Parella de bou

Publicat el Setembre 14, 2015 per Manel

La parella de bou va ser, fins a l’aparició dels motors als anys 20, una de les pesqueres més importants de les platges catalanes juntament amb els sardinals. Sembla que la introducció d´aquesta tècnica es produeix des de França, les primeres barques encara no treballaven “en parella” A la primera dècada del s. XVIII ja hi havia algunes parelles de bou a les platges catalanes. A partir d’aquest moment i fins a les primeres dècades del s. XX es produeix el màxim desenvolupament de la tècnica. A platges com: Badalona, Mataró, Canet o Calella, la flota de bous de parella va ser de primer ordre.

Aquest sistema de pesca no ha estat mai exempt de recels entre els propis pescadors degut especialment al suposat impacte que produïa l’art sobre el fons i les conseqüències que s´en derivaven a les altres pesqueres. En el manuscrit de Salvador (1722), malgrat no ser una veritable reglamentació pesquera, ja s’intueix un certa desconfiança de l’autor vers aquest art de pesca. La primera reglamentació que, ha arribat als nostres dies, d’aquest enginy apareix en el reglament de Zalvide de 1773. Malgrat tot, les autoritats han donat sempre el seu suport a aquesta modalitat pesquera car suposava un avanç econòmic important pel sector.

Gàguil (esquerra) i parella de bou (dreta) segons Duhumel de Monceau (1769-1782).

La parella de bou no era l’única art d’arrossegament que es feia servir, si bé era el més important. Altres tipus eren el gànguil, la tartana o la vaca. La diferencia entre aquests arts era que el gànguil i la tartana eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l´art de bou i en la vaca ho feien dues. La vaca és un art de bou més petit.

Les barques, també anomenades bous, tenien una eslora de 10 a 12 m i eren mogudes a força del vent. Cada dia, després de la pesquera eren avarades a les platges. Segons alguns, el nom de bou ve del fet que per arrossegar l’art s’empraven dues embarcacions que rebien el nom de parella de bou. Les dues barques havien d’anar de costat com els bous quan porten el jou. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestres al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions descobertades però poc a poc se li va anar afegint una coberta correguda.

Típic bou badaloní amb totes les seves parts (Dibuix: F. Oller)

L´art tenia forma d’embut cec amb dues grans cames o bandes que anaven unides a uns caps que es fermaven als bous. L’art era fabricat amb fibres naturals, primer cànem i lli i més endavant el cotó. Els primers arts de cotó també van ser una font de desconfiança entre els pescadors de bou. La xarxa s’havia de tenyir periòdicament i s’havia de deixar assecar cada dia, cosa que es feia penjant-les del pal o estenent-les directament a la platja. També de manera gairebé diària, s’havien de reparar els desperfectes ocasionats per la calada, d’això s´en cuidaven les remendadores.

Quan era l´hora de calar, una de les dues barques de la parella llançava la xarxa començant per la bossa o cup i acabant per les cames o bandes. L´altre component de la parella abarloava a la barca que havia començat a calar i rebia de mans dels mariners de la primera l´altra cama de l´art. Els caps que sostenien l’art es lligaven als bancs travessers del mig de l’embarcació. La calada començava en el moment que es desplegaven les veles.

bous a la platja de Badalona amb els arts penjats per assecar.

Després de navegar una bona estona el patró manava llevar l´art, per fer-ho calia arriar les veles, baixar l’antena i plegar la vela. A continuació els caps eren lligats als torns de fusta que hi havia a coberta i que es maniobraven a força de braços. En aquest moment els dos components de la parella s’anaven apropant fins tornar a estar abarloats.

Aquest sistema de pesca requeria moltes maniobres, cosa que feia que l´habilitat del patró fos clau per obtenir una bona captura. Podien estar dos o tres dies pescant abans de portar tota la captura a port.

A partir dels anys 20, amb la introducció dels motors, la pesquera començà a canviar. El primer canvi remarcable és la mecanització del torn que facilita molt la feina de calar i llevar l’art. Els primers bous a motor encara anaven “a la parella” però, poc a poc, amb l’aparició de les portes, desapareix definitivament la parella de bou i es passa, com en l’actualitat, a arrossegar l’art una sola embarcació.

