La mar de plàstics

Publicat el Mai 4, 2015 per Manel

Els mars i els oceans s’acaben convertint sempre en l´abocador final de la nostra activitat, i quan les coses es fan malament, els temporals s’encarreguen de recordar-nos tot allò que no funciona en la nostra societat.

Un estudi publicat a la prestigiosa revista Science, quantifica per primera vegada el plàstic que arriba als oceans. El treball, que ha estat realitzat pel Centre Nacional d’Anàlisis i Síntesis Ecològiques (NCEAS) de la universitat de Santa Bàrbara als Estats Units conclou que, cada any, els nostres mars i oceans reben vuit milions de tones de plàstics provinents de la nostra activitat.

El mar és l´abocador de la nostra activitat

No és cap sorpresa la gran quantitat de plàstics que són abocats i acaben al mar, però fins ara, mai s’havia quantificat aquesta dada anual i el més preocupant és que aquesta xifra augmenta any rere any. En el mateix estudi es constata que gairebé el 83% dels residus plàstics que són abocats al mar procedeixen d’un nombre petits de països encapçalats per la Xina, i on també hi ha els Estats Units.

Precisament, la principal virtut dels plàstics, la seva degradació tant lenta, els converteix en la principal amenaça quan s’acaba la seva vida útil. Un cop arriben als mars, romanen milers d’anys surant o entapissant els fons marins.

L´impacte d’aquets residus és enorme, des dels organismes microscòpics del plàncton fins als grans cetacis i evidentment, les espècies amb valor comercial, que entren a la nostra cadena alimentaria. Les aus marines o les tortugues tampoc en queden al marge. El primer efecte és la mort per la ingesta de fragments d’aquest material, en aquest cas els animals confonen aquestes restes amb preses o bé amb menjar que ingereixen.

En algunes illes del Pacífic, totalment entapissades per restes de plàstics, les aus marines les confonen amb aliment i els ingereixen o els ofereixen a les seves cries. Molts animals moren per l’obstrucció de les vies digestives o pels talls que aquest materials produeixen en les mateixes. L’exemple més conegut es l´atol de Midway i els albatros que hi viuen, que són especialment afectats.

La mort per asfixia també és una de les conseqüències dels plàstics surant en l’aigua. En aquest cas els organismes hi queden enredats. Materials com les anelles de les llaunes de begudes o els ormeigs de pesca abandonats a mar obert en són responsables.

Ja fa una bona pila d’anys que es coneix de l’existència d’una gran illa de brossa formada sobretot per restes de plàstics que es troba a l’oceà pacífic.

Les tortugues són algun dels exemples de l´impacte que poden arribar atenir els plàstics surant.

A la Mediterrània també s’han realitzat estudis sobre l´impace d’aquest tipus de residu en especial sobre les aus marines. En la recerca es va constatar que més del 90% de les baldrigua cendrosa (Calonectris diomedea), i el 70% de les baldrigua mediterrania (Puffinus yelkouan), i baldrgua balear (Puffinus mauretanicus) tenien almenys algun fragment de plàstic en el seu estomac. L´impacte dels plàstics també és important en el mascarell (Morus bassanus), la gavina corsa (Ichthyaetus audouinii), la gavina capnegra (Ichthyaetus melanocephalus), el gavià argentat (Larus michahellis), la gavineta de tres dits (Rissa tridactyla) i en el paràsit gros (Catharacta skua).

La solució a tot plegat està en les nostres mans. Caldria evitar l’abocament descontrolat, especialment en els països en desenvolupament i gestionar de manera racional aquest tipus de residu, la seva reutilització i els seu reciclatge. A més caldria encetar un debat en la nostra societat sobre les conseqüències de embassat de certs productes i els seus costos ambientals que representen.

Quines senyoretes més interessants!

Publicat el Abril 27, 2015 per Manel

La Donzella, Juliola, Guiula, Julivia o Senyoreta (Coris julis) és una espècie de làbrid força comú en els nostres roquissars litorals, entre les algues o les praderies de posidònia. D’aspecte elegant, rere els seus colors llampants s’amaga una història natural molt interessant.

