sobresou amb la seva activitat recreativa. Això és però una altra històriademar.

El Cap Ras

La petita península del Cap Ras es troba situada al nord del Mar d’Amunt, separant els termes de Llançà i Colera. Per arribar-hi cal prendre el camí de ronda que surt de Llançà en direcció nord, primer per una àrea més aviat urbana travessant les platges de l’Argilera, de d’en Jordi, de l’Alguer, Sota del Parador, la gran platja de Grifeu i, ja sortint de la zona urbanitzada, la platja del Cros per endinsar-nos plenament a la platja de Canyelles i cala Bramant ja molt més ben conservades des del punt de vista natural. Abans d’arribar a la punta del Cap encara trobarem la platja gran del Futaner i la platja petita del Futaner. Ja en costat orientat al nord, les tres platges del Borró fins arribar al gran sorral de la platja de Garbet.

Cala Bramant és un dels indrets més espectaculars del Cap Ras. Foto: Turisme Llançà

Certament, el Cap Ras és avui una de les joies de la Costa Brava mentre la seva modesta presència es mostra aliena als tresors que amaga.  Les seves aigües presenten uns  fons excel·lents i les seves platges acullen una diversitat d’espècies i una riquesa considerable. Aquest fet fa que aquest espai estigui inclòs en la xarxa Natura 2000.

Precisament el seu fàcil accés des de Llançà està produint la massificació de l’espai. Aquesta gran afluència humana està provocant una greu regressió natural especialment en la part terrestre. El trànsit humà sense respectar el camí de Ronda està degradant la vegetació típica de platja, les pinedes litorals i els erms sortits de l’abandonament de la vinya i els conreus d’olivera. La urbanització de l’espai des de Llançà fins a la Platja del Cros també ha agreujat aquest problema. Caldria de manera urgent senyalitzar un únic itinerari i obstaculitzar el pas en els altres.

Un dels elements més destacats en aquesta zona són les defenses que van ser construïdes entre 1944 al 1948 i que formaven part de la Línia P per defensar la dictadura franquista de possibles invasions del maquis o de l’exercit aliat i també per controlar el contraban.

Si recorrem l’espai de sud a nord, el primer element destacable és el conjunt format per la platja del Cros i la de Canyelles, aquí es troben uns dels fons marins més ben conservats de tot el Mar d’Amunt amb alguers de Posidònia (Posidonia oceànica) i de Cimodocea (Cymodocea nodosa). Els fons rocosos d’aquestes platges acullen un bosc d’algues format bàsicament pel pèl sauper (Cystoseira mediterranea i Cystoseira compressa). I entre les seves mates es pot identificar l’espècie Cystoseira crinita, descrita en molt pocs punts de la Costa Brava. Precisament en l’alguer de la platja de Canyelles s’està fent una prova pilot per a replantar feixos de Posidònia.

Les platges del Borró o de les Assutzenes conserven una vegetació única

Un altre element destacat és Cala Bramant, aquí la forces tel·lúriques han creat una enorme banyera circular rodejada d’una paret de roca de gairebé deu metres i amb  una petita obertura a mar obert. De fet, i sense ser-ho, cala Bramant recorda una  dolina càrstica.

El darrer element destacable del indret són les platges del borró o de les Assutzenes. En realitat sota aquest nom hi ha un conjunt de tres  platges:  Platja del Borró, Platja del Borró del mig i Platja del Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. Tant el primer com el segon nom evoquen a plantes típiques de l’ambient litoral: el borró (Ammophila arenaria) i l’assutzena o lliri de mar (Pancratium maritimum) que és força abundants en aquest indret. A les platges del borró s´hi ha desenvolupat una comunitat dunar molt ben conservada que, degut a la seva fragilitat, s’hauria de protegir molt més estrictament i evitar el seu trepig.  Això és però, una altra històriademar.

Amb els peus al cap

Viure amb els peus al cap no deixa de ser una cosa complicada i difícil d’imaginar, hi ha però un grup d’organismes marins amb aquestes característiques, els cefalòpodes. Literalment el mot indica precisament aquest fet, organismes que tenen els peus al cap. Malgrat que no ho sembli, els cefalòpodes és una classe de mol·luscs que es caracteritzen per no presentar cap closca externa, cosa que els facilita la seva forma de vida. Els representants més populars dels cefalòpodes són el calamar, la sèpia i el pop. Dins d’aquest grup s’inclouen alguns dels animals més grans del planeta com ara els calamars gegants que poden arribar a assolir 18 m de longitud.

En ser un grup eminentment nedador, hi ha hagut d’haver una evolució respecte a la resta de mol·luscs que són més aviat bentònics. En aquest cas, i per reduir la densitat del cos, en les formes més primitives (ammonits i nàutils) es manté la closca externa dividida en cambres per facilitar la flotabilitat i en la majoria d’espècies actuals la closca s’ha fet interna, s’ha anat reduint (calamar i sèpia) o ha desaparegut del tot (pop). En algunes espècies vivents com ara els nautils, considerats fòssils vivents, encara hi és present.

Els cefalòpodes com el calamar, són éssers vius que tenen els peus al cap

Al cap dels cefalòpodes és  molt robust i diferenciat de la resta del cos. En ell s’hi troben una sèrie de braços o tentacles  que solen presentar ventoses i que estan units entre si per una membrana Inter tentacular. La funció d’aquestes  ventoses és la d’immobilitzar les preses. La boca està entre els tentacles i presenta unes mandíbules molt potents en forma de bec de lloro. Els ulls són molt complexos i són anàlegs al dels vertebrats.

El cefalòpodes posseeixen cèl·lules pigmentaries en el  seu cos anomenades cromatòfors, que disposen de  pigments que s’expandeixen o condensen i canvien de color segons l’ambient i l’ estat d’excitació. En moltes espècies hi ha òrgans lluminosos que tenen un paper important la comunicació entre ells.

La majoria de cefalòpodes són nedadors molt actius. Excepte el pop que viu reptant entre les roques i és hàbitats més aviat bentònic. Les aletes li serveixen   com a hidroestabilitzadors. Es mouen gràcies a les contraccions que fa el cos degut a la seva potent musculatura i a un sistema de propulsió a raig a traves els sifons.

Són voraços depredadors i s’alimenten de crustacis, peixos i d’altres mol·luscs. Disposen d’ una glàndula productora de tinta, un líquid espès i negre que confon els depredadors i els permet la fugida.

Tenen els sexes separats i la fecundació és interna. La posta pot ser tant al substrat com d’ous flotants en la columna d’aigua. En alguns cassos la femella mor després de la posta. En la còpula el mascle transfereix els espermatòfors a la femella. Per fer-ho ho fa a través d’un tentacle modificat en òrgan copulador anomenat hectocòtil.

Existeix un ampli registre fòssil, algunes  formes primitives presentaven closques de diversos metres de longitud. Entre els fòssils més coneguts hi ha els ammonits, amb closca externa com els actuals nàutils i els belemnits bastants semblants als actuals calamars i a la sèpia.  Això és però, una altra històriademar.