L´univers de les Nanses

Publicat el Mai 11, 2015 per Manel

Les nanses és un dels sistemes més original de pesca que existeix. La seva elaboració es pot considerar artesanal. Aquests enginyosos paranys permeten aconseguir peix i marisc de molt bona qualitat, exemplars grossos sense estar gens malmesos i que assoleixen preus elevats a la subhasta.

Usades des de temps immemorials, tenim referències d’elles en els documents més antics i han arribat fins als nostres dies quasi sense patir cap modificació respecte a les utilitzades fa més de tres-cents anys.

Gravat de nanses segons el “Diccionario historico de los artes de pesca” d´Antoni Sañez i Reguart (1791-1795)

Les nanses són un ormeig de parany, és a dir, el peix hi entra enganyat per l´esquer i un cop a dins jo no en pot sortir. Aquestes veritables obres d’art dignes del millor cisteller eren fetes a mà, amb jonc i murtra especialment. També es podien fer servir en la seva construcció: canya, vímet, cànem o espart. Avui en dia, com a una mena irreverència a aquests nobles materials, les trobem fetes amb plàstic i fils sintètics.

Els propis pescadors construïen les seves nanses. Molt sovint ho feien al mateix carrer, davant del seu domicili, o bé a la platja prop del magatzem on guardava els aparells de pesca.

Les nanses són un ormeig de pesca cada vegada més en desús

Les nanses tradicionals tenen totes forma cònica i són les més esteses. Les gambines o garbitanes tenen forma més o menys esfèrica (de poma) i les nanses llagosteres forma cilíndrica. Totes tenen una entrada en forma d’embut, l’afàs per el peix s’introdueix al parany. A l’extrem oposat hi trobem una obertura tapada anomenada porteta que serveix per a buidar la nansa o bé escar-la. Les nanses estaven reforçades pels costats per les costeres. La cabestrera és la corda que va lligada a la nansa i serveix per a amarrar-la a “la mare” que va unida per un dels extrems al mort i per l’altre als galls que la senyalitzen en superfície.

A més de la nansa típica, hi ha diversos tipus de nansa que prenen noms diferents segons la seva forma o les espècies que captura. la xufanquera o guisotera és una nansa cònica més petita que la tradicional. El morranell, fet amb murtra, és un ormeig de forma esfèrica. La gambina és com un morranell construït de jonc. La saupera és una mena de gambina destinada a pescar salpes. Les nanses llagosteres són cilíndriques i tenen dues entrades.

Al Cap de Creus es fan servir nanses cilíndriques per a la captura de pops

Les nanses es solien calar en grups de cinc a deu. Un cop al dia s’hissaven i es buidava el seu contingut i es tornaven a escar. Aquesta calada de nanses s’anomena “to de nanses”. Les nanses es xorraven a força de braços ajudats per la pasteca de popa, que duia al seu extrem una politja. Un cop a coberta es buidaven a través de la porteta.

L’esquer que s’usava era molt variable. Moltes vegades s’emprava esquer viu com ara la sardina que es comprava als sardinalers abans de sortir. Aquesta es lligava en manats a la part més interior de la nansa. En altres casos es feia servir com a esquer elements que atreien a l’espècie a la que anava destinada, per exemple, per a pescar sèpia, es feien servir branques de galzeran o mata que atreien a l’animal a l’hora de desovar.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

El gran avantatge de les nanses és que es podien calar sobre fons rocosos, on ni les xarxes ni cap altre ormeig de pesca podia treballar. Normalment era un sistema de pesca complementari o bé de temporada que es podia combinar amb altres arts de pesca menors com el tresmall o el palangre. Es pescava sobretot peix d´escata de bona qualitat i crustacis entre els que destacava la llagosta.

Quines senyoretes més interessants!

Publicat el Abril 27, 2015 per Manel

La Donzella, Juliola, Guiula, Julivia o Senyoreta (Coris julis) és una espècie de làbrid força comú en els nostres roquissars litorals, entre les algues o les praderies de posidònia. D’aspecte elegant, rere els seus colors llampants s’amaga una història natural molt interessant.