Oli de Porc marí: un remei tradicional dels pescadors

Publicat el Setembre 7, 2015 per Manel

Respon

El porc marí (Oxynotus centrina) és una espècie de tauró d’aspecte inconfundible, de talla moderada, rarament supera el metre de llargària, de cos alt i comprimit i de secció triangular. Les seves aletes dorsals són molt altes, cadascuna amb una potent espina. L’espina de la primera dorsal es dirigeix cap endavant. La coloració és uniformement fosca. És una espècie bentònica solitària que s’alimenta de petits crustacis, poliquets, mol•luscs i petits peixos que troba en el fons marí. El seu fetge és molt voluminós i ocupa gairebé el 25% del volum corporal.

Porc Marí segons una il.lustració de Juan A Moreno (INPC)

Tot i que no té cap mena d´interés comercial, es capturen accidentalment amb arts de pesca de fons com ara l’arrossegament, cosa que ha fet que disminueixin molt la seves poblacions. Malgrat que la IUCN la considera una espècie vulnerable, a la Mediterrània es troba en perill crític d’extinció degut sobretot a l´impacte de les seves captures accidentals amb arts d’arrossegament.

L’oli que s’extreu del fetge d’aquest peix és un remei tradicional que coneixen molt bé els pescadors des de temps immemorials i que té diversos usos. Amb aquest producte, la gent de mar, calmava el dolor de les cremades i accelerava la seva ràpida cicatrització evitant la formació de butllofes. També es feia servir per alleugir les doloroses picades de diverses espècies de peix com ara les d´escorpora, les d’aranya o les de milana, o bé els hams clavats a la pell. Així l’oli del fetge d’aquest tauró és reconvertit en un ungüent terapèutic molt efectiu.

El Museu d´Història de Sant Feliu de Guíxols ha estat l´impulsor d´aquest projecte de recerca (Foto: Museu d´Història de Sant Feliu)

Per a l’obtenció d’aquest producte només calia recollir l’oli que el fetge d’aquest peix deixa anar en assecar-lo al sol, així el fetge es penjava, embolicat amb una bossa de malla molt fina, en un racó poc freqüentat de la casa ja que la ferum que desprenia era considerable i poc a poc s’anava recollint en un recipient col•locat a sota.

En aquest sentit, l’equip del Laboratori de Química Farmacèutica de la UB ha col•laborat en l’anàlisi d’aquest remei tradicional utilitzat pels nostres pescadors. Els resultats de l’anàlisi de laboratori d’aquest oli indiquen que és molt ric en: Vitamina A, Vitamina D, Ergosterol, Esqualè, Vitamina E, Àcids grassos Omega-3 i Taurocolat sòdic, això fa que tingui valuoses propietats nutricionals i dermatològiques. L’oli del porc marí té una activitat antioxidant molt elevada i pot ser de molt interès per al tractament de malalties inflamatòries, artrosis, artritis i d’altres malalties òssies. També pot ser usat per problemes cardíacs. La presència de vitamines estimulants de les respostes del sistema immunològic fa que pugui ser considerat d’interès per a la prevenció d’infeccions. També s’ha observat en aquest producte una activitat antitumoral molt elevada.

Amb aquesta tasca, a més de recuperar un producte tradicional del món mariner que, s´ha anat transmeten de generació en generació i que corria perill de desaparèixer per la globalització, s’ha pogut a més recollir informació científica molt destacada per a futures investigacions farmacològiques i pel desenvolupament de nous medicaments.

L´univers de les Nanses

Publicat el Mai 11, 2015 per Manel

Les nanses és un dels sistemes més original de pesca que existeix. La seva elaboració es pot considerar artesanal. Aquests enginyosos paranys permeten aconseguir peix i marisc de molt bona qualitat, exemplars grossos sense estar gens malmesos i que assoleixen preus elevats a la subhasta.

Usades des de temps immemorials, tenim referències d’elles en els documents més antics i han arribat fins als nostres dies quasi sense patir cap modificació respecte a les utilitzades fa més de tres-cents anys.

Gravat de nanses segons el “Diccionario historico de los artes de pesca” d´Antoni Sañez i Reguart (1791-1795)

Les nanses són un ormeig de parany, és a dir, el peix hi entra enganyat per l´esquer i un cop a dins jo no en pot sortir. Aquestes veritables obres d’art dignes del millor cisteller eren fetes a mà, amb jonc i murtra especialment. També es podien fer servir en la seva construcció: canya, vímet, cànem o espart. Avui en dia, com a una mena irreverència a aquests nobles materials, les trobem fetes amb plàstic i fils sintètics.

Els propis pescadors construïen les seves nanses. Molt sovint ho feien al mateix carrer, davant del seu domicili, o bé a la platja prop del magatzem on guardava els aparells de pesca.

