Canyons en custodia

Publicat el Octubre 20, 2014 per manelts

Els canyons submarins són estructures geomorfològiques en forma de vall que connecten la plataforma continental amb les planes abissals tot recorrent el tal•lús oceànic . Es van formar a partir dels corrents d’aigua que es desplaçaven ràpidament pels pendents oceànics. Els canyons són zones riques en nutrients doncs canalitzen la matèria orgànica des d´aigües superficials fins als fons abissals. Aquest fet fa que siguin àrees amb una biodiversitat molt elevada i això fa que la majoria de caladors que s´exploten amb l´art de bou es trobin situats als flancs d´aquestes valls. El principal impacte que pateixen aquests fèrtils fons es deu sobretot a la sobreexplotació pesquera d’aquests caladors.

Els canyons submarins de la mar catalana. El canyó del Besòs i el d’Arenys, no arriben a tallar la plataforma continental. Presenten unes fondàries de fins a 1500 m. El canyó de Blanes talla la plataforma acostant-se a 5 Km de la costa i arribant a profunditats de fins a 1800 m. Font: UB

Els canyons constitueixen també un hàbitat de gran importància per les balenes i els dofins. Així a l´any 2002 els investigadors de la UB a traves del “Proyecto Mediterráneo – Zonas de especial interés para la conservación de los cetáceos en el mediterráneo español”, van identificar una zona al voltant dels canyons del Maresme on els cetacis eren força abundants. Aquesta zona es va proposar d’incloure com a ZEPIM (Zona Especialment Protegida d’Importància pel Mediterrani).

L’idea de la custòdia marina sorgeix de la seva variant terrestre, la custòdia del territori. En aquest cas, l’acord entre el propietari d’un terreny i una entitat conservacionista donen com a resultat la gestió sostenible de l’espai natural. Aquest terme també es pot aplicat a zones oceàniques i apareix la custodia marina. En aquest cas el territori és domini públic sense existir propietat privada. Per això, les entitats de custodia marina , consideren com a interlocutors vàlids a les administracions competents en aquell medi i als col•lectius que utilitzen aquest espai. La viabilitat dels projectes de custodia només es donen quan hi ha consens entre totes les entitats implicades en el procés. La custodia marina intenta generar sinergies entre les administracions,els usuaris del l’espai (navegants, científics i pescadors) i l’entitat conservacionista.

Detall de l´àrea de custodia marina dels canyons del Maresme. Font: ICM

En aquest sentit, des de l’any 2009, l’entitat Submon va iniciar un projecte de custodia marina en els Canyons del Maresme per a promoure la conservació dels seus valors ecològics i el bon ús dels recursos que s’obtenen en aquest espai. En aquest cas les accions van encaminades especialment a promoure la conservació de les balenes i dofins i a la sensibilització dels pescadors que feinegen en els caladors que hi ha en aquesta àrea. En un altre sentit aquest projecte també intenta implementar una oferta turística sostenible al voltant de l’àrea custodiada.

L’àrea marina de custodia dels canyons del maresme ocupa una extensió de 2300 km2. Es troba situada entre el Blanes i Barcelona a unes 12 milles nàutiques de la costa (22 km). La seva longitud és de 30 milles nàutiques (55 km) i l´amplada mar endins de 20 milles nàutiques (37 km). Entre les especies de cetaci que viuen en aquest regió destaquen: El cap d´olla gris (Grampus griseus), el dofí llistat ( Stenella coeruleoalba), el dofí mular (Tursiops truncatus) i el roqual comú (Balaenoptera physalus).

El principal escull que hauria de superar aquest projecte és degut a les reticències del sector pesquer. Són precisament els pescadors d’arrossegament els qui malmeten els fons amb els seus arts.

Pirate fishing

Publicat el Octubre 6, 2014 per manelts

Respon

Blackface interceptat per activistes de Greenpeace. Foto: Greenpeace

L’espoliació descontrolada dels fons marins de la costa africana està comprometent greument la seguretat alimentaria i abocant a la misèria les comunitats costaneres d’aquesta regió. Aquí el peix es la principal font de proteïnes en l’alimentació de milions de persones. La costa occidental d’Africa i en especial el litoral de Serra Leone és el paradís de la pesca il•legal, no declarada i no reglamentada (INDNR) o pesca pirata.

L’activitat il•legal dels blackfaces, forma com anomenen els pescadors locals als pirates, suposa un greu amenaça per a la supervivència alimentaria de bona part d’aquesta regió. Flotes de diversos països feinegen amb total impunitat, sense llicència per a pescar, usant arts prohibits i calant aquests en reserves per a la pesca artesanal. La majoria de vaixells porten bandera de la república de Corea, malgrat que n’hi ha també de la Xina, del Japó, d’Hondures, de Panama o de Belice i el 90% de l’activitat INDRH correspon a vaixells que usen arts d´arrossegament de fons.

