Arxiu d'etiquetes: rutes

La costa dels jardins

Publicat el per
2

El tram de costa que va des de la Cala de Sa Forcanera a Blanes fins a la platja de la Boadella a Lloret es caracteritza, entre d´altres coses, per tenir en aquest tros de territori tres jardins botànics de primer ordre: el tram comença amb els jardins de Marimurtra, a continuació els jardins de Pinya de Rosa i per acabar els jardins de Santa Clotilde. Dubto que hi hagi cap altre indret en tota la costa Mediterrània amb una concentració tant elevada en aquest tipus d’equipaments.

Marimurtra, ben bé a tocar de Blanes, són els mes concorreguts dels tres. Van des de la Cala de Sa Forcanera, el veritable inici de la Costa Brava, fins a la Cala Bona més coneguda també com a Cala Sant Francesc. A nivell de la línia de costa és distingeix clarament pels miradors i les pèrgoles que hi ha construïdes als marges dels penya-segats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La pèrgola dels jardins Marimurtra al costa de Sa Forcanera

Marimurta ocupa una extensió de 16 Ha amb l’omnipresència permanent del blau mediterrani. A més de gaudir dels diferents ambients botànics, un passeig pel jardí permet gaudir dels paisatges típics de la costa Brava. Els jardins van ser dissenyats per Karl Faust al 1921. Faust fou un empresari alemany amb una marcada vocació naturalista que va adquirir els terrenys de l´actual jardí per a fer realitat el seu somni vital. El jardí té més de sis mil espècies diferents de plantes procedents d´arreu del món, algunes en perill d´ extinció o desaparegudes del seu hàbitat original.

Els jardins Pinya de Rosa es troben entre la urbanització de la Cala Sant Francesc i la cala Treumal que separa els termes municipals de Blanes i de Lloret. La propietat i la residència van ser en primera instància de Fernando Rivière.

Pinya de Rosa és molt més que un jardí botànic. Aquest espai natural de 50 Ha està protegit des de l’any 2003 com a PNIN (Paratge Natural d’Interès Nacional). Aquesta mateixa llei preveia la creació d´un òrgan rector per gestionar l’espai cosa que mai es va acabar de constituir i així a l’any 2008 la finca va ser adquirida per un conegut magnat rus que tenia previst destinar-la a ús particular. En aquell moment la comissió d´urbanisme de la Generalitat no va voler exercir el seu dret a retracte ni igualar l’oferta, cosa que va significar “de facto” la pèrdua d’aquest espai per a l’ús públic. Un dels errors més greus que de la història recent de l’especulació urbanística a casa nostra. Uns anys més tard el propietari dels terrenys va decidir tancar el jardí botànic, la part més visitada de a finca, com a resposta a la negativa que Urbanisme li posà a l’hora de reformar la Masia del Sol, el seu habitatge particular.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Mas senyorial de Santa Clotilde a tocar de la platja de Sa Boadella

Els Jardins de Santa Clotilde es troben al voltant de l’impressionant casalot del mateix nom que es troba a llevant de la platja de La Boadella. Van ser dissenyats a l’any 1919 amb una clara estètica renaixentista d’influències italianes per Nicolau Rubió i Tudurí, un dels principals paisatgistes d´aquells temps, per encàrrec del seu propietari, el Marquès de Roviralta que els va voler construir com a homenatge a la seva esposa, Clotilde Rocamora, i per això durant molts anys han estat exclusivament privats.

L’atractiu de les 2,5 Ha dels jardins be donat per l´entorn on està ubicat, un paisatge únic amb unes vistes impressionants. Fins i tot Josep Pla en la seva “Guia de la Costa Brava” escriu “la gran escalinata, flanqueada de soberbios cipreses, encarada sobre la punta de Santa Cristina, produce una impresión imborrable y es uno de los momentos más bellos de la costa”.

La comarca inexistent

Publicat el per
1

La marina de la Selva o Selva marítima és el tros de territori costaner i sense entitat legal a cavall entre les comarques del Maresme i de la Selva. De fet, existeix des de fa molt de temps la reivindicació històrica sobre la creació d’aquesta comarca ja que els límits actuals entre el Maresme i la Selva quan van ser fixats al 1936, es van fer coincidir amb els provincials sense tenir en compte cap altre criteri.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El delta de la Tordera seria l´eix vertebrador d´aquest nova comarca

Per la costa, la Selva marítima aniria des de Calella fins a Tossa de Mar. Aquesta entitat tindria com a eix vertebrador la desembocadura de la Tordera i en direcció ponent arribaria fins al Cap Aspre i la Roca Grossa a Calella i cap a llevant fins als darrers contraforts del Puig de les Cadiretes a Tossa de Mar.

