Oficis de mar (III): Les remendadores

Publicat el Octubre 19, 2015 per Manel

Al llarg de la història de la pesca, les dones han estat sempre una peça clau. La muller del pescador, la seva filla o la seva mare han estat tradicionalment les responsables de muntar la peixateria i d´encarregar-se de la venda del peix capturat. Elles eren també les responsables d´apedaçar els trossos malmesos de xarxa un cop acabada la jornada. Aquest rol, va acabar convertint-se en una de les feies que es feien “en terra” i on les dones n´eren les protagonistes. Es tracta de les remendadores, un dels oficis de mar més antics i que passava de mares a filles.

La feina de remendar la xarxa començava un cop arribades les barques a la platja. Els pescadors descarregaven la captura per a vendre-la i tot seguit estenien les xarxes al Sol per assecar-les, i reparar els estrips. Amb un drap blanc assenyalaven els trossos de xarxa que calia apedaçar i començava la feina de les remendadores. El treball de remendar la xarxa era una feina dura i cansada. Es treballava a la mateixa platja, moltes vegades a peu dret o assegudes en modestes cadires de vímet, en mala posició i suportant les inclemències del temps. Les remendadores es passaven hores apedaçant les xarxes malmeses i sovint treballaven “a preu fet”, per a tenir l´art enllestit per a la següent jornada de pesca.

Les peces de sardinals van donar molta feina a les remenadores. A la foto, una remendadora apedaçant una peça de sardinals a Sant Pol.

Era època de sardinals, enormes peces de xarxa que es calaven davant de la costa i que era l´art de pesca que ocupava més pescadors. Les imatges de les xarxes esteses al Sol mentre les remendadores feien la seva feina era molt característica arreu. Els sardinals van donar molta feina a les remendadores i quan aquest art va ser substituït per la teranyina la feina va continuar sent elevada.

Els sardinals eren formats per diverses peces que s´havien d´unir a l´hora d´armar l´art. Aquesta operació, que en alguns indrets l´anomenen “ninyolar” era feta per les remendadores més expertes. Diuen que les de més prestigi de tota la costa eren les de Tossa.

Les remendadores de Tossa tenien molt de prestigi en la costa catalana.

Les peces de sardinals eren fetes de fibres naturals com ara el cotó i s´havien de reparar gairebé a diari. Si a més, l´ormeig topava amb la presència de dofins, abans molt abundants, el resultat final era catastròfic pels pobres pescadors. No es gens d´estranyar que, en aquells temps, un dels principals enemics dels sardinalers fossin precisament els dofins. Aquests animals causaven estralls en les xarxes quan, volien menjar-se la captura. Les destrosses produïdes pels dofins eren molt diverses, des d´un forat d´un pam fins a d´altres de més d´un metre que, deixaven després de travessar la xarxa. Quan els pescadors es topaven amb els dofins, a les remendadores se les girava la feina.

Les remendadores duien les seves eines en una petita senalla: uns cabdells de fil de cotó de diferent gruix, unes tisores i les agulles de remendar xarxa que, tenien una forma inconfusible. Aquestes eren fetes de fusta, sobretot d´arboç ja que no s´estellava i era molt resistent i flexible. D´agulles n´hi havia de diverses mides segons la malla que s´hagués de d’arranjar. Avui les agulles és fabriquen amb plàstic.

Les agulles de xarxa es feien servir per a reparar els estrips que es produïen durant la calada. Antigament eren fetes de fusta, avui ho són de plàstic.

L´activitat de les remendadores va ser molt intensa fins als anys 50 del segle passat quan es comença generalitzar, en la fabricació de les xarxes, l’ús de les fibres sintètiques com ara el niló.

Paradoxalment, el que abans va ser una activitat exclusiva de les dones, avui la fan els mateixos pescadors. Malgrat tot, l´ofici de remendar s´està perdent. Els joves pescadors d´avui ja no saben arreglar les xarxes. Seria molt interessant formar aquestes noves generacions i ensenyar-los a cosir la xarxa. Ens hi va la conservació del nostre patrimoni marítim, però això és una altre històriademar.

Ni Panga, ni Perca

Publicat el Octubre 12, 2015 per Manel

El panga (Pagnasius hypophthhalmus) és una espècie de peix del grup dels siluriformes que viu de manera natural en rius i llacs de Tailàndia i Vietnam i que es caracteritza per tenir una aleta dorsal molt pronunciada. Aquest peix d´aigua dolça que, coneixen bé els afeccionats a l’aquariofília, és cada vegada més present en les peixateries i en els menús en menjadors col•lectius de casa nostra.

