Arxiu d'etiquetes: entorn

Atrapados en el hielo: cent anys

Publicat el per
Respon

Es busquen valents per a un viatge perillós. Sou petit. Molt de fred. Llargs mesos de foscor. Perill constant. Retorn amb vida no garantit. Honor i reconeixement en cas d´èxit.

wanted-shackletonAra fa just 100 anys que l´Endurance va quedar retingut irremediablement a la banquisa antàrtica. Tot va començar uns anys abans quan Ernest Shackelton va publicar el seu famós anunci a la premsa de l´època per a reclutar la tripulació per a la seva aventura antàrtica. En contra del que es pugui pensar, més de cinc mil persones van respondre a aquesta crida cosa que va fer que s´hagués de passar un procés de selecció per a triar els 27 escollits que formarien part de la tripulació de l´Endurance.

Una de les particularitats de l´expedició de Shackelton és la gran quantitat de fotografies que es van poder conservar. Fank Hurley, un dels tripulants, va immortalitzar molts dels moments dels 20 mesos en que Shacklenton i la seva tripulació van romandre atrapats en el gel antàrtic. Gràcies a tota aquesta documentació gràfica, que es va poder salvar, es va produir una pel•lícula sobre aquesta gesta. El guió va ser escrit per Caroline Alexandre, l´autora també del llibre amb el mateix nom.

endurance

L¨endurance empresonat al gel antàrtic

El 3 d´agost de 1914 Ernest Shackleton i la seva tripulació van posar rumb a l’Antàrtida en una de les aventures més espectaculars que ha viscut mai la humanitat i en un exemple de lideratge, de superació i de supervivència sense precedents. La nit del 18 de gener el vaixell va quedar empresonat en el gel irremeiablement i, finalment, després de nou mesos d´esforços per intentar alliberar-lo, les tensions exercides per la massa de gel van acabar enfonsant-lo.

Un cop perdut el vaixell en el gel, la tripulació de l´Endurance van recórrer a peu, centenars de quilòmetres per la banquisa arrossegant les barques de salvament que havien pogut recuperar, fins arribar a aigües obertes. Finalment el 9 d´abril, ja a mar obert, emprenen una travessia de cinc dies amb unes temperatures al voltant de -20ºC i tempestes de neu continuades. Acaben arribant a l´illa Elefant, la primera “terra ferma” que trepitjaven després d´un any i mig.

RECORREGUT

El periple de Shackleton des del mar de Weddell on va quedar empresonat i fins a Georgia del Sud

A partir d´aquest moment, el mateix Shackelton i cinc dels seus mariners van embarcar en un dels bots salvavides, el James Carid, per intentar arribar a Georgia del Sud travessant el perillós passatge de Drake. Disset dies més tard, els sis navegants van arribar a la badia del rei Haakon, un paratge deshabitat situat a uns quaranta quilòmetres de la zona civilitzada més propera.

james carid

Arrossegant el James Caird pel gel. Amb aquest bot Shackelton i cinc dels seus mariners van fer una travessia a mar obert de més de 800 milles

Aquí, Shackelton, acompanyat per dos dels seus homes, va creuar l´illa travessant muntanyes gelades fins arribar a l´estació balenera Strommess. A partir d´aquest moment començarien els rescats dels tres mariners que havia deixat a l´altra banda de l´illa i de la resta de la tripulació que estava a l´illa Elefant.

Així, el 10 de gener de 1917, dos anys i mig després de l´inici de l´epopeia, i sense haver patit cap baixa entre els mariners, l´aventura de l´Endurace es va acabar. Quan van arribar a casa, van trobar una Europa en guerra que no va tenir cap reconeixement envers a aquests autèntics herois de la supervivència i la superació. Segurament la darrera de les frases de l’anunci, “honor i reconeixement en cas d´èxit”, és l’única que no es va portar a terme.

La garbinada d´inici d´any

Publicat el per
1

A la memòria de l’Alfred i de l’Agustí que han deixat la seva vida en aquest episodi de vent. Companys, ens trobarem al mar.

Des d´inicis d´any i fins fa ben pocs dies, la situació meteorològica marina ha estat dominada per una potent garbinada. Malgrat que a la nostra costa els temporals de garbí solen ser més habituals que no pas les llevantades, la peculiaritat d´aquest episodi ha estat: la força amb què ha bufat el vent, convertint-se en un temporal dur, la durada de l´episodi que ha estat insòlitament llarg i l´època de l´any en què es produeix allà on són molt més habituals les llevantades o bé els períodes anticiclònics de minves, que no pas el vent de garbí.

isobares 10gener

Mapa isobàric del dia 10 de gener amb una clara situació de garbinada. La depressió està situada a les illes Britàniques i l´Anticicló al nord d´Âfrica

Aquests dies s’ha arribat a ratxes de vent superiors als 60 km/h que ha alterat substancialment l´estat de la mar aixecant onades de fins a 2,5 m. La xarxa de boies d´onatge han registrat onades de fins a 5 m a mar obert. A la zona litoral han estat freqüents les àrees de forta maror i maregassa i l´impacte de les onades sobre la línia de la costa i les roques ha estat espectacular sense arribar a produir danys en les infraestructures més properes.

