Tornem-hi amb la draga!!!

Publicat el Juny 1, 2015 per Manel

Aquests dies, davant mateix del port d´Arenys, podeu veure el vaixell-draga extraient sorra del fons marí per abocar-la a la platja de Malgrat. La imatge de la draga davant la platja es més pròpia d’un passat que semblava que mai més es tornaria a repetir i que va representar un veritable desastre a tots els nivells.

Aquesta actuació sembla que ha agafat per sorpresa als ciutadans, als pescadors i als ajuntaments que contemplen perplexos com es tornen a espoliar els fons marins per executar una obra amb data de caducitat molt curta.

El vaixell-draga, davant les platges d´Arenys. Foto: Radio Arenys

Els arguments que s’esgrimeixen per a justificar aquest dragatge són els suposats efectes catastròfics d’uns suposats temporals que suposadament han succeït aquest hivern i que ha produït uns suposats danys a la zona sud del delta de la Tordera. O bé s’han begut l’enteniment o bé es que no tenen vergonya. Jo suposo que tot plegat obeeix a una molt mala gestió o a les pressions de certs lobbies. M’enteneu, no?

Així, a mitjans d’abril es va aprovar aquesta actuació a l´Alt Maresme. Es tracta d’una estracció uns 120.000 m3 de sorra entre 5 i 8 m de profunditat. El vaixell treballa en la zona compresa entre la bocana del port i l’escullera de llevant. La sorra dragada serà abocada posteriorment a les platges del sector sud del delta de la Tordera.

Aquest engany del “ministerio”, comporta, per la urgència del procediment, que la licitació es pugui fer sense haver de realitzar cap mena d’estudi d’impacte ambiental. La llei autoritza al consell de ministres a excloure d’aquest procediment els projectes de reparació d’infraestructures crítiques danyades com a conseqüència de esdeveniments catastròfics. Però, a on es la catàstrofe? I, on són les infraestructures crítiques destruïdes en aquest cas?

En aquest sentit, la “Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar” considera que l’actuació que s’està duent a terme queda justificada pels efectes catastròfics dels temporals d’aquest hivern. Segons la mateixa font, aquests suposats episodis van afectar directament les platges de Malgrat centre, la Conca y de forma molt més significativa la platja de la punta de la Tordera. En tots aquests cassos, el “ministerio” considera la recuperació d’aquestes molt urgent.

El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

El dragat de sorra, a més de produir un impacte sobre el medi i sobre les espècies que hi viuen, de retruc també afecta a la flota pesquera, especialment a l’artesanal i als sonsaires que, veuran remogut el substrat sobre el que feinegen. A un altre nivell, comportarà un augment en la terbolesa i en conseqüència, una pèrdua de qualitat de l’aigua de bany a les platges, ara que tot just comença la temporada.

Aquesta no es la primera vegada que es realitza una actuació d’aquest tipus a la costa maresmenca. Ja al 2006 es va fer una acció similar per a regenerar la platja de la Picordia a Arenys de mar i un any més tard es va tronar a repetir. A l’any 2009, es van extreure 250.000 m3 del mateix punt per a regenerar la platja de S´Abanell, la platja va ser totalment erosionada unes setmanes més tard amb el primer temporal.

A més, en el document de planificació elaborat dins el marc de l’estratègia de protecció de la costa del Maresme, el mateix Ministeri de Medi Ambient reconeix la poca efectivitat de les mesures de dragatge i proposa un canvi radical en el plantejament incorporant la construcció de dics i espigons, tal i com ja eren les platges del Maresme abans de la primera regeneració al xxxx. Això però, es una altre històriademar.

Tornen les boies

Publicat el Abril 13, 2015 per Manel

Com cada any amb l´arribada del bon temps, les nostres platges s´omplen de boies que delimiten l´espai pels banyistes i que regulen els usos que els diversos usuaris en fan de la mateixa. A més, també es delimita l´entrada i sortida d´embarcacions a través dels canals de navegació.

El groc canari és el colro de les nostres platges durant la temporada de bany

Aquest dies, el vaixell encarregat d´aquesta feina està començant a enfilar les boies grogues a la gran majoria de platges del nostre país. En el cas de la costa del Maresme, la Selva i l´Empordà el vaixell encarregat d´aquesta tasca té la base d´operacions al port d’Arenys de mar.