Com la resta de representants del grup, la Juliola és un peix de cos allargassat i comprimit lateralment. Presenta els llavis molsuts, els ulls petits i una única aleta dorsal que és llarga. La Senyoreta és un voraç depredador que menja sobretot: gasteròpodes, eriçons de mar i gambetes, els quals tritura amb la seva potent dentició.

La femella presenta una coloració molt més discreta que els mascles

Aquesta espècie presenta un marcat dimorfisme sexual, els mascles es distingeixen de les femelles pels tres primers radis de l’aleta dorsal que són més llargs. De tota manera, el tret diferencial per a la seva distinció està en la coloració del cos. La femella presenta el ventre clar i el dors de color marró vermellós, mentre que els mascles poden presentar diferents patrons segons es tracti de mascles primaris o secundaris. En general tots tenen una franja vermellosa o ataronjada als costats amb una taca negre darrera l’opercle.

La Donzella és una espècie hermafrodita protogènica, és a dir, en néixer són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El canvi de sexe s’inicia als cinquè any de vida quan l´espècie assoleix una talla d´uns 12 cm. Ara bé, a les poblacions d’aquest peix hi ha una petita proporció de mascles que ho són de manera permanent des del naixement, són els anomenats mascles primaris.

Els colors del mascle no tenen res a envejar als peixos tropicals

La reproducció té lloc entre el maig i l’agost amb una conducta força curiosa que s’inicia quan el mascle dominant neda amb l’aleta dorsal aixecada i amb un comportament molt territorial. A la parada nupcial el mascle i la femella pugen a la superfície on té lloc la fecundació que, és externa. En aquest moment la parella es veu acompanyada pels mascles primaris que aprofiten l’ocasió per a fecundar també els ous alliberats per la femella. La fressa és al capvespre.

En ser una espècie eminentment litoral, les seves captures la realitzen especialment els pescadors esportius, sent baix el seu interès comercial. Les captures amb canya o amb el volantí són destacables sobretot quan es calen prop de les roques. Els pescadors artesanals les poden agafar amb els tresmalls i les soltes.

Captivat per la seva bellesa, l´Eduard va alliberar aquest guiula que va pescar. Foto: Eduard Marquès

Hi ha una mena de nanses anomenades gambines o, en alguns punts de l´Alt Empordà també anomenades guiuleres, que es calen a les roques litorals fent servir com a esquer eriçons esmicolats que atreuen a les Julioles. Les guiuleres s´usaven de manera tradicional per a la pesca d’aquesta espècie a les cales i platges del Cap de Creus.

Recordo encara, ara ja fa uns quants anys, a Cala Prona, veure utilitzar aquest enginy. Us puc assegurar que en pocs minuts es van capturar un bon grapat de guiules que, encara vives, les van fregir en oli roent al mateix refugi. L’àpat, al qual em van convidar, va consistir en el peix fregit acompanyat d’unes llesques de pa amb tomàquet i un porró de vi. Us asseguro que la seva carn estava exquisida.

L´or vermell (IV): les altres gambes

Publicat el Març 16, 2015 per Manel

Tot i que que la gamba rosada (Aristeus antennatus) és la reina, a les nostres llotges els pescadors exploten algunes altres espècies d’aquest grup: la gamba blanca, la gamba panxuda, la gamba borda, la gamba vermella o el gambot en són el representants més característics que es comercialitzen amb el sobrenom de gambeta, expressió que fa referència a la seva talla.

La gambeta és una barreja d´aquestes “altres gambes”

La importància econòmica i el volum de les captures d´aquestes “altres gambes” és insignificant si el comparem amb la gamba pròpiament dita, sovint es capturen barrejades i es comercialitzen als mercats de la mateixa manera.

Malgrat no assolir les quotes de prestigi del seu parent, aquests decàpodes són una molt bona opció davant dels exorbitants preus de la gamba rosada. A més, és un producte fresc i de proximitat que no pas els representants congelats del grup.

Totes les “altres gambes” es capturen amb l’art de bou i són espècies demersals que viuen sobre fons fangosos i sorrencs. El baix volum de les seves captures fa que no estigui regulada la talla mínima legal de comercialització. Aquestes espècies són excel•lents per a fumets, arrossos i fregides com a aperitiu.

