TANCAT PER VACANCES FINS AL 12 DE GENER
Bones Fetes i Bon Any
Imatge
Respon
L’or vermell (I): Aristeus antennatus
”Amb aquesta entrada s’enceta una sèrie sobre la gamba vermella que s’aniran publicant de manera mensual. La gamba vermella és avui el veritable or vermell dels nostres pescadors. Les seves captures representen la meitat dels guanys en moltes confraries”
A la mediterrània es coneixen unes 150 espècies de gamba diferents, de totes, la més apreciada i valorada és la gamba vermella o gamba rosada. La gamba vermella (Aristeus antennatus) és el recurs més preuat dels quillats que van a l’art de bou. Es pesca a pràcticament tots els ports de la costa catalana, però les seves captures són més destacables al litoral gironí amb un màxim al port de Palamós. Les captures d’aquesta espècie representen en bona mesura la continuïtat de la pesca d’arrossegament. Sense els guanys que s’obtenen amb la gamba, probablement hi hauria una reestructuració en la flota de quillats.
Font: Museu de la Pesca a partir de dades de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims. Generalitat de Catalunya
La gamba vermella és un crustaci decàpode i com tots els representants d’aquest grup presenta un esquelet extern quitinós que muda de dues a quatre vegades cada any. En el seu habitat, els fons oceànics fangosos, té una coloració quasi transparent però un cop pescada i en contacte amb la llum pren tonalitats vermelloses característiques que en poques hores poden virar cap a tonalitats més morades i finalment negres quan ja no és ben fresca i acabada de pescar.
Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors
El seu cos es divideix en dues parts, el cefalotòrax, allò que anomenen el cap i l’abdomen, la part més carnosa i apreciada. Al cap presenta unes llargues antenes que les usa com a quimiosensors, a continuació hi ha una sèrie d’apèndix relacionats amb la ingestió d´aliment,, i uns artells locomotors que li serveixen per a desenterrar les seves preses (petits crustacis, bivalves i cucs poliquets). Al cefalotòrax s’hi localitza també l’espina rostral que, en aquesta espècie, està molt desenvolupada. Precisament aquest element serveix per a la determinació del sexe. De totes maneres, les talles més grosses solen coincidir amb les femelles mentre que les més petites són mascles. L’abdomen presenta cinc parells d´ apèndixs que tenen funcions nedadores. El darrer segment s’anomena tèlson.
La gamba vermella. Dibuix: Jordi Corbera. Història Natural dels Països Catalans
Les femelles són fecundades entre el març i el juliol. L’esperma queda protegit durant uns mesos al seu ventre, en una càpsula grogosa, de la mida d’un gra d’arròs, que s’anomena espermatòfor. Els ovaris maduren entre abril i octubre i les postes són molt nombroses, una mateixa femella pot arribar a pondre un milió i mig d’ous. Els seu desenvolupament és indirecte. És una espècie de vida curta que sòl viure com a màxim uns dos anys.
La gamba vermella realitza migracions verticals i estacionals molt marcades. De nit es pot localitzar al voltant dels 150 m de fondària mentre que durant el dia pot submergir-se fins als 800 m. Això fa que en determinades èpoques de l’any sembla que desapareix-hi, aquest fenomen es produeix de manera cíclica cada set o vuit anys.
Una de romans
Ecce, garum est (Marcial VII, 94)
Els costums culinaris en l’època romana els coneixem sobretot gràcies a Apici, un veritable “gurmet” de l´època que recull en el seu llibre, una sèrie de receptes que són un retrat fidedigne dels costums gastronòmics d´aquell temps.
Mosaic Romà al·legòric a la pesca
En la cuina romana, el peix ocupava un lloc destacat aquest però, només estava a l’abast de les classes més benestants. La pesca en aquesta època pren una gran embranzida i algunes províncies com Hispania es converteixen exportadores de productes del mar. Allí s’estableixen factories per a la transformació del peix per a poder ser enviat cap a Roma.
De tots els productes de mar, en sobresurt per la seva importància el garum. El garum va ser el condiment més citat en les receptes d´Apici on apareix combinat amb vi, amb vinagre, amb oli o amb mel.
