Arxiu d'etiquetes: cap de creus

La prova dels Mateu

Publicat el per
3

Si alguna vegada heu fet el camí de ronda entre Llançà i Colera, segur que recordareu que hi ha un tram on aquest queda tallat i per continuar, en el millor dels cassos, ens haurem de descalçar, grimpar o mullar-nos els peus.

Un cop arribats a la platja de Garbet i una vegada travessada la riera del mateix nom, el camí desapareix com per art de màgia i l´única manera de continuar és anar saltant de roca en roca fins arribar a la cala de Port d´en Joan a uns tres cents metres de Garbet. Estem al cor de la finca dels Mateu i ells són els responsables d´aquesta mena de “coitus interruptus” i d´aquesta privatització unilateral del domini públic. Aquest pas s’anomena de manera popular com la “prova dels Mateu” i serveix per comprovar els nostre sentit de l´equilibri i de temeritat i recordar-nos alhora que els privilegis d´uns quants encara continuen.

Els cartell ens dirigeix cap a la prova dels Mateu. Aquí sembla que allò del domini públic algú s´ho va passar pel forro

La Cala del Port d´en Joan conserva encara els senyals que, no fa pas tant de temps, aquell indret era una platja totalment privada, la residència d´estiu d´uns poderosos, els propietaris del Castell de Peralada. Una nissaga fortament connectada amb el regim franquista primer i amb els primers governs democràtics de Catalunya més tard. Les edificacions, la piscina o l´embarcador en són els senyals més clars d´aquest passat sumptuós i irreverent.

La Nissaga dels Mateu s´inicia amb Damià Mateu que va fer fortuna en la industria siderúrgica i més endavant va fundar la companyia Hispano Suiza. A l´any 1923 va comprar el castell de Peralada com a regal de noces pel seu fill Miquel. El seu hereu, Miquel Mateu, conegut també com a Miquel del ferros, va presidir la Caixa de Pensions i controlava el diari de Barcelona. Va ordenar la construcció de l´estança vacacional als terrenys de la platja de Garbet on la família hi passava els estius. Va ser conseller nacional de Falange Española i evidentment era amic personal del dictador Franco. En esclatar la guerra es va passar al costat nacional i va formar part de l´estat major dels feixistes. Com a premi a la seva fidelitat l´endemà de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona en va ser anomenat alcalde i va exercir en aquest càrrec fins al 1945. A partir d´aquesta data va ser anomenat ambaixador espanyol a París.

Arreu senyals de prohibició, no fos cas que,…

El dictador Franco visitava amb certa regularitat als Mateu i passava algunes temporades a la finca de Garbet on es va fer construir un gros embarcador que va acollir en diverses ocasions a l´Azor, el iot del dictador. Altres personalitats il·lustres que també van passar per la finca van ser Josep Pla o Salvador Dalí.

La seva filla, Carmen Mateu es va casar amb un destacat membre de la burgesia catalana, Artur Suqué, fortament connectat als governs convergents de l´època i especialment amb Jordi Pujol i Lluis Prenafeta. En aquests temps, es va intentar netejar la imatge del passat de la família amb un festival de Música.

En aquesta mateixa finca s´hi troben les 12 ha de vinya on els hereus dels Suqué-Mateu, hi produeix entre d´altres el Finca Garbet o Aires de Garbet, uns vins excel·lents que no ens han de fer oblidar que els Mateu són els responsables d´aquest tall vergonyós en el camí de ronda, la prova dels Mateu.

L´Albera marítima

Publicat el per
2

Entre Garbet i el cap de Cervera hi ha un tros de costa que correspon a la façana litoral del massís de L´Albera. Lluny del brogit turístic, aquest tram sol ser tranquil i amable. L´Albera marítima és el nexe d´unió entre la Costa Brava amb la Costa Vermella.

Arreu, el paisatge és molt homogeni amb badies mitjanes: Garbet, Colera, Portbou i Cervera connectades per un seguit de penya-segats espectaculars de tonalitats negroses i grisenques que sovint recorden a un paisatge lunar.

L´Albera marítima és un tros de costa molt desconegut

En aquest punt, la Serra de la Balmeta s´apropa a la línia de costa i els seus contraforts arriben a pet d´ona formant un paisatge de penya-segats imponents. D´aquest massís en surten quatre cursos fluvials que han modelat les diverses valls del territori de sud a nord. El Torrent de la Balmeta, la Riera de Garbet, la Riera de Molinàs i la Ribera de Portbou. Mentre la primera circula bàsicament en direcció sud, els altres són perpendiculars a la línia de costa.