El pesquer d´arrossegament amb bandera coreana Ocean 3 sota arrest a Freetown després de ser interceptat pescantil • legalment. Foto: EJF

Més enllà de les conseqüències ambientals d’aquest fet, el drama produït per la pesca INDNR ha estat la disminució en les captures dels pescadors locals i la ruïna de les vides de les comunitats costeres. Els pescadors tradicionals jo no pesquen com abans i es veuen abocats a les penúries alimentaries mentre que ni un cèntim dels beneficis de l’activitat il•lícita recau sobre ells. A Serra Leone, el 70 % de la població malviu en la més absoluta misèria i la seva supervivència depèn de les captures artesanals amb piragües. El peix il•legal es destinat a satisfer els capricis alimentaris dels més poderosos i bona part de les captures INDNR entren a Europa a través dels ports de les illes Canàries, on molts d’aquests vaixells tenen la seva base d´operacions.

De fet ningú sap del cert la quantitat de peix capturat de manera il•legal a Africa, però algunes estimacions xifren pèrdues entre 10 i 24 milions de dòlars a l’any i representen entre 11 i 26 milions de tones de peix.

La EJF (Environmental Justice Fundation) es una entitat que col•labora amb els governs africans per combatre la pesca INDNR. Un dels treballs més exhaustius sobre aquest problema el va realitzar la periodista d’investigació Juliana Ruhfus a l´any 2012. Sota el títol de “Pirate Fishing”, el treball desgrana la situació actual que es viu en aquesta costa. En base al guió d´aquest treball, el portal de noticies Al-Jazzera per commemorar el dia marítim internacional ha postat en funcionament un web interactiu que permet descobrir, tot jugant, el multimilionari negoci de la pesca il•legal.

Plana d´inici del joc Pirate fishing que ha publicat Al-Jazzera al seu web.

L´aplicatiu web, anomenat també Pirate Fishing, ens proposa convertir-nos en periodistes d’investigació per recollir proves i fer un informe sobre les conseqüències globals d’aquest fet. Els responsables del joc pretenen, a més de donar a conèixer les investigacions de Ruhfus, que els usuaris puguin prendre partida activament i aprofundeixin en les investigacions inicials tot jugant.

Vinyes verdes vora el mar

Publicat el Setembre 29, 2014 per manelts

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard.
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
(Josep Mª de Segarra)

La costa rocallosa de l’Albera, la Marenda, és coneguda també com a la Costa Vermella. El nom, segons alguns, es deu a l’antiga extracció de corall que hi havia en aquesta zona. Segons altres, les tonalitats rogenques dels esquistos contrastant amb la blavor de l’aigua és qui va donar-li nom. Sigui com sigui, la costa vermella, posa en contacte el massís de l´Albera amb el mar Mediterrani. Els límits de la mateixa són la punta del Falcó, punt on acaba la Costa Brava i administrativament comença l’estat francès, i es perllonga fins el Racó (Le Racou), darrer tram de costa rocós al sud de la platja d’Argelers. De fet, malgrat les fronteres, la costa vermella juntament amb la del Cap de Creus, formen una unitat indissociable.

El paisatge de la costa vermella és ordenat. Foto: Jordi Marcó

Es tracta d’un litoral enormement retallat pels efectes desgastadors de les torrenteres i els cops de mar i de vent que, han originat una gran quantitat de golfs i badies o majestuosos caps. La badia de Paulilles és un dels tresors naturals de la zona, la seva rera platja allotja una oferta cultural de primer ordre. A les instal•lacions de l’antiga fàbrica de dinamita hi podeu trobar un centre d’interpretació del territori i de les activitats nàutiques tradicionals. La restauració de les naus abandonades de la factoria Nobel ha estat feta amb molta cura i el resultat final és un complex, a primera línia de mar, lliure de l’especulació immobiliària tant de moda al sud. Tancant el levant de la badia es troba el majestuós cap de Biarra (o Béar), el més important d’aquesta costa juntament amb el cap de Cervera.

Entre el cap de Perafita i el cap d´Ullastrell s’estén la Reserva Marina de Cervera -Banyuls. En total 617 Ha de superfície protegida des de l’any 1974 i que en l’actualitat forma part de la xarxa Natura 2000 d’espais protegits en l’àmbit europeu. En aquest sentit es remarcable el sender submarí que hi ha a la platja de Perafita o els aquaris del laboratori Aragó a Banyuls.