Aquestes boies tenen la funció d’abalisar una zona reservada al bany. Aquesta àrea normalment és compresa entre la platja i els 200 metres mar endins. A les zones sense platja, si hi ha abalisament, aquest és només dels primers 50 metres. Per assenyalar aquestes zones es fan servir un seguit de boies grogues fondejades amb un “mort” i separades uns de les altres uns 200 metres.

Boies a l´espera de ser col·locades a les nostres platges

Els canals d´entrada i sortida d´embarcacions també han d’estar degudament assenyalats seguint la normativa de l´autoritat marítima competent. En aquests canals queda prohibit el bany. Els canals de navegació estan abalisats amb una boia cònica i verda a la banda d’estribord i una altre de vermella i cilíndrica al costat de babord.
En les zones reservades als banyistes, queda clar segons la normativa vigent, que està prohibit la navegació amb qualsevol tipus d´embarcació o medi flotant, i de la mateixa manera que es prohibit navegar en caiac, també ho haurien de ser les barques inflables a rem i si filem més prim, els matalassos.

El vaixell encarregat de la colocació de les boies té base al port d´Arenys de mar

Aparentment aquesta regulació hauria d´afavorir al més desprotegit, es a dir, als banyistes. A l´hora de la veritat, representa una font de conflictes entre els interessos dels diversos actors de la platja. Per una banda els banyistes no sempre respecten els canals de navegació, per altre costat hi ha embarcacions que fondegen al límit de les boies i en alguns cassos, especialment a les platges menys urbanes, el fondeig es realitza sense miraments a la zona reservada al bany, especialment si no hi ha abalisament. Altres vegades els concessionaris dels canals de navegació prohibeixen el pas d’embarcacions lleugeres. Us puc assegurar que, a la Cala Sant Francesc de Blanes, durant la temporada de boies, es impossible d´utilitzar el canal de navegació per a caiacs aliens al lloguer que hi ha a la mateixa platja.

I ja posats a que ens empastifen la línia litoral d´aquest grotesc color groc, pot-ser que se´n podria treure algun profit. Això mateix és el que fan a alguns municipis de la Costa Daurada, on les boies, a més de la seva funció de abalisament, també serveixen com a biòtops. Aquestes boies substitueixen el “mort” de formigó per una estructura amb múltiples cavitats que permet la fixació d’organismes bentònics i que actua també com a refugi per a la fauna. Així, les boies es converteixen en autentiques reserves de vida.

Aquestes boies ecològiques que, s’han instal•lat de manera pionera a la Costa Daurada, tenen un mort que roman al fons tot l’any i que a diferencia dels morts de formigó, no es retiren un cop acabada la campanya, sinó que es romanen al fons continuant fent la seva missió.

L´or vermell (IV): les altres gambes

Publicat el Març 16, 2015 per Manel

Tot i que que la gamba rosada (Aristeus antennatus) és la reina, a les nostres llotges els pescadors exploten algunes altres espècies d’aquest grup: la gamba blanca, la gamba panxuda, la gamba borda, la gamba vermella o el gambot en són el representants més característics que es comercialitzen amb el sobrenom de gambeta, expressió que fa referència a la seva talla.

La gambeta és una barreja d´aquestes “altres gambes”

La importància econòmica i el volum de les captures d´aquestes “altres gambes” és insignificant si el comparem amb la gamba pròpiament dita, sovint es capturen barrejades i es comercialitzen als mercats de la mateixa manera.

Malgrat no assolir les quotes de prestigi del seu parent, aquests decàpodes són una molt bona opció davant dels exorbitants preus de la gamba rosada. A més, és un producte fresc i de proximitat que no pas els representants congelats del grup.

Totes les “altres gambes” es capturen amb l’art de bou i són espècies demersals que viuen sobre fons fangosos i sorrencs. El baix volum de les seves captures fa que no estigui regulada la talla mínima legal de comercialització. Aquestes espècies són excel•lents per a fumets, arrossos i fregides com a aperitiu.

