Arxiu de l'autor: Manel

Mar de glaç

Publicat el per
4

Tots els que heu tingut l´oportunitat de sortir a navegar aquests darrers dies haureu observat un dels espectacles més espectaculars de la mediterrània: el bloom primaveral de salpes (Salpa fusiforme) i d´altres organismes gelatinosos que la gent de mar anomena llepó, gleix o mar de glaç. Malgrat el coneixement popular que es té d´aquest fenomen i que, a nivell científic, se’n saben les causes que el provoquen, no es coneix del tot bé quin efecte té aquesta explosió de vida.

Les salpes són tunicats que proliferen ràpidament quan les condicions els són òptimes. Es consideren els organismes pluricel•lulars amb una taxa de reproducció més elevada i són capaces de doblar la seva biomassa diverses vegades al dia. El seu cos és transparent i la consistència, gelatinosa. Poden trobar-se organismes individuals o bé formar cadenes. Malgrat el seu aspecte, són del tot inofensius i no presenten cèl·lules urticants.

Aquests dies, l´aigua sembla la sopa primordial

Aquests dies de vacances de pasqua, navegant per la zona del Cap de Creus es podia observar fàcilment aquestes acumulacions gelatinoses. La seva presència en les aigües costaneres donava la sensació de navegar entre aigües greixoses. El llepó d´aquest any ha estat especialment abundant i a més, una bona part ha arribat a aigües costaneres. A Cala Taballera i a la resta de platges del Mar d´Amunt l´acumulació de salpes en descomposició i dels seus productes d´excreció ha arribat fins a la mateixa platja. La olor a amoni i la fortor fruit de la descomposició feia irrespirable l´aire d´algunes raconades.

De fet, aquest fenomen és cíclic i es repeteix any rere any, especialment a la primavera, quan es produeix la barreja horitzontal de les masses d´aigua de diferent densitat i els nutrients del fons marí assoleixen les capes més ben il•luminades de la massa d´aigua, cosa que propicia el creixement del fitoplàncton primer i a continuació el dels organismes zooplanctònics que s´alimenten d´aquest fitoplàncton com ara les salpes.

Aquests darrers anys s´ha constatat un augment bastant elevat de les salpes respecte a d´altres representants del zooplàncton. Aquesta disminució en la biodiversitat podria afectar a d´altres organismes planctònics com ara els copèpodes que competeixen pel mateix recurs que les salpes. Alguns estudis revelen que la quantitat de salpes a nivell global s´ha multiplicat per deu en els darrers cinquanta anys i aquest increment podria arribar a afectar a l´equilibri ecològic del sistema planctònic.

Les salpes formen cadenes molt espectaculars

Un estudi recent demostra que les restes fecals dels blooms de salpes i els mateixos cossos morts d´aquests organismes tenen una importància molt alta en l´aportació de nutrients cap a les espècies que viuen a la plataforma continental. En el mateix estudi també es constata que l´excreció de les salpes enriqueix amb derivats nitrogenats la massa d´aigua i, aquest fet afavoreix la producció primària.

Els pescadors temen el llepó, saben que quan apareix estaran uns quants dies sense pescar. Quan les salpes moren, s´acumulen al fons marí en grans quantitats que arriben a col•lapsar els arts de pesca per saturació i aquests deixen de treballar amb eficàcia. El que no tenen tant clar és que aquest fenomen es la senyal que un nou cicle de vida torna a començar i això ajudarà a renovar els recursos i en conseqüència garantirà la seva.

La ruta del bacallà

Publicat el per
5

Hi ha una mena de bacallà de temporada que, d’uns anys ençà, s´ha fet popular els mesos d´hivern a les peixateries d´arreu. El bacallà skrei o bacallà nòmada (Gadus morhua) és considerat, pels paladars més exigents com a l’autèntic rei.

La temporada de l´skrei, comença al gener i finalitza a l´abril. En aquest període de temps realitza migracions per a reproduir-se que és quan són capturats. Inexplicablement, els bacallans any rere any, van a reproduir-se al lloc exacte on van néixer.