Cotlliure és senyorial

Els quatre municipis costaners d´aquest sector: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure, tenen cadascun el seu encant. Cervera és lloc de pas i ciutat bessona amb Portbou. Banyuls amb els carrers d´una intensa olor de vi. Portvendres d’aires mariners i on es respira l´activitat pesquera. Cotlliure és senyorial, avui curulla de turistes, en el passat residencia d’estiu dels reis de Mallorca i Aragó. La torre de Santa Maria i el Castell Reial en van ser els muts testimonis.

Vinyes verdes vora el mar. Foto: Jordi Marcó

Aquesta terra de paisatge tranquil en comparació al desgavell que trobem més al sud. Aquí les vinyes arran d’aigua ordenen de forma harmònica. La vinya forma part de la cultura d’aquet país on els costers pedregosos projecten sobre el blau del mar les rengleres de ceps talment com si se submergissin en ell. Els seus vins, sota la AOC Banyuls-Cotlliure, són de molta anomenada.

Els costers pedregosos de la costa vermella. Foto: Jordi Marcó

Malgrat que la fil•loxera, al 1880, va destruir la practica totalitat de les vinyes de les Alberes, aquestes es van recuperar gràcies als ajuts governamentals que va permetre replantar nous ceps resistents a aquest flagell. Al sud en canvi, la falta d’assistència administrativa va ser el cop definitiu per a la desaparició de les vinyes verdes vora el mar. En aquest cas, les antigues feixes, han estat ocupades per brolles i màquies, comunitats vegetals piròfiles que han contribuït a la propagació dels incendis forestals. De fet la pervivència de les vinyes ha actuat com a tallafocs natural mentre que la màquia, ho ha fet en sentit contrari.

El Montgrí marítim

Publicat el Mai 5, 2014 per manelts

El Montgrí marítim és format per un seguit d´impressionats penya-segats. de tots els més coneguts són la punta del Milà i el Salt del Pastor.

Entre la Punta de Trencabraços a L´Escala i el Cap d´Oltrera a L´Estartit hi ha un dels trossos de costa mes fascinants de tot el litoral català. Es tracta de la costa del Montgrí, un seguit d’espectaculars contraforts calcaris on el modelat de l’aigua ha esculpit un paisatge únic. De fet, en tota la costa Brava, si exceptuem algun punt del cap de Norfeu, aquest tipus de roca només es present a la costa del Montgrí.

El fet d’haver estat durant molts anys una zona militar, ha contribuït a que aquest tram de litoral de poc més de quatre milles nàutiques de longitud, s’hagi deslliurat de l’especulació urbanística i ens hagi arribat relativament ben conservat i pràcticament deshabitat. Fins hi tot l’accés amb cotxe es complexa. Avui tota aquesta àrea, juntament amb les Medes i la desembocadura del Ter, forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Ferriola és una acollidor refugi amb una deu d´aigua dolça a flor d´aigua salada.

Si exceptuen la majestuosa Cala Montgó, al llarg de tota aquesta costa només hi ha dos refugis naturals, es tracta de Cala Ferriol o Ferriola, al nord de La Foradada i Cala Pedrosa, al sud de la mateixa. De fet, si hagués de triar entre les dues no sé amb quina em quedaria. Cala Ferriola és oberta i presidida per una magnífica pineda mentre que la Pedrosa és molt més recollida i protegida de tots els vents. Totes dues estan coronades per sengles illots que les presideixen: l´illot de Ferriola i l´Illot de la Pedrosa.

Cala Pedrosa està protegida de tots els vents

A més d’aquests dos refugis naturals, el tram marítim del Montgrí té d’altres al•licients que el fan un indret extraordinari. De tots, el més conegut es La Foradada, un túnel natural d’uns 60 m de longitud que travessa el Cap Castell i que, si venim de llevant, obre la portes al magnífic Golf de la Morisca.

L´emblema més espectacular d´aquest tram de costa és La Foradada, un túnel natural de 60 m.

Una altre dels indrets remarcables és la Punta del Milà, un seguit d´impressionats penya-segats on encara s´hi pot observar les restes abandonades de l’activitat militar. Les Tres Coves, són també un punt de parada obligatòria per gaudir dels capricis que l’aigua modela en els materials geològics. La fortó a orins en una d’elles és signe inequívoc de la presència d’una colònia de ratapinyades que habita a l’interior d’una de les cambres.

Just abans d’arribar a Cala Ferriola hi ha els penya-segats més alts del Montgrí, unes formacions rocoses que formen l´anomenat Salt del Pastor. Conta la llegenda que aquest va ser el lloc on un jove pastor, seduït per la bellesa i els encanteris de la goja de la Ferriola , una fada que habitava pels volts d’aquesta cala, es va llançar al buit i va perdre la vida, però això és una altre històriademar.