El garum era una mena de salsa que es feia servir en moltes receptes com a condiment imprescindible, de la mateixa manera que avui fem servir la sal. La seva elaboració era bastant complexa i variava molt depenent del lloc on es produïa. A grans termes per fer garum calia macerar en salmorra i al Sol durant setmanes diverses espècies de peix blau: sardina, seitó o verat, juntament amb les seves vísceres i les parts poc aprofitables de les grans tonyines. El resultat de tot plegat era una pasta que fermentava i a la que s’hi podien afegir herbes aromàtiques, pebre o d’altres espècies. Aquesta massa es filtrava en uns cistells i d’aquí s´en obtenia la salsa. De fet no hi havia una formula única per preparar el garum i cada localitat el feia a la seva manera.
Cistell de peix fermentat per a obtenir el liquamen
El garum tenia també altres denominacions, així es parla també de Liquamen, el producte més depurat i més preuat o bé de la pasta que quedava i que era considerada de menor qualitat, l´Allec.
De fet, els primers en fer servir aquest condiment van ser els grecs al s. IV a C. Etimològicament el mot prové d’allò que avui encara anomenem “morralla”, és a dir, una barreja de peix. Altres creuen que el mot es deu a una espècie de peix amb el mateix nom i que correspondria a una varietat de verat (Scomber scombrus).
Reproducció d´una taverna on es venia garum a Baetulo
El garum era un producte molt car i molt valorat destinat a les classes més benestants. Com us podeu imaginar, el seu gust era molt fort. Amb el garum es podia emmascarar la mala olor d’algunes carns o peixos no del tot frescos.
El millor garum de l’imperi es produïa a les factories d´Hispania. Un dels centres productors era Baelo Claudia. A Carthago Spartaria, es produïa el Garum Sociorum, un dels de més reputació entre l´èlit romana. Segons Plini, aquest tipus de garum es venia al preu de mil sestercis cada dos congis (6,5 litres), es a dir, una fortuna. A les illes Balears es produïa també una gran part del garum que es consumia a Roma.
Avui en dia, al SE Asiàtic és fa servir un producte: nuoc mam que és molt semblant al garum.
S´Alguer. Un bon racó
Entre Castell i la Fosca, el racó de S´Alguer és format per quatre unitats diferenciades
Hi ha un indret a la Costa Brava que, malgrat el pas dels anys i la degradació que ha patit la línia de costa, encara conserva l’encant d’aquest territori tal i com era abans de ser espoliat pel boom turístic. Es tracta de la Cala de S´Alguer, situada entre la Fosca i la platja de Castell a pocs quilòmetres de Palamós.
Envoltada de pins i atzavares, S´Alguer és una platgeta de còdols presidida per un conjunt de típiques casetes de pescadors que formen un petit nucli. Les parets emblanquinades i les portes i finestres pintades de colors vius, donen una singularitat especial a l’indret.
S´Alguer Gran acull una vintena de casetes
En realitat S´Alguer està format per quatre unitats diferenciades. Així, venint des de llevant, la primera platja que ens trobem és la Cala Petita de S´Alguer o Cala Pellerida. A continuació la Cala de S´Alguer Gran o S´Alguer pròpiament dit. Després, el racó de la Barraca de la Cadena i per últim la Cala del Polvorí.
Una vintena de construccions formen la unitat arquitectònica i paisatgística de S´Alguer Gran. Aquesta platja és on les barraques han patit més modificacions respecte a les originals.
Les barraques de pescadors de S´Alguer petit
A la Cala Petita de S´Alguer, encara hi ha en peus quatre barraques alineades mitgera per mitgera que conserven alguns trets originals.
El racó de la barraca de la Cadena i a la Cala del Polvorí és on les construccions han patit menys modificacions. En la primera hi ha només una única construcció aïllada i en la segona quatre barraques alineades que conserven encara la volta de canó.
En el seu origen, les barraques de S´Alguer es van construir com a refugi pels pescadors de Palamós, ja que els esculls del davant protegeixen la platja de les llevantades i creen una mena de port natural. Les primeres barraques ja estan documentades al s. XV.