Una frota campanya de marqueting ha permet popularitzar aquesta espècie arreu

L´Skrei es diferencia dels “altres bacallans” per tenir un cos molt més esvelt i tenir una carn molt més consistent i tendra. A nivell gastronòmic és un peix amb un alt valor nutritiu i amb uns continguts calòrics més baixos.

Aquest tipus de bacallà és originari de les aigües àrtiques del mar de Barents, al nord del cercle polar àrtic. En aquelles aigües fredes creix molt lentament d´entre cinc a set anys. Passat aquest temps, quan assoleix entre els tres i vuit quilos arriba el moment de la seva reproducció i els exemplars madurs migren per desovar cap a la costa nord-oest de Noruega, a les illes Lofoten, Finmmark i Senya on les aigües són una mica més càlides.

La fressa és mot quantiosa, una femella adulta pot arribar a pondre fins a cinc milions d´ous. En aquesta migració els exemplars recorren més de mil quilòmetres a contracorrent i fet que permet que desenvolupi una potent musculatura que donarà a la carn una textura més ferma i sucosa.

Durant aquesta ruta és quan els skreis són capturats de manera tradicional i sostenible pels pescadors de la zona. Els centres de processat de peix es troben a la mateixa regió, cosa que propicia que bona part de la població local visqui de manera directa o indirecte d´aquesta fenomen anual.

L´Skrei es present a la nostres peixeteries

 

Cada any, l´arribada de la primera mola de bacallà a la costa de Noruega es viu com una veritable festa que dóna lloc a l´inici de la temporada. L´economia local depèn d´aquest “miracle” que es va repetint any rere any.

Les quotes que es poden capturar estan perfectament regulades per evitar que es posi en perill l´stock d´aquesta espècie i que es pugui col•lapsar aquesta activitat mil•lenària. Aquest control afecta tant a la quantitat de les captures com als sistemes de pesca utilitzats.

El bacallà skrei es pesca amb palangres o amb arts d´arrossegament. En aquest darrer cas hi ha una regulació molt estricta que afecta tant a l´art de pesca com a la potència dels motors. Les captures són sobretot d´exemplars de més d´un metre i pesen quinze quilograms.

Evidentment, tot aquest bacallà compte amb un segell de qualitat que garanteix un pes mínim de tres quilos, que ha estat pescat a les àrees naturals de fressa entre l´u de gener i el trenta abril, que entre la pesca i el seu envasament no han passat més de 12 hores, que ha estat refrigerat entre 0 °C – 2 °C durant tota la cadena i que s’etiqueta amb una vida útil màxima de 12 dies des de la data d’envasament. Aquest segell actua també com a campanya de màrqueting i de popularització d´aquest tipus de bacallà. Jo, si voleu que us digui una cosa, penso que no n´hi ha per tant.

Camins de ronda (I) : Calella de Palafrugell – Palamós

Publicat el per
1

Després d´onze anys tancat, el tram del camí de ronda que uneix Cala Sant Francesc (Blanes) amb Lloret ha estat reobert fa pocs dies. Coincidint amb aquesta bona noticia enceto una sèrie d´històriesdemar “a peu”.

Una de les millors formes de conèixer la Costa Brava és a través dels camins de ronda. Tota la Costa Brava, des de Blanes i fins a Port Bou es pot recórrer a través d´aquests senders litorals. En bona part, els camins de ronda a la Costa Brava corresponen a la GR92 però, si el que realment voleu és costejar, caldrà abandonar en algun tram aquest GR i resseguir els senders litorals.

Calella de Palafrugell, el punt de sortida de la ruta

Un dels trams més espectaculars és el que uneix Calella de Palafrugell amb Palamós. En total una mica més de 12km entre suredes, pinedes i malauradament alguna urbanització. Us recomano amb totes les meves forces fer aquest sender a l´hivern, fora de temporada i lluny del brogit turístic. Aquest passeig a peu us permetrà recórrer alguns dels indrets descrits en aquestes històriesdemar.