Històricament tot aquest territori formava part del comtat i la vegueria de Girona i en l´actualitat encara pertanyen a aquest bisbat, si bé el límit meridional d´aquest se situa a Arenys de Mar, raó per la qual, alguns autors, proposin que arribi fins a aquest municipi. Un altre dels trets que comparteixen els municipis d´aquest territori es el fet que tots consumeixen aigua de l’aqüífer de la Tordera.

20160220_164702

El límit meridional de la selva marítima estaria fixat a la platja de Calella

En l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya de l’any 2000, la Selva Marítima era una de les set noves comarques proposades, amb capital a Blanes, i incorporada a la vegueria de Girona. Sigui com sigui, aquesta proposta no s´ha arribat mai a materialitzar, en bona part per les reticències dels municipis que en formarien part.

A nivell de costa, la Marina de la Selva està formada per tres unitats de relleu molt ben diferenciades: el tram sud entre els límits més meridionals de la plana al•luvial de la Tordera al Cap Aspre de Calella i fins al delta. El tram mig, format pel propi delta i el tram nord, entre la desembocadura del riu i els darrers contraforts de les Cadiretes.

En el primer tram, entre Calella i la punta de la Tordera, la costa es rectilínia amb platges d´una amplada considerable fruit dels aports sedimentaris que provenen del riu i de les diverses regeneracions artificials de platges que s´han fet. La plana al•luvial del delta s’estén més allà d´ell mateix i arriba fins al Cap Aspre, just sota del Far de Calella, que actua com a barrera natural dels sediments, cosa que en primera instància va propiciar l´establiment d´una fèrtil horta i que més endavant ha estat substituïda progressivament pel propi creixement urbà dels municipis i pels complexos hotelers de gust dubtós i de turisme barat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El tram nord d´aquesta nova entitat és la Costa Brava en estat pur

En el segon tram, format per la punta de la Tordera i el migrat delta del mateix nom, és segurament el territori més malmès i incomprès de tota aquesta unitat i on les actuacions que se li han anat fet de manera històrica només han suposat una regressió encara més gran en la seva superfície.

El darrera tram, al nord de la desembocadura i fins els límits més septentrionals d´aquest territori la costa es fa abrupta amb penya-segats granítics de tonalitats rosàcies que arriben fins a la mateixa línia de costa. Estem a l’autèntica Costa Brava!

Atrapados en el hielo: cent anys

Publicat el per
Respon

Es busquen valents per a un viatge perillós. Sou petit. Molt de fred. Llargs mesos de foscor. Perill constant. Retorn amb vida no garantit. Honor i reconeixement en cas d´èxit.

wanted-shackletonAra fa just 100 anys que l´Endurance va quedar retingut irremediablement a la banquisa antàrtica. Tot va començar uns anys abans quan Ernest Shackelton va publicar el seu famós anunci a la premsa de l´època per a reclutar la tripulació per a la seva aventura antàrtica. En contra del que es pugui pensar, més de cinc mil persones van respondre a aquesta crida cosa que va fer que s´hagués de passar un procés de selecció per a triar els 27 escollits que formarien part de la tripulació de l´Endurance.

Una de les particularitats de l´expedició de Shackelton és la gran quantitat de fotografies que es van poder conservar. Fank Hurley, un dels tripulants, va immortalitzar molts dels moments dels 20 mesos en que Shacklenton i la seva tripulació van romandre atrapats en el gel antàrtic. Gràcies a tota aquesta documentació gràfica, que es va poder salvar, es va produir una pel•lícula sobre aquesta gesta. El guió va ser escrit per Caroline Alexandre, l´autora també del llibre amb el mateix nom.

endurance

L¨endurance empresonat al gel antàrtic

El 3 d´agost de 1914 Ernest Shackleton i la seva tripulació van posar rumb a l’Antàrtida en una de les aventures més espectaculars que ha viscut mai la humanitat i en un exemple de lideratge, de superació i de supervivència sense precedents. La nit del 18 de gener el vaixell va quedar empresonat en el gel irremeiablement i, finalment, després de nou mesos d´esforços per intentar alliberar-lo, les tensions exercides per la massa de gel van acabar enfonsant-lo.