Com la resta de representants del grup, la Juliola és un peix de cos allargassat i comprimit lateralment. Presenta els llavis molsuts, els ulls petits i una única aleta dorsal que és llarga. La Senyoreta és un voraç depredador que menja sobretot: gasteròpodes, eriçons de mar i gambetes, els quals tritura amb la seva potent dentició.

La femella presenta una coloració molt més discreta que els mascles

Aquesta espècie presenta un marcat dimorfisme sexual, els mascles es distingeixen de les femelles pels tres primers radis de l’aleta dorsal que són més llargs. De tota manera, el tret diferencial per a la seva distinció està en la coloració del cos. La femella presenta el ventre clar i el dors de color marró vermellós, mentre que els mascles poden presentar diferents patrons segons es tracti de mascles primaris o secundaris. En general tots tenen una franja vermellosa o ataronjada als costats amb una taca negre darrera l’opercle.

La Donzella és una espècie hermafrodita protogènica, és a dir, en néixer són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El canvi de sexe s’inicia als cinquè any de vida quan l´espècie assoleix una talla d´uns 12 cm. Ara bé, a les poblacions d’aquest peix hi ha una petita proporció de mascles que ho són de manera permanent des del naixement, són els anomenats mascles primaris.

Els colors del mascle no tenen res a envejar als peixos tropicals

La reproducció té lloc entre el maig i l’agost amb una conducta força curiosa que s’inicia quan el mascle dominant neda amb l’aleta dorsal aixecada i amb un comportament molt territorial. A la parada nupcial el mascle i la femella pugen a la superfície on té lloc la fecundació que, és externa. En aquest moment la parella es veu acompanyada pels mascles primaris que aprofiten l’ocasió per a fecundar també els ous alliberats per la femella. La fressa és al capvespre.

En ser una espècie eminentment litoral, les seves captures la realitzen especialment els pescadors esportius, sent baix el seu interès comercial. Les captures amb canya o amb el volantí són destacables sobretot quan es calen prop de les roques. Els pescadors artesanals les poden agafar amb els tresmalls i les soltes.

Captivat per la seva bellesa, l´Eduard va alliberar aquest guiula que va pescar. Foto: Eduard Marquès

Hi ha una mena de nanses anomenades gambines o, en alguns punts de l´Alt Empordà també anomenades guiuleres, que es calen a les roques litorals fent servir com a esquer eriçons esmicolats que atreuen a les Julioles. Les guiuleres s´usaven de manera tradicional per a la pesca d’aquesta espècie a les cales i platges del Cap de Creus.

Recordo encara, ara ja fa uns quants anys, a Cala Prona, veure utilitzar aquest enginy. Us puc assegurar que en pocs minuts es van capturar un bon grapat de guiules que, encara vives, les van fregir en oli roent al mateix refugi. L’àpat, al qual em van convidar, va consistir en el peix fregit acompanyat d’unes llesques de pa amb tomàquet i un porró de vi. Us asseguro que la seva carn estava exquisida.

S´Abanell, una platja a contracorrent

Publicat el Març 2, 2015 per Manel

“Ara que sembla que tornen amb les regeneracions de platges al Maresme, us presento la història d’un despropòsit”

Aquesta és la història d’un seguit de despropòsits que s´inica a les primeres dècades dels. XX i que continua fins avui mateix i que ha menat la platja de S´Abanell a una situació de regressió insostenible, especialment en el seu tram més proper a la Tordera.

La platja de S´Abanell entre 1950 i 1955. Es pot observar la reraplatja amb els pins. Foto Josepet Romaní

La platja de S´Abanell, o dels pins, era el gran sorral del sector nord del delta de la Tordera. Situada entre l’istme de Sa Palomera i el propi riu, es tracta del darrer tram de platja abans de endinsar-nos en l’univers rocós de la Costa Brava.

S´Abanell és un clar exemple de gestió desintegrada de les platges on, en lloc de fer un plantejament global de la problemàtica, es tracta aquesta de forma fragmentada, parcial i a voltes barroera, com aquell que va tapant forats a mesura que apareixen i va fent cada vegada més gros el problema inicial.