Una altre dels efectes d´aquesta ventada ha estat la pujada sobtada de temperatures que, en alguns cassos, s´ha arribat als registres màxims històrics per a un mes de gener. Aquets dies, a molts indrets, els valors s´han situat entre els 21 i els 25 º C, talment com si estiguéssim en plena primavera.

20160111_141301

El temporal de garbí afectant la platja de Calella

En un altre sentit, les conseqüències d’aquest episodi de vent, d’onatge i de mar ha estat la pèrdua de dos companys d’afició. L´Alfred Milà segurament el pioner del caiac de mar a Catalunya i un palista molt experimentat que va desaparèixer en el freu que separa Eivissa de Formentera el passat 5 de gener i l´Agustí Argany un palista barceloní que va sortir de Badalona en direcció a Barcelona el dia 6 de gener i que també està desaparegut.

Aquesta situació tant particular s´explica per la presència d´un potent anticicló al nord d’Àfrica i una àrea de baixes pressions molt ben constituïda a les illes britàniques que ha afectat a bona part del nord oest d’Europa i que ha deixat l´àrea mediterrània exposada a l´entrada de vent de component oest que ha estat la causa d´aquest temporal de vent i mar.

20160111_140814

Garbinada afectant la Costa del Maresme a Sant Pol

Sempre he pensat que quan el garbinet, amable i fresc, típic de l’època més calorosa de l´any, es converteix en un temporal de garbí, aquest es transforma en un vent del que ens n´hem de malfiar. Les garbinades solen ser traïdores en comparació a la tramuntana, molt més noble. A l’estiu les garbinades, que solen ser vents tèrmics, s’aixequen de cop i volta. La gradient de temperatura entre les masses d´aigua i la terra és el responsable. Josep Pla, en referència a aquest vent deia: “Quan fa vent de garbí, la gent s’encongeix, té mal de cap, migranya, depressió, una espècie de malenconia desagradable i aclaparadora. Moltes persones se’n ressenten; el vent les fa patir”.

Aquests fets els coneixen ben bé els pescadors de la costa central catalana que van decidir restar amarrats a port a resguard de la garbinada aquests dies. A la costa del Maresme les garbinades solen erosionar les platges situades a llevant dels ports, aquestes acostumades a acumular sediments per l’efecte barrera de les esculleres, veuen reduïda la seva superfície després d’un episodi de garbí i equilibren d’aquesta forma el balanç global erosió/sedimentació.

Els entorns de Begur

Publicat el per
Respon

Un dels indrets de la costa catalana més espectaculars és el tram que hi ha pels entorns del Cap de Begur. Allí, impressionats penya segats, amb tonalitats ben contrastades sorprenen al navegant quan es submergeixen en les aigües cristal•lines. De tant en tant, algun racó a recer on l´activitat humana hi ha deixat la seva empremta, algunes vegades de manera elegant, d´altres del tot irreverent. Els pins, gairebé a “pet d´ona” s’afegeixen a aquest espectacle natural. És precisament la força d´aquest paisatge el que ha encisat als habitants de la zona que, malgrat penúries passades, han continuat vivint-hi.

Aquest paisatge litoral tant abrupte contrasta amb els suaus relleus que es troben a l´interior del massís. En alguns trams d´aquesta costa els penya segats poden arribar a assolir els 100 m d´alçada. Els freus també tenen el seu protagonisme malgrat que es limiten gairebé tots a la zona d´Aiguaxelida, una mica més al sud.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La taca de sofre fa inconfusible l´entrada de la cova de la taca Ocre

El cap de Begur està gairebé al límit meridional de la tramuntana. En aquest punt el vent del nord es comença a allunyar del litoral per entrar a mar obert on es reforça en direcció a la costa nord de Menorca. De fet, el costat de llevant del Cap de Begur està totalment exposat a la tramuntana mentre que el de ponent està una mica més protegit. Malgrat tot, la zona continua sent un país de tramuntana i aquesta arriba amb força ben bé fins a Sant Sebastià.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa Vinya Espatllada és una bonica platja a la base d´u imponent penya segat