Gamba blanca (Parapenaeus longirostris)

Gamba blanca. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

També és anomenada en algunes localitats gamba llagostinera, cosa que fa referència al seu parent proper, el veritable llagostí (Penaeus kerathurus). De color rosa pàl•lid, amb el rostre dentat i abdomen gruixut. Les seves captures han disminuït dràsticament en els darrers anys i fins i tot en alguns ports s’ha deixat de capturar. Malgrat tot, és fàcil trobar-la als mercats procedent de les costes africanes. A les costes andaluses és una espècie prou valorada.

Gamba panxuda (Plesionika edwardsii).

Gamba panxuda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Es tracta de l’espècie d’aquest grup més valorada, tot i la seva petita talla. Es caracteritza pel seu rostre llarg, dentat i molt robust. De color vermellós amb dues bandes més fosques a ambdós costats. Gairebé tot l’any es presenta ovada, d’aquí el seu sobrenom. Els seus ous són de color blau intens.

Gamba borda ( Pleisionika heterocarpus)

Gamba borda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Espècie molt semblant a la gamba panxuda, de color més clar i més pàl•lid que aquesta, amb bandes luminescents als costats. En aquest cas la posta és d´un color verd blavós. La seva mida també és més petita que la gamba panxuda.

Gamba vermella (Aristaeomorpha foliacea)

Gamba vermella. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Gamba de gran talla. El cap presenta, a la seva part superior, una espina amb un total de 4 a 6 dents, llarga a les femelles i curta als mascles. De color vermell viu, rostre curt i apèndix abdominals robustos.

Gambot (Plesiopenaeus edwardsianus)

Gambot. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

El gambot és la més grossa de totes, pot arribar a tenir la mateixa mida que la gamba grossa, de color vermell encès amb podobranquies molt característiques. Presenta un marcat dimorfisme sexual.

S´Abanell, una platja a contracorrent

Publicat el Març 2, 2015 per Manel

“Ara que sembla que tornen amb les regeneracions de platges al Maresme, us presento la història d’un despropòsit”

Aquesta és la història d’un seguit de despropòsits que s´inica a les primeres dècades dels. XX i que continua fins avui mateix i que ha menat la platja de S´Abanell a una situació de regressió insostenible, especialment en el seu tram més proper a la Tordera.

La platja de S´Abanell entre 1950 i 1955. Es pot observar la reraplatja amb els pins. Foto Josepet Romaní

La platja de S´Abanell, o dels pins, era el gran sorral del sector nord del delta de la Tordera. Situada entre l’istme de Sa Palomera i el propi riu, es tracta del darrer tram de platja abans de endinsar-nos en l’univers rocós de la Costa Brava.

S´Abanell és un clar exemple de gestió desintegrada de les platges on, en lloc de fer un plantejament global de la problemàtica, es tracta aquesta de forma fragmentada, parcial i a voltes barroera, com aquell que va tapant forats a mesura que apareixen i va fent cada vegada més gros el problema inicial.

S´Abanell, a diferència de les platges del Maresme, les seves veïnes, és una platja de comportament deltaic, és a dir, el seu manteniment depèn del bon funcionament de la desembocadura de la Tordera.

S´Abanell en els anys 70 amb el boom turístic i el barri dels pins

En aquest cas, la regressió es produeix quan les aportacions anuals netes de sediments de la Tordera no són suficients per a contrarestar les pèrdues per erosió, així els pocs sediments que aporta el riu es distribueixen cap al sud, especialment a la zona de Malgrat de mar, per acció de la deriva litoral. Durant la primavera i l´estiu, quan el vent de garbí és predominant, aquests sediments serien els qui contribuirien a farcir de sorra la platja.

A inicis del s XX, S´Abanell tenia una extensió considerable, en alguns punts de fins a 100 m d’amplària, amb una zona dunar molt ben estructurada. Aquest cordó dunar va ser fixat a les primeres dècades amb la plantació del pins, que li donen el sobrenom. Posteriorment, el boom turístic i el propi creixement de Blanes va ocupar aquesta reraplatja formant el barri dels pins i la zona hotelera.

Durant la dècada dels 70 es produeix una brutal extracció d´àrids entre Fogars de Tordera i el propi Delta, que juntament amb la impermeabilització del sòl per l´augment de la superfície forestal i els processos urbanístics contribueix en l´inici de la regressió de la platja.

L’extracció de sorres del banc situat davant mateix del delta per a regenerar les platges del Maresme al 1994, i que era el responsable de contrarestar els efectes erosius a S´Abanell, agreuja encara molt més els processos regressius.