S´Abanell, a diferència de les platges del Maresme, les seves veïnes, és una platja de comportament deltaic, és a dir, el seu manteniment depèn del bon funcionament de la desembocadura de la Tordera.

S´Abanell en els anys 70 amb el boom turístic i el barri dels pins

En aquest cas, la regressió es produeix quan les aportacions anuals netes de sediments de la Tordera no són suficients per a contrarestar les pèrdues per erosió, així els pocs sediments que aporta el riu es distribueixen cap al sud, especialment a la zona de Malgrat de mar, per acció de la deriva litoral. Durant la primavera i l´estiu, quan el vent de garbí és predominant, aquests sediments serien els qui contribuirien a farcir de sorra la platja.

A inicis del s XX, S´Abanell tenia una extensió considerable, en alguns punts de fins a 100 m d’amplària, amb una zona dunar molt ben estructurada. Aquest cordó dunar va ser fixat a les primeres dècades amb la plantació del pins, que li donen el sobrenom. Posteriorment, el boom turístic i el propi creixement de Blanes va ocupar aquesta reraplatja formant el barri dels pins i la zona hotelera.

Durant la dècada dels 70 es produeix una brutal extracció d´àrids entre Fogars de Tordera i el propi Delta, que juntament amb la impermeabilització del sòl per l´augment de la superfície forestal i els processos urbanístics contribueix en l´inici de la regressió de la platja.

L’extracció de sorres del banc situat davant mateix del delta per a regenerar les platges del Maresme al 1994, i que era el responsable de contrarestar els efectes erosius a S´Abanell, agreuja encara molt més els processos regressius.

Pous de captació i estació de bombament de l´ACA, avui aquesta infraestructura ha estat desmantellada.

Per acabar-ho d’adobar, el 2002 entra en funcionament la planta dessalinitzadora. La infraestructura s´alimenta d´aigua marina i per això es construeix una estació de bombeig al marge nord de la desembocadura, el punt més sensible a tota aquesta problemàtica i deu pous de captació al tram de platja més pròxim. A partir d’aquest fet , la platja desapareix gairebé tota en el sector més proper al riu, posant en perill els càmpings de la zona i degradant l’àrea, que es veïna d´un espai protegit de la xarxa natura 2000. Darrerament l´ACA ha desmantellat totes aquestes infraestructures.

Tram sud de la platja de S´Abanell totalment erosionat per acció d´un temporal (2007) Foto: Laboratorio de Ingeniería Marítima (LIM).

Una solució més o menys definitiva a llarg termini passa irremediablement per recuperar la funcionalitat de la desembocadura de la Tordera, així s’hauria de d’eliminar les canalitzacions i els espigons de la desembocadura i els càmpings que es troben a ambdós costats del delta. Veurem el tractament que es fa en aquest tram en el futur projecte de regeneració de platges.

La república de la Tramuntana

Publicat el febrer 9, 2015 per Manel

Per tots els que vulguin ser volats,
per tots els que vulguin ser tocats,
els presento la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
Eh! tocats, eh! tocats per la república de la tramuntana.
(Macaco)

La tramuntana, el vent del nord, és signe d’identitat de la plana del Empordà, de la del Rosselló i de la costa nord de l’illa de Menorca. Es tracta d´un vent sec i fred, de ratxes fortes i continuades que transporta masses d’aire d’origen polar fins a les nostres latituds. La tramuntana es pot presentar en totes les èpoques de l’any i sempre, quan apareix, es manté uns dies seguits amb ràfegues fortes. Els seus efectes es poden notar fins i tot a la costa d’Algèria i assolir la màxima intensitat al Golf de Lleó.

S´encalladora, a l´extrem de Cap de Creus, tocada per la tramuntana

Etimològicament, el mot deriva de “transmontanus”, és a dir, “de mes enllà de les muntanyes”, en aquest cas, dels Pirineus. Efectivament, la barrera pirinenca barra el pas al vent del nord i aquest s’encaixona per entre les seves valls o ascendeix fins als cims per a poder-la travessar agafant així més força.

Mentre que a l’Empordà bufa la tramuntana, a la Provença, el vent del nord es canalitza per la vall del Roine i pren el nom de Mistral, vent característic de component NW típic de la costa blava. A l’Adriàtic, el vent del nord és el Bora, que es forma als Alps i arriba a la zona litoral, especialment a la costa de Croàcia.