La barraca de la Cadena
Amb els pas dels anys, les casetes de S´Alguer han canviat d’ús, ja no serveixen per aixoplugar-se del mal temps, per a guardar i arranjar els ormeigs de pesca o per a fer el ranxo esperant anar a llevar els arts. A inicis del s XX la majoria dels propietaris eren pagesos i tapers de les rodalies. Ara, els afortunats descendents d’aquests, reconvertits en estiuejants, omplen aquest espai durant l’estiu.
Les quatre barraques de la Cala del Polvorí
Les barraques d´aquest conjunt testimonien com vivien habitants de la zona fins fa ben poques generacions. Cal conservar S´Alguer com a testimoni mut del que va ser una època i una forma de viure que ara només roman en la memòria dels avis.
Una de les millors coses que es poden fer en aquest món és arribar-se a S´Alguer per mar i fora de temporada. Contemplar el paisatge plàcid i amable que ens ofereix és una molt bona teràpia. Mentre observo la tranquil•litat m’imagino a un grup pescadors preparant l’arròs de peix a peu de barraca. Fent-me senyals, un d’ells, em convida a que els acompanyi a l’àpat. I és que estic somiant o bé estic al paradís.
Ortigues de mar: la tapa de moda
L’anemone de mar (Anemonia sulcata), també anomenada fideus de mar o ortiga de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d’un antozou solitari d’aspecte molt semblant a la flor, d’aquí el seu nom precisament. A diferència dels coralls, l’ortiga de mar no té cap mena d’esquelet extern mineral.
Els tentacles de l´anemone de mar són acolorits i vistosos. Foto: P. Salazar
El cos de l’ortiga de mar té forma cilíndrica i pot mesurar uns pocs centímetres de diàmetre. Està recobert de tentacles molt vistosos de tonalitats brunes i verdoses amb l’extrem porpra. En general la coloració dels mateixos sol ser bastant variable, i es deu a la presència d’una alga que viu en simbiosi al seu interior. Així, els exemplars que viuen en aigües més superficials, són més acolorits que els que viuen amb poca llum. Els tentacles són llargs, un xic retràctils i es desprenen fàcilment. El seu nombre i disposició és molt variable i tenen funcions tant alimentàries com defensives.
Sota la seva aparença amable, s’amaga un depredador que caça petits peixos i invertebrats. Precisament utilitza els tentacles urticants per a paralitzar a la seva pressa i poder-la digerir tranquil•lament. En l’home, la metzina dels tentacles pot produir irritacions poc importants en la pell i més serioses si afecten a les zones mucoses.
L´anemone de mar és una espècie freqüent al litoral rocós
Freqüent a la línia litoral, viu fixada a roques en zones ben il•luminades a molt poca profunditat i en aigües tranquil•les. És una espècie ovípara amb els sexes separats. Els seu sistema muscular està àmpliament desenvolupat. Algunes vegades la podem trobar associada a diverses espècies de peix que viu en simbiosis amb ella.
Hi ha un cert interès culinari per aquesta espècie, especialment a les Balears, al delta de l’Ebre i sobretot a Andalusia, on són anomenades “ortiguillas”. Sembla ser que es van començar a consumir a la badia de Cadis com a aliment de subsistència en època de penúries. Avui s’han convertit en una tapa de moda en aquella regió i en una delicatessen de la cuina d’autor. El seu aspecte inicial mucós i la seva textura gelatinosa i fluida, no la fan gens indicada a persones que siguin aprensives amb el menjar.
Les ortigues de mar es solen servir enfarinades i fregides. Foto: J. Cabello
Les ortigues de mar són un producte molt delicat, la seva conservació es difícil i per això s’han de consumir sempre acabades de pescar. Quan es cuinen es poden bullir prèviament per eliminar la toxina. De totes maneres, un cop cuinades perden la seva capacitat urticant. Normalment es preparen enfarinades i fregides però també es poden fer arrossos. El seu gust és intens amb un fort aroma a mar i un toc un xic amargant del iode.
Trobar ortigues de mar al mercat es força complicat. Malgrat tot, hi ha l’alternativa d’aconseguir aquest producte, en botigues especialitzades, pre-fregit i congelat.