A nivell geològic, els entorns de Begur són terra de contrastos. El massís de Begur és un dels massissos paleozoics més interessant de Catalunya. Es pot afirmar sense por a equivocar-se que aquest tram de costa és un veritable museu geològic a cel obert i la seva riquesa mineral ha estat explotada de manera precària per part de la població local que, malvivia del mar i dels seus recursos. Moltes de les explotacions mineres que, eren de caire familiar, van ser actives fins a inicis del segle XX i en molts casos es trobaven a tocar de la mateixa línia de costa, fins i tot, a vegades, el mineral s´extreia des d´una barca estant. Les mines de Begur explotaven les vetes minerals en forma de filons que travessen les formacions rocoses. Els principals minerals que se’n extreien van ser la calcopirita, la pirita, la galena, la malaquita, la calcita, el quars o la goethita entre d´altres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es Degotís, un impressionant salt d´aigua a llevant del Cap de Begur

A nivell rocós, les pissarres i els esquistos de tonalitats fosques són predominants al nord del Cap de Begur i fins a la platja de Pals. Aquests donen topònims com Ses Negres. Al mateix Cap de Begur aquests materials més foscos es combinen amb les calcàries grisoses i marbres metamorfitzats més clars. A ponent d´aquest prenen protagonisme les granodiorites de tonalitats rosàcies, especialment a la zona d´Aiguablava o els leucogranits que es van alternant amb filons granòfirs obscurs com ara en el tram de Cala Marquesa.

Històricament, a més de l´explotació minera, la costa de Begur ha anat lligada a la pesca del corall vermell que, temps era temps, entapissava els rics fons marins la zona. Els corallers de Begur tenien anomenada arreu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El racó de Ses Falguerínes es molt humit i està tapissat de molses i falgueres

A nivell personal, en les immediacions del propi Cap de Begur s´hi localitzen alguns dels punts més màgics: El racó de Ses Falguerínes, on l’erosió càrstica ha originat una interessant cavitat amb un microambient molt humit. Al seu interior hi abunden les molses i les falgueres. Es Degotís, com el seu nom indica, un petit salt d´aigua molt agradable en l’època de calor. Sa Vinya Espatllada, una petita platja en la base de l´extraplom d’un impressionant penya segat que, tal volta, sembla que tingui que davallar en qualsevol moment.

La costa també presenta algunes de les coves més interessants de tota la costa catalana. La cova d´en Gispert, de més de 150m de fondària. La cova des Bisbe amb gairebé 40m o la cova de la Taca Ocre, que rep aquest nom per l´aflorament de sofre que hi ha en la seva entrada, en són els exemples més destacats.

El Gall, un peix Bíblic

Publicat el per
1

Sant Pere, patró dels pescadors, té l´honor d´haver deixat el seu nom a algunes espècies marines com ara la barqueta de Sant Pere (Velella velella) o bé el gall de Sant Pere (Zeus faber).

1831-1841

El Gall de Sant Pere segons un gravat del s XVIII

Aquest peix, rep el nom de gall per les llargues espines de l´aleta dorsal que recorden la cresta d´aquesta au. El sobrenom referent al Sant es pel fet que, segons la Bíblia, les marques que té a ambdós costats del cos corresponen a les empremtes dels dits del Sant pescador que el va agafar seguint les ordres de Jesucrist per a treure-li de la boca una moneda d´or per a poder pagar tribut al temple, tal i com queda recollit a l´evangeli de Sant Mateu “vés al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna’ls-la per mi i per tu” (Mateu, XVII, 27).

Com a nota curiosa, el seu nom popular en anglès és John Dory, es tracta doncs, d´un dels pocs peixos que té nom i cognom humà.

Zeus.faber_2

El Gall de Sant Pere

El Gall de Sant Pere té un forma característica que resulta inconfusible. Té el cos ovalat, alt i marcadament comprimit. El cap és fort i gros amb el rostre allargat, els ulls grans i la boca també grossa i protràctil. L´aleta dorsal és única i molt aparent proveïda de 9 a 11 radis espinosos tous exageradament llargs. A la base de l´aleta dorsal i anal presenta un seguit de crestes òssies. Les aletes pectorals són curtes i arrodonides i les aletes pelvianes són grosses amb radis espinosos també.

La coloració general del cos és verd gris amb tonalitats daurades. Presenta una taca fosca circular, amb reflexos blavosos rodejada d´una aureola més clara al mig de cada flanc. La seva mida oscil•la bastant, en general són freqüents els exemplars de 25 a 30 cm.