Pràcticament el 100% del panga que es comercialitza a Europa prové de cultius marins de la zona del delta de riu Mekong i el Vietnam s´ha convertit en el principal exportador d´aquesta espècie.

El panga (Pagnasius hypophthhalmus), una esdpèce de riu del sud est asiàtic

A les peixateries el panga se sol presentar en forma de filets. Aquest peix s´ha convertit en un dels productes més demanats del taulell de peix. Les claus per entendre l´èxit d´aquesta espècie estan en el seu baix preu i la seva carn blanca i sense espines, així, l´ estat espanyol, juntament amb Rusia, s´han convertit en els principals importadors de panga.

El panga s´engreixa de manera intensiva en les granges de cultius marins del delta del Mekong. El Mekong és un dels rius més contaminats del planeta i aquesta activitat aqüícola contribueix encara més a la degradació ambiental i social de l´entorn. Els peixos són alimentats amb pinsos fets amb farina de peix de poca qualitat que és abocada a tones en les gàbies d´engreix i que contribueix a eutrofitzar i degradar encara més tot l´entorn. A més dels pinsos, també s´hi aboquen enormes quantitats de medicaments, d´hormones i d´altres productes químics que es fan servir per millorar l´engreix de l´espècie i que irremeiablement van a parar al riu afegint-se a la llista de tòxics dissolts.

Les granges de panga al Mekkong són un problema afegit a la degradació del delta

Fa uns anys l´OCU va realitzar uns estudis sobre la concentració de contaminants en els filets de panga que es poden trobar a les nostres peixateries. S´hi van trobar uns nivells de substàncies metzinoses dins els límits de la legalitat. Malgrat tot, hi ha la recomanació de consumir panga amb moderació, sobretot entre els infants, per evitar els problemes que podrien comportar l´acumulació de les metzines a llarg termini. Malgrat això, la Comissió de Pesca de l´UE reconeix que les importacions de panga compleixen tots els requisits sanitaris exigibles.

Com a consumidors hem de tenir present que quan comprem panga, estem contribuint la degradació ambiental de la zona del delta del Mekong i a l´empobriment dels seus habitats degut als canvis radicals que s´estan fent relacionats amb els usos tradicionals del sòl.

Filet de panga

Si el que realment busquem és peix econòmic, cada dia arriba a totes les peixateres peix de temporada fresquíssim, capturat el mateix dia pels nostres pescadors i amb una qualitat molt superior als filets que arriben de l´altra banda del món. La sardina, el verat, la maire, la bròtola o el sorell són només alguns exemples d´una llarga llista on tenim per triar. Pel que fa a les espines, una altre de les claus de l’èxit del panga, caldria educar als pares perquè aquest fet no sigui la raó per no comprar peix de la costa.

Una espècie amb una problemàtica semblant és la perca del Nil (Lates niloticus) que, es produeix també en granges a la zona de llac Victòria a Àfrica. En molts cassos els filets d´aquestes dues espècies es comercialitzen de manera fraudulenta com a filets de llenguado o de mero, però això és una altre històriademar.

Per un palangre sense plomes

Publicat el Setembre 28, 2015 per Manel

El palangre és un ormeig de pesca força respectuós amb el medi marí ja que és molt selectiu pel que fa a la talla i qualitat de les captures. No obstant a això, algunes vegades es poden agafar de manera accidental, espècies com ara les aus marines. Les captures fortuïtes d´ocells es produeixen sobretot a l´hora de calar el parany, les aus intenten menjar l’esquer, sobretot petits pelàgics que, formen part de la seva dieta natural i queden atrapats en els hams.

Un capítol apart mereix el tractament de les flotes palangreres de superfície, també anomenats “marraixers”, una activitat industrial on es calen línies de palangre de fins a 60 km de longitud amb flotadors perquè els milers d’hams quedin pràcticament a flor d´aigua. En aquest cas, els vaixells-factoria feinegen en total impunitat, sota banderes de conveniència en aigües internacionals i es fa molt difícil el seu control.

El palangre és un ormeig de pesca que consisteix en un cap llarg “mare” de la que pengen perpendicularment unes “braçolades” amb un ham al seu extrem que, és escat abans de calar. En una mateixa calada de palangre hi poden haver centenars d’hams submergits.

Les captures accidentals d’aus marines dels pescadors artesanals de palangre són especialment abundants entre els que calen palangres “a penjar” que, utilitzen un sistema de boies i llast perquè els hams no quedin completament submergits en el fons. Aquestes captures, poden acabar representant un problema greu de supervivència entre algunes espècies d’aus marines i a més representen també molèsties i pèrdues econòmiques considerables entre els mateixos pescadors.