El punt de partida, en el nostre cas, és la platja Port Bo. El curt passeig per sota les voltes és tota una delícia. A continuació hem de prendre les marques del GR que ens durà fins a davant del l´hotel Sant Roc. A partir d´allí, continuem per un tram urbanitzat travessant un seguit de túnels i guanyant el desnivell amb trams d´escales. Passem pel costat del Golfet i continuem l´ascens fins gairebé el Cap Roig.

El Crit, una de les millors platges de la zona

Arribats a la carena continuem pel GR92 que transcorre cap a l´interior entre camps i boscos de suredes i pins. En aquest punt el sender litoral està barrat per la negativa de la propietat dels jardins de Cap Roig de permetre el pas a través de la finca de Ca la Russa. En aquest sentit la coordinadora “Salvem el Crit” ha presentat una sèrie d’al•legacions a l´ajuntament de Palafrugell per tal que s´obri el pas. Ara per ara no tenim més remei que continuar gairebé un quilòmetre per l´interior fins al creuament on una fort desnivell ens conduirà fins a la platja del Crit.

A partir d´aquí i fins a la barraca de Cala Estreta haurem de resseguir les diverses platges verges que anem travessant amb la omnipresència de Les Formigues al fons. La millor visió de les illes la tindrem des del Cap de Planes.

Un cop deixem Cala Estreta, comencem l´ascensió i anem resseguint la costa a través d´un tram de penya-segats mitjans fins arribar a la punta de Canyers amb unes panoràmiques indescriptibles tant pel nord com pel sud. Si continuem pel sender litoral, anirem travessant petites cales ben protegides fins arribar a l´agulla de Castell. Allí val la pena aturar-se una estona per contemplar els restes del poblat ibèric i La Foradada.

La punta de Canyers és una bona talaia per a a contemplar el paisatge

Creuem l´arenal de Castell, un exemple de la força de la voluntat popular per a la preservació dels valors naturals i continuem per un dels punts més emblemàtics de la Costa Brava, el racó de S´Alguer on sembla que el pas del temps s´hagi aturat. Continuem a través de la pineda d´en Gori i a partir d´aquí fins a La Fosca i el castell de Sant Esteve.

Abans d´arribar a la destinació, ara ens tocarà l´ascens al Cap Gros amb unes vistes excepcionals de tota l´àrea i travessar Cala Margarida una altre joia en aquest recorregut. Des d´allí, Palamós ja és a tocar.

Hi ha molts altres trams en el camí de ronda de la Costa Brava, aquests però seran l´objecte d´altres històriesdemar.

Quines penques!

Publicat el per
5

“Després d’haver-se convertit en una mercaderia ressecada, momificada i fibrosa… és susceptible de ressuscitar” (Josep Pla, El que hem menjat)

La tradició marca que la quaresma es representi per una vella amb tantes cames com setmanes dura aquest període i amb el pas de cadascuna se li va arrencant una pota fins que, en finalitzar la quaresma, no en quedi cap. En la majoria d´imatges, la Vella Quaresma, està representada amb un cistell en un braç i una a penca de bacallà a l´altre ma.

La Vella Quaresma amb una penca de bacallà a la ma ha esdevingut un recurs educatiu en moltes escoles

La quaresma és el període de temps marcat per l´austeritat i l´abstinència. La tradició cristiana indica la prohibició de menjar carn als llarg dels quaranta dies d´aquest període. Però, perquè es menja bacallà durant la quaresma? En aquells temps, a partir del s XVII ja existien unes relacions comercials prou fortes entre Catalunya i els mercaders del nord d’Europa. El vi i l´aiguardent catalans tenien molta fama i dels països nòrdics ens arribaven teixits, cereals i sobretot salaons de peix (areng i bacallà). La profunda convicció cristiana va convertir el bacallà en un negoci molt important. Al S. XIX, el port de Bilbao, era el punt estratègic del desembarcament del bacallà que arribava a la península.