A Catalunya normalment, els episodis de tramuntana van acompanyats amb mestral al terç sud. El mestral es canalitza per la vall de l´Ebre i arriba a casa nostra amb component NW. A l´Aragó i a Navarra d’aquest vent en diuen Cierzo. Mentre que la tramuntana circula per l’extrem oriental dels Pirineus, el Cierzo i el Mestral ho fan pel costat occidental.

Situació meteorològica de tramuntana a l´Empordà i Mestral a la vall de l´Ebre

Meteorològicament, l’entrada de vent del nord es produeix quan l’anticicló es situa al Cantàbric i una depressió ho fa al golf de Lleó. Situació que es dona sobretot a l´hivern.

L´atmosfera, després d´un episodi de tramuntana, queda neta de partícules i núvols. El cel adquireix una impressionant tonalitat blau intens. A la nit, l’esfera celeste és espectacular. El paisatge i les persones són també tocades per la tramuntana i és que el vent del nord no deixa res indiferent. La tramuntana ha estat font d’inspiració d’artistes com Josep Pla o Salvador Dalí que han contribuït amb la seva obra a universalitzar-la.

Tocats per la tramuntana

El límit marítim costaner de la tramuntana es fixa tradicionalment al Cap de Sant Sebastià. En aquest punt, la costa canvia la seva orientació NE-SW i en pren una N-S. A partir d’aquí la tramuntana ja no afecta pràcticament al litoral i pren direcció cap a la costa nord de Menorca on s´hi abraona. Al sud de Sant Sebastià, comencen els dominis del garbí, el vent del SW. De fet, es per això que aquest cap és considera el límit septentrional de l’anomenada mar catalana, però això són altres històriesdemar.

I ara, el peix globus!

Publicat el febrer 2, 2015 per Manel

El departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, a través de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims, ha confirmat la presència del peix globus al litoral català. Aquest darrer any s’han rebut diversos avisos de captures, tant de pescadors professionals com recreatius, d’aquesta espècie a: Vilanova i la Geltrú, Blanes, Montgat, Cambrils, l’Hospitalet de l’Infant, l’Ametlla de mar i Coma-ruga.

El peix globus és una espècie pelàgica que viu entre els 10 i els 100 metres de fondària. La seva coloració és blava grisenca o verdosa al dors i blanca per la part ventral. No té escates visibles. El cap que, recorda una mica al peix lluna, te els ulls grossos i la boca formada per unes potents mandíbules. El ventre està recobert d’espines petites i el pot inflar quan se sent en perill formant un escut protector. El seu nom deriva precisament d’aquest fet.

Pòster informatiu editat per la Generalitat alertant de la presència del peix globus a les nostres aigües

El peix globus és una espècie que viu originàriament a les aigües tropicals i subtropicals de l’Oceà Índic i probablement ha arribat a la Mediterrània pel canal de Suez. A la conca oriental del nostre mar ja va ser detectat per primera vegada al 2005 i ara ja es pot trobar a la nostra costa. El primer cop que es va tenir constància de la captura d’aquesta espècie al litoral català va ser el 2009 a Sant Carles de la Ràpita. Aquesta és doncs, una prova més que l’escalfament global del planeta pot suposar, entre molts altres fets, que les espècies pugui colonitzar àrees que abans li eren inaccessibles.

De fet, a les costes catalanes s’hi han trobat dues espècies d’aquest peix: Lagocephalus lagocephalus i Sphoeroides pachygaster, ambdues verinoses i no aptes per al consum humà.

El peix globus és una espècie verinosa que conté una toxina (tetrodotoxina) que, paralitza el sistema nerviós. El verí bloqueja el metabolisme del sodi i paralitza la musculatura. Aquesta toxina és concentra a les visceres, especialment al fetge i a les gònades, però la pell i la carn també en poden contenir. La tetrodotoxina pot causar des d’un formigueig lleu a la cara i a les mans fins a una aturada cardíaca, en el cas que la ingesta fos elevada.