En general, les platges, si exceptuem les de dins de les badies, són petites, producte de l´erosió dels materials que les envolten: esquistos, pissarres i quarsites i estan formades per graves i còdols de mida molt variable. El paisatge, des de mar estant, és amable. Les brolles i les pinedes hi sovintegen alternant-se amb les vinyes.

L’itinerari comença a la mateixa badia de Garbet, la única no urbanitzada. D´allí a l´illa Grossa i al Cap Lladró o muntanya dels canons de Colera on armes d´artilleria del s. XVIII apunten encara a l´horitzó. Travessant la badia de Colera i deixant enrere Cala Rovellada ens trobem amb la veta blanca. Un espectacular filó magmàtic que contrasta amb tot el seu entorn.

Des d´aquest punt la costa continua fins al Cap Marcer, un espadat de més de cent metres d´alçada on es troba la cova celler d´en Xocolata. Una cavitat navegable en caiac d´uns 20 m. Conta la història que en aquest indret era on Joan Miàs, un pescador de Colera anomenat en Xocolata hi guardava el seu vi. Des d´aquest punt la costa continua fins a les platges de la cadireta i la del Claper. Allí s´hi observen les restes d´un accés a través del penya-segat en unes escales pràcticament esborrades per l´efecte dels temporals. Durant molts anys aquest indret va ser l´abocador de deixalles i runa de Portbou. Al seu extrem s´hi troba la punta de Gatillepis i la cova d´en Xamuixa, l´altre gran cavitat natural del sector.

Entre Colera i Portbou. Tram entre el cap Mercer i la punta de Claper on s´hi toba la platja de la cadireta i les platges del Claper

La costa prossegueix a través de la badia de Portbou on hi destaca la cova del bou marí. L’interès d´ aquest indret ve sobretot per la seva toponímia que ens evoca la presència, temps era temps, de foca mediterrània (Mochanus mochanus) en aquestes aigües. A Portbou no es pot perdre la visita al memorial Walter Benjamin que morí aquí quan fugia del feixisme que s´havia instal·lat a bona part d´Europa. Les vistes des d´allí són espectaculars.

El recorregut segueix fins al Cap Falcó on a poca distància s´hi troba la Foradada, una cavitat natural en forma de túnel que travessa un bloc esquistós i que acull al seu interior la que delimita la frontera entre França i l´estat Espanyol d´ençà el tractat del Pirineus que va escapçar el principat.

A partir d´aquí, ja en territori francès, el majestuós Cap de Cervera. Això però és una altre històriademar.

Cellers submarins

Publicat el per
2

La industria vitivinícola se les empesca totes per millorar la qualitat dels seus productes i alhora oferir nous matisos en els vins ja elaborats. Una de les darreres novetats és la d´envellir els vins a sota l´aigua. Diversos cellers ja s´han apuntat a aquesta nova iniciativa que, segons diuen els entesos, millora l´envelliment del vi i dona un producte diferent que si s’hagués envellit en els cellers convencionals. Així, l´envelliment submarí dona personalitat al vi.

El gran avantatge d´envellir el vi sota l´aigua és que els paràmetres com la temperatura, la pressió, la il·luminació o el nivell d´intensitat sonora es mantenen molt estables. A més, d´altres factors que també hi intervenen en millorar el producte són el balanceig de les ampolles pels corrents marins i la microoxigenació a través del suro del tap. En el cas dels vins submarins s´utilitzen taps de suro més densos i amb major diàmetre que permet segellar molt millor l´ampolla.

A Cala Jòncols són pioners en aquesta modalitat i ja des del 2009 envelleixen fins en els fons marins del Cap de Creus. Ara, nou anys més tard, estan duent a terme un estudi pioner per a identificar de manera científica les propietats del vi envellit a sota l´aigua. En general els vins submergits evolucionen molt més lentament, per això, els vins joves suporten pitjor la immersió que no pas els vins de criança.

Gàbia d´ampolles de vi al fons del mar. Foto: Enrique Talledo/Bodega Crusoe Treasure

Els vins submarins es submergeixen en gàbies especials que donen estabilitat a l´estructura i evita els excessius moviments deguts a les corrents. Aquestes gàbies permeten l´entrada i la sortida d´aigua per homogeneïtzar el conjunt. En aquest sentit, aquetes gàbies submergides creen un biòtop que afavoreix la reproducció de diverses espècies com ara el pop, el congre o els calamars. La confraria de pescadors de Roses ja s´ha fet ressò d´aquest aspecte i treballa en col·laboració amb diversos cellers submarins.

L´envelliment submarí també té la seva versió en aigua dolça. Així, al pantà de Sant Antoni al Pallars s´han realitzat proves experimentals submergint gàbies de vi a 38 m de profunditat durant vuit mesos amb diversos vins de la DO Costers de Segre.