El tomàquet de mar, (Actinia equina) és un altre antozou emparentat amb l’anemone que, sol viure en el mateix hàbitat, si bé aquest darrer, no és comestible. Això però és una altre històriademar.
Al sonso (i dos)
En aquell primer bol vam capturar poc més de cent quilos de sonso. La cosa havia anat malament aquella jornada. La primera calada solia ser la millor de dia i aquesta vegada no va ser així. Després del primer, en va venir un segon i un de tercer. Cadascun d’ells amb pitjor sort que l’anterior.
Vista la poca fortuna que fins aquell moment tenien, en Xavi decideix d´anar a provar sort més al nord, a un altre calador. Feia dies que no hi treballava i no sabia del cert si la decisió era encertada. Finalment, girem cua per buscar la sort a un altre lloc.
A dos quarts d’onze fèiem proa cap al port per descarregar el poc sonso que dúiem a bord. L´aturada va ser molt curta, el temps just de descarregar el bidó ple de peix a la llotja.
Sense perdre ni un minut t vam continuar enfilant cap al llevant. Ens dirigíem a Calella.
Si en aquella jornada tot havia anat malament fins aquell moment, ara tots teníem l’esperança de redreçar el dia amb unes darreres bols calades. Res podia anar pitjor, si més no, allò era el que ens semblava.
Quan vam arribar, la platja gran de Calella, era plena de banyistes. Hauríem de treballar de costat per costat amb els estiuejants. Als límits de les boies que delimitaven la zona de bany vam començar amb els cèrcols una altra vegada. Mentre donàvem voltes era fàcil d’observar nedadors que anaven fins a la línia de boies quasi a frec de la nostra embarcació. Calia estar atents.
En Sergi calant la sonsera
La sonda continuava sense marcar cap mola important. El dia s’havia aixecat del tot i semblava que el sonso no volia fer el mateix. Després d’una llarga estona, en Xavi, donà l’ordre de calar. Era la darrera oportunitat per redreçar el dia.
Tota l’embarcació sincronitzada i concentrada en la tasca. Primer el cop i després les bandes de la sonsera. L’art estava calat completament, el cercle s´havia tancat i ara s’arrossegava.
Estàvem llevant la sonsera. En Xavi, des de popa observava amb atenció la maniobra. De cop s’adona que l´art no treballa correctament, alguna cosa no va. Tornen els nervis. Sembla que la xarxa s’ha enganxat amb algun parany del fons, potser algun mort abandonat o unes nanses sense senyalitzar amb cap gall.
En Xavi a popa, alguna cosa no marxa
Intentar deslliurar l’art del parany resulta ser una maniobra llarga i complexa. Embragant i desembragant la “maquinilla” aconseguim que la xarxa es deslliuri. No obstant això, una de les bandes va quedar tallada completament pel mig.
La sonsera és ja a coberta. Els pescadors avaluen els danys que ha patit. Malgrat la mala sort, s’ha pogut recuperar. Ara caldrà dedicar-li unes setmanes per a remendar-lo.
Tornant cap a casa amb les mans buides i l´ormeig desfet en Josep em deia: “pobres pescadors!!!”.
Al sonso (part u)
El whatsapp rebut d´en Xavi aquell vespre em confirmava que l’endemà podia anar a pescar amb ell. A les sis en punt ja estava a port. Mentre corria pel moll, la barca havia començat a desamarrar, senyal de que no s’espera a ningú. D’un salt vaig pujar a bord i ens vam dirigir a carregar el gel.
Abans de que sortís el sol ja fèiem proa cap a Mataró. El dia s’obria a la nostra popa. Feia jornades que calaven en aquella zona i les coses els havien anat prou bé. La tripulació estava formada per en Xavi, el patró, el seu germà en Josep i el fill d’aquest en Sergi que eren els mariners.
El sol creixia a la nostra popa mentre enfilàvem cap al calador
Aquell dia els sonsaires que havien sortit del port d´Arenys i que tenien permís aquella setmana van prendre el mateix rumb i ens vam trobar tots al mateix calador.
Pel camí, els mariners aprofitaven per esmorzar. En Xavi, al timó, estava concentrat en el que seria la nostra jornada de pesca.