Fugu per vendre en un mercat d´Osaka Foto: Pangamut

Davant d’aquest fet, la Generalitat ha editat un pòster informatiu on s’especifica què cal fer quan es troba un exemplar d’aquesta espècie i on s’ha de comunicar la seva captura. L’objectiu d’aquesta informació és evitar que els exemplars pescats entrin a la cadena de comercialització i puguin ser consumits.

Al Japó, el fugu o peix globus és una delicatessen culinària tradicional. Per a poder-lo servir, cal una formació i un permisos especials degut precisament a la seva toxicitat. Malgrat tot, cada any, es produeixen cassos d’intoxicació. Així, el consum del peix globus s’ha convertit en un problema greu de salut pública en aquest país.

1041HPa

Publicat el gener 19, 2015 per Manel

Respon

Aquests darrers dies els baròmetres han registrat pressions atmosfèriques elevadíssimes, les més altes dels darrers anys. En alguns casos, es tracta de la pressió més elevada des del 4 de març de 1990, i en altres cal recórrer al rècord del 12 de febrer de 1989 per trobar una dada més alta.

El divendres 9 de gener és van assolir els records de pressió atmosfèrica

A nivell meteorològic, és considera una alta pressió quan el baròmetre marca valors superiors a 1013 HPa (1 atmosfera o 760 mm de Hg). Aquest és el valor de la pressió atmosfèrica normal, per sota d’aquest valor les pressions són baixes.

La pressió atmosfèrica és el pes de la columna d’aire que suporten els cossos a la superfície de la Terra. Quan els valors d’aquesta són molt elevats es dificulta el moviment vertical de l’aire, fet que, en les grans conurbacions, es produeixi acumulació de contaminants en les capes baixes de la troposfera. Un altre dels fenòmens que denoten una elevada pressió atmosfèrica són les inversions tèrmiques.

A Palamós, el nivell de l´aigua del mar va descendir 45 cm. Són les minves de gener

Normalment, al gener, quan l’anticicló de les Açores es desplaça cap a la península i s’instal•la a sobre Catalunya, les pressions atmosfèriques són les més altes de tot l’any. A la costa, a aquest període, s´el coneix amb el nom de les minves de gener. En temps de minves els dies són assolellats i secs, la mar és plana com un plat i el nivell de l’aigua baixa uns centímetres. En aquest darrer episodi, el nivell de l’aigua de mar ha descendit 45 cm de mitjana.

Els valors elevats de la Pressió atmosfèrica no acostumen a donar, per si mateix, problemes de salut. Més aviat són els canvis sobtats els que poden alterar la nostra salut en forma de mal de cap o bé de dolor a les articulacions i a les cicatrius.

A les masses fluïdes, les oscil•lacions brusques de la pressió atmosfèrica van associades a fenòmens com ara les rissagues, comú a algunes indrets de les illes Balears com ara el port de Ciutadella.

Iniciem la setmana dels barbuts, el període de l’any tradicionalment més fred, amb l’anticicló a sobre nostre. Aquest però, poc a poc, es va decantant i obre camí a la irrupció d’aire fred i a l’entrada de pertorbacions. I és que la saviesa popular mai erra.

Salvem Castell

Publicat el gener 12, 2015 per Manel

En un any on les consultes populars han estat en boca de tothom, potser és el moment de recordar de la mobilització de tot un poble contra la especulació urbanística. Es tracta de Palamós i de la campanya Salvem Castell.

Castell és avui. l´única platja verge de la Costa Brava

Al nord de Palamós, Castell, és avui l’única platja verge de tota la Costa Brava. Hagués pogut acabar molt fàcilment com la seva veïna, La Fosca, totalment urbanitzada. Però, la voluntat popular va decidir el seu destí i avui l’espai Natural de Castell – Cap Roig és un focus d’atracció turística pel municipi.

Entre 1985 i 1990 el consistori de Palamós va redactar un nou Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que substituïa el que hi havia en vigor. Arran d’aquesta modificació, la platja de Castell passava de ser sòl rústic a ser catalogat com a sòl urbanitzable programat. El nou pla preveia la possibilitat d’urbanitzar l’espai verge de Castell (La Plana i Paratge de Castell) amb una urbanització, segons deien, de “baixa densitat”. És a dir gairebé 400 habitatges, un hotel i un camp de golf.