Les nanses són un ormeig de pesca cada vegada més en desús

Les nanses tradicionals tenen totes forma cònica i són les més esteses. Les gambines o garbitanes tenen forma més o menys esfèrica (de poma) i les nanses llagosteres forma cilíndrica. Totes tenen una entrada en forma d’embut, l’afàs per el peix s’introdueix al parany. A l’extrem oposat hi trobem una obertura tapada anomenada porteta que serveix per a buidar la nansa o bé escar-la. Les nanses estaven reforçades pels costats per les costeres. La cabestrera és la corda que va lligada a la nansa i serveix per a amarrar-la a “la mare” que va unida per un dels extrems al mort i per l’altre als galls que la senyalitzen en superfície.

A més de la nansa típica, hi ha diversos tipus de nansa que prenen noms diferents segons la seva forma o les espècies que captura. la xufanquera o guisotera és una nansa cònica més petita que la tradicional. El morranell, fet amb murtra, és un ormeig de forma esfèrica. La gambina és com un morranell construït de jonc. La saupera és una mena de gambina destinada a pescar salpes. Les nanses llagosteres són cilíndriques i tenen dues entrades.

Al Cap de Creus es fan servir nanses cilíndriques per a la captura de pops

Les nanses es solien calar en grups de cinc a deu. Un cop al dia s’hissaven i es buidava el seu contingut i es tornaven a escar. Aquesta calada de nanses s’anomena “to de nanses”. Les nanses es xorraven a força de braços ajudats per la pasteca de popa, que duia al seu extrem una politja. Un cop a coberta es buidaven a través de la porteta.

L’esquer que s’usava era molt variable. Moltes vegades s’emprava esquer viu com ara la sardina que es comprava als sardinalers abans de sortir. Aquesta es lligava en manats a la part més interior de la nansa. En altres casos es feia servir com a esquer elements que atreien a l’espècie a la que anava destinada, per exemple, per a pescar sèpia, es feien servir branques de galzeran o mata que atreien a l’animal a l’hora de desovar.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

El gran avantatge de les nanses és que es podien calar sobre fons rocosos, on ni les xarxes ni cap altre ormeig de pesca podia treballar. Normalment era un sistema de pesca complementari o bé de temporada que es podia combinar amb altres arts de pesca menors com el tresmall o el palangre. Es pescava sobretot peix d´escata de bona qualitat i crustacis entre els que destacava la llagosta.

Una de romans

Publicat el Desembre 15, 2014 per Manel

Ecce, garum est (Marcial VII, 94)

Els costums culinaris en l’època romana els coneixem sobretot gràcies a Apici, un veritable “gurmet” de l´època que recull en el seu llibre, una sèrie de receptes que són un retrat fidedigne dels costums gastronòmics d´aquell temps.

Mosaic Romà al·legòric a la pesca

En la cuina romana, el peix ocupava un lloc destacat aquest però, només estava a l’abast de les classes més benestants. La pesca en aquesta època pren una gran embranzida i algunes províncies com Hispania es converteixen exportadores de productes del mar. Allí s’estableixen factories per a la transformació del peix per a poder ser enviat cap a Roma.

De tots els productes de mar, en sobresurt per la seva importància el garum. El garum va ser el condiment més citat en les receptes d´Apici on apareix combinat amb vi, amb vinagre, amb oli o amb mel.

El garum era una mena de salsa que es feia servir en moltes receptes com a condiment imprescindible, de la mateixa manera que avui fem servir la sal. La seva elaboració era bastant complexa i variava molt depenent del lloc on es produïa. A grans termes per fer garum calia macerar en salmorra i al Sol durant setmanes diverses espècies de peix blau: sardina, seitó o verat, juntament amb les seves vísceres i les parts poc aprofitables de les grans tonyines. El resultat de tot plegat era una pasta que fermentava i a la que s’hi podien afegir herbes aromàtiques, pebre o d’altres espècies. Aquesta massa es filtrava en uns cistells i d’aquí s´en obtenia la salsa. De fet no hi havia una formula única per preparar el garum i cada localitat el feia a la seva manera.

Cistell de peix fermentat per a obtenir el liquamen

El garum tenia també altres denominacions, així es parla també de Liquamen, el producte més depurat i més preuat o bé de la pasta que quedava i que era considerada de menor qualitat, l´Allec.

De fet, els primers en fer servir aquest condiment van ser els grecs al s. IV a C. Etimològicament el mot prové d’allò que avui encara anomenem “morralla”, és a dir, una barreja de peix. Altres creuen que el mot es deu a una espècie de peix amb el mateix nom i que correspondria a una varietat de verat (Scomber scombrus).