Un cop perdut el vaixell en el gel, la tripulació de l´Endurance van recórrer a peu, centenars de quilòmetres per la banquisa arrossegant les barques de salvament que havien pogut recuperar, fins arribar a aigües obertes. Finalment el 9 d´abril, ja a mar obert, emprenen una travessia de cinc dies amb unes temperatures al voltant de -20ºC i tempestes de neu continuades. Acaben arribant a l´illa Elefant, la primera “terra ferma” que trepitjaven després d´un any i mig.

RECORREGUT

El periple de Shackleton des del mar de Weddell on va quedar empresonat i fins a Georgia del Sud

A partir d´aquest moment, el mateix Shackelton i cinc dels seus mariners van embarcar en un dels bots salvavides, el James Carid, per intentar arribar a Georgia del Sud travessant el perillós passatge de Drake. Disset dies més tard, els sis navegants van arribar a la badia del rei Haakon, un paratge deshabitat situat a uns quaranta quilòmetres de la zona civilitzada més propera.

james carid

Arrossegant el James Caird pel gel. Amb aquest bot Shackelton i cinc dels seus mariners van fer una travessia a mar obert de més de 800 milles

Aquí, Shackelton, acompanyat per dos dels seus homes, va creuar l´illa travessant muntanyes gelades fins arribar a l´estació balenera Strommess. A partir d´aquest moment començarien els rescats dels tres mariners que havia deixat a l´altra banda de l´illa i de la resta de la tripulació que estava a l´illa Elefant.

Així, el 10 de gener de 1917, dos anys i mig després de l´inici de l´epopeia, i sense haver patit cap baixa entre els mariners, l´aventura de l´Endurace es va acabar. Quan van arribar a casa, van trobar una Europa en guerra que no va tenir cap reconeixement envers a aquests autèntics herois de la supervivència i la superació. Segurament la darrera de les frases de l’anunci, “honor i reconeixement en cas d´èxit”, és l’única que no es va portar a terme.

Els entorns de Begur

Publicat el per
Respon

Un dels indrets de la costa catalana més espectaculars és el tram que hi ha pels entorns del Cap de Begur. Allí, impressionats penya segats, amb tonalitats ben contrastades sorprenen al navegant quan es submergeixen en les aigües cristal•lines. De tant en tant, algun racó a recer on l´activitat humana hi ha deixat la seva empremta, algunes vegades de manera elegant, d´altres del tot irreverent. Els pins, gairebé a “pet d´ona” s’afegeixen a aquest espectacle natural. És precisament la força d´aquest paisatge el que ha encisat als habitants de la zona que, malgrat penúries passades, han continuat vivint-hi.

Aquest paisatge litoral tant abrupte contrasta amb els suaus relleus que es troben a l´interior del massís. En alguns trams d´aquesta costa els penya segats poden arribar a assolir els 100 m d´alçada. Els freus també tenen el seu protagonisme malgrat que es limiten gairebé tots a la zona d´Aiguaxelida, una mica més al sud.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La taca de sofre fa inconfusible l´entrada de la cova de la taca Ocre

El cap de Begur està gairebé al límit meridional de la tramuntana. En aquest punt el vent del nord es comença a allunyar del litoral per entrar a mar obert on es reforça en direcció a la costa nord de Menorca. De fet, el costat de llevant del Cap de Begur està totalment exposat a la tramuntana mentre que el de ponent està una mica més protegit. Malgrat tot, la zona continua sent un país de tramuntana i aquesta arriba amb força ben bé fins a Sant Sebastià.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa Vinya Espatllada és una bonica platja a la base d´u imponent penya segat

A nivell geològic, els entorns de Begur són terra de contrastos. El massís de Begur és un dels massissos paleozoics més interessant de Catalunya. Es pot afirmar sense por a equivocar-se que aquest tram de costa és un veritable museu geològic a cel obert i la seva riquesa mineral ha estat explotada de manera precària per part de la població local que, malvivia del mar i dels seus recursos. Moltes de les explotacions mineres que, eren de caire familiar, van ser actives fins a inicis del segle XX i en molts casos es trobaven a tocar de la mateixa línia de costa, fins i tot, a vegades, el mineral s´extreia des d´una barca estant. Les mines de Begur explotaven les vetes minerals en forma de filons que travessen les formacions rocoses. Els principals minerals que se’n extreien van ser la calcopirita, la pirita, la galena, la malaquita, la calcita, el quars o la goethita entre d´altres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Es Degotís, un impressionant salt d´aigua a llevant del Cap de Begur

A nivell rocós, les pissarres i els esquistos de tonalitats fosques són predominants al nord del Cap de Begur i fins a la platja de Pals. Aquests donen topònims com Ses Negres. Al mateix Cap de Begur aquests materials més foscos es combinen amb les calcàries grisoses i marbres metamorfitzats més clars. A ponent d´aquest prenen protagonisme les granodiorites de tonalitats rosàcies, especialment a la zona d´Aiguablava o els leucogranits que es van alternant amb filons granòfirs obscurs com ara en el tram de Cala Marquesa.