Pous de captació i estació de bombament de l´ACA, avui aquesta infraestructura ha estat desmantellada.

Per acabar-ho d’adobar, el 2002 entra en funcionament la planta dessalinitzadora. La infraestructura s´alimenta d´aigua marina i per això es construeix una estació de bombeig al marge nord de la desembocadura, el punt més sensible a tota aquesta problemàtica i deu pous de captació al tram de platja més pròxim. A partir d’aquest fet , la platja desapareix gairebé tota en el sector més proper al riu, posant en perill els càmpings de la zona i degradant l’àrea, que es veïna d´un espai protegit de la xarxa natura 2000. Darrerament l´ACA ha desmantellat totes aquestes infraestructures.

Tram sud de la platja de S´Abanell totalment erosionat per acció d´un temporal (2007) Foto: Laboratorio de Ingeniería Marítima (LIM).

Una solució més o menys definitiva a llarg termini passa irremediablement per recuperar la funcionalitat de la desembocadura de la Tordera, així s’hauria de d’eliminar les canalitzacions i els espigons de la desembocadura i els càmpings que es troben a ambdós costats del delta. Veurem el tractament que es fa en aquest tram en el futur projecte de regeneració de platges.

L´or vermell (III): El pla de gestió de la gamba

Publicat el febrer 23, 2015 per Manel

“La gamba vermella suposa una pesquera bastant específica i selectiva; el que unit al valor econòmic de les descàrregues, a l’actual conjuntura i a la positiva disposició dels propis pescadors, la fa idònia per a establir sobre la mateixa unes mesures temporals de regulació especial que tendeixin a garantir la seva conservació i el seu desenvolupament sostenible en el futur, actuacions entre les quals s’inclou la implantació d’unes vedes temporals que, contribuint als fins perseguits, es realitzin en dates alternes, de manera que pugui garantir-se el necessari proveïment dels mercats.”
(Ordre AAA/923/2013, de 16 de maig)

De la mateixa manera que el sonso, la gamba vermella també té el seu pla de Gestió. En aquest cas, malauradament, només afecta a la flota que va “a la gamba” al port de Palamós. La resta d’embarcacions que exploten aquest recurs a Arenys, a Blanes, a Sant Feliu o a Roses, ara per ara, en resten al marge.

La gamba vermella es objecte d´un pla de gestió al port de Palamós

A Palamós, els pescadors, juntament amb els científics de ICM i les administracions han desenvolupat aquesta proposta. Segons els científics, el pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d´extendre a la resta de ports on també s’explota aquest recurs.

La sobreexplotació de la gamba, la sobredimensió de la flota i, sobretot el descens de les captures van portar als pescadors palamosins a promoure una sortida per evitar el col·lapse d’aquesta pesquera.

Els quillats fan rumb cap als caladors situats als límits de la plataforma i als canons submarins

El pla de gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera; com ara, la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de porta que fan servir.

A Palamós, 22 quillats van a la gamba en els 7 caladors situats al llarg del canó de la Fonera (Rec, Rostoll, Candelero, Sant Sebastià, Abissínia, Els Clots, Gamba de llevant i la Malica). Cada any es desembarquen unes 130 tones de gamba vermella amb un valor que sobrepassa el 50% de tot el peix que es subhasta.

Poc a poc, els pescadors canvien de mentalitat i entenen que treballant menys i pescant menys poden tenir els mateixos guanys sense col·lapsar la pesca.

El pla de gestió ha suposat un canvi de mentalitat, els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada.

El pla de gestió ja està donant els seus fruits. Així aquest darrer any, malgrat haver reduït les captures de gamba, els pescadors de Palamós han aconseguit augmentar la facturació en un 17%. La clau de l’èxit rau en no haver sobresaturat el mercat i sobretot en pescar només les talles que es valoren més al mercat. Així s’han reduït els desembarcament de gamba petita i mitjana, les menys valorades a la llotja i han augmentat les de talla grossa i extra.

I, a que esperen les demés confraries a sumar-se a aquest èxit?

L´or vermell (II): A la gamba

Publicat el gener 26, 2015 per Manel

La gamba es pesca amb l’art de bou. Cada dia els quillats que “van a la gamba” surten de port ben d´hora i fan proa cap als caladors situats als límits de la plataforma continental i als flancs de canyons submarins. Els vaixells s’allunyen fins a unes 20 milles de la costa.