Érem just davant del turó de Mata a llevant de la ciutat a uns centenars de metres de la costa. En Mauricio feia una estona que havia arribat i anava fent cèrcols amb la seva embarcació.
La sonda és una eina imprescindible per a una bona captura
De seguida vam començar a imitar els moviments circulars de l´Esparta, nom de la barca d´en Mauricio. En la mar plana d’aquell dia d’estiu semblava talment com si les quatre barques danséssim en una immensa pista de ball. En realitat el que fèiem era intentar localitzar la mola amb la sonda. Sense aquest aparell la pesca del sonso no seria possible, si més no de la forma que la coneixem nosaltres. La pantalla acolorida mostrava unes taques ataronjades de les moles de sonso que evolucionaven pel fons marí. Ara calia esperar que s’alcessin un xic més.
Durant una bona estona vam estar repetint una i altre vegada la mateixa dansa, la tensió a la barca anava en augment a mesura que observàvem el monitor. El temps passava poc a poc mentre en Xavi semblava molt segur de l’espera.
En Josep. Es fa llarg, es fa llarg esperar
Aquell dia el sonso no acabava de sortir.
L´Esparta ja havia calat feia una estona. De cop i volta, en Xavi amb un crit va posar en solfa a tota la barca. En Josep i en Sergi calaven la sonsera mentre en Xavi feia evolucionar l’embarcació tancant la circumferència per tal d’atrapar al peix dins del parany.
La maniobra va ser ràpida i en el minúscul espai de la petita coberta tot estava sincronitzat.
Mentre enllestíem la calada, en Mauricio estava llevant el seu art. Semblava que els havia anat bé, el cop era ben curull. A coberta tothom estava concentrat en la maniobra malgrat que de reüll anàven observant la sort de l´Esparta.
Un cop calada tota la sonsera vam començar a arrossegar l’art per a conduir al sonso cap al cop, la bossa cega que hi havia al final i on el sonso quedava atrapat irremediablement.
Ara, amb l’ajut de la “maquinilla” vam començar a llevar l’art. La feina era delicada, primer les cames i després la resta de l’ormeig.
El sonso, el tresor platejat
A mesura que s’anaven llevant metres de xarxa, aquesta s’anava col•locant de manera precisa a coberta per tenir-la preparada per a la següent calada. D’aquesta operació s’encarregaven en Josep i en Sergi amb una precisió gairebé mil•limètrica. En Xavi desde popa controlava i observava que l’art pugés correctament.
Finalment després d’una bona estona de treball apareix el cop. Aquesta vegada sembla que no està molt inflat. Això és mala senyal. La cara de “pomes agres” entre la tripulació es evident.
Amb el cop gairebé a coberta només queda alçar-lo a força de braços, obrir-lo per a la seva part inferior i abocar el sonso en l´aigua i el gel dels immensos bidons que dúiem.
Havia estat un mal bol. En altres ocasions amb la primera calada del dia ja tenien enllestida la quota que els permetia el pla de gestió. Aquest dia haurien de treballar de valent per intentar arribar als 400 kg.
(continuarà la setmana vinent)
Taballera, la reina
La platja de Taballera forma una mitja lluna perfecte orientada al vent del nord.
Taballera, la senyora del gou, és la platja més gran del Mar d´Amunt. Situada al cor del golfet, té una longitud de 200 m dibuixant una mitja lluna perfecte orientada a la tramuntana. Està formada per còdols i graves que ha abocat la riera que hi desguassa. Normalment la platja ens obsequia amb un petit aiguamoll central creat per la força de la tramuntana o bé per les pluges, si han estat generoses.
A l’extrem de ponent de la platja que, està molt més protegit del vent del nord, s’hi aixequen unes barraques de pescadors que formen un petit nucli. N’hi havia quatre, però avui només n’hi ha dues dempeus amb un avançat estat d’abandonament. Al costat de llevant, es forma una petita platja, la platja d´en Paltré.
A l´extrem de ponent hi ha un petit nucli format amb les antigues barraques de pescadors. Detall de l´interior d´una de les barraques
Un passeig per l’entorn ens porta a una bonica i ombrívola pineda al voltants de les barraques. Les restes de paret seca i el pou són els únics testimonis del que antigament havien estat fèrtils feixes de vinyes, blat i faves.