Gamba blanca (Parapenaeus longirostris)

Gamba blanca. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

També és anomenada en algunes localitats gamba llagostinera, cosa que fa referència al seu parent proper, el veritable llagostí (Penaeus kerathurus). De color rosa pàl•lid, amb el rostre dentat i abdomen gruixut. Les seves captures han disminuït dràsticament en els darrers anys i fins i tot en alguns ports s’ha deixat de capturar. Malgrat tot, és fàcil trobar-la als mercats procedent de les costes africanes. A les costes andaluses és una espècie prou valorada.

Gamba panxuda (Plesionika edwardsii).

Gamba panxuda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Es tracta de l’espècie d’aquest grup més valorada, tot i la seva petita talla. Es caracteritza pel seu rostre llarg, dentat i molt robust. De color vermellós amb dues bandes més fosques a ambdós costats. Gairebé tot l’any es presenta ovada, d’aquí el seu sobrenom. Els seus ous són de color blau intens.

Gamba borda ( Pleisionika heterocarpus)

Gamba borda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Espècie molt semblant a la gamba panxuda, de color més clar i més pàl•lid que aquesta, amb bandes luminescents als costats. En aquest cas la posta és d´un color verd blavós. La seva mida també és més petita que la gamba panxuda.

Gamba vermella (Aristaeomorpha foliacea)

Gamba vermella. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Gamba de gran talla. El cap presenta, a la seva part superior, una espina amb un total de 4 a 6 dents, llarga a les femelles i curta als mascles. De color vermell viu, rostre curt i apèndix abdominals robustos.

Gambot (Plesiopenaeus edwardsianus)

Gambot. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

El gambot és la més grossa de totes, pot arribar a tenir la mateixa mida que la gamba grossa, de color vermell encès amb podobranquies molt característiques. Presenta un marcat dimorfisme sexual.

L´or vermell (III): El pla de gestió de la gamba

Publicat el febrer 23, 2015 per Manel

“La gamba vermella suposa una pesquera bastant específica i selectiva; el que unit al valor econòmic de les descàrregues, a l’actual conjuntura i a la positiva disposició dels propis pescadors, la fa idònia per a establir sobre la mateixa unes mesures temporals de regulació especial que tendeixin a garantir la seva conservació i el seu desenvolupament sostenible en el futur, actuacions entre les quals s’inclou la implantació d’unes vedes temporals que, contribuint als fins perseguits, es realitzin en dates alternes, de manera que pugui garantir-se el necessari proveïment dels mercats.”
(Ordre AAA/923/2013, de 16 de maig)

De la mateixa manera que el sonso, la gamba vermella també té el seu pla de Gestió. En aquest cas, malauradament, només afecta a la flota que va “a la gamba” al port de Palamós. La resta d’embarcacions que exploten aquest recurs a Arenys, a Blanes, a Sant Feliu o a Roses, ara per ara, en resten al marge.

La gamba vermella es objecte d´un pla de gestió al port de Palamós

A Palamós, els pescadors, juntament amb els científics de ICM i les administracions han desenvolupat aquesta proposta. Segons els científics, el pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d´extendre a la resta de ports on també s’explota aquest recurs.

La sobreexplotació de la gamba, la sobredimensió de la flota i, sobretot el descens de les captures van portar als pescadors palamosins a promoure una sortida per evitar el col·lapse d’aquesta pesquera.

Els quillats fan rumb cap als caladors situats als límits de la plataforma i als canons submarins

El pla de gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera; com ara, la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de porta que fan servir.

A Palamós, 22 quillats van a la gamba en els 7 caladors situats al llarg del canó de la Fonera (Rec, Rostoll, Candelero, Sant Sebastià, Abissínia, Els Clots, Gamba de llevant i la Malica). Cada any es desembarquen unes 130 tones de gamba vermella amb un valor que sobrepassa el 50% de tot el peix que es subhasta.

Poc a poc, els pescadors canvien de mentalitat i entenen que treballant menys i pescant menys poden tenir els mateixos guanys sense col·lapsar la pesca.

El pla de gestió ha suposat un canvi de mentalitat, els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada.