Durant la calada, les aus intenten agafar l´esquer que hi ha als hams del palangre. Il.lustració: Eduardo Rodriquez

En general les aus marines son espècies amb un cicle de vida relativament llarg, amb una maduresa sexual força retardada i una baixa fecunditat, factors agreugen encara més aquesta problemàtica.

Entre les espècies més afectades per la captura accidental amb els hams de palangre hi ha espècies endèmiques de la mediterrània com la gavina corsa (Larus audouinii) i especialment la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), aquesta darrera és endèmica de l’arxipèlag balear i es troba en perill crític d’extinció segons la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura).

Les baldrigues són aus freqüents a mar obert, lluny de les seves àrees de cria, on cacen activament. Se les pot identificar pel seu vol rasant esquivant les onades. S’alimenten principalment de petits peixos pelàgics, com el seitó o la sardina. Tenen una elevada capacitat de busseig i busquen el seu aliment en les aigües més superficials, cosa que fa que sigui especialment sensibles a les captures amb els hams dels palangres.
La solució per evitar aquest fet passa per un seguit de mesures de fàcil aplicació per part dels pescadors com ara avançar o endarrerir unes hores la calada perquè no coincideixi amb l’alba o amb la prima, moments en que els ocells són més actius. Per altra banda, l’ús de “línies espantaocells” en el moment de calar també resulta una mesura força efectiva. La modificació de l’estructura del palangre perquè els hams s’enfonsin més ràpidament o el fet de utilitzar esquer artificial també hi contribueixen.

Tot i ser un ormeig força selectiu, les captures accidentals d´aus són un problema. Foto: Vero Cortés UB

Tots aquests canvis d’hàbits comporten a curt termini enormes beneficis per les aus i pels pescadors i es per això que cal implicar i sensibilitzar als palangrers en aquesta problemàtica. Hi ha diversos programes de sensibilització amb una molt bona acollida per part dels pescadors. En aquest mateix sentit, s’ha dissenyat una app per a smartphones anomenada Sea-Birdstagram. L’aplicació està pensada perquè els propis pescadors participin activament en l’estudi i obtenció de dades de captures accidentals d’aus marines, un exemple més de ciència ciutadana col•laborativa.

Parella de bou

Publicat el Setembre 14, 2015 per Manel

La parella de bou va ser, fins a l’aparició dels motors als anys 20, una de les pesqueres més importants de les platges catalanes juntament amb els sardinals. Sembla que la introducció d´aquesta tècnica es produeix des de França, les primeres barques encara no treballaven “en parella” A la primera dècada del s. XVIII ja hi havia algunes parelles de bou a les platges catalanes. A partir d’aquest moment i fins a les primeres dècades del s. XX es produeix el màxim desenvolupament de la tècnica. A platges com: Badalona, Mataró, Canet o Calella, la flota de bous de parella va ser de primer ordre.

Aquest sistema de pesca no ha estat mai exempt de recels entre els propis pescadors degut especialment al suposat impacte que produïa l’art sobre el fons i les conseqüències que s´en derivaven a les altres pesqueres. En el manuscrit de Salvador (1722), malgrat no ser una veritable reglamentació pesquera, ja s’intueix un certa desconfiança de l’autor vers aquest art de pesca. La primera reglamentació que, ha arribat als nostres dies, d’aquest enginy apareix en el reglament de Zalvide de 1773. Malgrat tot, les autoritats han donat sempre el seu suport a aquesta modalitat pesquera car suposava un avanç econòmic important pel sector.

Gàguil (esquerra) i parella de bou (dreta) segons Duhumel de Monceau (1769-1782).

La parella de bou no era l’única art d’arrossegament que es feia servir, si bé era el més important. Altres tipus eren el gànguil, la tartana o la vaca. La diferencia entre aquests arts era que el gànguil i la tartana eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l´art de bou i en la vaca ho feien dues. La vaca és un art de bou més petit.

Les barques, també anomenades bous, tenien una eslora de 10 a 12 m i eren mogudes a força del vent. Cada dia, després de la pesquera eren avarades a les platges. Segons alguns, el nom de bou ve del fet que per arrossegar l’art s’empraven dues embarcacions que rebien el nom de parella de bou. Les dues barques havien d’anar de costat com els bous quan porten el jou. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestres al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions descobertades però poc a poc se li va anar afegint una coberta correguda.

Típic bou badaloní amb totes les seves parts (Dibuix: F. Oller)

L´art tenia forma d’embut cec amb dues grans cames o bandes que anaven unides a uns caps que es fermaven als bous. L’art era fabricat amb fibres naturals, primer cànem i lli i més endavant el cotó. Els primers arts de cotó també van ser una font de desconfiança entre els pescadors de bou. La xarxa s’havia de tenyir periòdicament i s’havia de deixar assecar cada dia, cosa que es feia penjant-les del pal o estenent-les directament a la platja. També de manera gairebé diària, s’havien de reparar els desperfectes ocasionats per la calada, d’això s´en cuidaven les remendadores.