Reproducció d´una taverna on es venia garum a Baetulo

El garum era un producte molt car i molt valorat destinat a les classes més benestants. Com us podeu imaginar, el seu gust era molt fort. Amb el garum es podia emmascarar la mala olor d’algunes carns o peixos no del tot frescos.

El millor garum de l’imperi es produïa a les factories d´Hispania. Un dels centres productors era Baelo Claudia. A Carthago Spartaria, es produïa el Garum Sociorum, un dels de més reputació entre l´èlit romana. Segons Plini, aquest tipus de garum es venia al preu de mil sestercis cada dos congis (6,5 litres), es a dir, una fortuna. A les illes Balears es produïa també una gran part del garum que es consumia a Roma.

Avui en dia, al SE Asiàtic és fa servir un producte: nuoc mam que és molt semblant al garum.

S´Alguer. Un bon racó

Publicat el Desembre 8, 2014 per Manel

Entre Castell i la Fosca, el racó de S´Alguer és format per quatre unitats diferenciades

Hi ha un indret a la Costa Brava que, malgrat el pas dels anys i la degradació que ha patit la línia de costa, encara conserva l’encant d’aquest territori tal i com era abans de ser espoliat pel boom turístic. Es tracta de la Cala de S´Alguer, situada entre la Fosca i la platja de Castell a pocs quilòmetres de Palamós.

Envoltada de pins i atzavares, S´Alguer és una platgeta de còdols presidida per un conjunt de típiques casetes de pescadors que formen un petit nucli. Les parets emblanquinades i les portes i finestres pintades de colors vius, donen una singularitat especial a l’indret.

S´Alguer Gran acull una vintena de casetes

En realitat S´Alguer està format per quatre unitats diferenciades. Així, venint des de llevant, la primera platja que ens trobem és la Cala Petita de S´Alguer o Cala Pellerida. A continuació la Cala de S´Alguer Gran o S´Alguer pròpiament dit. Després, el racó de la Barraca de la Cadena i per últim la Cala del Polvorí.

Una vintena de construccions formen la unitat arquitectònica i paisatgística de S´Alguer Gran. Aquesta platja és on les barraques han patit més modificacions respecte a les originals.

Les barraques de pescadors de S´Alguer petit

A la Cala Petita de S´Alguer, encara hi ha en peus quatre barraques alineades mitgera per mitgera que conserven alguns trets originals.
El racó de la barraca de la Cadena i a la Cala del Polvorí és on les construccions han patit menys modificacions. En la primera hi ha només una única construcció aïllada i en la segona quatre barraques alineades que conserven encara la volta de canó.

En el seu origen, les barraques de S´Alguer es van construir com a refugi pels pescadors de Palamós, ja que els esculls del davant protegeixen la platja de les llevantades i creen una mena de port natural. Les primeres barraques ja estan documentades al s. XV.

La barraca de la Cadena

Amb els pas dels anys, les casetes de S´Alguer han canviat d’ús, ja no serveixen per aixoplugar-se del mal temps, per a guardar i arranjar els ormeigs de pesca o per a fer el ranxo esperant anar a llevar els arts. A inicis del s XX la majoria dels propietaris eren pagesos i tapers de les rodalies. Ara, els afortunats descendents d’aquests, reconvertits en estiuejants, omplen aquest espai durant l’estiu.

Les quatre barraques de la Cala del Polvorí

Les barraques d´aquest conjunt testimonien com vivien habitants de la zona fins fa ben poques generacions. Cal conservar S´Alguer com a testimoni mut del que va ser una època i una forma de viure que ara només roman en la memòria dels avis.

Una de les millors coses que es poden fer en aquest món és arribar-se a S´Alguer per mar i fora de temporada. Contemplar el paisatge plàcid i amable que ens ofereix és una molt bona teràpia. Mentre observo la tranquil•litat m’imagino a un grup pescadors preparant l’arròs de peix a peu de barraca. Fent-me senyals, un d’ells, em convida a que els acompanyi a l’àpat. I és que estic somiant o bé estic al paradís.

Taballera, la reina

Publicat el Novembre 10, 2014 per Manel

La platja de Taballera forma una mitja lluna perfecte orientada al vent del nord.

Taballera, la senyora del gou, és la platja més gran del Mar d´Amunt. Situada al cor del golfet, té una longitud de 200 m dibuixant una mitja lluna perfecte orientada a la tramuntana. Està formada per còdols i graves que ha abocat la riera que hi desguassa. Normalment la platja ens obsequia amb un petit aiguamoll central creat per la força de la tramuntana o bé per les pluges, si han estat generoses.