Lliures o morts

Publicat el Març 31, 2014 per manelts

Aquests dies s’ha commemorat el tricentenari del desembarcament de coronel Ermengol Amill i el seus fusellers de muntanya a Arenys. Per a celebrar l’efemèride, es va fer a la platja de la Picòrdia, una recreació històrica dels fets.

Aquest episodi, que està recollit a la “Gazeta de Barcelona – diario del sitio de Barcelona” del 31 de gener de 1714 i en la carta que el mateix Amill envia des de Sant Pol als Consellers de Barcelona, representa el segon dels tres desembarcaments que hi va haver a les platges d´Arenys durant el conflicte armat.

Fragment de la Gazeta de Barcelona del 31 de gener de 1714 on es relata el desembarcament d´Ermengol Amill a Arenys de mar

El 30 de gener de 1714 el regiment de miquelets d’Ermengol Amill va sortir per mar de Barcelona amb la intenció d’atacar per sorpresa Mataró, que en aquells temps era el rebost de l’exèrcit espanyol que assetjava la capital. Els serveis d’espionatge van alertar als voluntaris catalans que les forces borbòniques de Mataró estaven al cas de la seva arribada. El comboi va decidir passar de llarg la ciutat i continuar navegant direcció nord per finalment desembarcar a Arenys de Mar amb intenció de prendre Sant Pol, un altre enclavament important pel desenvolupament de la guerra.

Els més de 400 fusellers del regiment d’Ermengol Amill van desembarcar entre Arenys i Canet. Probablement ho van fer cercant la protecció de les penyes. Els llocs més idonis debien ser el rial de les Canalies, a redós de la penya del Maltemps o la platja del Cavaió, sota la protecció de les penyes del Portinyol. Ambdós espais avui es troben ocupats parcialment pel port d’Arenys. A les desembocadures dels rials hi havia petites platges bastant estables que juntament en els petits caps que formaven les penyes creaven racons on era possible amorrar els vaixells de càrrega.

Acabada la guerra, Arenys experimenta un creixement econòmic i demogràfic important. Gravat de la patent sanitària de 1845. (Arxiu Històric Fidel Fita)

La línia de la costa tal i com la coneixem avui, no té res a veure de com era al s. XVIII. Les variacions han estat a causa de l’expansió de la pròpia vila d´Arenys que ha ocupat part de la façana litoral, i sobretot als moviments naturals del nivell del mar per causes geològiques.

Un cop finalitzat el desembarcament, els soldats catalans envien cap a Barcelona una barca carregada de queviures: blat, arròs i llegums especialment per alleugerir una mica més el setge.

El 31 de gener, el mateix Amill informa als Consellers de Barcelona que Sant Pol s’ha rendit a l’exèrcit català i que en el desembarcament a Arenys, alguns vilatans els havien anat a rebre amb les armes a les mans i disposats a donar-los suport.

Malgrat l’èxit inicial, Sant Pol acabarà caient una altre vegada al bàndol filipista i al febrer del mateix any, tota la costa del Maresme es troba a mans dels borbònics. Es en aquesta època quan els espanyols prohibeixen als habitants de la comarca fins i tot sortir a pescar, per evitar l’avituallament de Barcelona i fer més eficaç el setge.

Amill encara protagonitzarà un tercer desembarcament a Arenys. El maig de 1714 el Marquès de Poal ordena al coronel tornar a la vila. En aquest cas, els enfrontaments entre les tropes castellanes i els voluntaris catalans tenen lloc entre Caldes i Arenys. Com en l’altre desembarcament, s’envien cap a Barcelona tres vaixells carregats de queviures.

Portada del llibre “Lliures o morts” on es relata de manera novel·lada, la vida d´Ermengol Amill

El llibre Lliures o morts, de David de Montserrat i Jaume Clotet, ens descobreix de manera novel•lada la guerra de successió a partir de la figura recuperada del coronel Ermengol Amill i, entre altres fets, descriu aquests desembarcaments en les platges d´Arenys.

El desembarcament del Diputat Militar

Publicat el gener 27, 2014 per manelts

Tot i que l’episodi clau de la guerra de Successió va ser el setge i caiguda de Barcelona el 11 de setembre de 1714, al llarg del conflicte bèl·lic hi va haver diversos esdeveniments a “comarques”. Amb aquesta entrada, i com a homenatge al tricentenari i a l’exposició Arenys de Mar 1714. Un poble en peu de guerra, s’enceta una nova categoria anomenada històriesdeltricentenari, on amb una periodicitat bimensual, es glossarà el vessant nàutic, marítim i mariner d’alguns dels fets del conflicte armat que van esdevenir al Maresme.