Quan era l´hora de calar, una de les dues barques de la parella llançava la xarxa començant per la bossa o cup i acabant per les cames o bandes. L´altre component de la parella abarloava a la barca que havia començat a calar i rebia de mans dels mariners de la primera l´altra cama de l´art. Els caps que sostenien l’art es lligaven als bancs travessers del mig de l’embarcació. La calada començava en el moment que es desplegaven les veles.

bous a la platja de Badalona amb els arts penjats per assecar.

Després de navegar una bona estona el patró manava llevar l´art, per fer-ho calia arriar les veles, baixar l’antena i plegar la vela. A continuació els caps eren lligats als torns de fusta que hi havia a coberta i que es maniobraven a força de braços. En aquest moment els dos components de la parella s’anaven apropant fins tornar a estar abarloats.

Aquest sistema de pesca requeria moltes maniobres, cosa que feia que l´habilitat del patró fos clau per obtenir una bona captura. Podien estar dos o tres dies pescant abans de portar tota la captura a port.

A partir dels anys 20, amb la introducció dels motors, la pesquera començà a canviar. El primer canvi remarcable és la mecanització del torn que facilita molt la feina de calar i llevar l’art. Els primers bous a motor encara anaven “a la parella” però, poc a poc, amb l’aparició de les portes, desapareix definitivament la parella de bou i es passa, com en l’actualitat, a arrossegar l’art una sola embarcació.

Oli de Porc marí: un remei tradicional dels pescadors

Publicat el Setembre 7, 2015 per Manel

Respon

El porc marí (Oxynotus centrina) és una espècie de tauró d’aspecte inconfundible, de talla moderada, rarament supera el metre de llargària, de cos alt i comprimit i de secció triangular. Les seves aletes dorsals són molt altes, cadascuna amb una potent espina. L’espina de la primera dorsal es dirigeix cap endavant. La coloració és uniformement fosca. És una espècie bentònica solitària que s’alimenta de petits crustacis, poliquets, mol•luscs i petits peixos que troba en el fons marí. El seu fetge és molt voluminós i ocupa gairebé el 25% del volum corporal.

Porc Marí segons una il.lustració de Juan A Moreno (INPC)

Tot i que no té cap mena d´interés comercial, es capturen accidentalment amb arts de pesca de fons com ara l’arrossegament, cosa que ha fet que disminueixin molt la seves poblacions. Malgrat que la IUCN la considera una espècie vulnerable, a la Mediterrània es troba en perill crític d’extinció degut sobretot a l´impacte de les seves captures accidentals amb arts d’arrossegament.

L’oli que s’extreu del fetge d’aquest peix és un remei tradicional que coneixen molt bé els pescadors des de temps immemorials i que té diversos usos. Amb aquest producte, la gent de mar, calmava el dolor de les cremades i accelerava la seva ràpida cicatrització evitant la formació de butllofes. També es feia servir per alleugir les doloroses picades de diverses espècies de peix com ara les d´escorpora, les d’aranya o les de milana, o bé els hams clavats a la pell. Així l’oli del fetge d’aquest tauró és reconvertit en un ungüent terapèutic molt efectiu.

El Museu d´Història de Sant Feliu de Guíxols ha estat l´impulsor d´aquest projecte de recerca (Foto: Museu d´Història de Sant Feliu)

Per a l’obtenció d’aquest producte només calia recollir l’oli que el fetge d’aquest peix deixa anar en assecar-lo al sol, així el fetge es penjava, embolicat amb una bossa de malla molt fina, en un racó poc freqüentat de la casa ja que la ferum que desprenia era considerable i poc a poc s’anava recollint en un recipient col•locat a sota.

En aquest sentit, l’equip del Laboratori de Química Farmacèutica de la UB ha col•laborat en l’anàlisi d’aquest remei tradicional utilitzat pels nostres pescadors. Els resultats de l’anàlisi de laboratori d’aquest oli indiquen que és molt ric en: Vitamina A, Vitamina D, Ergosterol, Esqualè, Vitamina E, Àcids grassos Omega-3 i Taurocolat sòdic, això fa que tingui valuoses propietats nutricionals i dermatològiques. L’oli del porc marí té una activitat antioxidant molt elevada i pot ser de molt interès per al tractament de malalties inflamatòries, artrosis, artritis i d’altres malalties òssies. També pot ser usat per problemes cardíacs. La presència de vitamines estimulants de les respostes del sistema immunològic fa que pugui ser considerat d’interès per a la prevenció d’infeccions. També s’ha observat en aquest producte una activitat antitumoral molt elevada.