La prohibició de la carn en aquest temps va convertir el bacallà en un bon substitut i en la principal font de proteïnes durant la quaresma. Si bé, els municipis litorals disposaven dels recursos derivats de la pesca, aquest producte només es podia consumir fresc i era molt difícil de conservar i distribuir arreu. En canvi, el bacallà es conservava molt bé i es podia distribuir fàcilment a qualsevol punt del principat.

Les bacallaneries han estat comerços molt arrelats. Bacallaneria Perelló any 1905. Fotografia: Bacallaneries Perelló

Però, que és el que coneixem exactament d´aquesta espècie? Si bé hi ha més de 60 espècies diferents, el bacallà atlàntic, (Gadus morhua) és un peix robust amb tres aletes dorsals i un característic barbilló a la mandíbula inferior. El color de la pell és molt variable depenent de l´ambient on es troba. Els exemplars acostumen a fer entre 50 i 80 cm tot i que pot arribar a 1,8m de longitud. S’alimenta d´altres peixos com ara la sardina o l´areng.

A nivell nutricional té un contingut calòric baix i una elevada quantitat de proteïnes d´alt valor biològic. A més, té menys d´un 3% de greix. El bacallà és molt ric en oligoelements i en vitamines, sobretot vitamina A. El seu fetge és molt ric en vitamines i àcids grassos omega-3. Durant molt anys, l´oli de fetge de bacallà s´ha usat com a suplement alimentari.

Els lloms de bacallà són els talls més preuats

El bacallà es pesca a l’atlàntic nord des del canal de la mànega fins a les aigües gelades de l´àrtic. Per capturar-lo es fan servir arts d´arrossegament i el palangre. L´ arrossegament ha estat el responsable de la reducció de les seves poblacions, en especial als bancs de Terranova i el Gran Sol on pràcticament ha desaparegut. A més, l´impacte que ha produït l’arrossegament ha alterat el fons i fa molt difícil la recuperació de les poblacions. Al llarg de la història recent hi ha hagut nombrosos enfrontaments entre potencies pesqueres pel control dels caladors d´aquesta espècie.

El bacallà de major qualitat és el que es pesca amb palangre. El principal productor és Noruega però el de de major qualitat és el d´Islàndia i el de les illes Fèroe. Entre febrer i març, podem trobar a les nostres peixateries una varietat de bacallà fresc, l´skrei. Això però, és una altre històriademar.

Gent de la Ràpita (I): els orígens

Publicat el per
6

Amb aquesta entrada s´enceta una col.lecció de relats curts sobre la història recent de la pesca a la vila d´Arenys de Mar.

Un dels episodis més interessants de la història contemporània de la pesca està relacionat amb els moviments migratoris de pescadors des de les viles marineres de la costa sud, especialment de L´Ametlla i Sant Carles de la Ràpita, fins a ports de la costa central i nord del país.

Aquests dos municipis han tingut una intensa tradició pesquera produïda sobretot per la fertilitat de les seves aigües a causa de la proximitat de la desembocadura de l´Ebre. Malgrat les abundants captures, la vida dels pescadors de l´Ametlla i de Sant Carles era complicada. La relativa llunyania als grans mercats de peix fresc de l´època, les males comunicacions i la precarietat dels sistemes de conservació del peix n´eren les raons principals.

En aquells temps, la majoria dels quillats d´Arrossegament eren de families de la Ràpita

Per aquestes causes, no és gens d´estranyar que hi hagi hagut moviments migratoris entre aquests dos municipis i d´altres indrets on la vida dels pescadors podia ser una mica més estable. Però, perquè es trien aquests municipis receptors? La resposta a aquesta qüestió s´explica bàsicament per quatre raons: En primer lloc, a inicis del S. XX cap d´aquets municipis receptors presentava una comunitat pesquera prou consolidada. En segon lloc, la presencia d´un port refugi donava seguretat i comoditat als pescadors nouvinguts. La relativa proximitat als grans mercats de peix fresc n´era una altre raó i per finalitzar, les possibilitats de prosperar econòmicament, tant de pescadors com els seus familiars era més elevada que en els seus punts d´origen.