És una espècie d´ambients mesopelàgics i bentònics. Mal nedador. Es nodreix bàsicament de altres peixos, es troba a les baules més altes de la cadena alimentària. Caça les seves presses mig enterrat a la sorra utilitzant les espines dorsals com a esquer per atreure-les i projectant sobtadament la seva boca cap enfora. Viu aïllat o en grups reduïts sobre fons arenosos i fangosos entre els 20 i els 200 m de profunditat. Acostuma a descansar en el fons recolzat sobre un dels seus flancs.

gall

El Gall de Sant Pere segons una obra de l´artista Carles Bros

El gall de Sant Pere és una espècie ovípara, es reprodueix de juny a agost. La fecundació és externa, els ous fan entre 2 a 3mm i són pelàgics.

Es pesca sobretot amb l´art de bou i també amb el palangre. Els exemplars de mida grossa són molt apreciats a la subhasta. La seva carn és finíssima, ferma, saborosa i d´una qualitat excel.lent. Ha estat una espècie molt apreciada des de l´antiguitat. La riquesa gustativa de les seves espines i cartílags contribueixen a aquest fet.

Peix sense preu

Publicat el per
1

Us heu preguntat alguna vegada quantes espècies diferents de peix soleu cuinar i consumir? Sabeu que als ports de Catalunya es comercialitzen al voltant de 125 espècies diferents? Amb un senzill càlcul podreu saber quin percentatge d’espècies comercialitzades realment consumiu. En general aquest valor és bastant baix, sobretot a les grans capitals i en les poblacions on no hi ha un port pesquer a les rodalies.

peix fresc

El peix de proximitat es garantia de fresc i de qualitat. Foto: Glòria Fernandez

Si establíssim un rànquing de les espècies més demandades a les peixateries, la llista no arribaria a ser un “top ten” per manca de candidats, en ella inclouríem: el llenguado, el lluç, el rap, la tonyina, el bacallà i pocs representants més. Totes aquestes espècies pateixen una greu sobreexplotació ja que les demandes del mercat no disminueixen mai.

El cas contrari a aquest, el formarien aquelles espècies sense gaire sortida a les llotges perquè no existeix demanda al mercat. Aquest grup estaria format per una llarga llista amb espècies com: el sorell, la boga, la bròtola, el verat, el gerret, la xucla, la llissa, la bacora, el bis o l’espet entre d´altres. En aquesta llista també s´hi podrien incloure espècies amb molta espina com el pagell, el besuc o l´aranya,… Tot aquest peix que, es ven a baix preu, se sol agrupar sota la denominació de “peix sense preu”.

sorell

El sorell forma part d´aquest grup anomenat “peix sense preu”

Sota aquest concepte s’agrupen totes aquelles espècies de peixos que, malgrat que són capturades amb diversos arts de pesca, tenen poc valor comercial i per tant poca sortida en llotja on assoleixen un preu molt baix. Moltes vegades als pescadors els resulta més rendible llançar-los per la borda que no pas perdre el temps en vendre’ls.

El preu és evidentment un reclam, però hi ha altres raons que fan molt recomanable el seu consum, com ara que amb la diversificació es redueix la pressió pesquera sobre les espècies “top ten”. A més, el “peix sense preu” inclou espècies fresques, de temporada i de proximitat en contraposició a les espècies ultracongelades que vénen de l´altra banda del món i que a més de tenir una qualitat més que dubtosa, contribueixen a augmentar la petjada ecològica en relació a les emissions de CO2. En un altre ordre de coses, amb aquest consum, també contribuïm a recuperar receptes gairebé oblidades que formen part del nostre patrimoni. En definitiva, el consum d’aquestes espècies representa una manera de gestionar els recursos pesquers d’una forma molt més sostenible.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El “peix sense preu” sol ser una activitat de pesca artesanal

El concepte de “peix sense preu” apareix a partir del moviment slow food que promociona la cuina tradicional amb productes de proximitat. Aquí, s’anomena slow fish per a promocionar la pesca sostenible ja que gairebé sempre aquestes espècies són capturades per pescadors artesanals amb arts de pesca tradicionals (palangre, tremall, soltes,…). Fins tot cuiners de gran renom han preparat receptes amb aquestes espècies. De totes maneres, cal tenir molt present que alguns dels membres d’aquest grup com ara les tremoloses o la moixina estan catalogades com a vulnerables i no es recomana el seu consum.

Segons els experts, i a nivell global, la majoria d’espècies que ara són abocades al mar o bé que serveix per a elaborar pinsos, si es destinessin al consum humà, podrien ajudar a alleujar els problemes de mal nutrició al món. Això es però una altra històriademar.