Arran d’aquest canvi normatiu, l’any 1992 es presenten un parell de propostes per urbanitzar la zona. Dues promotores, El castell S.A. i Camo S.A. presenten Plans Parcials per a desenvolupar el sector. Aquest és el detonant que va mobilitzar tot el poble i la creació de la plataforma Salvem Castell.

La història del moviment ecologista i social Salvem Castell, està recollida en el llibre de Feliu Antúnez

Salvem Castell va recollir 13.124 signatures que, va presentar a l’administració, demanant la requalificació i la protecció dels terrenys. Amb la força del suport popular la plataforma volia incloure els terrenys al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i elaborar-ne un pla de gestió de l’espai.

L’Ajuntament, davant la pressió de les empreses promotores per una banda i pel suport popular en forma de signatures per l’altra, va decidir recórrer a un referèndum perquè fossin els palamosins els que decidissin sobre el futur del seu territori.

El referèndum es dugué a terme el 12 de juny de 1994. La campanya va ser dura i plena de desqualificacions cap a la plataforma ecologista. Salvem Castell va aguantar molt be la pressió i va aconseguir un èxit sense precedents.

Resultats del referèndum sobre la urbanització de Castell

Els partidaris de requalificar els terrenys i impedir les propostes d’urbanització van guanyar pel 70% de vots, amb una participació superior a la meitat del cens. El 15 de juny en un ple extraordinari el consistori va presentar una moció per iniciar els tràmits de la modificació del Pla General i catalogar els terrenys com a sòl no urbanitzable.

De fet però, la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat no va descatalogar els terrenys fins al 2002 i ho va fer obligada per sentencies del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Tribunal Suprem. Malauradament però, per a aconseguir la titularitat publica de Castell, la Generalitat va haver de fer front a una indemnització en forma de compra a preu d´or, quan la sentencia del tribunal ja era en ferm.

Castell, a l´hivern, és el paradís

Al llarg de tot el procés es van presentar una trentena de recursos contenciosos als tribunals i una qüestió penal que donen idea de la forta pressió que les immobiliàries van exercir sobre la voluntat popular. Finalment Castell es inclòs al PEIN el 2003 desprès de 10 anys de mobilitzacions ciutadanes.

Com a conseqüència d’aquests fets, l’estat, amb el suport de la Generalitat, va canviar la normativa de consultes populars per evitar que cassos semblants es poguessin repetir i avui, com ja sabeu, una consulta semblant no tindria cap mena de valor legal.

L’or vermell (I): Aristeus antennatus

Publicat el Desembre 22, 2014 per Manel

”Amb aquesta entrada s’enceta una sèrie sobre la gamba vermella que s’aniran publicant de manera mensual. La gamba vermella és avui el veritable or vermell dels nostres pescadors. Les seves captures representen la meitat dels guanys en moltes confraries”

A la mediterrània es coneixen unes 150 espècies de gamba diferents, de totes, la més apreciada i valorada és la gamba vermella o gamba rosada. La gamba vermella (Aristeus antennatus) és el recurs més preuat dels quillats que van a l’art de bou. Es pesca a pràcticament tots els ports de la costa catalana, però les seves captures són més destacables al litoral gironí amb un màxim al port de Palamós. Les captures d’aquesta espècie representen en bona mesura la continuïtat de la pesca d’arrossegament. Sense els guanys que s’obtenen amb la gamba, probablement hi hauria una reestructuració en la flota de quillats.

Font: Museu de la Pesca a partir de dades de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims. Generalitat de Catalunya

La gamba vermella és un crustaci decàpode i com tots els representants d’aquest grup presenta un esquelet extern quitinós que muda de dues a quatre vegades cada any. En el seu habitat, els fons oceànics fangosos, té una coloració quasi transparent però un cop pescada i en contacte amb la llum pren tonalitats vermelloses característiques que en poques hores poden virar cap a tonalitats més morades i finalment negres quan ja no és ben fresca i acabada de pescar.