És a partir de les dues primeres dècades del segle XX quan es comencen a produir aquests moviments especialment entre l’Ametlla i Palamós i entre Sant Carles i la Barceloneta, el barri de pescadors de Barcelona. En aquells moments, no es pot parlar encara d´un assentament fix a la Barceloneta, sinó que els pescadors hi passaven temporades. Quan a partir de l´exposició universal del 1929 apareixen els primers motors, les famílies de rapitencs decideixen instal•lar-se definitivament a la Barceloneta.

En el cas d´Arenys de Mar, l´arribada de pescadors, en aquest cas de Sant Carles de la Ràpita, es produeix a partir dels anys 50 a través de la comunitat de rapitencs que s´havia establert a la Barceloneta. El detonant d´aquest fenomen és la finalització de les obres del port que es va iniciar quaranta anys abans arran de les tràgiques conseqüències del temporal de 1911.

Als anys 50 Arenys de Mar era una vila que vivia completament d´esquena al mar, els arenyencs d´aquell temps veien amb molts mals ulls l´ofici de pescador. La vila no havia tingut mai una tradició de pesca forta i lluny quedaven els dies en que Arenys presentava una intensa activitat nàutica i marinera.

Amb un port a punt d´estrenar, sense una tradició pesquera important i amb unes bones comunicacions cap a Barcelona, no és gens d´estranyar l´efecte crida que ha produït aquest municipi cap als pescadors d´arreu, i entre ells, evidentment la gent de Sant Carles.

La Veloz, un dels quillats de la familia Zaragoza i dels primers que va feienjar des del port d´Arenys

Dues famílies formen les primeres nissagues de rapitencs que s’instal•len a Arenys de Mar; els Zaragoza i els Comí “Els Pistols”. En aquell temps apareix també un personatge, Vicenç López “En tramuntana”, padrí de l´avi Comí que actua com intermediari i portava pescadors de Sant Carles cap a la vila. Una sèrie de quillats gairebé mitics en la història recent de la pesca a Arenys de Mar eren propietat d´aquetes dues famílies: La Veloz o la Puntaire dels Zaragoza i la Pastora del Monte, l´Alba Rosa o el Pistol dels Comí.

L’empremta d´aquest procés ha estat considerable. Actualment més d´un miler d´arenyencs són d´origen rapitenc o tenen vincles familiars amb aquesta localitat. Amb l´arribada d´aquest pescadors es construeix el barri de Sant Elm i, fins hi tot a nivell lingüístic i etimològic hi ha hagut la incorporació d´alguns mots típics de la població del Montsià. Això però són altres històriesdemar.

Brillar amb llum pròpia

Publicat el per
3

La bioluminescència, és a dir, la capacitat que tenen alguns organismes vius de produir llum és un fenomen relativament freqüent entre les espècies marines. La generació de llum en la majoria dels cassos és conseqüència d´una reacció bioquímica on es transforma l´energia química en energia lluminosa. Normalment la molècula implicada en aquest fenomen és la luciferina, aquesta substància s´oxida per acció d´un enzim anomenat luciferasa que produeix la llum. En alguns altres cassos la producció fotònica es deu a microorganismes luminescents que viuen de manera simbiòtica en òrgans especialitzats anomenats fotòfors. Cal no confondre la veritables bioluminescència amb la fluorescència, la fosforescència i la iridescència que presenten també alguns organismes marins.

Els ctenòfors són organismes planctònics amb una bioluminiscència molt espectacular (Fotografia: E. Obis/El Mar a Fons)

Jules Verne en la seva obra més cèlebre, “Vint mil llegües de viatge submarí”, relata el fenomen de la bioluminescència quan el Nàutil realitza la travessia a traves d´una capa lluminosa, i anomena a aquest fet com a mar de llet. Avui sabem que aquest fenomen es produït per bacteris bioluminescents marins de vida lliure.