Després del temporal és quan…

Publicat el per
9

Després del temporal és quan… les platges regenerades artificialment amb enormes despeses econòmiques i ambientals perden la majoria de la sorra que s’hi ha abocat. De res han servit els estudis i els nous dissenys d’espigons i dics fabricats amb geotèxtils. La regeneració de platges al Maresme és l’excusa perquè “els de sempre” s´enriqueixin amb aquest tipus d´obra pública. Amb “nocturnitat i alevosia”, sense prèvia exposició publica i sense estudi d´impacte ambiental, el consell de ministres de torn aprova per decret d´urgència un projecte a on la data de caducitat la marca el primer temporal de la temporada. En aquesta darrera actuació els més d’un milió d’euros d’inversió han desaparegut amb la primera llevantada de l´octubre. L’actuació no ha aguantat ni mig any.

draga

Ha servit d´alguna cosa la darrera regeneració de platges?. El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

Després del temporal és quan… ens n´adonem que hem estat ocupant l´espai de platja i rere platja amb una munió d’infraestructures i serveis que cal protegir de l’embranzida del mar. No hagués estat més assenyat ordenar el territori respectant l´espai de platja? Els passeigs marítims, les concessions administratives de guinguetes i clubs nàutics i, en el cas del Maresme, rodalies RENFE i la N-II. No podem pretendre fer recular la línia de costa, el que ha succeït no és que la platja hagi desaparegut, sinó que hi hem col•locat a sobre seu aquests serveis.

Després del temporal és quan…les rieres ens retornen una altra vegada allò que hi vam abocar: restes de poda, residus de tot tipus i sobretot, canyes i més canyes que, per uns dies, tornen a formar part del paisatge litoral a l´espera que el proper temporal s´ho endugui o bé que la brigada municipal ho retiri. Les rieres soterrades van acumulant, pluja rere pluja, materials que van omplint el seu calaix de desguàs i que troben barrat el seu camí natural cap al mar. Aquests sediments amb el pas del temps i els processos fermentatius van concentrant contaminants de tot tipus. Quan rebenti, a més dels danys físics, hi haurem d’afegir els químics.

2014-01-25-13-35-03

Fulles i restes de posidònia a una platja. Símptoma de bona salut ambiental o no?

Després del temporal és quan…les fulles de posidònia tornen a entapissar la platja. Per alguns és símptoma de bona conservació, d’altres, més miops, ho veuen com a un simple residu més. Els fragments de fulles, els plomalls i les pilotes de posidònia ens recorden, a modus d’esperança, que, malgrat tot, encara hi ha vida al fons.

Després del temporal és quan… surten a la llum totes les vergonyes de la nostra societat. Com per art de màgia, milers de plàstics de totes les mides i de tots els colors que, creiem desapareguts, tornen a escena i comparteixen protagonisme amb residus de tota mena. Vergonyes de la nostra societat de consum.

2013-03-01-08-15-53

Llevantada afectant la costa del Maresme a Calella

Després del temporal és quan… les onades ens porten en forma de regal quantitat i diversitat de restes i fragments d’éssers vius. Conquilles i esquelets però també fragments d’algues, meduses, postes de diverses espècies,… Algunes són molt abundants, d’altres representen per als afeccionats petits grans tresors per a les seves col•leccions.

Després del temporal és quan… apareixen a les platges estranys personatges amb andròmines curioses. Els detectors de metalls treballen sense treva un cop passat el tràngol a la recerca d’un tresor inesperat: unes quantes monedes, qui sap si antigues, i algunes peces de joieria o rellotges que van desaparèixer enterrats a la sorra un estiu llunyà i que el barreig retorna a un nou amo.

4

La força del temporal posa en perill infraestructures i serveis a Mataró. Foto: J. A. Guardiola

Després del temporal és quan… els pescadors tornen a sortir a feinejar. L´aigua s´ha remogut, els nutrients tornen a estar en suspensió i les captures poc a poc es veuran afavorides. El temporal representa pel pescador una veda obligada però també, l´esperança que la sort canviï i que la fertilització de les aigües es tradueixi en unes bones captures.

Després del temporal és quan…

Bonitoleres al Cap de Creus

Publicat el per
1

La bonitolera és un dels arts de pesca més antics i que encara s´usa al Cap de Creus. Aquest parany es cala principalment al Mar d´Amunt des de fa més de mil anys. Les bonitoleres també són anomenades bolitx, bolig, botitxa o solta bonitolera. En aquest sentit hi ha una certa confusió terminològica. El mot bolig, a més de referir-se a aquest enginy, també s´usava per a referir-se a la pesca a l´encesa i fins i tot, més modernament, a les sonseres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Calant una bonitolera a Cala Taballera

Les bonitoleres són uns arts de xarxa de parany que s’usen sobretot per a capturar bonítol (Sarda sarda). En certa manera es pot considerar un ormeig a mig camí entre les almadraves i les soltes.