La comarca del Maresme va ser durant tot l´episodi bèl·lic un escenari de primer ordre per tots dos bàndols. Mataró es va erigir com un important enclavament “botifler” a la rereguarda de Barcelona, i Arenys de Mar va passar a ser considerat un objectiu cobejat, tant per la proximitat a aquest féu borbònic com per ser un nucli de comunicacions entre Barcelona i Girona. Així, al llarg de l’enfrontament hi van haver nombrosos episodis localitzats en aquesta comarca i gairebé tots els pobles van patir assalts i saquejos.

A la gazeta de Barcelona del 9 d´agost, s´expliquen aquests fets (Gazeta de Barcelona – DIari del setge 9 d´agost)

El 9 d’agost de 1713 el Diputat Militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot van desembarcar a la platja d´Arenys. El comboi, que s’havia escapolit del setge de Barcelona aquella tarda, estava compost per 47 embarcacions, 600 cavalls amb els seus genets i 300 soldats. El seu objectiu era reorganitzar les forces a l’interior del país perquè s’aixequessin arreu.

Se hicieron á la vela à las onze hores de la mañana, con viento tan favorable, que á las quatro de la tarde llegaron à la Playa de Arenys de Mar (Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 9 d’agost).

La primera consideració sobre aquest fet fa referència al ritme de la travessa. Segons la crònica, el comboi del Diputat Militar trigà cinc hores en realitzar el trajecte. Així, la velocitat amb què es va navegar per recórrer les més de 20 milles nàutiques que separen Barcelona d´Arenys hauria de ser entre 4 i 5 nusos. Una ritme considerable per a les fragates, els bergantins, els galions i més encara per a les barcasses i els vaixells de càrrega. Aquesta rapidesa pot explicar-se si van aprofitar una bona garbinada, com les que hi solen haver al Maresme a les tardes d´estiu. Els vaixells haurien agafat el vent per l’aleta i així poder navegar “de llarg”, un molt bon rumb per a les embarcacions més quillades mentre que els vaixells de càrrega, amb molta menys quilla, també podrien navegar bé.

El mateix dia a la tarda, quan arriben Arenys els primers vaixells, el Diputat Militar, cofoi pel ritme de la marxa i la bona acollida per part dels arenyencs, escriu una missiva al general Villarroel.

Un cop arriba a Arenys, el Diputat Militar escriu aquesta carta al General Villarroel

La segona consideració té a veure amb el propi desembarcament. No costa gens adonar-se que fou una operació llarga i complexa. Els vaixells més quillats haurien fondejat davant de la platja. La descàrrega es degué portar a terme amb llaguts i altres tipus de bots, mentre que els vaixells de càrrega i les barcasses haurien avarat directament a la sorra. Per a aquesta operació caldrien llocs arrecerats del garbí. Malgrat que quan s´hauria portat a terme l’avarada, el garbí, en ser un vent tèrmic, possiblement hagués afluixat. Caldria també que des de “terra” es construís una mínima infraestructura per a aquesta maniobra que, probablement ja hauria d´existir d’alguna de les mestrances de la platja. A més, els propis soldats i els voluntaris arenyencs haurien ajudat en la descàrrega.

Detall dels espectaculars galions de l´època i d’una barcassa de desembarcament de tropes en primer terme.(1714. Siège de Barcelone)

Aquest primer desembarcament no queda clar en quin tram de la platja es produeix. Cal tenir present que la fisomia de la línia de costa en aquells temps era sensiblement diferent a com la coneixem nosaltres avui. De totes formes, al llarg del litoral arenyenc hi hauria llocs aptes per a aquesta operació tant entre Arenys i Caldes com entre Arenys i Canet.

El retorn cap a Barcelona va ser un parell de dies més tard. Les 47 naus surten el dia 12 carregades amb queviures i bestiar. Segur que la travessa fou molt més lenta i els velers varen realitzar nombroses bordades per arribar a lloc.

El Comboy con que saliò el Señor Deputado en numero de 47.Bastimentos entre mayores, y menores, bolviò cargado de Leña, Carbon, Harinas, Faginas, y 700.cabeças de Ganado;y dos Saetias de las bien armadas, al passar dispararon algunos Cañonazos contra el Fortin que reedifica el Enemigo en la parte del Rio Besòs.(Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 12 d’agost)

Malgrat l´èxit inicial, l’expedició del Diputat Militar acabà de forma catastròfica, sense haver complert els seus objectius, abandonant a la majoria de voluntaris a la platja del Masnou i embarcant-se només els comandaments en el seu retorn a Barcelona.