En la bioluminescència hi ha una bellesa relaxant. Un dels espectacles més hipnòtics es observar, sobretot en nits de primavera amb la mar en calma i sense lluna, l´espectacle del plàncton luminescent. A l´agitar, des d´un caiac estant, la superfície de l´aigua, els fils de llum que generen multitud d’espècies planctòniques formen feixos de llum d´una bellesa indescriptible. En aquest cas els responsables d´aquest fet són diversos representants del fitoplàncton del grup dels dinoflagel•lats entre les que destaca Noctiluca scintillans.

Noctiluca scintillans és un dinoflagel•lat que emet bioluminescència en ser agitada l´aigua (Fotografia: C. Carré/El Mar a Fons).

El tipus de llum produïda per la majoria d´espècies és de color blau (entre 440 i 479 nm de longitud d´ona). Els organismes bioluminescents emeten llum de manera continua malgrat que hi ha representants que fan flaixos intermitents de durada variable. Alguns il•luminen un punt fixe del seu cos mentre d´altres desplacen la llum al llarg de tota la seva superfície. Els feixos de llum tenen diverses funcions, es poden utilitzar com a element de comunicació, pot tenir tan funcions defensives com ofensives, per a concentrar-se en un indret o com a reclam.

La bioluminescència és especialment espectacular entre les espècies demersals. En el regne de la foscor, aquesta capacitat és un valor afegit. Hi ha nombroses espècies marines bioluminescents que pertanyen a grups molt diversos. Molts cefalòpodes i crustacis presenten aquesta característica. El Rap (Lophius piscatorius), per exemple, utilitzen el filament pescador amb la part superior lluminosa per atreure a les seves presses. Els peixos llanterna també presenten aquesta propietat. La majoria d´espècies de calamar presenten també bioluminescència, aquests tenen en la seva pell agrupacions de cèl•lules especialitzades que emeten llum. És especialment espectacular la bioluminescència que presenten alguns organismes gelatinosos com ara algunes meduses o bé els ctenòfors com ara Beroe forskalii, que, a més de bioluminescència presenten també una iridescència ben visible gràcies al moviment de les seves pintes. Això però, es una altre històriademar.

L´enterrament de la sardina

Publicat el per
4

L´enterrament de la sardina és l´acte que clou el carnaval i dona pas a la quaresma i té lloc el dimecres de cendra. Aquest dia acaba el temps de disbauxa del carnaval per donar lloc a l´abstinència i a la penitència de la quaresma. Els orígens d´aquesta festivitat són un xic confosos. A molts pobles i ciutats es celebrava la finalització del carnaval amb un berenar que simbolitzava la fi de la gresca i de l’abstinència carnal.

Actualment estem assistint a un enterrament de la sardina molt més real. De la mateixa manera que amb el carnaval, en aquest cas la disbauxa al llarg de tots els anys d´opulència ha portart a la penitència el sector pesquer. Les captures de sardina i de seitó no deixen de disminuir any rere any i la flota de teranyina de la nostra costa ho està passant magre.

Una de les darreres esperances d´aquest sector està centrat en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix els afloraments més importants que fertilitzen les capes superficials d´aigua, augmenten la productivitat del mar i en conseqüència els nivells intermedis de la xarxa tròfica, on es troba la sardina. En condicions normals, aquesta successió de fets porta a la renovació d´aquet recurs.

La relativa sort de tot plegat és que la recuperació de les poblacions de petits pelàgics pot ser més o menys ràpida sempre i quan l’única raó en la disminució d´aquestes espècies sigui la sobreexplotació que estan patint. En aquest cas, amb una política de vedes estricta es podria retornar fàcilment el recurs als nivells òptims. Malauradament les dades que es tenen fins ara fan pensar que a més de la sobreexplotació hi hauria d´altres causes sobre els quals no es possible incidir i que estan relacionades sobretot amb el canvi climàtic.