El pla de gestió ja està donant els seus fruits. Així aquest darrer any, malgrat haver reduït les captures de gamba, els pescadors de Palamós han aconseguit augmentar la facturació en un 17%. La clau de l’èxit rau en no haver sobresaturat el mercat i sobretot en pescar només les talles que es valoren més al mercat. Així s’han reduït els desembarcament de gamba petita i mitjana, les menys valorades a la llotja i han augmentat les de talla grossa i extra.

I, a que esperen les demés confraries a sumar-se a aquest èxit?

I ara, el peix globus!

Publicat el febrer 2, 2015 per Manel

El departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, a través de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims, ha confirmat la presència del peix globus al litoral català. Aquest darrer any s’han rebut diversos avisos de captures, tant de pescadors professionals com recreatius, d’aquesta espècie a: Vilanova i la Geltrú, Blanes, Montgat, Cambrils, l’Hospitalet de l’Infant, l’Ametlla de mar i Coma-ruga.

El peix globus és una espècie pelàgica que viu entre els 10 i els 100 metres de fondària. La seva coloració és blava grisenca o verdosa al dors i blanca per la part ventral. No té escates visibles. El cap que, recorda una mica al peix lluna, te els ulls grossos i la boca formada per unes potents mandíbules. El ventre està recobert d’espines petites i el pot inflar quan se sent en perill formant un escut protector. El seu nom deriva precisament d’aquest fet.

Pòster informatiu editat per la Generalitat alertant de la presència del peix globus a les nostres aigües

El peix globus és una espècie que viu originàriament a les aigües tropicals i subtropicals de l’Oceà Índic i probablement ha arribat a la Mediterrània pel canal de Suez. A la conca oriental del nostre mar ja va ser detectat per primera vegada al 2005 i ara ja es pot trobar a la nostra costa. El primer cop que es va tenir constància de la captura d’aquesta espècie al litoral català va ser el 2009 a Sant Carles de la Ràpita. Aquesta és doncs, una prova més que l’escalfament global del planeta pot suposar, entre molts altres fets, que les espècies pugui colonitzar àrees que abans li eren inaccessibles.

De fet, a les costes catalanes s’hi han trobat dues espècies d’aquest peix: Lagocephalus lagocephalus i Sphoeroides pachygaster, ambdues verinoses i no aptes per al consum humà.

El peix globus és una espècie verinosa que conté una toxina (tetrodotoxina) que, paralitza el sistema nerviós. El verí bloqueja el metabolisme del sodi i paralitza la musculatura. Aquesta toxina és concentra a les visceres, especialment al fetge i a les gònades, però la pell i la carn també en poden contenir. La tetrodotoxina pot causar des d’un formigueig lleu a la cara i a les mans fins a una aturada cardíaca, en el cas que la ingesta fos elevada.

Fugu per vendre en un mercat d´Osaka Foto: Pangamut

Davant d’aquest fet, la Generalitat ha editat un pòster informatiu on s’especifica què cal fer quan es troba un exemplar d’aquesta espècie i on s’ha de comunicar la seva captura. L’objectiu d’aquesta informació és evitar que els exemplars pescats entrin a la cadena de comercialització i puguin ser consumits.

Al Japó, el fugu o peix globus és una delicatessen culinària tradicional. Per a poder-lo servir, cal una formació i un permisos especials degut precisament a la seva toxicitat. Malgrat tot, cada any, es produeixen cassos d’intoxicació. Així, el consum del peix globus s’ha convertit en un problema greu de salut pública en aquest país.

L´or vermell (II): A la gamba

Publicat el gener 26, 2015 per Manel

La gamba es pesca amb l’art de bou. Cada dia els quillats que “van a la gamba” surten de port ben d´hora i fan proa cap als caladors situats als límits de la plataforma continental i als flancs de canyons submarins. Els vaixells s’allunyen fins a unes 20 milles de la costa.

La pesca de la gamba és l´únic tipus de pesquera d’arrossegament que és monoespecífica, selectiva i dirigida. Quan els quillats “van a la gamba” utilitzen uns arts especials dissenyats per treballar a grans profunditats (de fins a 800 m).