Amb aquesta tasca, a més de recuperar un producte tradicional del món mariner que, s´ha anat transmeten de generació en generació i que corria perill de desaparèixer per la globalització, s’ha pogut a més recollir informació científica molt destacada per a futures investigacions farmacològiques i pel desenvolupament de nous medicaments.

Peix de morralla

Publicat el Juny 29, 2015 per Manel

En el seu sentit literal el mot morralla s’aplica a un conjunt de coses de poc valor com ara un col•lectiu de persones de poca consideració o un grup de coses insignificants. En el nostre cas, es clar, el peix que forma la morralla està format per espècies menudes i poc apreciades en el mercat. Tradicionalment la morralla inclou una barreja de peixos que, com passa amb el peix de sopa, tenen poc valor si es comercialitzen per separat, però que barrejats tenen el seu interès comercial com a peix per a fregir.

Morralla_Restaurant_Els_Pescadors_-_La_Llotja__de_Arenys_de_Mar

Plat de morralla. Foto: Restaurant Els Pescadors Arenys de mar

Segons el port, la composició de la morralla varia un xic, generalment està formada per: bruixes (Lepidorhombus boscii), peix sense sang (Argentina sphyraena), cintes (Cepola macophthalma), xinxes (Munida rugosa),… En general, peix petit amb molta espina però també molt saborós quan es fregeix. Als restaurants, quan ens ofereixen un plat de morralla, hi solen incloure a la barreja original: sonso (Gymmaammodytes cicerelus), crancs (Liocarcinus depurator), diverses espècies de gamba menuda sota el nom de gambeta, calamar (Loligo vulgaris) o sèpia (Sepia officinallis) per augmentar-ne la “caixa”.

Algunes altres espècies com ara la mòllera (Phycis blennoides), els capellans (Trisopterus minutus capelanus), la palaia (Citharus linguatula) o el tacó (Bothus podas), quan són petits van a la morralla, però en tractar-se de talles més grosses, amb més valor a la subhasta, tenen identitat pròpia.

La morralla en el taules d´una peixateria: cintes, bruixes, capellans entre d´altres

Malauradament, alguna vegada s’inclou en la morralla exemplars immadurs de diverses espècies: llucet, mollet, sardineta o seitonet. Aquesta pràctica, del tot refusable, afortunadament cada vegada és menys freqüent pels controls que hi ha a les llotges i als mercats.

Una altre accepció del terme morralla, és la part de peix que s´endú cada dia a casa cadascun dels mariners d’un quillat després la jornada de pesca. Els pescadors de bou van “a la part” i a més de la proporció monetària de la captura tenen també una part en espècie, la morralla. A la caixa de morralla d’un quillat hi van els exemplars menys valorats o bé que han estat malmesos per l’arrossegament de l’art i que no tindrien bona sortida al rotllo, es a dir, la morralla.

A coberta del quillat fent les parts. Foto: Roger Rovira

Una cop l’art a coberta, els mariners trien el peix i el van col•locant en les caixes de plàstic segons l’espècie i la mida. Sempre, però, hi ha la caixa on hi anirà tot allò que es partirà entre la tripulació i que constituirà la morralla del dia.

Un cop fetes les parts de la morralla, cada mariner la col•loca en galledes o bé en en bosses de plàstic per a portar-la cap a casa. La morralla constitueix la base del sopar en gairebé totes llars de pescadors d’arrossegament. N’hi ha però que, cansats de la monotonia culinària, la regalen a coneguts o veïns o bé se la venen. També n’hi ha que la canvien per “altre” peix que no solen capturar normalment.

Us puc assegurar que, durant una bona colla d’anys, el sopar de casa era a base de la morralla que l’Aleix ens portava puntualment cada dia, peix fresquíssim, de la barca als fogons que, acompanyat amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida constituïa el nostre sopar.

Peix de sopa

Publicat el Juny 8, 2015 per Manel

Hi ha peixos adequats per a les sopes, que ni tan sols es poden menjar per la gran quantitat d’espines que contenen – els escorpinyots inferiors, els burros, els serrans. Aquests són peixots que fan meravelloses sopes de peix. I no cal dir les julívies – anomenades en altres indrets julioles i en altres guiules. Les julioles i en general tots els peixos per a fer aquesta sopa han de contenir la màxima quantitat de greix i de viscositat possible. Es aquest greix marí el que constitueix el punt més alt, l’autèntica substància de la sopa de peix”. (Josep Pla; El que hem menjat)

El peix de sopa, és una barreja d´espècies molt heterogènia

Hi ha tota una sèrie d’espècies de peix que, ja sigui per elles mateixes o bé per la seva talla, no tenen suficient valor per vendre-les per separat a les peixateries i el que es fa és comercialitzar-les barrejades per a fer brous, fumets o sopes. És el que anomenem, peix de sopa.