A l’extrem de ponent de la platja que, està molt més protegit del vent del nord, s’hi aixequen unes barraques de pescadors que formen un petit nucli. N’hi havia quatre, però avui només n’hi ha dues dempeus amb un avançat estat d’abandonament. Al costat de llevant, es forma una petita platja, la platja d´en Paltré.

A l´extrem de ponent hi ha un petit nucli format amb les antigues barraques de pescadors. Detall de l´interior d´una de les barraques

Un passeig per l’entorn ens porta a una bonica i ombrívola pineda al voltants de les barraques. Les restes de paret seca i el pou són els únics testimonis del que antigament havien estat fèrtils feixes de vinyes, blat i faves.

Només accessible per mar o bé a peu per la pista que surt del Port de la Selva i ens duu a Sant Baldiri de Tabalera, l’antic nucli, avui abandonat i pràcticament enrunat. El Mas Paltré i el Mas de la Birba són els únics punts habitats d’aquest antic terme.

L´antic terme de Sant Baldiri, avui enrunat, dona nom a la platja

El topònim bé de Sant Baldiri i sembla que està relacionat amb les tavelles (faves) que s’havien cultivat en aquest llogarret.

Deserta a l´hivern i atapeïda durant l’estiu, plena d’embarcacions de totes mides que campen amb total impunitat i fondegen sense miraments. Tant de bo que l’aprovació del Pla rector d’ús i gestió de l’àmbit marí del Parc Natural del Cap de Creus (PRUG) pugui fer canviar les coses.

Taballera ha estat des de sempre una platja molt preuada per a la pesca a l’encesa i en conseqüència, motiu de disputa entre els pescadors cadaquesencs, propietaris de la platja i els seus veïns del Port de la Selva. A l’any 1609 es va produir un enfrontament entre pescadors que va acabar amb una mort. Malgrat tot, Taballera suposava un greu perill pels pescadors de Cadaqués per la seva llunyania i perquè la navegació fins allí en cas de mal temps era molt complicada.

Avui encara, els pescadors artesanals calen els seus arts a Taballera. Abans havien estat els arts de platja, ara ho són les boniteres.

Aquests fets han provocat històricament que, els pescadors de Cadaqués no volguessin anar-hi, i per aquesta raó l’ajuntament obligava als seus a anar a pescar a Taballera sota fortes multes. En aquest sentit a, les ordinacions de pesca de Cadaqués de l´any 1687, es pot llegir “si nos tròban bolitxs voluntaris per anar a Taballera, que s júguia a sorts y an els que tocarà que y vagen; y en cas an els que tocàs no volian anar, que no sían admesos a la nostra pesquera que no sían passat vint anys”.

Vinyes verdes vora el mar

Publicat el Setembre 29, 2014 per Manel

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard.
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
(Josep Mª de Segarra)

La costa rocallosa de l’Albera, la Marenda, és coneguda també com a la Costa Vermella. El nom, segons alguns, es deu a l’antiga extracció de corall que hi havia en aquesta zona. Segons altres, les tonalitats rogenques dels esquistos contrastant amb la blavor de l’aigua és qui va donar-li nom. Sigui com sigui, la costa vermella, posa en contacte el massís de l´Albera amb el mar Mediterrani. Els límits de la mateixa són la punta del Falcó, punt on acaba la Costa Brava i administrativament comença l’estat francès, i es perllonga fins el Racó (Le Racou), darrer tram de costa rocós al sud de la platja d’Argelers. De fet, malgrat les fronteres, la costa vermella juntament amb la del Cap de Creus, formen una unitat indissociable.

El paisatge de la costa vermella és ordenat. Foto: Jordi Marcó

Es tracta d’un litoral enormement retallat pels efectes desgastadors de les torrenteres i els cops de mar i de vent que, han originat una gran quantitat de golfs i badies o majestuosos caps. La badia de Paulilles és un dels tresors naturals de la zona, la seva rera platja allotja una oferta cultural de primer ordre. A les instal•lacions de l’antiga fàbrica de dinamita hi podeu trobar un centre d’interpretació del territori i de les activitats nàutiques tradicionals. La restauració de les naus abandonades de la factoria Nobel ha estat feta amb molta cura i el resultat final és un complex, a primera línia de mar, lliure de l’especulació immobiliària tant de moda al sud. Tancant el levant de la badia es troba el majestuós cap de Biarra (o Béar), el més important d’aquesta costa juntament amb el cap de Cervera.