La pesca de la gamba és l´únic tipus de pesquera d’arrossegament que és monoespecífica, selectiva i dirigida. Quan els quillats “van a la gamba” utilitzen uns arts especials dissenyats per treballar a grans profunditats (de fins a 800 m).

Cada dia fan diverses calades o bols arrossegant els paranys pels fons fangosos dels pendents del tal•lús i per les baranes (vores) i sots (parets) dels canyons submarins. Un cop la captura està a bord, seleccionen els exemplars segons la seva mida: petita, mitjana, grossa i extra. Quan més grossa, millor preu assoleix al rotllo.

Pescadors seleccionant les gambes segons la seva mida

Els pescadors utilitzen la més avançada tecnologia a l’hora de pescar. A més dels moderns sistemes de posicionament i d’ecolocalització per a conèixer la situació de la gamba, fan servir també, sensors que en tot moment els donen informació de l’obertura de l’art mentre aquest s’està arrossegant i saber així com treballa.

Entre la primavera i l’estiu les gambes grosses i madures se situen normalment al tal•lús i a les “baranes” entre els 600 i 900 m de profunditat. A la tardor i durant l´hivern, en els “sots”, es captura gamba de mida més petita. Les barques segueixen aquest ritme biològic anual i les vedes també s’hi adapten.

La comunitat científica considera que la gamba és un recurs no del tot sobreexplotat. Això es deu a la dificultat de la seva pesquera, a la seva elevada taxa reproductiva i a que els juvenils viuen a molta fondària, fora de l’abast de l’art de bou. No obstant això, aquesta activitat no està lliure de produir un greu impacte sobre els fons marins per l´efecte de les portes sobre el biòtop. La sobredimensió de la flota, també fa que el recurs pugui córrer perill. Un signe inequívoc d´aquest fet és el descens progressiu de les talles en les captures.

Els quillats són les barques que “van a la gamba”

Per tal d’assegurar la sostenibilitat del recurs, la flota que va “a la gamba” als diferents ports de la costa catalana realitzen aturades biològiques. Aquestes vedes comencen als ports gironins i es desplacen en el temps a mesura que es va cap al sud. A Palamós, on primer s’aturen, el Pla de Gestió de la Gamba, obliga a deixar de pescar dos mesos. Aquí la veda va començar el passat 7 de gener. A la resta de ports de la demarcació de Girona on també s’explota aquest recurs (Roses, Port de la Selva i Llançà), es pararà del 6 de febrer al 8 de març. A Blanes i a Arenys l’aturada serà del 18 de febrer al 20 de març. L’objectiu d’aquest tipus de veda és protegir als alevins i així poder mantenir l´esforç pesquer en el rendiment màxim sostenible (RSM) per poder garantir la continuïtat de la pesquera.

Evolució anual de les captures de gamba als principals port de la Costa catalana. Les línies verdes discontinues corresponen a episodis de cascades submarines. En groc es pot observar en tots els cassos un augment significatiu de les captures entre 2 i 5 anys després de l´episodi. (Font: Company JB, Puig P, Sardà F, Palanques A, Latasa M, et al. (2008) Climate Influence on Deep Sea Populations)

De manera cíclica, cada 6-11 anys, se succeeixen episodis on la gamba quasi desapareix. Són provocats pel fenomen de les cascades submarines, corrents molt forts d´aigua freda que es canalitzen per les valls i canyons submarins i que desplacen les gambes a molta profunditat. Les cascades submarines són un procés oceanogràfic produït durant l´hivern, quan les aigües superficials es refreden i guanyen densitat a causa dels vents freds de la zona del Golf de Lleó. En el cas de la gamba, les cascades submarines actuen com a una veda natural.

L’or vermell (I): Aristeus antennatus

Publicat el Desembre 22, 2014 per Manel

”Amb aquesta entrada s’enceta una sèrie sobre la gamba vermella que s’aniran publicant de manera mensual. La gamba vermella és avui el veritable or vermell dels nostres pescadors. Les seves captures representen la meitat dels guanys en moltes confraries”

A la mediterrània es coneixen unes 150 espècies de gamba diferents, de totes, la més apreciada i valorada és la gamba vermella o gamba rosada. La gamba vermella (Aristeus antennatus) és el recurs més preuat dels quillats que van a l’art de bou. Es pesca a pràcticament tots els ports de la costa catalana, però les seves captures són més destacables al litoral gironí amb un màxim al port de Palamós. Les captures d’aquesta espècie representen en bona mesura la continuïtat de la pesca d’arrossegament. Sense els guanys que s’obtenen amb la gamba, probablement hi hauria una reestructuració en la flota de quillats.