El que segurament va començar com a reclam publicitari s´ha convertit en una manera de potenciar les seves característiques i millorar el producte. Els vins submergits presenten en general major intensitat de color i més brillantor. En els vins blancs es potencien el tons verdosos i en els negres els blavosos. A nivell gustatiu, són productes amb major volum i frescor que els seus homònims terrestres i amb un final molt més iodat. A nivell aromàtic presenten una major intensitat i concentració d´olors.

Arran d´aquestes iniciatives han aparegut experiències per als amants de les coses noves, i és que alguns cellers que submergeixen els seus vins organitzen visites submarines als seus cellers per a recollir l´ampolla de vi i degustar-la a pet d´ona amb un maridatge preparat especialment per a l´ocasió. Un aspecte que crea força curiositat entre els consumidors és que el vi submarí es serveix amb les mateixes ampolles que han estat submergides amb restes orgàniques adherides.

500 Km2

Publicat el per
1

El nou model català de gestió pesquera aprovat recentment dona molt més protagonisme en la pressa de decisions als agents implicats. En aquest sentit, les confraries de pescadors de la demarcació de Girona: Blanes, Palamós, Roses, el Port de la Selva i Llançà han proposat a l´administració la creació d´una àrea vedada de 500 km2 gestionada per ells mateixos sota les directrius dels científics de l´ICM. En aquetes àrees, es crearan comissions permanents per fer-ne el seguiment que funcionaran de manera congestionada.

Arran dels mals resultats en les captures dels pescadors d’arrossegament que s´han produït en els darrers temps, els propis pescadors s´han adonat que cal una mentalitat molt més oberta si es vol continuar treballant en un futur molt proper. El mateix col·lectiu va tenir la iniciativa per implementar aquestes mesures de sostenibilitat i de preservació del recursos i els científics de l´ICM s’encarreguen de fer el seguiment per a mesurar els efectes de les mesures adoptades.

Detall de les diverses àrees de pesca d´arrossegament cogestionades. A sota en verd àrees de captura del lluç, en blau de l´escamarlà i en taronja de la gamba. Font: ICM

Es tracta d´una iniciativa única a la regió mediterrània que potencia les mesures per la preservació des recursos i la sostenibilitat de l´activitat. Amb aquesta proposta es fuig de la concepció tradicional de la explotació dels caladors i s´impulsa una nova manera de fer les coses. L´objectiu final de la proposta és recuperar els recursos pesquers i poder mantenir la viabilitat del sector de la pesca d´arrossegament.

Les zones protegides tenen un elevat valor ja que són àrees de reproducció i d´alevinatge d´espècies amb interès comercial que es troben en l´actualitat molt sobreexplotades i al límit del col·lapse com ara el lluç, el moll, la gamba o l´escamarlà. En definitiva es tracta de fer una gestió diferent dels caladors d´arrossegament que, fins fa poc, se’ls considerava com a àrees de producció il·limitada on els quillats podien feinejar sense treva i on sempre s´extreia recursos.

Ens els 500 km2 d’àrees proposades s´hi troben regions on la pesca està regulada com és el cas de la gamba a Palamós que ja fa uns anys que funciona amb molt d´èxit o la gamba del Cap de Creus de recent incorporació. També s´hi troben regions vedades a l´activitat pesquera com és el cas de la regeneració de l´hàbitat de Blanes-Palamós entre d´altres. La relació de zones regulades i els seus objectius són els següents:

Regeneració d’hàbitat de Blanes-Palamós (37.95 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Regenerar aquests caladors tradicionals i contribuir en la reducció de la pressió en les espècies més sobreexplotades: la maire, el lluç i el rap.

Gestió de l’escamarlà Roses-Palamós (9.16 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Reduir l’impacte sobre les poblacions d’escamarlà amb la creació d’una àrea de no-pesca per a facilitar la seva recuperació.

Gestió del lluç de Roses (51.73 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Protegir el reclutament del lluç i afavorir la reproducció dels adults mitjançant el tancament de forma permanent d’aquesta àrea.

Gestió de la gamba de Palamós (334.13 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Millorar la selectivitat de les captures de gamba mitjançant la regulació de la malla de l´art i la gestió de les zones de pesca.

Gestió de la gamba del Cap de Creus (65 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Gestionar de manera sostenible la pesca d´aquesta espècie de forma consensuada entre les confraries de Roses, Port de la Selva i Llançà.

Reserva de la Biosfera?

Publicat el per
2

La Diputació de Girona, la Universitat de Girona (UdG), la Fundació Mar i les administracions locals són els principals agents implicats amb l´objectiu d´obtenir la declaració de la Costa Brava com a Reserva de la Biosfera de cara al 2020. Aquest reconeixement internacional de gran prestigi és concedit pel programa MAB sobre l´Home i la Biosfera de la UNESCO. Aquest, prioritza en els territoris guardonats, la conservació del paisatge, el valor natural dels ecosistemes i la sostenibilitat de les activitats humanes.