Cada dia fan diverses calades o bols arrossegant els paranys pels fons fangosos dels pendents del tal•lús i per les baranes (vores) i sots (parets) dels canyons submarins. Un cop la captura està a bord, seleccionen els exemplars segons la seva mida: petita, mitjana, grossa i extra. Quan més grossa, millor preu assoleix al rotllo.

Pescadors seleccionant les gambes segons la seva mida

Els pescadors utilitzen la més avançada tecnologia a l’hora de pescar. A més dels moderns sistemes de posicionament i d’ecolocalització per a conèixer la situació de la gamba, fan servir també, sensors que en tot moment els donen informació de l’obertura de l’art mentre aquest s’està arrossegant i saber així com treballa.

Entre la primavera i l’estiu les gambes grosses i madures se situen normalment al tal•lús i a les “baranes” entre els 600 i 900 m de profunditat. A la tardor i durant l´hivern, en els “sots”, es captura gamba de mida més petita. Les barques segueixen aquest ritme biològic anual i les vedes també s’hi adapten.

La comunitat científica considera que la gamba és un recurs no del tot sobreexplotat. Això es deu a la dificultat de la seva pesquera, a la seva elevada taxa reproductiva i a que els juvenils viuen a molta fondària, fora de l’abast de l’art de bou. No obstant això, aquesta activitat no està lliure de produir un greu impacte sobre els fons marins per l´efecte de les portes sobre el biòtop. La sobredimensió de la flota, també fa que el recurs pugui córrer perill. Un signe inequívoc d´aquest fet és el descens progressiu de les talles en les captures.

Els quillats són les barques que “van a la gamba”

Per tal d’assegurar la sostenibilitat del recurs, la flota que va “a la gamba” als diferents ports de la costa catalana realitzen aturades biològiques. Aquestes vedes comencen als ports gironins i es desplacen en el temps a mesura que es va cap al sud. A Palamós, on primer s’aturen, el Pla de Gestió de la Gamba, obliga a deixar de pescar dos mesos. Aquí la veda va començar el passat 7 de gener. A la resta de ports de la demarcació de Girona on també s’explota aquest recurs (Roses, Port de la Selva i Llançà), es pararà del 6 de febrer al 8 de març. A Blanes i a Arenys l’aturada serà del 18 de febrer al 20 de març. L’objectiu d’aquest tipus de veda és protegir als alevins i així poder mantenir l´esforç pesquer en el rendiment màxim sostenible (RSM) per poder garantir la continuïtat de la pesquera.

Evolució anual de les captures de gamba als principals port de la Costa catalana. Les línies verdes discontinues corresponen a episodis de cascades submarines. En groc es pot observar en tots els cassos un augment significatiu de les captures entre 2 i 5 anys després de l´episodi. (Font: Company JB, Puig P, Sardà F, Palanques A, Latasa M, et al. (2008) Climate Influence on Deep Sea Populations)

De manera cíclica, cada 6-11 anys, se succeeixen episodis on la gamba quasi desapareix. Són provocats pel fenomen de les cascades submarines, corrents molt forts d´aigua freda que es canalitzen per les valls i canyons submarins i que desplacen les gambes a molta profunditat. Les cascades submarines són un procés oceanogràfic produït durant l´hivern, quan les aigües superficials es refreden i guanyen densitat a causa dels vents freds de la zona del Golf de Lleó. En el cas de la gamba, les cascades submarines actuen com a una veda natural.

L’or vermell (I): Aristeus antennatus

Publicat el Desembre 22, 2014 per Manel

”Amb aquesta entrada s’enceta una sèrie sobre la gamba vermella que s’aniran publicant de manera mensual. La gamba vermella és avui el veritable or vermell dels nostres pescadors. Les seves captures representen la meitat dels guanys en moltes confraries”

A la mediterrània es coneixen unes 150 espècies de gamba diferents, de totes, la més apreciada i valorada és la gamba vermella o gamba rosada. La gamba vermella (Aristeus antennatus) és el recurs més preuat dels quillats que van a l’art de bou. Es pesca a pràcticament tots els ports de la costa catalana, però les seves captures són més destacables al litoral gironí amb un màxim al port de Palamós. Les captures d’aquesta espècie representen en bona mesura la continuïtat de la pesca d’arrossegament. Sense els guanys que s’obtenen amb la gamba, probablement hi hauria una reestructuració en la flota de quillats.