Entre el cap de Perafita i el cap d´Ullastrell s’estén la Reserva Marina de Cervera -Banyuls. En total 617 Ha de superfície protegida des de l’any 1974 i que en l’actualitat forma part de la xarxa Natura 2000 d’espais protegits en l’àmbit europeu. En aquest sentit es remarcable el sender submarí que hi ha a la platja de Perafita o els aquaris del laboratori Aragó a Banyuls.

Cotlliure és senyorial

Els quatre municipis costaners d´aquest sector: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure, tenen cadascun el seu encant. Cervera és lloc de pas i ciutat bessona amb Portbou. Banyuls amb els carrers d´una intensa olor de vi. Portvendres d’aires mariners i on es respira l´activitat pesquera. Cotlliure és senyorial, avui curulla de turistes, en el passat residencia d’estiu dels reis de Mallorca i Aragó. La torre de Santa Maria i el Castell Reial en van ser els muts testimonis.

Vinyes verdes vora el mar. Foto: Jordi Marcó

Aquesta terra de paisatge tranquil en comparació al desgavell que trobem més al sud. Aquí les vinyes arran d’aigua ordenen de forma harmònica. La vinya forma part de la cultura d’aquet país on els costers pedregosos projecten sobre el blau del mar les rengleres de ceps talment com si se submergissin en ell. Els seus vins, sota la AOC Banyuls-Cotlliure, són de molta anomenada.

Els costers pedregosos de la costa vermella. Foto: Jordi Marcó

Malgrat que la fil•loxera, al 1880, va destruir la practica totalitat de les vinyes de les Alberes, aquestes es van recuperar gràcies als ajuts governamentals que va permetre replantar nous ceps resistents a aquest flagell. Al sud en canvi, la falta d’assistència administrativa va ser el cop definitiu per a la desaparició de les vinyes verdes vora el mar. En aquest cas, les antigues feixes, han estat ocupades per brolles i màquies, comunitats vegetals piròfiles que han contribuït a la propagació dels incendis forestals. De fet la pervivència de les vinyes ha actuat com a tallafocs natural mentre que la màquia, ho ha fet en sentit contrari.

Setge marítim de Barcelona*

Publicat el Setembre 8, 2014 per Manel

Respon

*Aquesta històriademar completa l’homenatge al tricentenari i finalitza les entrades publicades fins aquest moment: El desembarcament del diputat militar, Lliures o morts, MGT 1705 i L’arxiduc i l’arxiduquessa.

Setge de Barcelona, 1714, gravat anònim

Malgrat que el setge a Barcelona s´inicià el 25 de juliol de 1713, és correcte afirmar que no va ser fins al febrer de l´any següent quan aquest va ser realment efectiu. Abans d’aquesta data, la part marítima del setge era feble i fàcil d’esquivar. Així es pot explicar, per exemple, que l’expedició del diputat militar Antoni de Berenguer pogués sortir de la capital el 9 d’agost de 1713 amb una flota de 47 naus, més de 400 cavalls i uns 300 fusellers. Aquestes mateixes naus van retornar a Barcelona uns dies més tard carregades amb provisions i 700 caps de bestiar.

Arran de fets similars a aquest, el govern borbònic demana al ministre anglès Bolinbroke, que fins feia quatre dies era enemic, que col•laborés amb la seva flota en el bloqueig a la ciutat, una proposta que finalment va rebutjar el govern anglès. Les raons per entendre aquesta poca efectivitat en el setge es deuen a què en aquells temps Espanya no tenia una gran infraestructura naval i a més aquesta tenia els ulls fixats en l’Atlàntic.

Així, la nit del 26 d´octubre va atracar al port de Barcelona un comboi provinent de Mallorca, amb el comissionat Francesc Antoni Vidal al capdavant, amb vaixells de guerra i 25 naus de transport carregades amb farina, pinso i vi entre d´altres productes. En aquest mateix viatge van arribar a Barcelona els artillers mallorquins, que van ser el malson de les tropes borbòniques durant tot l´assalt. A mitjans d’octubre del mateix any els catalans havien capturat 13 embarcacions borbòniques i abans d’acabar l’any la xifra era d’unes 40.

Par tal d’explicar tots aquests fets, cal entendre el paper que van jugar les petites embarcacions de la costa propera a Barcelona, en especial la del Maresme, que entraven a la ciutat sense cap contratemps; aliments i municions. En aquest sentit, esmentar també el paper que van jugar les naus corsàries catalanes, valencianes i mallorquines que podien esquivar fàcilment el setge i entrar i sortir de la ciutat. En molts casos les bases d’operacions eren les cales de la Costa Brava.

