El crustaci d´Iluro

El programa de seguiment de l’alguer de Mataró ha permès descobrir una nova espècie de crustaci. La troballa l’ha fet el científic Carles San Vicente i l’acaba de fer pública per a la ciència en el butlletí “Animal Biodiversity and Conservation 36.1” (2013).
Els exemplars de la nova espècie van ser trobats en els treballs de seguiment de l’alguer de Mataró. Aquest estudi va començar fa més de setze anys i de manera ininterrompuda, any rere any, s’ha anat fent prospeccions. Troballes com aquesta posen en primer pla programes com els de l’alguer de Mataró i el valor del voluntariat al costat de la ciència.

animal biodiversity

Butlletí Animal Biodiversity and conservation on Carles San Vicente ha publicat la seva troballa.

El nou crustaci pertany al grup dels misidacis (Mysida) i ha estat batejat amb el nom de Mysidopsis iluroensis en referència al passat romà de Mataró. Els exemplars estudiats van ser capturats a les campanyes de 2001 a l’estació Mataró II i la del 2011 a Mataró III i no ha estat fins ara que s’ha pogut certificar que es tracta d’una nova espècie viva.

mapa

Localització de les estacions de mostreig Mataró II i Mataró III on va ser trovada la nova espècie. (Cartografia de C San Vicente en base a Manzanera i Cardell 2002).

Mysidosis iluroensis viu en hàbitats suprabentònics en fons sorrencs a prop dels alguers, entre 17 i 21 m. No arriba als 4 mm de longitud. Té un rostre prominent. No presenta nòduls dorsals a la closca, ni a l’antènula, ni al tèlson i ni als uròpodes.
Diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò de la important troballa (el punt-avui, cuatro i tele5)

foto

Fotografia de dos exemplars de Mysidopsis iluroensis conservats en etanol. A. famella adulta B mascle adult (C San VIcente)

Els Sardinalers. Per Hipòlit Nadal i Mallol

L´Anna E. Nadal, neta d´Hipolit Nadal ha fet arribar a aquest web un altre relat del seu avi inclòs en el recull “Algues: Proses Salobres”, publicat a Buenos Aires el 1918.  La narració  va ser escrita pocs anys més tard de la unificació gramatical feta per Pompeu Fabra i no s’adapta del tot a les normes gramaticals establertes. Per facilitar la comprenssió del text s´han fet  algunes esmenes  sense modificar el seu contingut i en tots els diàlegs s’ha respectat l´original.

Portada de

Portada de llibre on està inclòs aquest relat

Una forta llevantada havia remogut, la nit abans, les fondàries de la mar; una d’aquestes llevantades que tant anhelen els pescadors quan la reva malastruga els fa gastar enginy, força i energies, inútilment, però que han de suportar, vulgues o no, a despit del temps per allò de: “si avui no hi ha un cabot pot haver-hi demà barcada plena”.
El temps s’havia temperat força però encara la ressaga del llevant murmurava a la rompent de la costa i les aigües, malgrat no sentir-se ni el bleix d’un ventijol, movent-se compassat amb voluptuosa monotonia. Diverses franges groguenques, de groc fangós, les terbolaven fins a no deixar rastre de blavor en tot el que la vista assolia. Les fúries llevantines s’havien rabejat, fellonament, amb el ventre immens de la mar, furgant-li les entranyes; per´xò mostrava´s ara, rendida, extenuada, defallida…La lluita havia estat dura, cruel, despietada…Els llaguts que, a l’anunciar-se el violent temperi, foren conduïts a la força de braços i estacats arran de les cases, per por als cops equinoccials, eren varats ja, escues al mar, a punt per la llargada. Les quatre peces, encara molles, romanien estibades dessota el senó. Feia vuit dies que no havien estat esteses car ni una sola escata havia passat per ses malles. Els rems, ben ordenats al llarg de la bancada, semblava que enyoressin les mans habituals que els empunyaven; els estrops enseuats convenientment; els escàlems segurs i potents, tot a punt d’emprendre la ruta quotidiana interrompuda el jorn abans. Patrons i remitgers vers la miranda, que s’alça protegint la badia a l’entrada del port, feien via, llambregant de cua d’ull el curs del major astre esperant, estoicament, la venia d’aquest per a fer-se a la mar, puix quan ell s’enfonsa pel “Coll de Sant Genís” ixen les primeres barques pel trenc de “La Lloia”.
Ja al cim del promontori els pescadors estenen la mirada amb avidesa vers l’infinit sotjant arreu del mar els moviments de les aigües, les llenques fangoses que porten bons auguris, les evolucions de les gavines que xisclen i es capbussen per a on pul•lulen els estols de peixos, o bé observant la immensa volta cercant-hi el convenciment d’una bona prima. I una volta satisfeta la curiositat, pròpia dels que amb ella hi acompanyen la delera de fer bona pesca, pel pa de la família, s’entornen amb “catxaça”, esperançats, la pipa als llavis bo i rascant l’esca inflamable del misto que “fa la guitza al vent”, diuen ells.
El paisatge premia el to violaci de la caiguda del dia quan les barcades sortien, pausadament, de port i es dirigien enfora a l’atzar sense determinar rumb, car segons veurien, farien, ja que les “mancades” de llevant són enigmàtiques.
A l’ ésser fora del radi que enclou la badia, quan ja les cases de la població s’obiren minúscules, un dels quatre homes que regularment integren la barcada, alçant-se del setial que ocupa en la bancada i després d’haver desarmat els rems corresponents, situa´s dret a la proa del llagut i en tant els seus companys boguen, sense esforçar-s’hi emprò, sotja ell la immensitat escodrinyant la superfície, seguint els moviments de les gavines i contemplant els “talls” de mar bruta amb ses llenques llimoses cercant un indici, una senyal de peix per a voltar la suposada “mata”.
De cap a cap de golf, des de “S´Arenella” a “la Meda” les barques pescadores, en confusió admirable, deixades a l’albir de la mar plana, esperaven l’instant propici. Nosaltres, es a dir, la barca en què jo anava, s’allunyà quelcom de ses companyes i es féu un poc més a cap de terra fins a descobrir, pel Cap de Cervera, el far del mateix nom que ja il•luminava amb figuracions somortes.