Font: Museu de la Pesca a partir de dades de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims. Generalitat de Catalunya

La gamba vermella és un crustaci decàpode i com tots els representants d’aquest grup presenta un esquelet extern quitinós que muda de dues a quatre vegades cada any. En el seu habitat, els fons oceànics fangosos, té una coloració quasi transparent però un cop pescada i en contacte amb la llum pren tonalitats vermelloses característiques que en poques hores poden virar cap a tonalitats més morades i finalment negres quan ja no és ben fresca i acabada de pescar.

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

El seu cos es divideix en dues parts, el cefalotòrax, allò que anomenen el cap i l’abdomen, la part més carnosa i apreciada. Al cap presenta unes llargues antenes que les usa com a quimiosensors, a continuació hi ha una sèrie d’apèndix relacionats amb la ingestió d´aliment,, i uns artells locomotors que li serveixen per a desenterrar les seves preses (petits crustacis, bivalves i cucs poliquets). Al cefalotòrax s’hi localitza també l’espina rostral que, en aquesta espècie, està molt desenvolupada. Precisament aquest element serveix per a la determinació del sexe. De totes maneres, les talles més grosses solen coincidir amb les femelles mentre que les més petites són mascles. L’abdomen presenta cinc parells d´ apèndixs que tenen funcions nedadores. El darrer segment s’anomena tèlson.

La gamba vermella. Dibuix: Jordi Corbera. Història Natural dels Països Catalans

Les femelles són fecundades entre el març i el juliol. L’esperma queda protegit durant uns mesos al seu ventre, en una càpsula grogosa, de la mida d’un gra d’arròs, que s’anomena espermatòfor. Els ovaris maduren entre abril i octubre i les postes són molt nombroses, una mateixa femella pot arribar a pondre un milió i mig d’ous. Els seu desenvolupament és indirecte. És una espècie de vida curta que sòl viure com a màxim uns dos anys.

La gamba vermella realitza migracions verticals i estacionals molt marcades. De nit es pot localitzar al voltant dels 150 m de fondària mentre que durant el dia pot submergir-se fins als 800 m. Això fa que en determinades èpoques de l’any sembla que desapareix-hi, aquest fenomen es produeix de manera cíclica cada set o vuit anys.

Al sonso (i dos)

Publicat el Novembre 23, 2014 per Manel

En aquell primer bol vam capturar poc més de cent quilos de sonso. La cosa havia anat malament aquella jornada. La primera calada solia ser la millor de dia i aquesta vegada no va ser així. Després del primer, en va venir un segon i un de tercer. Cadascun d’ells amb pitjor sort que l’anterior.

Vista la poca fortuna que fins aquell moment tenien, en Xavi decideix d´anar a provar sort més al nord, a un altre calador. Feia dies que no hi treballava i no sabia del cert si la decisió era encertada. Finalment, girem cua per buscar la sort a un altre lloc.

A dos quarts d’onze fèiem proa cap al port per descarregar el poc sonso que dúiem a bord. L´aturada va ser molt curta, el temps just de descarregar el bidó ple de peix a la llotja.

Sense perdre ni un minut t vam continuar enfilant cap al llevant. Ens dirigíem a Calella.

Si en aquella jornada tot havia anat malament fins aquell moment, ara tots teníem l’esperança de redreçar el dia amb unes darreres bols calades. Res podia anar pitjor, si més no, allò era el que ens semblava.

Quan vam arribar, la platja gran de Calella, era plena de banyistes. Hauríem de treballar de costat per costat amb els estiuejants. Als límits de les boies que delimitaven la zona de bany vam començar amb els cèrcols una altra vegada. Mentre donàvem voltes era fàcil d’observar nedadors que anaven fins a la línia de boies quasi a frec de la nostra embarcació. Calia estar atents.