Així fa saber Felip V el 21 de febrer de 1714 el seu acord amb Luís XIV per fer efectiu el setge naval de Barcelona

Finalment, i vist tot aquest desastre, el febrer de 1714, Felip V, tip d’aquesta situació, demana ajut al seu avi Lluis XIV per a tancar definitivament el setge marítim i fer el bloqueig molt més rigorós. És així com, arriba una flota francesa encapçalada per l’almirall du Casse i es prohibeix, entre d’altres als habitants de litoral proper a Barcelona de sortir a Pescar per evitar que s’avituallés la capital. A partir d’aquest moment, el bloqueig es fa molt més notori i el menjar i les municions comencen a escassejar.

Un altre aspecte a remarcar per entendre la poca efectivitat del setge marítim es deu al paper que van jugar els artillers catalans i molt en especial els mallorquins, que mantenien els vaixells borbònics a distància. L’efectivitat d´aquest cos va fer que l´armada borbònica hagués d´operar des de la desembocadura del Llobregat, per darrere de Montjuïc, i així s´evitava que poguessin bombardejar la ciutat.

Les Santes negades

Publicat el Juliol 28, 2014 per Manel

Just davant del port de Mataró, en una de les barres submergides coneguda amb el nom del Nin Armat Gran o més popularment com “La Boia”, s’hi troba, a uns set metres de profunditat, l’escultura de les patrones de Mataró: Les Santes.

El nom de la boia es deu a que durant molts anys hi va haver un element de senyalització marítima que indicava poc fons. De fet, la boia, era el punt on les grans embarcacions de mercaderies de l’època transportaven el seu contingut a embarcacions més petites per avarar a la platja de la ciutat.

La barra del Nin Armat Gran, davant de la costa de Mataró. Il·lustració: Guia submarina de Barcelona i Tarragona (Editorial Anthias)

Durant molts anys la boia va ser un al•licient pels marrecs de la ciutat, que nedaven els 700 m que separava aquesta de la platja i es submergien en el punt per anar a veure Santa Juliana i Santa Semproniana. Tinc un bon molt record de les travesses nedant d’aquells anys i de les juguesques amb els amics a propòsit d’aguantar més temps submergit. Era una època on es vivia molt més de “cara al mar”.

Avui, aquest indret és un punt de trobada de submarinistes tant amb escafandre com amb apnea per a fer-hi immersions i per descobrir la biodiversitat que amaga aquesta zona i els seus voltants, al vell mig de l’alguer de Mataró.

L’escultura es troba coberta d’incrustacions. Per això, cal està força atent si es vol veure. Fotografia SPAS

L’escultura submergida de Les Santes és obra de l’artista mataroní Jaume Arenas i està feta amb plom, que es va recollir en una campanya ciutadana. Va ser negada el 28 de juliol de 1955, durant les festes de les patrones de Mataró. El conjunt escultòric pesa gairebé una tona, té una alçada de poc més d’un metre i mig i es troba a set metres de profunditat a la banda de terra de la barra a redós d’una mena de petita cova submarina que la protegeix dels temporals. La imatge està encarada cap a la ciutat que la venera. A la base del conjunt escultòric hi ha un text redactat en llatí pel doctor Castellà que acaba amb una petició a les Santes perquè “obrin els tresors del mar a pescadors i exploradors, i que prepari el bon camí als navegants”.

Benedicció de l´escultura a la platja de Mataró. Autor: Santi Carreras

Per tal d’assegurar l’èxit, l’acte es va fer amb la col•laboració de les entitats ciutadanes, les autoritats militars i les eclesiàstiques. Així el capità general de la província marítima i el bisbe de Barcelona no hi van trobar inconvenients i es va poder realitzar la cerimònia amb el seu beneplàcit. Fins hi tot hi va participar una vaixell de l’armada espanyola per ajudar en les tasques. Per la seva part, el bisbat, l’únic requeriment que imposà va ser que “les senyores anessin vestides decorosament”.

Mentre la grua i els submarinistes procedien a col•locar la imatge al seu lloc, el vent de garbí va fer acte de presència i va complicar molt les tasques. Bona part dels convidats a la cerimònia es van marejar. Així, mentre els submarinistes enllestien els darrers detalls, el membres de l’Orfeó Mataroní i de la Banda Municipal que, encara estaven drets, van interpretar els goigs a les Santes.