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

El seu cos es divideix en dues parts, el cefalotòrax, allò que anomenen el cap i l’abdomen, la part més carnosa i apreciada. Al cap presenta unes llargues antenes que les usa com a quimiosensors, a continuació hi ha una sèrie d’apèndix relacionats amb la ingestió d´aliment,, i uns artells locomotors que li serveixen per a desenterrar les seves preses (petits crustacis, bivalves i cucs poliquets). Al cefalotòrax s’hi localitza també l’espina rostral que, en aquesta espècie, està molt desenvolupada. Precisament aquest element serveix per a la determinació del sexe. De totes maneres, les talles més grosses solen coincidir amb les femelles mentre que les més petites són mascles. L’abdomen presenta cinc parells d´ apèndixs que tenen funcions nedadores. El darrer segment s’anomena tèlson.

La gamba vermella. Dibuix: Jordi Corbera. Història Natural dels Països Catalans

Les femelles són fecundades entre el març i el juliol. L’esperma queda protegit durant uns mesos al seu ventre, en una càpsula grogosa, de la mida d’un gra d’arròs, que s’anomena espermatòfor. Els ovaris maduren entre abril i octubre i les postes són molt nombroses, una mateixa femella pot arribar a pondre un milió i mig d’ous. Els seu desenvolupament és indirecte. És una espècie de vida curta que sòl viure com a màxim uns dos anys.

La gamba vermella realitza migracions verticals i estacionals molt marcades. De nit es pot localitzar al voltant dels 150 m de fondària mentre que durant el dia pot submergir-se fins als 800 m. Això fa que en determinades èpoques de l’any sembla que desapareix-hi, aquest fenomen es produeix de manera cíclica cada set o vuit anys.

Ortigues de mar: la tapa de moda

Publicat el Desembre 1, 2014 per Manel

L’anemone de mar (Anemonia sulcata), també anomenada fideus de mar o ortiga de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d’un antozou solitari d’aspecte molt semblant a la flor, d’aquí el seu nom precisament. A diferència dels coralls, l’ortiga de mar no té cap mena d’esquelet extern mineral.

Els tentacles de l´anemone de mar són acolorits i vistosos. Foto: P. Salazar

El cos de l’ortiga de mar té forma cilíndrica i pot mesurar uns pocs centímetres de diàmetre. Està recobert de tentacles molt vistosos de tonalitats brunes i verdoses amb l’extrem porpra. En general la coloració dels mateixos sol ser bastant variable, i es deu a la presència d’una alga que viu en simbiosi al seu interior. Així, els exemplars que viuen en aigües més superficials, són més acolorits que els que viuen amb poca llum. Els tentacles són llargs, un xic retràctils i es desprenen fàcilment. El seu nombre i disposició és molt variable i tenen funcions tant alimentàries com defensives.

Sota la seva aparença amable, s’amaga un depredador que caça petits peixos i invertebrats. Precisament utilitza els tentacles urticants per a paralitzar a la seva pressa i poder-la digerir tranquil•lament. En l’home, la metzina dels tentacles pot produir irritacions poc importants en la pell i més serioses si afecten a les zones mucoses.

L´anemone de mar és una espècie freqüent al litoral rocós

Freqüent a la línia litoral, viu fixada a roques en zones ben il•luminades a molt poca profunditat i en aigües tranquil•les. És una espècie ovípara amb els sexes separats. Els seu sistema muscular està àmpliament desenvolupat. Algunes vegades la podem trobar associada a diverses espècies de peix que viu en simbiosis amb ella.

Hi ha un cert interès culinari per aquesta espècie, especialment a les Balears, al delta de l’Ebre i sobretot a Andalusia, on són anomenades “ortiguillas”. Sembla ser que es van començar a consumir a la badia de Cadis com a aliment de subsistència en època de penúries. Avui s’han convertit en una tapa de moda en aquella regió i en una delicatessen de la cuina d’autor. El seu aspecte inicial mucós i la seva textura gelatinosa i fluida, no la fan gens indicada a persones que siguin aprensives amb el menjar.

