Malgrat que a primer cop d´ull l’aigua dels mars i oceans del planeta sembli idèntica, cadascun d´ells té unes característiques físiques que la fan única. Els oceanògrafs quan categoritzen les masses d´aigua es fixen bàsicament en dos paràmetres molt fàcils de mesurar, una mena de DNI d´aquesta aigua que els permet conèixer moltes característiques, la salinitat i la temperatura són aquestes dues magnituds.
Tant una com l´altre influeixen a un altre mesura, la densitat que és el que determina bona part de la circulació general de les masses d´aigua dels oceans i que té un paper cabdal en la regulació climàtica del planeta.
L´aigua de mar té una salinitat mitjana de 35 PSU (unitat pràctica de salinitat). Això vol dir que cada litre d´aigua de mar conté de mitjana 35 grams de sal dissolta. Aquesta quantitat de sal contribueix a donar a l´aigua més o menys densitat. La salinitat també afecta al seu punt de congelació que se situa de mitjana a uns pocs graus sota zero.
Variacions de salinitat en els mars i oceans del planeta.
A nivell general la salinitat és més elevada allà on l´evaporació domina, és a dir a les franges al voltant dels tròpics mentre que es més baixa on la precipitació i els aports d´aigua dolça són més importants, a la regió equatorial i a les àrees d´alta latitud.
Existeixen variacions en la salinitat entre un mar i un altre. La salinitat depèn del balanç entre els aports d´aigües continentals i precipitacions que disminueixen aquest paràmetre i les pèrdues per evaporació, que tenen un efecte concentrador de la magnitud.
La mediterrània per les seves característiques geogràfiques, es troba per sobre de la mitjana amb una salinitat de 37 grams/litre. En aquest cas, existeixen lleugeres variacions entre la conca oriental bastant més salada que la conca occidental.
A la mediterrània, pel fet de ser un mar gairebé aïllat i amb una evaporació molt superior a les precipitacions i als aports fluvials, contribueix a concentrar la salinitat. Si no fos per l´intercanvi d´aigües que es produeix a nivell de l´estret de Gibraltar podríem concloure que s´acabaria assecat. A través de l´estret de Gibraltar l´aigua mediterrània (més salada i en conseqüència més densa) surt en profunditat mentre que l´aigua atlàntica (menys salada i més lleugera) entra en superfície. En aquest cas es parla que la circulació segueix el model d´estuari negatiu.
Intercanvi de masses d´aigua a nivell de l´estret de Gibraltar.
El Mar Roig, amb una superfície més petita i una evaporació més forta que la mediterrània té una salinitat de 45 grams per litre. El mar Mort, que en realitat és un llac, té la salinitat més elevada del planeta amb 350 grams per litre. A l´altre costat s´hi troba el Mar Bàltic que és un mar molt poc salat, la seva concentració en sal es de poc més de 15 grams per litre. En aquests cas l´evaporació és menor a les precipitacions i les aportacions fluvials. Al Bàltic, la seva circulació respecte a la mediterrània és a l´inrevés i es comporta com un estuari positiu.
Es dona la paradoxa que els estuaris negatius, com la mediterrània, són conques de dilució mentre que els estuaris positius, com el Bàltic ho són de concentració. Aquest fet està molt relacionat amb la pèrdua o guany de nutrients i en la productivitat del mar.
Un altre factor que fa variar la densitat de les masses d´aigua és la temperatura. Això però és una altre històriademar.
HISTÒRIESDEMAR 