Sota aquesta denominació s’hi agrupen espècies molt variades de peix de roca, exemplars de talla petita, espècies amb molta espina, de carn de sabor intens i molt gustosa, que no tenen sortida per elles mateixes i que barrejades fan uns brous de peix excel•lents.

Dins de la denominació “peix de sopa” s’hi troben alevins d’espècies típiques de roca com ara els serrans (Serrranus cabrilla), els penegalls (Helicolenus dactylopterus) , les lluernes (Trigla lucerna i Trigla lyra) , els cap-roig o les rascasses (Scorpaena scorfa i Scorpaena porcus). També en formen part d’aquesta barreja la rata (Uranoscopus scaber) , les aranyes o els rapets. Per fer encara més gustós el caldo s’hi afegeix a aquesta barreja caps o espines de lluç o de rap i algun crustaci com ara el cranc o les galeres que en milloren la qualitat substancialment.

Aranyes, rates, rascasses, penegalls i serrans formen aquesta barreja

El peix de sopa s’usa en fumets que, després es faran servir en arrossos, fideuades i tot tipus de suquets de peix on li donen un gust intens a mar. També es fa servir en les típiques sopes de peix. Normalment quan més diversa es la barreja i més carregada de greix te la seva carn, millor surten. Segons Josep Pla, l’origen de les sopes de peix està en l´olla dels pescadors, un plat ràpid i senzill que es cuinava a bord de les barques de pesca i que es menjava allà mateix, cadascú amb la seva cullera de fusta en la mateixa olla. Amb el temps, aquest plat esdevindria el ranxo de barca.

A continuació us passo a descriure alguns dels representants típics d’aquesta barreja tant interessant:

La rata, una de les espècies més típiques del peix de sopa. Il.lustració: SOS peix

Lluerna: De forma cònica característica amb el cap molt típic. Aletes pectorals molt desenvolupades. Coloració de vermellosa-bruna a rogenca. Viu en fons sorrencs i de còdols.

Rata: Espècie típica de peix de sopa. Presenta un aspecte inconfundible. Cos en forma cònica amb el cap molt desenvolupat i la boca en disposició quasi dorsal. Espècie bentònica de fons sorrencs i fangosos on viu semi-enterrada.

Cap-roig i Rascassa: Espècies del grup de les escorpores de cap ben desenvolupat, els ulls i la boca són molt grossos. Radis espinosos de les aletes robustes, alguns amb glàndules de verí. Coloració críptica amb tonalitats brunes en la rascassa fins vermelloses en el cap-roig. Espècies solitària de fons rocosos. El cap-Roig és molt apreciat, només s’usen per sopa els exemplars més petits o bé els caps i espines.

Penegall: Espècie propera a les escorpores però de menor qualitat. Presenta es mateixes característiques que elles. De color vermellós amb franges verticals més fosques.

Serrà: Peix de mida petita i de cos allargat. Boca i ulls grossos. Cos de fons vermellós o grises amb bandes verticals més fosques (de set a nou) que arriben més enllà de la línia lateral. Espècie litoral típica de fons rocosos.

Tornem-hi amb la draga!!!

Publicat el Juny 1, 2015 per Manel

Aquests dies, davant mateix del port d´Arenys, podeu veure el vaixell-draga extraient sorra del fons marí per abocar-la a la platja de Malgrat. La imatge de la draga davant la platja es més pròpia d’un passat que semblava que mai més es tornaria a repetir i que va representar un veritable desastre a tots els nivells.

Aquesta actuació sembla que ha agafat per sorpresa als ciutadans, als pescadors i als ajuntaments que contemplen perplexos com es tornen a espoliar els fons marins per executar una obra amb data de caducitat molt curta.

El vaixell-draga, davant les platges d´Arenys. Foto: Radio Arenys

Els arguments que s’esgrimeixen per a justificar aquest dragatge són els suposats efectes catastròfics d’uns suposats temporals que suposadament han succeït aquest hivern i que ha produït uns suposats danys a la zona sud del delta de la Tordera. O bé s’han begut l’enteniment o bé es que no tenen vergonya. Jo suposo que tot plegat obeeix a una molt mala gestió o a les pressions de certs lobbies. M’enteneu, no?

Així, a mitjans d’abril es va aprovar aquesta actuació a l´Alt Maresme. Es tracta d’una estracció uns 120.000 m3 de sorra entre 5 i 8 m de profunditat. El vaixell treballa en la zona compresa entre la bocana del port i l’escullera de llevant. La sorra dragada serà abocada posteriorment a les platges del sector sud del delta de la Tordera.