La barca altar davant la patrullera RR-10, en el moment de rebre la corda per hissar el grup escultòric. Autor: Santi Carreras

Per finalitzar, es van portar dues gavarres cedides per l’autoritat del port de Barcelona que van servir de plataforma pels focs artificials, que aquell any, es van encendre des de la boia. En aquest cas, els operaris de la pirotècnia, van haver de treballar de valent per evitar que la pólvora es mullés per la garbinada i van haver de passar tota la nit dalt de les plataformes ja que el vent va impedir que cap embarcació pogués anar a buscar-los. L’endemà, aquests, van jurar que mai més tornarien a Mataró, però això és una altra històriademar.

L’arxiduc i l’arxiduquessa

Publicat el Juliol 21, 2014 per Manel

El Maresme marítim va tenir durant la guerra de successió un paper rellevant en els esdeveniments que van marcar el rumb del conflicte bèl•lic. Per poder trencar el setge de Barcelona hi va haver diversos desembarcaments a la comarca i a més, els enfrontaments entres tropes carlistes i filipistes van sovintejar arreu. En general, tota la comarca va prendre partit a favor de les tropes de la gran aliança, malgrat que en els darrers temps de l’episodi, algunes ciutats com Mataró van retre fidelitat a les tropes borbòniques.

L’agost de 1705 un estol naus britàniques desembarquen a les costes del Maresme per a portar a l´arxiduc Carles a Barcelona i iniciar la conquesta de la ciutat, en aquells temps en mans del borbònics. Una part de la flota, almenys cinc embarcacions, recala a la platja de Mataró i el consell de la ciutat reconeix de seguida la legitimitat del monarca. L’arxiduc desembarca a Mataró i aquesta població es converteix en la primera que li ret obediència. Mataró es guanya el seu favor i la vinculació del rei amb la ciutat es fa intensa.

El gravat recull el moment de l’arribada al port de Mataró, el dia 25 de juliol de 1708, d´Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, on va ser rebuda per les autoritats de la ciutat (Petrus Schenk 1716)

Un cop les tropes de l’aliança derroten a les borbòniques i entren a Barcelona, Carles és proclamat nou rei. Aquest contrau matrimoni “per poders” amb Elisabet Cristina de Brunswick, que es trasllada des de Viena fins a Gènova i d´allí fins a Mataró per trobar-se amb el seu marit.

Així, després de 12 dies de navegació, la reina arribà al port de Mataró el 25 de juliol de 1708 en un vaixell de la flota britànica comandada per l’almirall Leake. Venia acompanyada pel seu majordom Josep Folch, comte de Cardona. L’emperadriu passa uns dies a la ciutat per tal de refer-se del trajecte abans d’anar cap a Barcelona per conèixer al seu marit.

La ciutat de Mataró va organitzar festes en honor de la reina consort durant els cinc dies de la seva estada, fets que recull aquest fulletó. (Biblioteca de Catalunya)

A Mataró fou rebuda enmig de grans celebracions per part de la població, autoritats, representants de les institucions catalanes i dels governs que recolzaven l’arxiduc. La multitud la va rebre amb aclamacions i el jurat en cap de Mataró li prestà vassallatge en nom de la ciutat. Uns 1400 homes de la milícia local van cobrir l’anada de la platja fins a Santa Maria. Durant la seva estada, la reina residí a la casa que el prohom Jaume Baró posseïa a la Riera, avui el Cor de Maria, on hi va passar uns dies. El 28 de juliol, l’Arxiduc Carles va viatjar expressament des de Barcelona fins a Mataró per conèixer-la. Les esposalles es van celebrar uns dies més tard a Santa Maria del Mar. Aquest episodi està recollit de forma novel•lada en Lliures o morts de Jaume Clotet i David de Montserrat.

La mort inesperada el 1711 de l’emperador Josep I, germà de Carles fa que aquest s’embarqui cap a Frankfurt de manera precipitada deixant Elisabeth a Barcelona. Simultàniament s’obren negociacions que desemboquen en el tractat d’Utrecht per establir la pau entre les potències internacionals. A partir d’aquest moment, anglesos, holandesos i portuguesos ja no combaten amb Catalunya i aquesta resta sola davant les forces borbòniques. Finalment el 1713 la reina marxa cap a Viena.
Arribats a aquest punt, els representants de la ciutat de Mataró, veient la guerra perduda, decideixen negociar amb els borbònics i a finals de juliol de 1713 el Consell ret obediència al monarca Borbó i les tropes filipistes entren a la població. Mataró es converteix així en un refugi de la classe benestant barcelonina més afina al Borbó que fuig del setge de la ciutat.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: història