Des de l´any 2008, les captures de sardina a la nostra costa han disminuït un 86 %, cocretament al litoral tarragoní. A més, els exemplars capturats són cada vegada més petits. La sardina no arriba a la maduresa sexual fins que assoleix 13 cm de longitud, mentre que la talla mínima legal és de 11 cm, en aquest cas, la legislació vigent no ajuda gens a la recuperació del sector.

A les nostres aigües, les sardines “de bona mida” gairebé han desaparegut, les poblacions actuals les formen bàsicament exemplars immadurs que són l´objectiu de les captures de la flota d´encerclament.

L´augment de la temperatura de l´aigua derivat de l´escalfament global fa avançar l’època de reproducció de l´espècie i disminueix les seves postes.

La única solució a aquest desastre, si no volem assistir a un veritable enterrament de la sardina, passaria per establir vedes estrictes i desenvolupar plans de cogestió que impliquin a pescadors, a la comunitat científica i a les entitats conservacionistes.

La tradició catalana representa a la quaresma com una vella amb set cames que simbolitzen les set setmanes que dura aquest període. La vella quaresma es representa a més amb una penca de bacallà a la mà. La quaresma es també temps de bacallà, això però és una altre històriademar.

Ermites marineres (I): Sant Simó

Publicat el per
1

Des de l´edat mitjana i fins al s. XVII, les comarques de la costa catalana han anat patint una sèrie d´incursions pirates i corsàries de vaixells provinents sobretot de Turquia i el Nord d´Àfrica. Al Maresme, un cop produïda l’expansió dels pobles “de mar”, aquests s’havien d´emmurallar i envoltar per torres de defensa i de guaita per a protegir-se d´aquests atacs.

Una de les incursions pirates més famoses del Maresme, es produí la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, quan onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda de Mar i van saquejar la població.

L´ermita de Sant Simó avui es troba aa tocar de la carretra NII en laseva sortida nord de la ciutat

Moltes vegades amb les muralles, la milícia o amb les torres de defensa no n´hi havia prou i, és clar, els soferts habitants d´aquests incipients municipis s´havien d´encomanar a l´advocació divina.

A Mataró, per exemple, el Consell de la Universitat d´aquesta vila va aprovar la construcció d´una ermita en honor a Sant Simó. Estava situada en un punt estratègic: fora de muralles a llevant del municipi en ple Camí Ral.

L´elecció d´aquest emplaçament i l´advocació triada no van ser cap casualitat. L´ermita es va aixecar al costat d´una font on les naus corsàries solien anar a carregar aigua pels seus vaixells i la divinitat, Sant Simó, va ser un apòstol partidari dels zelotes o els homes del ganivet, una facció radical del cristianisme molt violenta. L´objectiu fets era clar, es volia demostrar que la població de Mataró no tenia por dels Pirates barbarescs.

Sant Simó va ser invocat molts anys pels mariners mataronins per a protegir-se dels pirates. Poc a poc, s´en van anar fent càrrec de l´edificació tant mariners i pescadors com els pagesos de la zona de Mata i de les Cinc Sènies. Amb el temps la convivència entre aquestes dues comunitats va anar degenerant per la rivalitat que es va establir. Un exemple es troba en els esgrafiats de la façana on s´hi mostren a banda i banda de la porta principal motius mariners i motius de la pagesia competint entre si.

L´ermita acollia una col.lecció d´exvots molt interessant

Al llarg de la seva història, l´ermita de Sant Simó n´ha vist de tots colors. Fins abans de la guerra civil espanyola, l´ermita conservava una riquíssima col•lecció d´exvots mariners una mostra d´art popular en honor a les intervencions del Sant enfront de temporals, naufragis, atacs corsaris com el protagonitzat l´any 1691 per Pere Silvestre, patró del Sant Cristòfor contra unes galeres pirates davant de Mataró. Aquesta batalla queda recollida en l´esculpit de la llinda de la porta de la sagristia.

Sant Simó també va albergar durant molts anys l´exvot mariner més famós de la nostra història, la Coca que actualment es conserva al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam. Aquesta veritable joia de la història de la navegació va desaparèixer de l´ermita a primers del s XX de manera molt misteriosa.