Aquest engany del “ministerio”, comporta, per la urgència del procediment, que la licitació es pugui fer sense haver de realitzar cap mena d’estudi d’impacte ambiental. La llei autoritza al consell de ministres a excloure d’aquest procediment els projectes de reparació d’infraestructures crítiques danyades com a conseqüència de esdeveniments catastròfics. Però, a on es la catàstrofe? I, on són les infraestructures crítiques destruïdes en aquest cas?

En aquest sentit, la “Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar” considera que l’actuació que s’està duent a terme queda justificada pels efectes catastròfics dels temporals d’aquest hivern. Segons la mateixa font, aquests suposats episodis van afectar directament les platges de Malgrat centre, la Conca y de forma molt més significativa la platja de la punta de la Tordera. En tots aquests cassos, el “ministerio” considera la recuperació d’aquestes molt urgent.

El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

El dragat de sorra, a més de produir un impacte sobre el medi i sobre les espècies que hi viuen, de retruc també afecta a la flota pesquera, especialment a l’artesanal i als sonsaires que, veuran remogut el substrat sobre el que feinegen. A un altre nivell, comportarà un augment en la terbolesa i en conseqüència, una pèrdua de qualitat de l’aigua de bany a les platges, ara que tot just comença la temporada.

Aquesta no es la primera vegada que es realitza una actuació d’aquest tipus a la costa maresmenca. Ja al 2006 es va fer una acció similar per a regenerar la platja de la Picordia a Arenys de mar i un any més tard es va tronar a repetir. A l’any 2009, es van extreure 250.000 m3 del mateix punt per a regenerar la platja de S´Abanell, la platja va ser totalment erosionada unes setmanes més tard amb el primer temporal.

A més, en el document de planificació elaborat dins el marc de l’estratègia de protecció de la costa del Maresme, el mateix Ministeri de Medi Ambient reconeix la poca efectivitat de les mesures de dragatge i proposa un canvi radical en el plantejament incorporant la construcció de dics i espigons, tal i com ja eren les platges del Maresme abans de la primera regeneració al xxxx. Això però, es una altre històriademar.

L´univers de les Nanses

Publicat el Mai 11, 2015 per Manel

Les nanses és un dels sistemes més original de pesca que existeix. La seva elaboració es pot considerar artesanal. Aquests enginyosos paranys permeten aconseguir peix i marisc de molt bona qualitat, exemplars grossos sense estar gens malmesos i que assoleixen preus elevats a la subhasta.

Usades des de temps immemorials, tenim referències d’elles en els documents més antics i han arribat fins als nostres dies quasi sense patir cap modificació respecte a les utilitzades fa més de tres-cents anys.

Gravat de nanses segons el “Diccionario historico de los artes de pesca” d´Antoni Sañez i Reguart (1791-1795)

Les nanses són un ormeig de parany, és a dir, el peix hi entra enganyat per l´esquer i un cop a dins jo no en pot sortir. Aquestes veritables obres d’art dignes del millor cisteller eren fetes a mà, amb jonc i murtra especialment. També es podien fer servir en la seva construcció: canya, vímet, cànem o espart. Avui en dia, com a una mena irreverència a aquests nobles materials, les trobem fetes amb plàstic i fils sintètics.

Els propis pescadors construïen les seves nanses. Molt sovint ho feien al mateix carrer, davant del seu domicili, o bé a la platja prop del magatzem on guardava els aparells de pesca.

Les nanses són un ormeig de pesca cada vegada més en desús

Les nanses tradicionals tenen totes forma cònica i són les més esteses. Les gambines o garbitanes tenen forma més o menys esfèrica (de poma) i les nanses llagosteres forma cilíndrica. Totes tenen una entrada en forma d’embut, l’afàs per el peix s’introdueix al parany. A l’extrem oposat hi trobem una obertura tapada anomenada porteta que serveix per a buidar la nansa o bé escar-la. Les nanses estaven reforçades pels costats per les costeres. La cabestrera és la corda que va lligada a la nansa i serveix per a amarrar-la a “la mare” que va unida per un dels extrems al mort i per l’altre als galls que la senyalitzen en superfície.

A més de la nansa típica, hi ha diversos tipus de nansa que prenen noms diferents segons la seva forma o les espècies que captura. la xufanquera o guisotera és una nansa cònica més petita que la tradicional. El morranell, fet amb murtra, és un ormeig de forma esfèrica. La gambina és com un morranell construït de jonc. La saupera és una mena de gambina destinada a pescar salpes. Les nanses llagosteres són cilíndriques i tenen dues entrades.