Històricament, a més de l´explotació minera, la costa de Begur ha anat lligada a la pesca del corall vermell que, temps era temps, entapissava els rics fons marins la zona. Els corallers de Begur tenien anomenada arreu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El racó de Ses Falguerínes es molt humit i està tapissat de molses i falgueres

A nivell personal, en les immediacions del propi Cap de Begur s´hi localitzen alguns dels punts més màgics: El racó de Ses Falguerínes, on l’erosió càrstica ha originat una interessant cavitat amb un microambient molt humit. Al seu interior hi abunden les molses i les falgueres. Es Degotís, com el seu nom indica, un petit salt d´aigua molt agradable en l’època de calor. Sa Vinya Espatllada, una petita platja en la base de l´extraplom d’un impressionant penya segat que, tal volta, sembla que tingui que davallar en qualsevol moment.

La costa també presenta algunes de les coves més interessants de tota la costa catalana. La cova d´en Gispert, de més de 150m de fondària. La cova des Bisbe amb gairebé 40m o la cova de la Taca Ocre, que rep aquest nom per l´aflorament de sofre que hi ha en la seva entrada, en són els exemples més destacats.

La costa de Tossa: terra de coves

Publicat el per
2
tossa1

La costa entre Tossa i Sant Feliu es plena de racons interessants

A cavall entre el Maresme i l’Empordà, la marina de la Selva s´obre pas cap al mar entre roques, esculls, freus, coves, platges solitàries i inaccessibles des de terra, espadats i penya-segats imponents. És a dir, natura en tot el seu esplendor.

Entre Blanes i Tossa les granodiorites de tonalitats rosades ens acompanyen al llarg de tota la travessia marítima. És però, pels voltants de Tossa on la costa pren una personalitat única. Els materials geològics. Són a partir d’aquest punt i fins a Sant Feliu de Guíxols, leucogranits, granitòides on hi predominen els minerals clars. De tant en tant, però, de manera intrusiva, apareixen filons de granòfirs i de microgranits que trenquen aquesta blanca monotonia.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa cova des Bergantí abans d´arribar a Cala Pola

Precisament la diferència de duresa entre uns i altres materials permet la seva erosió diferenciada i crea un paisatge únic en territori plutònic. Es tracta d’un tram de costa on les coves en són el protagonista destacat i que, donen una personalitat única al paisatge. En els primers metres de la travessia marítima, entre Tossa i el Cap des Pentiner hi ha set grutes destacables: sa Cova Esclafada, sa Cova des Bergantí, la Cova de Cala Bona, la Cova de Sa Gatera, la Cova de Cala Pola, sa Cova d´en Cateura i sa Cova de S´Aguilera. I passat el cap i fins a Sant Feliu, encara hi ha sa Cova des Tabaco, la Cova de la Sapa i les tres coves: Cova d´en Vitaia, la Cova dels contrabandistes, i la Cova d´en Pei.

Sa Cova Esclafada és un entrant amb una petita platja al fons i que es fa més profunda en època de minves. Sa Cova des Bergantí és una interessant cavitat just abans d’entrar a Cala Bona també amb una platgeta al seu final. Entre Cala Bona i Cala Pola hi ha dues cavitats poc profundes però amb una cambra considerable: la Cova de Cala Bona i la Cova de Sa Gatera. A la badia de Cala Pola hi ha la cova del mateix nom, hiperferqüentada pels banyistes del càmping. Un cop travessat el Cap de Pola i abans d’arribar a Cala Giberola hi ha la Sa Cova d´en Cateura, potser la més impressionant de les coves de la zona, una cavitat d’uns 40 m que amb dues galeries diferenciades i a continuació Sa Cova de S´Aguilera.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sa Cova des Tabaco té al seu interior una platgeta de còdols

Un cop creuat el Cap des Pentiner i deixant enrere Cala Futadera, trobem Sa Cova des Tabaco, una gran obertura amb una platja de còdols al seu interior. La resta de coves del tram les trobem un xic més allunyades d’aquest primer grup. Un cop travessada la punta d´en Bosch, trobem gairebé una al costat de l’altre, la petita cova de la Sapa i les coves d´en Vitaia, dels Contrabandistes i de Can Pei.