José Cabello, director de Sobregustos Comunicación1

Les ortigues de mar es solen servir enfarinades i fregides. Foto: J. Cabello

Les ortigues de mar són un producte molt delicat, la seva conservació es difícil i per això s’han de consumir sempre acabades de pescar. Quan es cuinen es poden bullir prèviament per eliminar la toxina. De totes maneres, un cop cuinades perden la seva capacitat urticant. Normalment es preparen enfarinades i fregides però també es poden fer arrossos. El seu gust és intens amb un fort aroma a mar i un toc un xic amargant del iode.

Trobar ortigues de mar al mercat es força complicat. Malgrat tot, hi ha l’alternativa d’aconseguir aquest producte, en botigues especialitzades, pre-fregit i congelat.

El tomàquet de mar, (Actinia equina) és un altre antozou emparentat amb l’anemone que, sol viure en el mateix hàbitat, si bé aquest darrer, no és comestible. Això però és una altre històriademar.

Corbs marins maresmencs

Publicat el Novembre 3, 2014 per Manel

Tots aquells que sou usuaris de les platges de l’Alt Maresme segur que us heu adonat que d’uns anys ençà, la presència de corb marí emplomallat a les roques litorals ha anat en augment. Fins i tot, segur que heu pogut constatar, que aquest ocell no se li fa gens estranya la presència humana a les platges compartint espai amb banyistes.

El corb marí emplomallat és una espècie cada vegada més abundant a les roques de les platges del Maresme

El corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis) és una espècie d’au marina que es distribueix per la Mediterrània. Des del punt de vista de la seva conservació, aquest ocell està considerat com a espècie vulnerable i en el Catalogo Español de Espècies Amenazadas es cita com a una espècie d’interès especial.

La població ibèrica de corb marí emplomallat oscil•la al voltant de les 2000 parelles i el gruix més important d’aquestes es troba a les Illes Balears, la principal àrea de cria. A Catalunya la nidificació és rara i es dóna a les platges de la Costa Brava.

A la comarca del Maresme apareixen cites d’aquesta espècie a partir dels anys 80. Ha estat però en els darrers anys quan el corb marí ha experimentat un augment més espectacular, sobretot al nord de la comarca: les Roques Blanques a Canet, les Roques de la Murtra a Sant Pol, la Roca Grossa a Calella i ja a la comarca de la Selva, a la punta de Santa Anna a Blanes.

Durant l’any, els màxims en les poblacions d’aquesta au a les platges del Maresme es dóna als mesos d’estiu i als inicis de la tardor, just abans de retornar a les seves àrees de nidificació. Això vol dir que l’època que estan al Maresme coincideix amb el final de la seva cria i que venen a les nostra costa per alimentar-se, fent servir les roques com a dormidor i com a lloc de descans. Aquesta espècie cria a partir del mes de gener a les Balears i es dispersen a partir del maig, arribant a la costa catalana per mudar i alimentar-se a l’estiu.

Evolució de la població de corb marí emplomallat a la Roca Grossa. Font: Enric Badosa

El biòleg Enric Badosa, des de l’any 97 està fent un seguiment de les colònies maresmenques d’aquest ocell i en especial dels exemplars de la Roca Grossa. En els anys d´estudi ha pogut observar exemplars anellats a les Balears.

Individu anellat a la Roca Grossa de Calella. Foto: Enric Badosa

Amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement d’aquesta espècie i la dinàmica de les seves poblacions, Badosa proposa l´anellament dels exemplars per poder fer un seguiment dels seus moviments i els patrons de muda. En aquest sentit, els col•lectius que es mouen sovint per la línia litoral com ara els caiaquistes, podrien contribuir al projecte fent les lectures de les anelles dels corbs marins que observin i enviant les dades als científics. Un exemple més de ciència ciutadana col•laborativa.

En un altre ordre de coses seria molt interessant conèixer les raons per les quals el corb marí tria la costa del Maresme per a la seva alimentació. Estudis realitzats indiquen que en la dieta d’aquesta au hi juga un paper molt important el sonso (Gymnammodytes cicerellus). El treball hauria de contrastar les dades de l’augment de les poblacions de corb marí al Maresme amb les dates de la recuperació d’aquesta pesquera. I és que els beneficis de les bones pràctiques en el sector pesquer van més enllà dels guanys econòmics i aquest en podria ser un bon exemple.

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu de la categoria: històriesnaturals