Només accessible per mar o bé a peu per la pista que surt del Port de la Selva i ens duu a Sant Baldiri de Tabalera, l’antic nucli, avui abandonat i pràcticament enrunat. El Mas Paltré i el Mas de la Birba són els únics punts habitats d’aquest antic terme.
L´antic terme de Sant Baldiri, avui enrunat, dona nom a la platja
El topònim bé de Sant Baldiri i sembla que està relacionat amb les tavelles (faves) que s’havien cultivat en aquest llogarret.
Deserta a l´hivern i atapeïda durant l’estiu, plena d’embarcacions de totes mides que campen amb total impunitat i fondegen sense miraments. Tant de bo que l’aprovació del Pla rector d’ús i gestió de l’àmbit marí del Parc Natural del Cap de Creus (PRUG) pugui fer canviar les coses.
Taballera ha estat des de sempre una platja molt preuada per a la pesca a l’encesa i en conseqüència, motiu de disputa entre els pescadors cadaquesencs, propietaris de la platja i els seus veïns del Port de la Selva. A l’any 1609 es va produir un enfrontament entre pescadors que va acabar amb una mort. Malgrat tot, Taballera suposava un greu perill pels pescadors de Cadaqués per la seva llunyania i perquè la navegació fins allí en cas de mal temps era molt complicada.
Avui encara, els pescadors artesanals calen els seus arts a Taballera. Abans havien estat els arts de platja, ara ho són les boniteres.
Aquests fets han provocat històricament que, els pescadors de Cadaqués no volguessin anar-hi, i per aquesta raó l’ajuntament obligava als seus a anar a pescar a Taballera sota fortes multes. En aquest sentit a, les ordinacions de pesca de Cadaqués de l´any 1687, es pot llegir “si nos tròban bolitxs voluntaris per anar a Taballera, que s júguia a sorts y an els que tocarà que y vagen; y en cas an els que tocàs no volian anar, que no sían admesos a la nostra pesquera que no sían passat vint anys”.
Corbs marins maresmencs
Tots aquells que sou usuaris de les platges de l’Alt Maresme segur que us heu adonat que d’uns anys ençà, la presència de corb marí emplomallat a les roques litorals ha anat en augment. Fins i tot, segur que heu pogut constatar, que aquest ocell no se li fa gens estranya la presència humana a les platges compartint espai amb banyistes.
El corb marí emplomallat és una espècie cada vegada més abundant a les roques de les platges del Maresme
El corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis) és una espècie d’au marina que es distribueix per la Mediterrània. Des del punt de vista de la seva conservació, aquest ocell està considerat com a espècie vulnerable i en el Catalogo Español de Espècies Amenazadas es cita com a una espècie d’interès especial.
La població ibèrica de corb marí emplomallat oscil•la al voltant de les 2000 parelles i el gruix més important d’aquestes es troba a les Illes Balears, la principal àrea de cria. A Catalunya la nidificació és rara i es dóna a les platges de la Costa Brava.
A la comarca del Maresme apareixen cites d’aquesta espècie a partir dels anys 80. Ha estat però en els darrers anys quan el corb marí ha experimentat un augment més espectacular, sobretot al nord de la comarca: les Roques Blanques a Canet, les Roques de la Murtra a Sant Pol, la Roca Grossa a Calella i ja a la comarca de la Selva, a la punta de Santa Anna a Blanes.
Durant l’any, els màxims en les poblacions d’aquesta au a les platges del Maresme es dóna als mesos d’estiu i als inicis de la tardor, just abans de retornar a les seves àrees de nidificació. Això vol dir que l’època que estan al Maresme coincideix amb el final de la seva cria i que venen a les nostra costa per alimentar-se, fent servir les roques com a dormidor i com a lloc de descans. Aquesta espècie cria a partir del mes de gener a les Balears i es dispersen a partir del maig, arribant a la costa catalana per mudar i alimentar-se a l’estiu.
Evolució de la població de corb marí emplomallat a la Roca Grossa. Font: Enric Badosa
El biòleg Enric Badosa, des de l’any 97 està fent un seguiment de les colònies maresmenques d’aquest ocell i en especial dels exemplars de la Roca Grossa. En els anys d´estudi ha pogut observar exemplars anellats a les Balears.