Esculls, Niells i Baus

Publicat el gener 6, 2014 per manelts

Quan parlem de roques que afloren poc o molt a la superfície de l’aigua, de manera general a aquestes les anomenem esculls. La Costa Brava es plena d’esculls de totes mides, alguns amb toponímia pròpia i d’altres només coneguts pels habituals. En terminologia ”costanera” popular, cal diferenciar entre escull, niell o bau. En aquest sentit, Josep Pla en el seu relat “Derelictes” (O.C. vol. 2) ens explica la diferencia entre aquests tres tipus d’accidents rocosos:

“En la nostra llengua, una cosa és un bau, una altra un niell i una altra un escull. Un escull és un roc que aflora, en tot temps, a la superfície de l’aigua del mar. Un niell és un roc superficialment submergit. En els moments de les seques, un niell pot ésser tocat pel sol; generalment, però, porta una determinada quantitat d’aigua a sobre, i és per això que un niell pot ésser anomenat també un escull negat. Un bau és un niell de profunditat, és a dir, un roc que transporta a sobre unes braces d’aigua. Es clar que amb onatges de profunditat el bau romp l’onada i el xoc produeix els mateixos efectes que un escull o un niell. Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines.”

(Josep Pla)

A tall d’exemple us descric algunes d’aquestes formacions que penso que poden ser representatives de cadascun d’aquests termes.

Els esculls de “Els Bullents” de Cala Canyelles

Esculls
D’esculls n’hi nombrosos al llarg de tota la Costa Brava, són els més fàcils d’identificar i de sorteja per les embarcacions. La llista seria interminable, però deixeu-me que us parli una mica de “Els Bullents”, uns esculls situats a llevant de Canyelles, molt a prop de Lloret. El nom fa referència a l’efecte que produeixen les onades quan trenquen contra les roques, que sembla que l’aigua bulli. Els bullents són perillosos quan bufa el vent de llevant. Un tipus singular d´escull, són els farallons, però això serà una altre històriademar.

“ES Niell” a prop de Cala Sant Francesc a Blanes

Niells
De fet, la diferencia entre escull i niell es molt subtil i moltes vegades depèn de l’estat de la mar i fins hi tot de la pressió atmosfèrica, que un roc pugui passar d’escull a niell. Allò que es un escull en època de minves pot esdevenir un niell amb baixes pressions. Un dels més populars és “Es Niell”, a tocar de la Cala Sant Francesc a Blanes a uns 120 m mar endins.

El Bau de la Ferrera, a la badia de Montjoi

Baus
Els Baus, degut a la dificultat d’observar-los, si no es coneixen, estan estretament lligats a naufragis i tragèdies com les succeïdes a la “Llosa de Palamós” o al “Bau de la Ferrera”.
La Llosa de Palamós o Baix Pereira és un dels baus més coneguts de la costa catalana, es troba a 3 m de profunditat just davant de la bocana del port de Palamós i està degudament senyalitzat amb una balisa. En aquest punt s’hi ha produït diversos naufragis al llarg de la història.
El “Bau de la Ferrera”, situat a llevant de Montjoi a 70 cm de profunditat en la seva part més elevada i que també ha estat testimoni de nombrosos accidents, naufragis o anècdotes com la del mercant grec Phedom.

Els tresors de Culip

Publicat el Desembre 16, 2013 per manelts

Culip és la badia més oriental del Mar d’Amunt, es troba gairebé a tocar del Cap de Creus formant una raconada aparentment protegida del vent del Nord però que a l’hora de la veritat hi entra directe i forma un tràngol considerable. Precisament aquesta seguretat que ofereix l’índret i el fet de disposar d’una deu d’aigua dolça ha fet que al llarg de la història hagi estat un lloc freqüentat per nombroses embarcacions.

Cala Culip es troba a l´extrem més oriental del “mar d´amunt” i està orientada completament al nord

Han estat molts els vaixells que s´han deixat seduir per aquesta sensació de serenor que ofereix l´indret i han buscat recer en Cala Culip. Un cop a dins, l’únic lloc realment protegit és el fons de la badia, on hi ha la barraca de pescadors i on el fons no es suficient pel calat dels grans vaixells. Culip està encarada directament al nord cosa que fa que es converteixi en una trampa en temps de tramuntana, especialment pels grans vaixells de càrrega amb una maniobrabilitat molt limitada.

Es per tot plegat que en el fons de les aigües cristal•lines de Culip hi ha un total de vuit naufragis, set de l’època romana i un de medieval. Anomenats respectivament Culip I, Culip II, Culip III, Culip IV, Culip V, Culip VI, Culip VII i Culip VIII.