Font: Museu de la Pesca a partir de dades de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims. Generalitat de Catalunya

La gamba vermella és un crustaci decàpode i com tots els representants d’aquest grup presenta un esquelet extern quitinós que muda de dues a quatre vegades cada any. En el seu habitat, els fons oceànics fangosos, té una coloració quasi transparent però un cop pescada i en contacte amb la llum pren tonalitats vermelloses característiques que en poques hores poden virar cap a tonalitats més morades i finalment negres quan ja no és ben fresca i acabada de pescar.

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

El seu cos es divideix en dues parts, el cefalotòrax, allò que anomenen el cap i l’abdomen, la part més carnosa i apreciada. Al cap presenta unes llargues antenes que les usa com a quimiosensors, a continuació hi ha una sèrie d’apèndix relacionats amb la ingestió d´aliment,, i uns artells locomotors que li serveixen per a desenterrar les seves preses (petits crustacis, bivalves i cucs poliquets). Al cefalotòrax s’hi localitza també l’espina rostral que, en aquesta espècie, està molt desenvolupada. Precisament aquest element serveix per a la determinació del sexe. De totes maneres, les talles més grosses solen coincidir amb les femelles mentre que les més petites són mascles. L’abdomen presenta cinc parells d´ apèndixs que tenen funcions nedadores. El darrer segment s’anomena tèlson.

La gamba vermella. Dibuix: Jordi Corbera. Història Natural dels Països Catalans

Les femelles són fecundades entre el març i el juliol. L’esperma queda protegit durant uns mesos al seu ventre, en una càpsula grogosa, de la mida d’un gra d’arròs, que s’anomena espermatòfor. Els ovaris maduren entre abril i octubre i les postes són molt nombroses, una mateixa femella pot arribar a pondre un milió i mig d’ous. Els seu desenvolupament és indirecte. És una espècie de vida curta que sòl viure com a màxim uns dos anys.

La gamba vermella realitza migracions verticals i estacionals molt marcades. De nit es pot localitzar al voltant dels 150 m de fondària mentre que durant el dia pot submergir-se fins als 800 m. Això fa que en determinades èpoques de l’any sembla que desapareix-hi, aquest fenomen es produeix de manera cíclica cada set o vuit anys.

Una de romans

Publicat el Desembre 15, 2014 per Manel

Ecce, garum est (Marcial VII, 94)

Els costums culinaris en l’època romana els coneixem sobretot gràcies a Apici, un veritable “gurmet” de l´època que recull en el seu llibre, una sèrie de receptes que són un retrat fidedigne dels costums gastronòmics d´aquell temps.

Mosaic Romà al·legòric a la pesca

En la cuina romana, el peix ocupava un lloc destacat aquest però, només estava a l’abast de les classes més benestants. La pesca en aquesta època pren una gran embranzida i algunes províncies com Hispania es converteixen exportadores de productes del mar. Allí s’estableixen factories per a la transformació del peix per a poder ser enviat cap a Roma.

De tots els productes de mar, en sobresurt per la seva importància el garum. El garum va ser el condiment més citat en les receptes d´Apici on apareix combinat amb vi, amb vinagre, amb oli o amb mel.

El garum era una mena de salsa que es feia servir en moltes receptes com a condiment imprescindible, de la mateixa manera que avui fem servir la sal. La seva elaboració era bastant complexa i variava molt depenent del lloc on es produïa. A grans termes per fer garum calia macerar en salmorra i al Sol durant setmanes diverses espècies de peix blau: sardina, seitó o verat, juntament amb les seves vísceres i les parts poc aprofitables de les grans tonyines. El resultat de tot plegat era una pasta que fermentava i a la que s’hi podien afegir herbes aromàtiques, pebre o d’altres espècies. Aquesta massa es filtrava en uns cistells i d’aquí s´en obtenia la salsa. De fet no hi havia una formula única per preparar el garum i cada localitat el feia a la seva manera.

Cistell de peix fermentat per a obtenir el liquamen

El garum tenia també altres denominacions, així es parla també de Liquamen, el producte més depurat i més preuat o bé de la pasta que quedava i que era considerada de menor qualitat, l´Allec.