Individu anellat a la Roca Grossa de Calella. Foto: Enric Badosa
Amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement d’aquesta espècie i la dinàmica de les seves poblacions, Badosa proposa l´anellament dels exemplars per poder fer un seguiment dels seus moviments i els patrons de muda. En aquest sentit, els col•lectius que es mouen sovint per la línia litoral com ara els caiaquistes, podrien contribuir al projecte fent les lectures de les anelles dels corbs marins que observin i enviant les dades als científics. Un exemple més de ciència ciutadana col•laborativa.
En un altre ordre de coses seria molt interessant conèixer les raons per les quals el corb marí tria la costa del Maresme per a la seva alimentació. Estudis realitzats indiquen que en la dieta d’aquesta au hi juga un paper molt important el sonso (Gymnammodytes cicerellus). El treball hauria de contrastar les dades de l’augment de les poblacions de corb marí al Maresme amb les dates de la recuperació d’aquesta pesquera. I és que els beneficis de les bones pràctiques en el sector pesquer van més enllà dels guanys econòmics i aquest en podria ser un bon exemple.
Cadups abandonats
Els cadups, caducs o catúfols són un ormeig de pesca de parany força curiós. Es tracta d’uns recipients de fang que es calen en grups sobre el fons marí, ben a prop de les roques. La pesca amb cadups va adreçada únicament a la captura del pop roquer (Octopus vulgaris).
Els cadups és un ormeig de parant força curiós.
El pop és una espècies bentònica litoral que realitza desplaçaments curts arran de fons. Són animals solitaris i territorials que efectuen migracions relacionades amb la reproducció. Als pops els agraden els amagatalls que troben entre les roques i escletxes dels fons rocosos on s’hi refugien. Quan troben els cadups, s’introdueixen al seu interior per aixoplugar-se i d’aquesta manera son capturats. Al Cap de Creus, els pops es capturen amb nanses.
Aquest sistema de pesca és molt selectiu i no produeix cap impacte sobre el medi, per la qual cosa és considerada una de les tècniques de pesca artesanal més sostenible, sempre i quan es respectin els períodes de veda.
Es tracta d’una pesquera de temporada que encara realitzen algunes embarcacions artesanals que hi ha als nostres ports. Els cadups estan prohibits en els mesos d’estiu que, coincideix amb l’època reproductora de l’espècie. A diferència de les nanses, un altre ormeig de parany, amb els cadups no es fa servir cap mena d’esquer.
És una pesquera artesanal molt respectuosa amb l´entorn
Es calen de la mateixa manera que els palangres o les nanses, és a dir, es lliguen un a un a un cap o braçolada i aquest, al seu torn, és lligat a una corda mare. Per a senyalitzar la calada es fan servir els galls. Els cadups es calen en grups o tons d’uns 50 recipients. Normalment una mateixa embarcació sol calar uns 10 tons de cadups.
Els cadups més utilitzats són de secció circular amb un forat a la base perquè desaigüi. Solen tenir una alçada d’uns 40 cm amb una boca de 15 cm. Normalment són de fang malgrat que també se´n fan servir de fets amb altres materials com ara el plàstic o el PVC. L’origen cal buscar-lo en els catúfols que es feien servir per extreure aigua de les sènies.
Al port d´Arenys, els cadups resten abandonats
En l’actualitat, aquest ormeig de pesca, està en regressió a la majoria de ports catalans per la poca rendibilitat de la pesquera. Cada dia hi ha menys pops, i en conseqüència, les captures amb cadups han disminuït molt. Fa uns anys, per exemple, al port d´Arenys hi havia una desena d’embarcacions que es dedicaven a aquesta pesquera de temporada, avui no en queda cap i els cadups, malauradament, resten abandonats, talment com un jaciment d’àmfores en el fons marí.
La desaparició dels cadups és una mostra més de les conseqüències derivades de les males praxis i l’exhauriment dels caladors que ha abocat als límits de la desaparició una tècnica pesquera tant respectuosa com és aquesta.
HISTÒRIESDEMAR 