En l’actualitat, a tot el món hi ha gairebé 700 reserves de la biosfera, 48 de les quals són a l’estat espanyol i d´aquestes, dues al nostre país: el Montseny i les Terres de l´Ebre. La Diputació de Girona s´ha posat al capdavant del projecte per aconseguir aquest reconeixement i a hores d´ara està, preparant tota la documentació necessària per a ser presentada a la seu de l´UNESCO. Poder optar a ser reserva de la biosfera comporta, tal i com detalla la pròpia UdG, “mantenir i millorar la qualitat de vida de la població, garantir el futur de les noves generacions i contribuir a crear un món en un entorn ecològic de qualitat”.

Els promotors de la iniciativa s’han reunit amb els setanta municipis de les dues comarques empordaneses i de la Selva, que passarien a formar part de la reserva, en cas que la UNESCO acabi donant el vistiplau. La candidatura compromet els municipis de la Costa Brava a impulsar mesures que afavoreixin la sostenibilitat del territori i s´hauran de consensuar i definir les accions que s´hauran de prendre per aconseguir aquests objectiu.

Els punts calents de la Costa Brava. Com es pot optar a ser reserva de la biosfera? Font: SOS Costa Brava

Però, com es pot optar a aquest distintiu que premia els valors paisatgístics, naturals i culturals sense cap canvi en les polítiques urbanístiques ni en els plantejaments territorials globals?

Les polítiques urbanístiques i d´ordenació del territori que s´estan duent a terme a la Costa Brava van en sentit contrari al programa MAB de la UNESCO. D´uns temps ençà diversos consistoris d´aquest territori han recuperat plans i plantejaments urbanístics de l´època del “campi qui pugui” i els pretenen desenvolupar sense cap modificació en ple segle XXI.

És compaginable aquest model de segones residències i d´urbanitzacions amb el programa MAB? És compatible en una reserva de la biosfera portar els recursos hídrics al límit? La urbanització de la platja de Pals que desenvolupen un plantejament urbanístic de l’any 1986. La urbanització d´Aiguafreda a Begur, recuperant un plantejament del Pla d´Urbanisme de 1975 en terrenys d´elevat pendent i amb un impacte paisatgístic enorme. La urbanització de la pineda d´en Gori a Palamós amb un elevat impacte visual. La urbanització de Cala Morisca a Tossa inclosa en l´antic pla parcial dels anys 90 o el xalet construït al Golfet , en són alguns exemples. Malauradament la llista és molt més llarga.

És possible rebre el guardó mentre es continuen ampliant ports esportius? Com ara la Marina de Port d´Aro o el Pla Especial del Port de Palamós.

Una reserva de la biosfera és un territori on es potencia la nàutica recreativa i on, amb total impunitat, les embarcacions fondegen de manera indecent mentre que els responsables dels Parcs Naturals fan els ulls grossos? Això passa durant tot l´estiu a Cala Culip o Cala Taballera al Parc Natural del Cap de Creus a Cala Estreta a l´Espai d’Interès Natural, Castell – Cap Roig i a Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Allargar carreteres trinxant el territori és compatible amb els objectius de les reserves de la biosfera? L´ampliació de la C-32 fins a Lloret sembla que es vulgui fer al servei dels especuladors de sempre.

És possible ser una reserva de la biosfera mentre es continuen explotant fins als límits els recursos? A la Costa Brava es prossegueixen tramitant estudis prospectius per a l´extracció de gas i petroli. A la Costa Brava es continua extraient corall vermell malgrat que aquesta espècie es troba en estat crític a causa de la seva sobreexplotació.

És possible tant de cinisme en els nostres representants públics?

La badia de Garbet

Publicat el per
4

La badia de Garbet es troba entre Llançà i Colera, els seus límits naturals són al nord,   l´Illa Grossa de Colera i al sud, el Cap Ras. Orientada al llevant, té platges a ambdós costats. A la banda nord la platja de Garbet i a la banda sud, les Platges del Borró. Des del punt de vista administratiu pertany al municipi de Colera.