De fet, els primers en fer servir aquest condiment van ser els grecs al s. IV a C. Etimològicament el mot prové d’allò que avui encara anomenem “morralla”, és a dir, una barreja de peix. Altres creuen que el mot es deu a una espècie de peix amb el mateix nom i que correspondria a una varietat de verat (Scomber scombrus).

Reproducció d´una taverna on es venia garum a Baetulo

El garum era un producte molt car i molt valorat destinat a les classes més benestants. Com us podeu imaginar, el seu gust era molt fort. Amb el garum es podia emmascarar la mala olor d’algunes carns o peixos no del tot frescos.

El millor garum de l’imperi es produïa a les factories d´Hispania. Un dels centres productors era Baelo Claudia. A Carthago Spartaria, es produïa el Garum Sociorum, un dels de més reputació entre l´èlit romana. Segons Plini, aquest tipus de garum es venia al preu de mil sestercis cada dos congis (6,5 litres), es a dir, una fortuna. A les illes Balears es produïa també una gran part del garum que es consumia a Roma.

Avui en dia, al SE Asiàtic és fa servir un producte: nuoc mam que és molt semblant al garum.

Al sonso (i dos)

Publicat el Novembre 23, 2014 per Manel

En aquell primer bol vam capturar poc més de cent quilos de sonso. La cosa havia anat malament aquella jornada. La primera calada solia ser la millor de dia i aquesta vegada no va ser així. Després del primer, en va venir un segon i un de tercer. Cadascun d’ells amb pitjor sort que l’anterior.

Vista la poca fortuna que fins aquell moment tenien, en Xavi decideix d´anar a provar sort més al nord, a un altre calador. Feia dies que no hi treballava i no sabia del cert si la decisió era encertada. Finalment, girem cua per buscar la sort a un altre lloc.

A dos quarts d’onze fèiem proa cap al port per descarregar el poc sonso que dúiem a bord. L´aturada va ser molt curta, el temps just de descarregar el bidó ple de peix a la llotja.

Sense perdre ni un minut t vam continuar enfilant cap al llevant. Ens dirigíem a Calella.

Si en aquella jornada tot havia anat malament fins aquell moment, ara tots teníem l’esperança de redreçar el dia amb unes darreres bols calades. Res podia anar pitjor, si més no, allò era el que ens semblava.

Quan vam arribar, la platja gran de Calella, era plena de banyistes. Hauríem de treballar de costat per costat amb els estiuejants. Als límits de les boies que delimitaven la zona de bany vam començar amb els cèrcols una altra vegada. Mentre donàvem voltes era fàcil d’observar nedadors que anaven fins a la línia de boies quasi a frec de la nostra embarcació. Calia estar atents.

En Sergi calant la sonsera

La sonda continuava sense marcar cap mola important. El dia s’havia aixecat del tot i semblava que el sonso no volia fer el mateix. Després d’una llarga estona, en Xavi, donà l’ordre de calar. Era la darrera oportunitat per redreçar el dia.

Tota l’embarcació sincronitzada i concentrada en la tasca. Primer el cop i després les bandes de la sonsera. L’art estava calat completament, el cercle s´havia tancat i ara s’arrossegava.

Estàvem llevant la sonsera. En Xavi, des de popa observava amb atenció la maniobra. De cop s’adona que l´art no treballa correctament, alguna cosa no va. Tornen els nervis. Sembla que la xarxa s’ha enganxat amb algun parany del fons, potser algun mort abandonat o unes nanses sense senyalitzar amb cap gall.

En Xavi a popa, alguna cosa no marxa

Intentar deslliurar l’art del parany resulta ser una maniobra llarga i complexa. Embragant i desembragant la “maquinilla” aconseguim que la xarxa es deslliuri. No obstant això, una de les bandes va quedar tallada completament pel mig.

La sonsera és ja a coberta. Els pescadors avaluen els danys que ha patit. Malgrat la mala sort, s’ha pogut recuperar. Ara caldrà dedicar-li unes setmanes per a remendar-lo.

Tornant cap a casa amb les mans buides i l´ormeig desfet en Josep em deia: “pobres pescadors!!!”.