La toponímia d’alguna d’aquestes cavitats ens evoca a un passat no gaire llunyà on l’estraperlo era una forma de vida que complementava el magres ingressos dels nostres pobres pescadors que utilitzaven les coves com a amagatall dels farcells de contraban.

fondo crista

Algunes empreses locals porten als turistes a les coves. Foto: Fondo de cristal

Avui aquestes coves romanen com a reclam turístic per a les empreses locals que hi efectuen sortides amb petites “golondrines” i que entren fins al mateix fons de les mateixes. Aquesta activitat, és molt poc respectuosa amb el hàbitats naturals d’aquests indrets. Els gasos de la combustió dels motors dels vaixells omplen tot l’espai i afectant greument la salubritat de les espècies que hi habiten. Caldria regular una mica més aquesta activitat per tal de poder compaginar els interessos turístics amb la conservació dels sistemes naturals. Potser en un futur sigui possible plantejar que aquestes barques facin servir motors elèctrics.

A la Cova d´en Cateura, per exemple, actualment hi nidifica una parella de corbs marins emplomellats, una espècie emblemàtica de la costa de l´Alt Maresme i la Selva que, fins fa ben poc només nidificava a les illes Balears. Ara, a més de fer-ho en aquest tram de costa també ho està fent a les illes Medes.

Paddling to Alaska

Publicat el per
Respon

Aquest dissabte, dins el marc del Simposi Internacional de Caiac de mar, hi ha hagut la pre-estrena de l’aventura d´en Rai Puig per Alaska

En Rai és una d’aquelles persones properes que quan t’explica el seu somni, penses que amb l’energia que traspua, segur que ho aconseguirà. He tingut la sort d’haver rebut mestratge d´en Rai i d’haver compartit amb ell palades pel Cap de Creus.

En Rai ha estat 95 dies de navegant en caiac de mar per una de les zones més inhòspites de la Terra. Paratges solitaris i salvatges, totalment verges i inaccessibles des de terra, es a dir, tots els ingredients propis d´una gran aventura. A més, hi ha el valor afegit d’haver realitzat la travessia en solitari.

cartell

Cartell de la pre estrena de la pel.licula d´en Rai

En Rai va iniciar la seva aventura a Vancouver (Canada) i la va finalitzar al Parc Natural de Glacier Bay, al nord de la Juneau, capital d´Alaska. La ruta transcorre resseguint l‘Inside Passage, un entramat de canals, fiords, illes i muntanyes que es precipiten sobre el mar i que protegeixen les costa occidental d’Amèrica del nord de la força de l’oceà Pacífic. De fet, en Rai ha estat el primer europeu en creuar integrament aquest passatge en caiac de mar.

Al llarg dels tres mesos de travessia ha recorregut més de 2000 km sense cap mena d’assistència i amb l’únic testimoni d’una petita càmera de vídeo operada per ell mateix. Cada deu o quinze dies trobava algun que altre assentament, majoritàriament de pescadors, gent molt hospitalària que, en més d’una ocasió van convidar al nostre heroi compartir el que tenien.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En Rai impartint formació al Cap de Creus

Tot i que l´Inside Pasage és en gran part un pas d’aigües tranquil•les i arrecerades, en alguns sectors requereix navegar d’illa en illa contínuament, Alguns d’aquests creuaments són de força distancia, navegant a mar obert kilòmetres i kilòmetres sense cap mena de protecció, sense possibilitats de desembarcar i exposat a força d’aigües d´un oceà poc pacífic. En altres llocs, la mar de fons xoca contra la costa després de recórrer milers de quilòmetres sense trobar cap mena de barrera creant onades impressionants.

Les nombroses illes formen arxipèlags laberíntics de centenars d’illes amb milers d’interconnexions a través de canals estrets entre elles. En aquests passos es formen corrents de marea molt violentes que poden arribar a crear onades i remolins considerables. Navegar per aquestes aigües requereix molta experiència i estar a l’aguait de les taules de marea.

Les imatges que va prendre en la seva aventura han servit per produir el documental Paddling to Alaska. Aquest ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de Verkami. Paddling to Alaska és, més enllà de l’aventura personal, un homenatge a la natura en estat pur i a la força dels somnis de les persones. Si en teniu l’oportunitat, no us podeu perdre Paddling to Alaska, i com diu en Rai, “segueix els teus somnis”.