Resseguint tota la badia de sud a nord troben un seguit d´illots de forma gairebé continua. A la banda del Cap Ras hi ha L´illa, L´illa Plana i Les conques. El cavall Bernat al fons de la badia. El Caixol i Els esculls d´en Xarandó a la banda de ponent i Els esculls d´en Trullet, L´Illa Petita i L´Illa Grossa a l´extrem més septentrional i que juntament amb el Cap de Lladró assenyalen la veïna badia de Colera.

garbet-1

Garbet és una amable badia situada entre el Cap Ras i l´Illa Grossa

Des punt de vista paisatgístic forma una unitat molt ben definida. Malgrat que els accessos són fàcils, és un territori poc urbanitzat on l’empremta de l´home ha modelat un paisatge amable i ordenat.  Durant molts anys hi va haver en funcionament un baixador a tocar de la mateixa platja que permetia que molts estiuejants de Figueres, Girona i fins i tot Barcelona es poguessin desplaçar fins aquest indret amb transport públic. Penso que hauria  ser una reivindicació exigir a RENFE l´obertura d´aquest baixador els mesos d´estiu i evitar així, molts desplaçaments en vehicles privats.

La platja de Garbet és la més gran de tota la badia, fa gairebé mig quilòmetre de llarg. Està formada per petites graves de tonalitats gris blavoses. És una platja molt familiar amb aigües gairebé sempre transparents. Fins fa pocs anys hi havia un petit càmping i un restaurant. Avui totes dues instal·lacions estan tancades i aquest abandó de l´activitat està produint una ràpida degradació de l´espai.

IMG_20180909_183125

La platja de Garbet és la més important i està ben comunicada.

A la banda de Cap Ras hi trobem una de les joies naturals d´aquest territori, les platges de Borró. Es tracta de tres platgetes: Platja del Borró, el Borró del mig i el Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. La seva etimologia ens evoca la presencia d´aquesta planta (Ammophila arenaria). Aquestes platges també són conegudes com a Platja de les Assutzenes perquè aquesta planta, també coneguda com a lliri blanc (Pancratium maritimum) és força abundant. A les platges del Borró hi ha un sistema dunar molt ben constituït.

borró

Les platges del Borró són la joia natural d´aquesta zona

Garbet és l’únic indret de tota la Costa Brava on encara és possible observar vinyes arran del mar. Aquestes reposen en terrasses molt ben distribuïdes que donen personalitat al paisatge. Aquest tipus de conreu representa a més, una protecció envers el flagell dels incendis forestals. Uns quilometres més amunt, en plena Costa Vermella, les vinyes són un element molt més habitual.

Sota el meu punt de vista, un dels elements més destacats d´aquest entorn són precisament les vinyes que es troben totes al vessant nord de la badia, protegides de la tramuntana. L’explotació vitivinícola és propietat de la Masia Peralada i en les 12 Ha de vinya produeix el Finca Garbet, un excel·lent vi. Això però és una altre històriademar.

Treure l’aigua clara

Publicat el per
1

Aquest passat cap de setmana sortint a navegar, m’he trobat al Cap de Norfeu a l’Eduard Marquès que m’ha preguntat sobre la pèrdua de transparència de l’aigua al cap de Creus aquesta primavera. Unes hores més tard, a Llançà, en Rai Puig em feia la mateixa pregunta. Certament durant les més de sis hores de travessia entre Roses i Cervera de la Marenda vaig poder comprovar aquest fet. Fins i tot a Cala Culip, vaig certificar un creixement considerable d’algues verdes oportunistes nitròfiles, senyal inequívoc d’eutrofització.

Aquesta pèrdua de transparència no ha estat un fenomen aïllat d’unes poques hores o pocs dies. D’ençà l’aparició dels blooms de sapes i de barquetes de fa unes setmanes s’està mantenint aquesta situació que es va mantenint al llarg de tota la primavera.

Però, que està passant realment aquest any? La resposta a aquesta pregunta és complexa i es deu a múltiples raons que estan interelacionades entre elles.

Aquest any sembla que l´aigua de la nostra Costa Brava no és tant transparent

La transparència de l’aigua de mar ve determinada per la presència de partícules en suspensió que dissipen la llum del Sol. Aquestes poden ser organismes vius del plàncton o bé matèria en suspensió com ara les restes metabòliques dels organismes planctònics o nutrients que han arribat a la superfície per la barreja vertical a finals de l’hivern.

La primera raó per explicar aquest fet està en el règim de pluges que aquesta primavera ha estat considerable a la zona del Cap de Creus i que ha augmentat en escreix els aports de rius i rieres cap a les aigües litorals.

Per un altre costat, aquest any està sent particularment anòmal pel que fa al règim de tramuntanades. El vent del nord quan incideix a la costa del Cap de Creus disminueix la temperatura superficial de l´aigua fet, que afavoreix la barreja i la dispersió de les partícules en suspensió que es troben a la zona fòtica. Un altre efecte de la tramuntana és el remogut de les aigües que fan les onades que es generen i que fan un efecte renovador de les aigües litorals i contribueix a la dilució de les partícules en suspensió.