El sabre de Sant Simó, l´apóstol zelota

Avui encara, cada 28 d´octubre se celebren les festes en honor a Sant Simó. En aquesta diada, els mataronins s´acosten en peregrinació a l´ermita i acompleixen el ritus ancestral de comprar el sabre, una especialitat pastissera que vol recordar la valentia de Sant Simó, el Sant del ganivet.

Hi ha encara platges verges?

Publicat el per
3

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.

Tots són pops

Publicat el per
2

Els pops són cefalòpodes de vuit braços de la mateixa mida amb ventoses en tota la seva extensió. Presenten una boca (ràdula) molt potent en forma de “bec de lloro”. No tenen cap resta d´esquelet intern. Se’ls considera animals força intel·ligents, el seu sistema nerviós és bastant complex. Quan se senten amenaçats poden expulsar un núvol de tinta que els ajuda a escapar del seu depredador. Són animals bastant territorials. Tenen els sexes separats i la femella té cura dels ous. En general són espècies carnívores que s´alimenten d´altres mol·luscs, crustacis i petits peixos.

El Pop Roquer és el més apreciat de tots. Es pesca artesanalment i també de manera semi industrial

A nivell gastronòmic són força apreciats malgrat que tenen la carn bastant dura i per això, s´han de colpejar o bé congelar per a fer-los comestibles. Inclouen diverses espècies malgrat que a Catalunya se’n pesquen i se’n comercialitzen bàsicament quatre de diferents: pop roquer (Octopus vulgaris), pop blanc (Eledone cirrosa), pop mesquer (Eledone moschata) i polpa (Octopus macropus).

Pop roquer: De cos robust amb petites berrugues especialment a la part superior del cap. El cos és de tonalitats sorrenques o vermelloses que es mimetitza amb l´entorn. Els seus tentacles tenen dues fileres de ventoses. És una espècie solitària molt territorial que viu sobre fons rocosos de profunditat variable, aprofita les escletxes i els forats com a cau per a protegir-se dels depredadors. Caçador molt actiu, mossega a les presses i els injecta un verí que els paralitza. Es reprodueixen de març a setembre molt a prop de la costa. Es pesquen de manera artesanal amb nanses i amb cadups, malgrat que també s’agafen amb arts d´arrossegament. A la costa central catalana les poblacions de pop roquer han pràcticament desaparegut a conseqüència de la pressió pesquera.

La forta demanada i els seu elevat consum fa que bona part del pop que es consumeix al nostre país provingui de caladors internacionals, especialment d’Àfrica i d’Àsia. També es comercialitzen com a pop el Calamar de Humboldt (Dosidicus gigas), una espècie de molt menys valor que es fa passar per pop sobretot en conserves i en congelats i productes elaborats.

El Pop Blanc i el Pop Mesquer tenen una sola filera de ventoses als seus braços

Pop blanc: Aquesta espècie presenta una sola filera de ventoses en els seus braços. Cos de color bru amb la superfície més llissa que el pop roquer. Viu en fons fangosos i es reprodueix entre gener i maig. Té un elevat interès comercial en especial els exemplars juvenils que es comercialitzen amb el nom de popet. El popet es captura amb petites barques d´arrossegament (“arrastrillos”) que utilitzen una mantellina per fer més petit el diàmetre de la malla de l´art. Es tracta d´una activitat gens selectiva i del tot irrespectuosa amb el medi.

Pop mesquer: Espècie semblant al pop blanc. El seu nom es deu a que fa una olor a mesc molt característica. Viu sobre fons de sorra i de fang. Es reprodueix de febrer al maig. Es el pop menys cotitzat de tots.

Polpa o Popa: És l´espècie de pop més estranya a les llotges catalanes. Només freqüent a les llotges de Tarragona. Les potes de la popa són molt llargues i amb moltes berrugues a la part superior del cos. És el pop que té la carn més dura.