Les nostres Cales Bones

Publicat el per
3

Si un topònim es repeteix al llarg de tota la costa, aquest és el de Cala Bona. De fet trobem a la costa Brava quatre platges amb el mateix nom. La més septentrional de totes, és la cala Bona del Cap de Creus, a continuació la cala de la Roca Bona de Palamós, més al sud, la Cala Bona de Tossa i per finalitzar la cala Bona de Blanes.

Aquest topònim també es freqüent arreu dels Països Catalans. De totes, potser la més coneguda és la Cala Bona de Mallorca. Avui, però aquesta platja és una de les més horribles localitats turístiques de l’illa.

En tots els casos l´origen del mot es deu a les excel•lències del lloc com a refugi per als pescadors en cas de temporal. Una cala és “bona”, quan està protegida dels vents locals, especialment del més perillosos.

Cala Bona de Cadaqués

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona és un oasi de tranquil·litat al marge de la Tramuntana

Situada a mig camí entre Portlligat i el Cap de Creus, és juntament amb Jugadora, una de les platges més orientals casa nostra. Tapissada de posidònia i protegida de la tramuntana, és un oasi de tranquili.litat quan bufa el vent del nord. Cala Bona és formada per tres petites platges rodejades d’una vegetació exuberant on hi destaca el càdecs (Juniperus oxycedrus), que probablement va donar lloc a Cadaqués. Les colles de l´encesa es disputaben aquest indret sabedors de la seva benignitat.
Cala Bona de Palamós

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona o la platja de Rocabona forma part del conjunt que molts anomenen Cala Estreta. Foto: Marc Adroher

Aquesta cala també pren el nom de platja de Rocabona, es troba situada en el conjunt que molts anomenen Cala Estreta: (Cala Estreta, Cala d´en Redemon, Cala de al Roca Bona i Cala del Cap de Planés). En aquest cas el mot prové de la roca que hi ha llevant de la mateixa i que la protegeix del vent de component nord. Malgrat el sobrenom de “bona”, aquesta és una platja exposada a les llevantades i a les garbinades.
Cala bona de Tossa

cala-bona

Restes de la guingueta de Cala Bona que agredeixen al paisatge i malmeten una soca de murtra

A molt poca distància de Tossa, en un racó just abans d’arribar a cala Pola i rodejada d’una bonica pineda que quasi arriba “a pet d´ona”. Durant l´estiu es converteix en una indret prescindible i ple a vessar d’embarcacions que hi passen el dia i que amarren amb total impunitat, a voltes impedint el pas. Per acabar-ho d’adobar, una funesta guingueta de platja ocupa tot el fons de la cala com si allò fos propietat privada i degradant moltíssim el paisatge. A l´hivern, l´indret és un lloc tranquil, malgrat que hi són molt evidents les restes de la infraestructura estiuenca. Si hi aneu en aquesta època fixeu-vos en la soca de murtra (Myrtus communis) que intenta sobreviure i que cada any, irremeiablement, és talada. No deixa de ser estrany com encara es pugui continuar renovant la llicència per aquesta activitat.
Cala Bona de Blanes

sant francesc

Cala Bona o Cala Sant Francesc, és la menys bona de totes. Foto: Jordi Marcó

Primera gran cala de la Costa Brava, situada pocs metres a llevant de la pròpia vila. D’ençà de la construcció de l’ermita de Sant Francesc al 1681, canvia de nom i avui es molt més coneguda com a Cala de Sant Francesc. L’antic topònim però s´ha mantingut i es usat pels propis habitants de Blanes i especialment pels més assidus a aquesta platja.
De les quatre, aquesta és la cala “menys bona” de totes pel que fa a la protecció que ofereix als navegants. Fins hi tot a l’extrem de llevant es troba Es Niell, un parany per a la navegació.

S´Alguer. Un bon racó

Publicat el per
7
mapa

Entre Castell i la Fosca, el racó de S´Alguer és format per quatre unitats diferenciades

Hi ha un indret a la Costa Brava que, malgrat el pas dels anys i la degradació que ha patit la línia de costa, encara conserva l’encant d’aquest territori tal i com era abans de ser espoliat pel boom turístic. Es tracta de la Cala de S´Alguer, situada entre la Fosca i la platja de Castell a pocs quilòmetres de Palamós.

Envoltada de pins i atzavares, S´Alguer és una platgeta de còdols presidida per un conjunt de típiques casetes de pescadors que formen un petit nucli. Les parets emblanquinades i les portes i finestres pintades de colors vius, donen una singularitat especial a l’indret.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

S´Alguer Gran acull una vintena de casetes

En realitat S´Alguer està format per quatre unitats diferenciades. Així, venint des de llevant, la primera platja que ens trobem és la Cala Petita de S´Alguer o Cala Pellerida. A continuació la Cala de S´Alguer Gran o S´Alguer pròpiament dit. Després, el racó de la Barraca de la Cadena i per últim la Cala del Polvorí.