Aquest art de temporada es cala sobretot a la primavera i a la tardor, quan les grans moles de peix blau s´apropen a la costa i la ressegueixen per a cercar-hi aliment. Les bolitxes es calen per a interceptar aquest peix de pas en el seu recorregut migratori.

Les soltes bonitoleres són peces de xarxa força lleugeres d´uns 250 metres de llarg i uns 20m d´alçada. Es calen verticalment i la xarxa arriba al fons, normalment sorra o alguer. En trobar el parany, el peix que, no té escapatòria, s´hi enreda a l´intentar sortir-ne.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La bonitolera està armada per xarxa fina i lleugera

Les bolitxes es calen molt a prop de la costa a dins d´algunes de les cales del Cap de Creus, sobretot al Mar d´Amunt. Alguns pescadors del Port de la Selva i de Cadaqués encara es guanyen la vida amb aquest art ancestral. Les soltes bonitoleres es solen calar a Cala Prona, a Cala Taballera o a Cala Galladera. De tots, el millor lloc és Prona, en aquest racó és on es capturen més bonítols de tot el Cap de Creus.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La barraca de Prona ha estat testimoni le llargues esperes dels bonitolers

Un cop calat l´art, els pescadors hauran d´esperar a que “entrin el peix”, és una qüestió de sort i de paciència. Normalment les bonitoleres es calen i es xorren el mateix dia, però també es pot donar el cas que es deixin d´un dia per l´altre. Durant tot aquest temps, la xarxa roman submergida de manera passiva i periòdicament els pescadors van a revisar-la per veure si el peix s´hi ha enredat. En aquestes llargues estones d´espera, aprofiten les barraques de platja per a descansar o preparar-hi el ranxo. Així doncs, cala Prona és doblement volguda pels pescadors, en primer lloc perquè és la millor calada de bonítols i en segon lloc perquè posseeix la millor i la més protegida de totes les barraques del mar d´Amunt. El refugi de cala Prona ha estat testimoni de moltes i llargues esperes, algunes de memorables pel volum de les captures, d’altres per oblidar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Bonitolera calada prop de Cala Tamariua

Per evitar les disputes entre els pescadors a l´hora de calar les bonitoleres, encara avui es sortegen les platges entre els pescadors que van a aquest sistema de pesca. Precisament el topònim Cala Jugadora té el seu origen en que aquesta platja va ser la darrera del mar d´Avall en ser sortejada entre els pescadors per a la pesca a l’encesa.

Amb les bolitxes, a més de bonítol, s’agafa també melva (Auxis rochei). Les captures d´aquestes dues espècies constitueixen quasi el 80% del total. També s´hi emmallen bàcores (Thunnus alalunga), espets (Sphyraena viridensis), trencahams (Pomatomus saltatrix), bisos (Scomber japonicus) o lletges (Lichia amia). A la primavera, i deforma accidental, també se sol agafar algun bot o peix lluna (Mola mola) que, després de ser desenrredats, són alliberats sense més problema.

Avui, encara s´estan calant les darreres bonitoleres al Cap de Creus, un clar exemple de pesca artesanal, sostenible, selectiva, i respectuosa amb l´entorn. Una forma de vida amb risc de desaparèixer juntament amb tot el patrimoni que hi gira al seu voltant.

Oficis de mar (III): Les remendadores

Publicat el per
5

Al llarg de la història de la pesca, les dones han estat sempre una peça clau. La muller del pescador, la seva filla o la seva mare han estat tradicionalment les responsables de muntar la peixateria i d´encarregar-se de la venda del peix capturat. Elles eren també les responsables d´apedaçar els trossos malmesos de xarxa un cop acabada la jornada. Aquest rol, va acabar convertint-se en una de les feies que es feien “en terra” i on les dones n´eren les protagonistes. Es tracta de les remendadores, un dels oficis de mar més antics i que passava de mares a filles.

La feina de remendar la xarxa començava un cop arribades les barques a la platja. Els pescadors descarregaven la captura per a vendre-la i tot seguit estenien les xarxes al Sol per assecar-les, i reparar els estrips. Amb un drap blanc assenyalaven els trossos de xarxa que calia apedaçar i començava la feina de les remendadores. El treball de remendar la xarxa era una feina dura i cansada. Es treballava a la mateixa platja, moltes vegades a peu dret o assegudes en modestes cadires de vímet, en mala posició i suportant les inclemències del temps. Les remendadores es passaven hores apedaçant les xarxes malmeses i sovint treballaven “a preu fet”, per a tenir l´art enllestit per a la següent jornada de pesca.

santpol

Les peces de sardinals van donar molta feina a les remenadores. A la foto, una remendadora apedaçant una peça de sardinals a Sant Pol.