Al Cap de Creus es fan servir nanses cilíndriques per a la captura de pops

Les nanses es solien calar en grups de cinc a deu. Un cop al dia s’hissaven i es buidava el seu contingut i es tornaven a escar. Aquesta calada de nanses s’anomena “to de nanses”. Les nanses es xorraven a força de braços ajudats per la pasteca de popa, que duia al seu extrem una politja. Un cop a coberta es buidaven a través de la porteta.

L’esquer que s’usava era molt variable. Moltes vegades s’emprava esquer viu com ara la sardina que es comprava als sardinalers abans de sortir. Aquesta es lligava en manats a la part més interior de la nansa. En altres casos es feia servir com a esquer elements que atreien a l’espècie a la que anava destinada, per exemple, per a pescar sèpia, es feien servir branques de galzeran o mata que atreien a l’animal a l’hora de desovar.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

El gran avantatge de les nanses és que es podien calar sobre fons rocosos, on ni les xarxes ni cap altre ormeig de pesca podia treballar. Normalment era un sistema de pesca complementari o bé de temporada que es podia combinar amb altres arts de pesca menors com el tresmall o el palangre. Es pescava sobretot peix d´escata de bona qualitat i crustacis entre els que destacava la llagosta.

Quines senyoretes més interessants!

Publicat el Abril 27, 2015 per Manel

La Donzella, Juliola, Guiula, Julivia o Senyoreta (Coris julis) és una espècie de làbrid força comú en els nostres roquissars litorals, entre les algues o les praderies de posidònia. D’aspecte elegant, rere els seus colors llampants s’amaga una història natural molt interessant.

Com la resta de representants del grup, la Juliola és un peix de cos allargassat i comprimit lateralment. Presenta els llavis molsuts, els ulls petits i una única aleta dorsal que és llarga. La Senyoreta és un voraç depredador que menja sobretot: gasteròpodes, eriçons de mar i gambetes, els quals tritura amb la seva potent dentició.

La femella presenta una coloració molt més discreta que els mascles

Aquesta espècie presenta un marcat dimorfisme sexual, els mascles es distingeixen de les femelles pels tres primers radis de l’aleta dorsal que són més llargs. De tota manera, el tret diferencial per a la seva distinció està en la coloració del cos. La femella presenta el ventre clar i el dors de color marró vermellós, mentre que els mascles poden presentar diferents patrons segons es tracti de mascles primaris o secundaris. En general tots tenen una franja vermellosa o ataronjada als costats amb una taca negre darrera l’opercle.

La Donzella és una espècie hermafrodita protogènica, és a dir, en néixer són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El canvi de sexe s’inicia als cinquè any de vida quan l´espècie assoleix una talla d´uns 12 cm. Ara bé, a les poblacions d’aquest peix hi ha una petita proporció de mascles que ho són de manera permanent des del naixement, són els anomenats mascles primaris.

Els colors del mascle no tenen res a envejar als peixos tropicals

La reproducció té lloc entre el maig i l’agost amb una conducta força curiosa que s’inicia quan el mascle dominant neda amb l’aleta dorsal aixecada i amb un comportament molt territorial. A la parada nupcial el mascle i la femella pugen a la superfície on té lloc la fecundació que, és externa. En aquest moment la parella es veu acompanyada pels mascles primaris que aprofiten l’ocasió per a fecundar també els ous alliberats per la femella. La fressa és al capvespre.

En ser una espècie eminentment litoral, les seves captures la realitzen especialment els pescadors esportius, sent baix el seu interès comercial. Les captures amb canya o amb el volantí són destacables sobretot quan es calen prop de les roques. Els pescadors artesanals les poden agafar amb els tresmalls i les soltes.

Captivat per la seva bellesa, l´Eduard va alliberar aquest guiula que va pescar. Foto: Eduard Marquès

Hi ha una mena de nanses anomenades gambines o, en alguns punts de l´Alt Empordà també anomenades guiuleres, que es calen a les roques litorals fent servir com a esquer eriçons esmicolats que atreuen a les Julioles. Les guiuleres s´usaven de manera tradicional per a la pesca d’aquesta espècie a les cales i platges del Cap de Creus.

Recordo encara, ara ja fa uns quants anys, a Cala Prona, veure utilitzar aquest enginy. Us puc assegurar que en pocs minuts es van capturar un bon grapat de guiules que, encara vives, les van fregir en oli roent al mateix refugi. L’àpat, al qual em van convidar, va consistir en el peix fregit acompanyat d’unes llesques de pa amb tomàquet i un porró de vi. Us asseguro que la seva carn estava exquisida.

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: peix