El fons de la cala, on hi ha la barraca, és l´unic lloc realment protegit del nord

El primer vestigis d’aquests naufragis va ser descobert als anys vint per coralers de la zona que van començar a espoliar les restes. Treien les àmfores i les venien als primers turistes a un preu de cent pesetes cadascuna. Durant els anys 50 van ser descobertes altres restes que també van estar saquejades i fins hi tot les guies turístiques de l’època informaven dels jaciments, així podem llegir: “La transparencia de las aguas de Cala Culip permite ver en su fondo arenoso antiguas ánforas que quedaron sumergidas en tiempo de los primeros colonizadores”

Culip I, II i III han estat totalment saquejats i Culip V i VII no han estat excavats encara. De tots els més interessant i els que han aportat més dades als arqueòlegs han estat Culip IV, Culip VI i Culip VIII.

El CASC ha realitzat divreses campanyes a Cala Culip

El jaciments Culip IV i VI van ser excavat pel CASC entre el 1984 i 1989. El primer es un mercant del S. I d. C que venia d’Empúries i es dirigia probablement a Narbona. Portava un carregament d’oli en àmfores de tipus Dressel 20 i gran quantitat de vasos de ceràmica procedents de Bètica. Durant les excavacions es van descobrir també les restes d’un vaixell medieval del segle XIV que es va anomenar Culip VI. Les restes d’aquesta nau estan bastant ben conservades ja que el mantell de Posidònia el va protegir de la disgregació. Culip VI representa l’única resta d’una nau d’aquest període en la Mediterrània. L’estudi de Culip VI han servit per a conèixer les tècniques de construcció de vaixells durant l´edat mitjana.

A l’any 2002 va ser excavat un petit vaixell de cabotatge d’uns deu metres d’eslora també de l’època romana que duia un carregament d’àmfores Haltern 70, Dressel 20 i Pascual 1 i que es va anomenar Culip VIII.

Master, Commander and Catalonia

Publicat el Octubre 28, 2013 per manelts

Els entusiastes de la literatura nàutica i en concret a aquells que els agrada la història i les batalles navals, segur que coneixen l’obra de Patrick O´brian (1914-2000). Aquest prolífic escriptor irlandès es conegut especialment per les seves novel•les, una vintena, inspirades en les guerres napoleòniques de finals s. XVIII i inicis del XIX. Els relats d´O´brian es caracteritzen per estar molt ben documentats amb un excel•lent treball de recerca sobre la vida a bord dels vaixells de guerra de la Royal Navy i per fer servir un vocabulari i unes expressions genuïnes i molts termes nàutics. Els seus personatges principals de les seves novel•les són el capità Jack Aubrey i seu inseparable amic, el doctor Stephen Maturin.

Capità de mar i Guerra (marter and Commander) la primera de les novel.les de la saga Aubrey-Maturin

El interès afegit en l’obra d´Obrian rau en la catalanitat de Maturin. Aquest eminent metge i naturalista irlandès parla català i coneix bé els nostres costums. Després d’haver llegit els relats la sèrie Aubrey-Maturin podem afirmar que el doctor, a més de lluitar per l’alliberament nacional d’Irlanda, és un espia català que odia a Espanya, te un passaport a nom de Joan Maragall, té propietats a Lleida i ha escalat la Maladeta. Aquest homenatge a la catalanitat que fa O´brian es deu en bona mesura al fet que a partir de l’any 1949 l’autor es va traslladar a viure a Cotlliure (Rosselló) i on hi es enterrat.

Fotograma de Master and Commander

Com a tribut a aquest aspecte amagat d´Stephen Maturin, aquí teniu una mostra d’alguns dels diàlegs del doctor extrets del primer dels llibres de la sèrie; Capità de mar i de guerra (Master and Commander).

Oblida que és el català la llengua que es parla en aquestes illes.
-Què és el català?
-Doncs la llengua de Catalunya, de les illes, de tota la costa mediterrània fins Alacant. De Barcelona. De Lleida. De les zones més riques de la península.

…

-És força bo el que bevem cada dia, no li sembla?
-Més bo, deliciós i molt robust, una beguda sana, reconstituent- va dir Stephen Maturin-. És un excel•lent priorat. Del Priorat, una zona propera a Tarragona.

…

-Sí. Vostè no ha estat a Catalunya, oi?
-No
-Aleshores li he de dir que en aquella regió, els diumenges al matí, es costum que totes les persones, de qualsevol edat i condició ballin en sortir de l’església … És balla una dansa peculiar, en rotllana, anomenada sardana.