Una vintena de construccions formen la unitat arquitectònica i paisatgística de S´Alguer Gran. Aquesta platja és on les barraques han patit més modificacions respecte a les originals.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les barraques de pescadors de S´Alguer petit

A la Cala Petita de S´Alguer, encara hi ha en peus quatre barraques alineades mitgera per mitgera que conserven alguns trets originals.
El racó de la barraca de la Cadena i a la Cala del Polvorí és on les construccions han patit menys modificacions. En la primera hi ha només una única construcció aïllada i en la segona quatre barraques alineades que conserven encara la volta de canó.

En el seu origen, les barraques de S´Alguer es van construir com a refugi pels pescadors de Palamós, ja que els esculls del davant protegeixen la platja de les llevantades i creen una mena de port natural. Les primeres barraques ja estan documentades al s. XV.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La barraca de la Cadena

Amb els pas dels anys, les casetes de S´Alguer han canviat d’ús, ja no serveixen per aixoplugar-se del mal temps, per a guardar i arranjar els ormeigs de pesca o per a fer el ranxo esperant anar a llevar els arts. A inicis del s XX la majoria dels propietaris   eren pagesos i tapers de les rodalies. Ara, els afortunats descendents d’aquests,  reconvertits en estiuejants, omplen aquest espai durant l’estiu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les quatre barraques de la Cala del Polvorí

Les barraques d´aquest conjunt testimonien com vivien habitants de la zona fins fa ben poques generacions. Cal conservar S´Alguer com a testimoni mut del que va ser una època i una forma de viure que ara només roman en la memòria dels avis.

Una de les millors coses que es poden fer en aquest món és arribar-se a S´Alguer per mar i fora de temporada. Contemplar el paisatge plàcid i amable que ens ofereix és una molt bona teràpia. Mentre observo la tranquil•litat m’imagino a un grup pescadors preparant l’arròs de peix a peu de barraca. Fent-me senyals, un d’ells, em convida a que els acompanyi a l’àpat. I és que estic somiant o bé estic al paradís.

Taballera, la reina

Publicat el per
10
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La platja de Taballera forma una mitja lluna perfecte orientada al vent del nord.

Taballera, la senyora del gou, és la platja més gran del Mar d´Amunt. Situada al cor del golfet, té una longitud de 200 m dibuixant una mitja lluna perfecte orientada a la tramuntana. Està formada per còdols i graves que ha abocat la riera que hi desguassa. Normalment la platja ens obsequia amb un petit aiguamoll central creat per la força de la tramuntana o bé per les pluges, si han estat generoses.

A l’extrem de ponent de la platja que, està molt més protegit del vent del nord, s’hi aixequen unes barraques de pescadors que formen un petit nucli. N’hi havia quatre, però avui només n’hi ha dues dempeus amb un avançat estat d’abandonament. Al costat de llevant, es forma una petita platja, la platja d´en Paltré.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A l´extrem de ponent hi ha un petit nucli format amb les antigues barraques de pescadors. Detall de l´interior d´una de les barraques

Un passeig per l’entorn ens porta a una bonica i ombrívola pineda al voltants de les barraques. Les restes de paret seca i el pou són els únics testimonis del que antigament havien estat fèrtils feixes de vinyes, blat i faves.

Només accessible per mar o bé a peu per la pista que surt del Port de la Selva i ens duu a Sant Baldiri de Tabalera, l’antic nucli, avui abandonat i pràcticament enrunat. El Mas Paltré i el Mas de la Birba són els únics punts habitats d’aquest antic terme.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´antic terme de Sant Baldiri, avui enrunat, dona nom a la platja

El topònim bé de Sant Baldiri i sembla que està relacionat amb les tavelles (faves) que s’havien cultivat en aquest llogarret.

Deserta a l´hivern i atapeïda durant l’estiu, plena d’embarcacions de totes mides que campen amb total impunitat i fondegen sense miraments. Tant de bo que l’aprovació del Pla rector d’ús i gestió de l’àmbit marí del Parc Natural del Cap de Creus (PRUG) pugui fer canviar les coses.

