Hi ha un tros de costa entre Tamariu i Llafranc que em té el cor robat. Es tracta d’un tram de poc més de dues milles nàutiques presidit per penya-segats imponents coronats a l’extrem més meridional pel majestuós Cap de Sant Sebastià on s’hi troba el far i el conjunt monumental del mateix nom.

Aquí les Cingleres aïllen la plana de l’Empordà de la costa i l’accés al rerepaís des del mar és gairebé impossible. Només des de Cala Pedrosa i des del Cau es pot travessar cap a l’interior, no sense dificultat.

Les imponents cingleres amb la torre de defensa i el far al fons

Els materials geològics són majoritàriament granodiorites amb un cert grau de metamorfisme de contacte, especialment entre Cala Pedrosa i Llafranc on hi predominen les fil•lites i les cornubianites de forma alterna creant contrastos cromàtics excepcionals.

Els altius penya segats són plens d’atzavares, figueres de moro, alzines, pins i la vegetació litoral típica dels ambients rupícoles litorals.

L’entorn ha estat ocupat des de l’antiguitat. Els primers pobladors van ser Íbers i més endavant, durant l’edat mitjana, aquestes fantàstiques talaies inexpugnables van ser utilitzades per a la guaita de les incursions pirates i de les embarcacions sospitoses i així es va construir la torre de defensa. Al S XVII s’hi edifica l’ermita que juntament amb l’hostatgeria, avui reconvertida en hotel de luxe, formen un conjunt monumental de primer ordre.

El paisatge del Cap de Sant Sebastià va ser el lloc on Josep Pla va trobar la seva primera inspiració per a descriure allò que veia al seu entorn: “La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar.” (Josep Pla, El meu poble dins El meu país. OC VII).

Cala Pedrosa, a l´inici del tram, com el seu nom indica, està formada per còdols de mida considerable

Per mar, els dos únics refugis que ens ofereix la costa són Cala Pedrosa i el Cau, també anomenat Cala Gents. Totes dues platges van ser utilitzades durant el s. XVIII per a establir-hi les ”guàrdies de sanitat”, que controlaven les persones susceptibles a patir malalties infeccioses i les posaven en quarantena en aquestes dues platges. En aquest sentit, les barraques de Cala Pedrosa estan documentades des de l’any 1744 i servien per aixoplugar als infectats. Potser deu ser per això que el temple es va consagrar a Sant Sebastià, protector de les epidèmies. Durant la postguerra, la zona del Cau va tenir una intensa activitat de contraban. Els farcells amb la mercaderia d’estraperlo eren amagats a l’interior de les actuals barraques. L’accés des de Terra a aquestes platges és un xic complicat, especialment al Cau, situat a la base del cingle de Romaboira, un penya-segat de 165 m d’alçada.

El Cau forma un racó realment amagat. Les seves barraques solitàries en són els muts testimonis

El far de Sant Sebastià és de primer ordre i la projecció de la seva llum es pot veure més enllà de les 30 milles de distància, cosa que el converteix en el més potent de la costa catalana i un dels de més gran abast del món. Es troba estratègicament situat i és el punt de referència de l’extrem sud oest del Golf de Lleó. A més, juntament amb el far de Favàritx (Menorca), delimita el que hom anomena la Mar Catalana.