Era època de sardinals, enormes peces de xarxa que es calaven davant de la costa i que era l´art de pesca que ocupava més pescadors. Les imatges de les xarxes esteses al Sol mentre les remendadores feien la seva feina era molt característica arreu. Els sardinals van donar molta feina a les remendadores i quan aquest art va ser substituït per la teranyina la feina va continuar sent elevada.

Els sardinals eren formats per diverses peces que s´havien d´unir a l´hora d´armar l´art. Aquesta operació, que en alguns indrets l´anomenen “ninyolar” era feta per les remendadores més expertes. Diuen que les de més prestigi de tota la costa eren les de Tossa.

remendadores a Tossa

Les remendadores de Tossa tenien molt de prestigi en la costa catalana.

Les peces de sardinals eren fetes de fibres naturals com ara el cotó i s´havien de reparar gairebé a diari. Si a més, l´ormeig topava amb la presència de dofins, abans molt abundants, el resultat final era catastròfic pels pobres pescadors. No es gens d´estranyar que, en aquells temps, un dels principals enemics dels sardinalers fossin precisament els dofins. Aquests animals causaven estralls en les xarxes quan, volien menjar-se la captura. Les destrosses produïdes pels dofins eren molt diverses, des d´un forat d´un pam fins a d´altres de més d´un metre que, deixaven després de travessar la xarxa. Quan els pescadors es topaven amb els dofins, a les remendadores se les girava la feina.

Les remendadores duien les seves eines en una petita senalla: uns cabdells de fil de cotó de diferent gruix, unes tisores i les agulles de remendar xarxa que, tenien una forma inconfusible. Aquestes eren fetes de fusta, sobretot d´arboç ja que no s´estellava i era molt resistent i flexible. D´agulles n´hi havia de diverses mides segons la malla que s´hagués de d’arranjar. Avui les agulles és fabriquen amb plàstic.

agulles per remendar

Les agulles de xarxa es feien servir per a reparar els estrips que es produïen durant la calada. Antigament eren fetes de fusta, avui ho són de plàstic.

L´activitat de les remendadores va ser molt intensa fins als anys 50 del segle passat quan es comença generalitzar, en la fabricació de les xarxes, l’ús de les fibres sintètiques com ara el niló.

Paradoxalment, el que abans va ser una activitat exclusiva de les dones, avui la fan els mateixos pescadors. Malgrat tot, l´ofici de remendar s´està perdent. Els joves pescadors d´avui ja no saben arreglar les xarxes. Seria molt interessant formar aquestes noves generacions i ensenyar-los a cosir la xarxa. Ens hi va la conservació del nostre patrimoni marítim, però això és una altre històriademar.

 

Ha arribat el rentabótes!

Publicat el per
3

Ens acostem l’equinocci de tardor, i a la tarda se sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, és a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il•lusòria però viva olor de rapa de vi.
(Josep Pla, El quadern gris)

El llevant és un vent fresc i humit d´enorme violència, talment com una mena d’huracà mediterrani a escala domèstica que causa estralls a la línia de costa i que avui encara pateixen els nostres soferts pescadors. Normalment el temporal de mar ve acompanyat de vent i de pluja.

llevantada1 a

El rentabótes a Arenys de mar

Per a la gènesi d’una llevantada cal que l´àrea d’altes pressions se situï al centre d´Europa i que la baixa es posicioni a sobre les Illes Balears, d’aquesta manera els vents que incideixen sobre la costa catalana tenen un recorregut marítim  molt ampli fins arribar al litoral.

La cultura popular ha recollit dos episodis de llevantades al llarg de l’any, aquests són el temporal de les Faves i el rentabótes

La cultura popular ha recollit dos episodis de llevantades al llarg de l’any, aquests són el temporal de les Faves i el rentabótes, els dos es refereixen a situacions de llevant i de pluja abundant especialment a la franja litoral. El temporal de les faves sol aparèixer normalment coincidint amb l’època de recol•lecció d’aquesta lleguminosa.

12031987_10153602879819820_2791914269984955578_n

El rentabótes a Palamós. Foto: Museu de la Pesca

Al nostre país, les llevantades més importants coincideixen cíclicament amb els equinoccis. Així, tant bon punt comença la tardor, ens arriba el primer temporal de llevant de la temporada. Alguns anys amb puntualitat britànica, d’altres, com aquest, amb una mica de retard.

El setembre és temps de verema i el llevant, que coincideix amb aquest fet, es sol anomenar el temporal de les bótes o rentabótes. L´origen d´aquest nom es deu a què antigament els pagesos aprofitaven aquesta episodi de pluges per a treure les bótes de vi perquè fossin rentades i així tenir-les apunt per emmagatzemar el most que començarà la màgica fermentació en els cellers.