Taballera ha estat des de sempre una platja molt preuada per a la pesca a l’encesa i en conseqüència, motiu de disputa entre els pescadors cadaquesencs, propietaris de la platja i els seus veïns del Port de la Selva. A l’any 1609 es va produir un enfrontament entre pescadors que va acabar amb una mort. Malgrat tot, Taballera suposava un greu perill pels pescadors de Cadaqués per la seva llunyania i perquè la navegació fins allí en cas de mal temps era molt complicada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Avui encara, els pescadors artesanals calen els seus arts a Taballera. Abans havien estat els arts de platja, ara ho són les boniteres.

Aquests fets han provocat històricament que, els pescadors de Cadaqués no volguessin anar-hi, i per aquesta raó l’ajuntament obligava als seus a anar a pescar a Taballera sota fortes multes. En aquest sentit a, les ordinacions de pesca de Cadaqués de l´any 1687, es pot llegir “si nos tròban bolitxs voluntaris per anar a Taballera, que s júguia a sorts y an els que tocarà que y vagen; y en cas an els que tocàs no volian anar, que no sían admesos a la nostra pesquera que no sían passat vint anys”.

Daliniana roca

Publicat el per
2

“El Cap de Creus és un vast teatre natural d’il•lusions òptiques, i és de la contemplació prolongada de les seves metamorfosis que li va venir a Dalí la seva perdurable obsessió pels efectes visuals, especialment per la doble imatge. El seu “paisatge mental”, va dir ell una vegada, s’assemblava a “les roques proteïques i fantàstiques del Cap de Creus”.
(Ian Gibson, La vida excessiva de Salvador Dalí)

WP_20140820_13_58_47_Pro

La combinació de tonalitats rocoses amb el blau del mar i del cel creen un paisatge irrepetible

La geologia del Cap de Creus, i en especial els afloraments rocosos del pla de Tudela, van ser font d’inspiració i element recurrent en l’obre de Salvador Dalí. Tal i com ell mateix deia: “és un paratge mitològic que és fet per a Déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”. Tudela és un dels racons més espectaculars del Cap de Creus, allí les pegmatites, roques plutòniques formades a partir del refredament del magma a l’interior de la Terra fa més de 300 milions d’anys es barregen amb els esquistos, roques metamòrfiques que deriven d’antigues roques sedimentàries que han sofert una transformació en la seva composició mineral i textura.

WP_20140820_13_57_05_Pro

A Tudela, els esquistos (més foscos), es barregen amb les pegmatites (més clares)

La barreja de les pegmatites, clares i amb tonalitats rosades amb els esquistos grisenc i molt més foscos, creen una combinació excepcional i donen al paratge una personalitat única. Si a tot plegat hi afegim les forces tectòniques que han patit aquestes roques al llarg de tota la història geològica, el resultat final és un paisatge irrepetible.

WP_20140820_13_46_11_Pro

S´aliga presideix la Gran Sala de Tudela

L’acció erosiva del vent, la sal i l’aigua sobre els esquistos dóna lloc a petites cavitats en forma de cubeta o alvèols. En el cas de les pegmatites, el desgast genera un modelat anomenat taffoni, amb cavitats arrodonides que fa que les roques prenguin formes curioses depenent de l’angle segons es miren i de la imaginació de cadascú. De fet aquest mateix indret també va inspirà a Josep Pla, Josep Mª de Segarra o Josep Vicenç Foix entre d’altres.

WP_20140820_13_26_05_Pro

Es Camell de Tudela

Algunes de les formes són: Es Camell o S´Aliga, que presideixen de forma majestuosa la Gran Sala de Tudela i que Josep Pla descriu: “-sobre aquest litoral, la terra ferma forma com una immensa prestatgeria anomenada la Gran Sala, en la qual apareixen dues escultures naturals, que astoren pel seu realisme i la seva grandiositat-. … -si hom sap trobar el lloc des d’on veure-les- del Camell i de l’Àliga, que hi ha a la Gran Sala del Pla de Tudela. Son dues formes enormes, d’una força i una semblança sorprenents, admirablement col•locades, fins al punt que es pot afirmar que mai una escultura d’aquest tipus no tingué un emplaçament millor, més fascinador i més salvatge-“.

great_masturbator_1

El Gran Masturbador i la Roca Cavallera de Culleró

Així, l’obra de Dalí està plena de referències a aquest tros de terra establint un vincle entre l’artista i el territori. La Roca Cavallera de la Cala Culleró va servir per inspirar a Dalí a pintar “El gran masturbador” (1929), un dels màxims exponents de l’època surrealista. Aquesta mateixa roca vista des d’una altra perspectiva pot semblar un rinoceront i es que això són precisament les il•lusions òptiques amb les que tant li agradava treballar.