…

-A l’esquerra del fum, cap al sud, hi ha la muntanya de Montjuïc, amb el gran castell; i aquest sortint de la dreta és la Barceloneta –va dir Stephen-. Més lluny es pot veure el Tibidabo, elevant-se darrere de la ciutat.

…
-Veu el cap? –va dir Stephen mentre l’observava amb un llibre obert a la mà, marcant la pàgina amb el polze-: És el Cap Roig, la frontera de la llengua catalana per la part de la costa, i a molt poca distància hi ha Oriola, que és, per l’interior, l’últim poble on es parla català; a partir d’Oriola comença Murcia, on es parla el galimaties bàrbar d´al-Andalus.

MASTER &COMMANDER ? ONE SHEET COMP _ H.2 ? 6/04/03.psd

Master and Commander (Peter Weir)

L’excel•lent pel•lícula “Master and Commander” (Peter Weir 2003) i protagonitzada per Russell Crowe en el paper del capità Jack Aubrey i per Paul Bettany com a Stephen Maturin, està basada en les novel•les d´O´brian. En el film, com passa habitualment en aquests cassos, s’obvia fer qualsevol referència a la catalanitat i a Catalunya. I es que, This is Hollywood!!!!

La coca: tot un símbol de Mataró

Publicat el Setembre 30, 2013 per manelts

EL model conservat a Rotterdam amb les seves parts. Font: Museu marítim de Barcelona

Les coques eren naus medievals usades en el comerç, la càrrega i el transport de mercaderies. Aquestes embarcacions és van desenvolupar al s. X a l’Atlàntic nord i s’introdueixen a la Mediterrània a partir del s. XII. Van ser utilitzades llargament fins al s. XV quan apareix la caravel·la que suposa una evolució tecnològica respecte a la nau primitiva. La coca es pot considerar la versió mediterrània de les kogge, embarcacions medievals del nord oest d’Europa mogudes només a vela.

En les monedes d´ECU (l´antecesor de l´Euro) hi havia gravada la coca de Mataró

En la història de la navegació i de la nàutica hi ha llacunes importants que corresponen especialment a l’època medieval. Bona part de la informació que temin d’aquest període de temps es deuen a un exvot que va estar penjat fins els anys 20 a l’ermita de Sant Simó de Mataró i que popularment es coneix com a “la Coca de Mataró”. El valor del model és excepcional ja que és l’única representació tridimensional d’una nau medieval i ha significat un progrés extraordinari en les investigacions sobre el coneixement de la construcció naval en l’edat mitjana.

Ex libris de Museu Marítim de Rotterdam

El periple de la maqueta datada segons la tècnica del carboni 14 entre 1456 i 1482 no deixa de ser curiós: a l’any 1920 desapareix de l’ermita de Sant Simó i apareix uns anys més tard en un mercat d’antiguitats de Munich. Al 1929 l’exvot de Sant Simó es adquirit per un col·leccionista holandès en una subhasta a una galeria d’art de Nova York i finalment, després algunes peripècies, aquest cedeix el model al Museu Marítim Prins Hendrik de Rotterdam on actualment encara es pot admirar. Per acabar-ho d’adobar, segons Josep M Pons i Guri, la Coca de Mataró, era originàriament de Calella. Sembla ser que cap a 1450 un mariner calellenc va oferir a Sant Elm, patró dels navegants, aquest exvot a l’ermita del mateix Sant (avui capella de Sant Quirze i Santa Julita). Sigui com sigui, i vist l’espoli que han patit el patrimoni marítim a casa nostra, potser ha estat una sort que el model hagi sortit del país i hagi estat conservat a l’estranger.

Cartell de les Santes amb la Coca

El model de Rotterdam mesura 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega i es pensa que l’embarcació original podia haver tingut entre els 16 i els 22 m de llarg. Una de les polèmiques que ha suscitat aquesta maqueta rau en el nombre de pals. El model conservat actualment només en presenta un, però es creu que potser en duia dos (major i messana) o tres (major, messana i trinquet). Aquests pals secundaris podien anar armats amb veles triangular, de tipus llatí que permetrien una millor navegació amb vent de costat. De totes formes, la opinió més estesa es que anaven arborades per un únic pal amb una sola vela quadrada. Les coques tenien una única coberta principal amb dues cobertes secundàries sobre els castells de popa i de proa respectivament. El disseny i els aparells que portaven les feien aptes per navegar només amb vent de popa sent molt difícil navegar en cenyida. A la part superior del pal hi havia una cofa que servia com a punt de vigilància. El timó era lateral, la popa rodona i la proa relativament punxeguda. L’estructura del buc era molt panxuda per aconseguir el màxim espai a les bodegues on hi anava la càrrega.

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: navegació