En Sergi calant la sonsera

La sonda continuava sense marcar cap mola important. El dia s’havia aixecat del tot i semblava que el sonso no volia fer el mateix. Després d’una llarga estona, en Xavi, donà l’ordre de calar. Era la darrera oportunitat per redreçar el dia.

Tota l’embarcació sincronitzada i concentrada en la tasca. Primer el cop i després les bandes de la sonsera. L’art estava calat completament, el cercle s´havia tancat i ara s’arrossegava.

Estàvem llevant la sonsera. En Xavi, des de popa observava amb atenció la maniobra. De cop s’adona que l´art no treballa correctament, alguna cosa no va. Tornen els nervis. Sembla que la xarxa s’ha enganxat amb algun parany del fons, potser algun mort abandonat o unes nanses sense senyalitzar amb cap gall.

En Xavi a popa, alguna cosa no marxa

Intentar deslliurar l’art del parany resulta ser una maniobra llarga i complexa. Embragant i desembragant la “maquinilla” aconseguim que la xarxa es deslliuri. No obstant això, una de les bandes va quedar tallada completament pel mig.

La sonsera és ja a coberta. Els pescadors avaluen els danys que ha patit. Malgrat la mala sort, s’ha pogut recuperar. Ara caldrà dedicar-li unes setmanes per a remendar-lo.

Tornant cap a casa amb les mans buides i l´ormeig desfet en Josep em deia: “pobres pescadors!!!”.

Al sonso (part u)

Publicat el Novembre 17, 2014 per Manel

El whatsapp rebut d´en Xavi aquell vespre em confirmava que l’endemà podia anar a pescar amb ell. A les sis en punt ja estava a port. Mentre corria pel moll, la barca havia començat a desamarrar, senyal de que no s’espera a ningú. D’un salt vaig pujar a bord i ens vam dirigir a carregar el gel.

Abans de que sortís el sol ja fèiem proa cap a Mataró. El dia s’obria a la nostra popa. Feia jornades que calaven en aquella zona i les coses els havien anat prou bé. La tripulació estava formada per en Xavi, el patró, el seu germà en Josep i el fill d’aquest en Sergi que eren els mariners.

El sol creixia a la nostra popa mentre enfilàvem cap al calador

Aquell dia els sonsaires que havien sortit del port d´Arenys i que tenien permís aquella setmana van prendre el mateix rumb i ens vam trobar tots al mateix calador.

Pel camí, els mariners aprofitaven per esmorzar. En Xavi, al timó, estava concentrat en el que seria la nostra jornada de pesca.

Érem just davant del turó de Mata a llevant de la ciutat a uns centenars de metres de la costa. En Mauricio feia una estona que havia arribat i anava fent cèrcols amb la seva embarcació.

La sonda és una eina imprescindible per a una bona captura

De seguida vam començar a imitar els moviments circulars de l´Esparta, nom de la barca d´en Mauricio. En la mar plana d’aquell dia d’estiu semblava talment com si les quatre barques danséssim en una immensa pista de ball. En realitat el que fèiem era intentar localitzar la mola amb la sonda. Sense aquest aparell la pesca del sonso no seria possible, si més no de la forma que la coneixem nosaltres. La pantalla acolorida mostrava unes taques ataronjades de les moles de sonso que evolucionaven pel fons marí. Ara calia esperar que s’alcessin un xic més.

Durant una bona estona vam estar repetint una i altre vegada la mateixa dansa, la tensió a la barca anava en augment a mesura que observàvem el monitor. El temps passava poc a poc mentre en Xavi semblava molt segur de l’espera.

En Josep. Es fa llarg, es fa llarg esperar

Aquell dia el sonso no acabava de sortir.

L´Esparta ja havia calat feia una estona. De cop i volta, en Xavi amb un crit va posar en solfa a tota la barca. En Josep i en Sergi calaven la sonsera mentre en Xavi feia evolucionar l’embarcació tancant la circumferència per tal d’atrapar al peix dins del parany.

La maniobra va ser ràpida i en el minúscul espai de la petita coberta tot estava sincronitzat.

Mentre enllestíem la calada, en Mauricio estava llevant el seu art. Semblava que els havia anat bé, el cop era ben curull. A coberta tothom estava concentrat en la maniobra malgrat que de reüll anàven observant la sort de l´Esparta.