Al sonso (part u)

Publicat el Novembre 17, 2014 per Manel

El whatsapp rebut d´en Xavi aquell vespre em confirmava que l’endemà podia anar a pescar amb ell. A les sis en punt ja estava a port. Mentre corria pel moll, la barca havia començat a desamarrar, senyal de que no s’espera a ningú. D’un salt vaig pujar a bord i ens vam dirigir a carregar el gel.

Abans de que sortís el sol ja fèiem proa cap a Mataró. El dia s’obria a la nostra popa. Feia jornades que calaven en aquella zona i les coses els havien anat prou bé. La tripulació estava formada per en Xavi, el patró, el seu germà en Josep i el fill d’aquest en Sergi que eren els mariners.

El sol creixia a la nostra popa mentre enfilàvem cap al calador

Aquell dia els sonsaires que havien sortit del port d´Arenys i que tenien permís aquella setmana van prendre el mateix rumb i ens vam trobar tots al mateix calador.

Pel camí, els mariners aprofitaven per esmorzar. En Xavi, al timó, estava concentrat en el que seria la nostra jornada de pesca.

Érem just davant del turó de Mata a llevant de la ciutat a uns centenars de metres de la costa. En Mauricio feia una estona que havia arribat i anava fent cèrcols amb la seva embarcació.

La sonda és una eina imprescindible per a una bona captura

De seguida vam començar a imitar els moviments circulars de l´Esparta, nom de la barca d´en Mauricio. En la mar plana d’aquell dia d’estiu semblava talment com si les quatre barques danséssim en una immensa pista de ball. En realitat el que fèiem era intentar localitzar la mola amb la sonda. Sense aquest aparell la pesca del sonso no seria possible, si més no de la forma que la coneixem nosaltres. La pantalla acolorida mostrava unes taques ataronjades de les moles de sonso que evolucionaven pel fons marí. Ara calia esperar que s’alcessin un xic més.

Durant una bona estona vam estar repetint una i altre vegada la mateixa dansa, la tensió a la barca anava en augment a mesura que observàvem el monitor. El temps passava poc a poc mentre en Xavi semblava molt segur de l’espera.

En Josep. Es fa llarg, es fa llarg esperar

Aquell dia el sonso no acabava de sortir.

L´Esparta ja havia calat feia una estona. De cop i volta, en Xavi amb un crit va posar en solfa a tota la barca. En Josep i en Sergi calaven la sonsera mentre en Xavi feia evolucionar l’embarcació tancant la circumferència per tal d’atrapar al peix dins del parany.

La maniobra va ser ràpida i en el minúscul espai de la petita coberta tot estava sincronitzat.

Mentre enllestíem la calada, en Mauricio estava llevant el seu art. Semblava que els havia anat bé, el cop era ben curull. A coberta tothom estava concentrat en la maniobra malgrat que de reüll anàven observant la sort de l´Esparta.

Un cop calada tota la sonsera vam començar a arrossegar l’art per a conduir al sonso cap al cop, la bossa cega que hi havia al final i on el sonso quedava atrapat irremediablement.

Ara, amb l’ajut de la “maquinilla” vam començar a llevar l’art. La feina era delicada, primer les cames i després la resta de l’ormeig.

El sonso, el tresor platejat

A mesura que s’anaven llevant metres de xarxa, aquesta s’anava col•locant de manera precisa a coberta per tenir-la preparada per a la següent calada. D’aquesta operació s’encarregaven en Josep i en Sergi amb una precisió gairebé mil•limètrica. En Xavi desde popa controlava i observava que l’art pugés correctament.

Finalment després d’una bona estona de treball apareix el cop. Aquesta vegada sembla que no està molt inflat. Això és mala senyal. La cara de “pomes agres” entre la tripulació es evident.

Amb el cop gairebé a coberta només queda alçar-lo a força de braços, obrir-lo per a la seva part inferior i abocar el sonso en l´aigua i el gel dels immensos bidons que dúiem.

Havia estat un mal bol. En altres ocasions amb la primera calada del dia ja tenien enllestida la quota que els permetia el pla de gestió. Aquest dia haurien de treballar de valent per intentar arribar als 400 kg.

(continuarà la setmana vinent)

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: pecadors