L’absència tramuntana ha anat acompanyada per una major d’un règim de vent de component sud, aigües més calentes i carregades de nutrients que, per una banda han contribuït a augmentar la temperatura superficial de l’aigua i per altre costat han augmentat la concentració de partícules en superfície.

Aquesta primavera ha estat excepcional en l´absència de tramuntanes.

La suma d’aquests factors han contribuït a l’estratificació de les masses d’aigua,fet que dificulta la seva barreja vertical i la dilució de les partícules en suspensió. Aquest gradient tèrmic en la columna d’aigua, fa que s’hagi format a inicis de primavera una termoclina molt potent molt abans del que seria “normal”. Com a conseqüència fa que les masses d’aigua que hi ha per sota d’aquesta capa i per sobra es comportin de manera independent per a diferències de densitat.

La termoclina d’enguany fa que les partícules en suspensió: els organismes morts i les deposicions frenin la seva sedimentació i s’acumulin en la capa superior i contribueix a aquesta pèrdua de transparència. A la mediterrània la termoclina es consolida a l’estiu, però aquest any s’ha avançat la seva formació coincidint amb els blooms primaverals.

Fondeig indecent

Publicat el per
5

Amb l´arribada del bon temps tots els racons de la Costa Brava s´omplen de barquetes, llaguts, iots, velers i d´altres embarcacions d´esbarjo. Aquestes, amb total impunitat, fondegen arran de costa i entre moltes altres coses, llauren els pocs claps de fanerògames marines (posidònia i d´altres) que encara resten a la nostra costa.

Aquesta practica s’estén especialment als Parcs Naturals Marítims. Les cales de Cap de Creus, de la Serra del Montgrí i a l´Espai Natural de Castell – Cap Roig romanen durant tota la temporada de bany curulles d´ancoratges que degraden el medi. En aquests indrets, amb valors naturals de primer ordre no s´està comptabilitzant la protecció i la conservació del medi amb les activitats d´esbarjo dels seus visitants, fet que posa en entredit la llei de parcs naturals.

Cala Culip al Cap de Creus, un dia qualsevol d´estiu. Moltes embarcacions fondejades a sobre de l´alguer

Mai he entès que en un espai natural no es pugui controlar el nombre d´embarcacions recreatives amb boies de fondeig, cosa que sí que passa amb les empreses que es dediquen a portar escafandristes en aquestes zones. A la veïna Reserva Marina de Banyuls, les embarcacions d´esbarjo tenen limitat el fondeig amb boies per aquest efecte. Paradoxalment, molts francesos que tenen limitadíssima aquesta practica al seu país arriben a diari al Cap de Creus per fer allò que a casa seva no està permès.

Em consta que les retallades estan afectant greument la xarxa de Parcs Naturals, el que no puc entendre és que aquestes s´apliquin especialment sobre la disminució de guardes i agents rurals que haurien de vetllar en front d´aquestes pràctiques tant poc respectuoses. El Cap de Creus es converteix els caps de setmana i durant els mesos d´estiu en un desgovern i, els usuaris especialment els que tenen embarcacions recreatives, actuen en total impunitat. Cala Culip, Port Lligat, El Golfet o la badia de Montjoi en són alguns exemples clars d´aquesta pràctica. Allí s´estableix “un campi qui pugui” sabedors que la vigilància és nul.la.

Un altre exemple el tenim a la costa de l´Empordanet. Entre Palamós i la platja de Pals existeix una elevadíssima oferta d´amarraments o de boies de fondeig cosa que fa que la densitat d´embarcacions recreatives sigui elevadíssima. Aquesta gran quantitat de vaixells busquen cada dia algun racó en aquesta costa per a fondejar-hi i per passar la jornada. Aquí, fins hi tot en alguns punts, no es respecten les zones delimitades per a la practica del bany. La imatge Calella de Palafrugell des del mar, amb la primera línia farcida d´embarcacions fondejades, no té res a veure amb la imatge idíl•lica que es ven d’aquest tros de costa.

Imatge d´una platja de la Costa Brava durant l´estiu

A la zona de les illes Medes i del baix Ter, passa exactament el mateix. Els pocs abrics que ofereix la costa romanen plens fins a la bandera de embarcacions fondejades malmetent els alguers.

Però, quins impactes produeix aquest fondeig indecent la costa? El fet d´usar àncores per a fondejar, per efectes del corrent i de l´onatge fan garrejar més o menys aquests elements de subjecció uns metres i actuen llaurant el fons marí de la mateixa manera que ho faria una barca d´arrossegament. Aquest efecte provoca que sistemes naturals tant fràgils com són els alguers es vegin afectats per aquesta pressió física i així entrin en regressió en els llocs on encara formen claps més o menys densos o bé no es deixi recuperar aquests ecosistemes en els llocs, on de manera incipient, començarien a créixer. Un altre grup d´impactes està relacionat amb la combustió del carburant. Els fums i els gasos que es formen durant el procés de combustió afecten negativament, especialment als llocs més arrecerats i amb menor renovació d´aigua. La generació de residus, que a vegades no es retornen a l´embarcació, són llençats al mar o bé, la contaminació acústica en són altres impactes gens menystenibles.