Un cop calada tota la sonsera vam començar a arrossegar l’art per a conduir al sonso cap al cop, la bossa cega que hi havia al final i on el sonso quedava atrapat irremediablement.

Ara, amb l’ajut de la “maquinilla” vam començar a llevar l’art. La feina era delicada, primer les cames i després la resta de l’ormeig.

El sonso, el tresor platejat

A mesura que s’anaven llevant metres de xarxa, aquesta s’anava col•locant de manera precisa a coberta per tenir-la preparada per a la següent calada. D’aquesta operació s’encarregaven en Josep i en Sergi amb una precisió gairebé mil•limètrica. En Xavi desde popa controlava i observava que l’art pugés correctament.

Finalment després d’una bona estona de treball apareix el cop. Aquesta vegada sembla que no està molt inflat. Això és mala senyal. La cara de “pomes agres” entre la tripulació es evident.

Amb el cop gairebé a coberta només queda alçar-lo a força de braços, obrir-lo per a la seva part inferior i abocar el sonso en l´aigua i el gel dels immensos bidons que dúiem.

Havia estat un mal bol. En altres ocasions amb la primera calada del dia ja tenien enllestida la quota que els permetia el pla de gestió. Aquest dia haurien de treballar de valent per intentar arribar als 400 kg.

(continuarà la setmana vinent)

Cadups abandonats

Publicat el Octubre 27, 2014 per Manel

Els cadups, caducs o catúfols són un ormeig de pesca de parany força curiós. Es tracta d’uns recipients de fang que es calen en grups sobre el fons marí, ben a prop de les roques. La pesca amb cadups va adreçada únicament a la captura del pop roquer (Octopus vulgaris).

Els cadups és un ormeig de parant força curiós.

El pop és una espècies bentònica litoral que realitza desplaçaments curts arran de fons. Són animals solitaris i territorials que efectuen migracions relacionades amb la reproducció. Als pops els agraden els amagatalls que troben entre les roques i escletxes dels fons rocosos on s’hi refugien. Quan troben els cadups, s’introdueixen al seu interior per aixoplugar-se i d’aquesta manera son capturats. Al Cap de Creus, els pops es capturen amb nanses.

Aquest sistema de pesca és molt selectiu i no produeix cap impacte sobre el medi, per la qual cosa és considerada una de les tècniques de pesca artesanal més sostenible, sempre i quan es respectin els períodes de veda.

Es tracta d’una pesquera de temporada que encara realitzen algunes embarcacions artesanals que hi ha als nostres ports. Els cadups estan prohibits en els mesos d’estiu que, coincideix amb l’època reproductora de l’espècie. A diferència de les nanses, un altre ormeig de parany, amb els cadups no es fa servir cap mena d’esquer.

És una pesquera artesanal molt respectuosa amb l´entorn

Es calen de la mateixa manera que els palangres o les nanses, és a dir, es lliguen un a un a un cap o braçolada i aquest, al seu torn, és lligat a una corda mare. Per a senyalitzar la calada es fan servir els galls. Els cadups es calen en grups o tons d’uns 50 recipients. Normalment una mateixa embarcació sol calar uns 10 tons de cadups.

Els cadups més utilitzats són de secció circular amb un forat a la base perquè desaigüi. Solen tenir una alçada d’uns 40 cm amb una boca de 15 cm. Normalment són de fang malgrat que també se´n fan servir de fets amb altres materials com ara el plàstic o el PVC. L’origen cal buscar-lo en els catúfols que es feien servir per extreure aigua de les sènies.

Al port d´Arenys, els cadups resten abandonats

En l’actualitat, aquest ormeig de pesca, està en regressió a la majoria de ports catalans per la poca rendibilitat de la pesquera. Cada dia hi ha menys pops, i en conseqüència, les captures amb cadups han disminuït molt. Fa uns anys, per exemple, al port d´Arenys hi havia una desena d’embarcacions que es dedicaven a aquesta pesquera de temporada, avui no en queda cap i els cadups, malauradament, resten abandonats, talment com un jaciment d’àmfores en el fons marí.

La desaparició dels cadups és una mostra més de les conseqüències derivades de les males praxis i l’exhauriment dels caladors que ha abocat als límits de la desaparició una tècnica pesquera tant respectuosa com és aquesta.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: Arenys