4

El rentabótes a Mataró. Foto: J. A. Guardiola

Aquest any, entre el passat dimarts i dijous va tenir lloc el temporal de rentabótes. Aquesta vegada però, s’ha endarrerit un xic, les feines de verema ja estan pràcticament enllestides arreu. El raïm ha estat recollit i premsat i l´activitat en els cups, que ha estat frenètica fins fa algunes dies, ja s´ha acabat. El most ha començat la seva fermentació i ha començat a bullir i agafar grau. Les bótes ja estan preparades, aquesta vegada però la pluja de la tardor no ha arribat a l´hora per molt poc ,i es que la verema no espera a ningú.

El rentabótes d’aquest any ens ha portat una bona llevantada amb força pluja i una considerable alteració de l’estat de la mar. La màgia de la força de les onades ens recorda una vegada més la potència que té el mar quan està enfurismat. I que la imprudència es paga cara.

Per un palangre sense plomes

Publicat el per
2

El palangre és un ormeig de pesca força respectuós amb el medi marí ja que és molt selectiu pel que fa a la talla i qualitat de les captures. No obstant a això, algunes vegades es poden agafar de manera accidental, espècies com ara les aus marines. Les captures fortuïtes d´ocells es produeixen sobretot a l´hora de calar el parany, les aus intenten menjar l’esquer, sobretot petits pelàgics que, formen part de la seva dieta natural i queden atrapats en els hams.

Un capítol apart mereix el tractament de les flotes palangreres de superfície, també anomenats “marraixers”, una activitat industrial on es calen línies de palangre de fins a 60 km de longitud amb flotadors perquè els milers d’hams quedin pràcticament a flor d´aigua. En aquest cas, els vaixells-factoria feinegen en total impunitat, sota banderes de conveniència en aigües internacionals i es fa molt difícil el seu control.

El palangre és un ormeig de pesca que consisteix en un cap llarg “mare” de la que pengen perpendicularment unes “braçolades” amb un ham al seu extrem que, és escat abans de calar. En una mateixa calada de palangre hi poden haver centenars d’hams submergits.

Les captures accidentals d’aus marines dels pescadors artesanals de palangre són especialment abundants entre els que calen palangres “a penjar” que, utilitzen un sistema de boies i llast perquè els hams no quedin completament submergits en el fons. Aquestes captures, poden acabar representant un problema greu de supervivència entre algunes espècies d’aus marines i a més representen també molèsties i pèrdues econòmiques considerables entre els mateixos pescadors.

ilustració_captures

Durant la calada, les aus intenten agafar l´esquer que hi ha als hams del palangre. Il.lustració: Eduardo Rodriquez

En general les aus marines son espècies amb un cicle de vida relativament llarg, amb una maduresa sexual força retardada i una baixa fecunditat, factors agreugen encara més aquesta problemàtica.

Entre les espècies més afectades per la captura accidental amb els hams de palangre hi ha espècies endèmiques de la mediterrània com la gavina corsa (Larus audouinii) i especialment la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), aquesta darrera és endèmica de l’arxipèlag balear i es troba en perill crític d’extinció segons la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura).

Les baldrigues són aus freqüents a mar obert, lluny de les seves àrees de cria, on cacen activament. Se les pot identificar pel seu vol rasant esquivant les onades. S’alimenten principalment de petits peixos pelàgics, com el seitó o la sardina. Tenen una elevada capacitat de busseig i busquen el seu aliment en les aigües més superficials, cosa que fa que sigui especialment sensibles a les captures amb els hams dels palangres.
La solució per evitar aquest fet passa per un seguit de mesures de fàcil aplicació per part dels pescadors com ara avançar o endarrerir unes hores la calada perquè no coincideixi amb l’alba o amb la prima, moments en que els ocells són més actius. Per altra banda, l’ús de “línies espantaocells” en el moment de calar també resulta una mesura força efectiva. La modificació de l’estructura del palangre perquè els hams s’enfonsin més ràpidament o el fet de utilitzar esquer artificial també hi contribueixen.

palangre2

Tot i ser un ormeig força selectiu, les captures accidentals d´aus són un problema. Foto: Vero Cortés UB

Tots aquests canvis d’hàbits comporten a curt termini enormes beneficis per les aus i pels pescadors i es per això que cal implicar i sensibilitzar als palangrers en aquesta problemàtica. Hi ha diversos programes de sensibilització amb una molt bona acollida per part dels pescadors. En aquest mateix sentit, s’ha dissenyat una app per a smartphones anomenada Sea-Birdstagram. L’aplicació està pensada perquè els propis pescadors participin activament en l’estudi i obtenció de dades de captures accidentals d’aus marines, un exemple més de ciència ciutadana col•laborativa.