La única solució a aquest fondeig indecent passa per a regular el nombre d´embarcacions que poden fondejar amb un nombre limitat de boies disposades per aquest efecte i quan totes aquestes , en un indret determinat estiguin ocupades, voldria dir que la capacitat d´acollida d´embarcacions recreatives estaria el límit. D´un manera semblant al que succeeix a l’arxipèlag de Cabrera per exemple.

Mentre tot això no succeeixi, la nostra malaurada Costa Brava continuarà patint aquests efectes que ens afecten a tots els usuaris i posen en entredit la gestió de la natura que s´està fent al nostre país. Això, és però una altre històriademar.

Els altres alguers

Publicat el per
4

Malgrat que posidònia sigui l´espècie més freqüent i típica dels alguers de la mar catalana i mostri una distribució uniforme al llarg de tot el litoral, hi ha altres espècies que formen alguers als Països Catalans. Aquests són els herbassars de Cymodocea nodosa, de Zostera marina i de Zostera noltii. Totes tres amb presència i distribució molt més baixa que no pas posidònia. A més d´aquestes, també cal destacar Ruppia cirrhosa, si bé en aquest cas mai arriba a viure a mar obert.

De totes, els alguers de Cymodocea nodosa són els més abundants. Cimodocea és una planta amb les fulles bastant més curtes i estretes que no pas posidònia, d´entre 2 a 4 mm d´amplada. El seu rizoma és llarg, fi i amb tonalitats vermelloses molt característiques. Les tiges són reptants. Viu sobre substrat molt més fi i pot créixer relativament bé sobre fons fangosos. Forma herbeis des del nivell del mar i fins als 25 m de profunditat especialment en els llocs més encalmats de la costa però, la densitat de plantes és sempre més baixa que en el cas de les praderies de posidònia. Aquests herbassars eren molt més abundants en el passat que no pas ara. Avui, la proliferació de ports i la modificació de la línia de costa ha afectat negativament a aquesta espècie.

Cymodocea nodosa. Detall de la planta. Noteu el color rogent dels rizoides

Els pescadors del Maresme anomenen a aquesta planta amb el nom de gram per la semblança a aquesta gramínia. El gram és més resistent a les fluctuacions ambientals que no pas la posidònia i per això pot viure en llocs on seria impossible el creixement d’aquesta. Les praderies més importants es troben a les badies del Fangar i dels Alfacs al Delta de l´Ebre. En aquest cas, els herbassars estan amenaçats per la proliferació de muscleres i d´altres instal•lacions d´aqüicultura. L´elevada càrrega de nutrients i d´herbicides que porta el riu també afecta negativament aquesta espècie. Hi ha també alguers destacables al Cap de Creus: a Portlligat i a Cala Jonquet, si bé en aquest cas es troben en un estat regressió preocupant. A la costa del Maresme les taques ,que encara hi ha , estan en perill pel dragatge del fons marí per la regeneració de les platges i per la sedimentació de sorres quan aquestes són erosionades per l’efecte dels temporals.

Els alguers de Zostera noltii estan situats a poca fondària i sovint van acompanyats per la presencia de Cymodocea nodosa. Les seves fulles són encara més primes, fan al voltant d´1 mm d´ample. Forma alguers entre els 0 i el 5 m de profunditat. Creix especialment sobre fons fangosos en llocs ben arrecerats i protegits de l´embat de les onades. També pot créixer en estuaris i llacunes litorals. De totes tres, és l´espècie que resisteix millor l’estrès ambiental, les oscil•lacions de la salinitat, de la temperatura i l´elevat grau d´eutrofització de les aigües. És abundant a les badies del Delta de l´Ebre amb poca fondària. També forma alguers destacables a la badia de Roses i en algunes cales del Cap de Creus, si bé avui per avui estan en franca regressió.

Cymodocea nodosa és una planta molt més petita que no pas posidònia. Foto: Jordi regàs CIB

Els herbeis de Zostera marina són els més estranys de tots tres. Es troben a poca fondària, sobre fons fangosos i en ambients deltaics. Tant aquesta com la seva companya de gènere es coneixen popularment amb el nom d´algueró. Creix també en llocs arrecerats i protegits del regim d´onatge i també és força resistent a les oscil•lacions fisicoquímiques de l´aigua. És abundant als estanys litorals de la plana del Rosselló. Al Cap de Creus ha desaparegut completament. I al Delta de l´Ebre forma petites clapes a la zona dels Alfacs. Les principals amenaces que pateixen les dues espècies de Zostera són les mateixes que en el cas de Cymodocea.

La darrera espècie, Rupia cirrhosa, si bé podria arribar a viure en ambients marins, a Catalunya no acaba a formar mai poblacions a mar obert. És una espècie típica de llacunes litorals i d´ambients deltaics. Es troba als Aiguamolls de l´Empordà i al Delta de l´Ebre. Aguanta molt bé la salinitat ambiental i resisteix llargs períodes d´emersió. Aquesta espècie es coneix popularment com a Llapó de mar o rúpia.

Escamarlans eixarrancats

Publicat el per
4

L´escamarlà (Nephrops norvegicus) és un dels crustacis més apreciats de les taules catalanes. A nivell europeu se´l considera el crustaci més consumit de tots. Pertany al grup dels decàpodes, és a dir, que 5 parells d’apèndixs ben aparents. El seu nom en català deriva d´escamarlar, és a dir, eixarrancar les cames, un home “escamarlat” és una persona cama-llarga.

El seu cos presenta un esquelet extern o closca força robust i amb bastantes espines i tubercles especialment a la part anterior. La coloració és ataronjada amb diferents tonalitats repartides per tot el cos. Als dos extrems de la pinça les coloracions són més intenses.

Nombre de archivo :DSCN1098.JPG Tamaño de archivo :789.3 KB (808282 Bytes) Fecha de la fotografía :0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :15.7 mm Velocidad del disparador :1/348.9segundo Abertura :F6.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

L´Escamarlà pel seu aspecte inconfusible és un dels crustacis més consumits arreu. Foto: Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Com tots els decàpodes, té el cos dividit en dues regions ben diferenciades: el cefalotòrax i l´abdomen. El cap, que presenta un rostre llarg, fi i ben aparent, conté un parell d´ulls pedunculats, els apèndix bucals i un parell d´antenes. Al tòrax s´hi troben 5 parells de potes. Els tres primers estan acabat en pinces i el primer d´aquests, està molt desenvolupat donant-li a l’animal un aspecte inconfusible. La longitud d´aquestes pinces és gairebé la mateixa que la longitud total del seu cos. L’abdomen és segmentat i molt més tou que no pas el cefalotòrax. Cada segment conté un parell d’apèndix amb funció marxadora. El darrer segment forma una cua o tèlson ben aparent.

L´escamarlà és una espècie bentònica freqüent sobretot en fons fangosos de fins a 800 m de fondària on excava galeries de fins a 1 m on s´hi amaga. És d’hàbits nocturns i està poc adaptat a la natació. Es tracta d´una espècie més aviat reptadora. De dia sol estar amagat en aquetes galeries. La seva mida més freqüent oscil.la entre els 15 i els 20 cm. La seva talla mínima legal pera ser comercialitzat és: cefalotòrax de 2 cm o bé longitud total de 7 cm.

escamarla5

De tonalitats taronges, els escamarlans són tot un espectacle en les llotges

S´alimenta especialment de cucs poliquets, mol•luscs, equinoderms , d´altres crustacis i fins hi tot de peixos. Les femelles incuben i transporten els ous normalment a partir de finals d´estiu. Aquests queden retinguts amb els apèndix abdominals fins a que eclosionen. Les espècies ouades en general són molt més apreciades pel seu gust que no pas les que no porten ous. Són de tonalitat fosca en un principi i més endavant passen a tenir coloracions més ataronjades. Els ous són d´un gust molt fi i exquisit, talment com un caviar de luxe.

Com tots els crustacis, el seu creixement és a partir de mudes. Quan l´animal acaba de mudar la closca no és tant robusta i esdevé més vulnerable envers als seus depredadors.

A Catalunya es pesca especialment amb l´art de bou. Els escamarlans es van començar a popularitzar a partir dels anys 50 quan els quillats van començar a feinejar a més profunditat. A les peixateries se´n poden trobar pràcticament tot l´any, malgrat que sovint procedeix d´altres indrets, en especial el mar d´Irlanda. També provenen del Marroc, de Noruega i d´Islàndia. Aquests que, normalment ens arriben congelats, no tenen ni punt de comparació amb l´escamarlà fresc pescat pels quillats de la flota pesquera catalana.

De tots, els escamarlans del Cap de Creus són els més gustosos i de major qualitat. A Llançà i altres municipis del mar d´Amunt s´ha creat la denominació “Escamarlà de Llançà” en consonància al que també ha fet Palamós en el cas de la gamba, els seitons de l´Escala o el que es vol fer amb el sonso d´Arenys.