La badia de Port de la Selva és el marc on es desenvolupa el relat

La badia de Port de la Selva és el marc on es desenvolupa el relat

Entre clar i fosc començà de sonar qualque esquella dels “galls” que senyalen els límits que abarquen les peces un cop calades, i el seu dringar metàl•lic, engolit per la immensitat, arribava a nosaltres, feble, melangiós, perdent-se en el misteri de l’hora crepuscular. En tant les barques prenien l’espai corresponent i les xarxes s’arriaven…- Aquí mateix. Posa’t dintre el “carcanyol”, Pagell, i ja pots llençar el pedral. Poc a poc!…- i un darrera l’altre, els sardinals se submergien a cinc braces sostinguts per la força dels barnois que nedaven en surada.
Convenientment amarrada la sirga a la peça de mà i d’aquesta a un escàlem de la cia de faisó tal que serveix d’àncora segura, els llaguts romanien balancejant-se suaument prop dels ormeigs, guardes fidels amatents sempre al primer cas…
La nit era fosca i no gaire benigna. Els “galls” bressolats pel ritme de la mar prosseguien el seu cant de melangia. De tant en tant fendien l’espai crits inintel•ligibles de converses tingudes de barca a barca i que l’oreig ens duia d’enllà el lluny. Un aire humit i fredós, resquícies de l’hivern tot just finit, bufava molest obligant-nos a l’abric. Per “matar el temps” nostre patró, en Roger, que sempre en sap de noves, ens contà vàries anècdotes que ens delectaren bellament esclafint sovint en rialles sorolloses que cridaven l’atenció d’altres barcades properes. En això el vent, en lloc d’atemperar-se, bufava amb més braó i un griso gelat tallava la cara; nosaltres els sentíem, malgrat les rialles.
– I si anéssim a reconèixer? Què hi dieu? Al mencus ens treurem el fred. Som-hi?
Nuu de peus, l’un dintre del senó, l’altre arran d’orla, mon germà, en Bru, a punt de maniobrar, esperava la xarxa mentre en Pagell cobrava la sirga i el patró empunyava el parell de proa.
Va fer-se un silenci expectatiu trobat poc després per una exclamació espontània, de joia, del qui romania, dret, a popa:
– Tenim els barnois a fons? Mare de Déu quin blanc de peix!…
– Vols que tregui la banqueta? – digué amb sorna irònica, el dels rems.
– No és cosa de riure, no; ja ho veuràs. – i començà la llevada.
Jo m’havia abocat a la banda per a millor fruir la meravella i en efecte, una blancor esclatant s’albirava pujar de la profunditat llençant fosforescències.
– Apa, nois, vinga!…
Fent esforços inoïts, amb gran treball podien abraçar la xarxa i enquibir-la a bord; tal era l’espessor del peix. Semblava que ni una sola malla s’hagués lliurat de l’escomesa.
– Si segueix així haurem d’estronxar una peça. Estiba cap al banc d’arborar.
– Oiup!…- i els cors batien joiosos i els braços prenien forces.
– Que voleu ajuda? – S’oí una veu propera, interrogant. I ho digueren amb un to d’alegria tan manifest que volia dir ben clar:
– Nosaltres també ens trobem amb el mateix.
– Eh, Camanci? Com va això? – clamà en Roger des dels rems reconeixent la veu.
– Si fa o no fa, com vosaltres, Roger. És un estup!
– Fareu bona calada, doncs.
– Farem, digues. En serà prima avui.
I les barques s’allunyaren, cadascuna seguint la trajectòria de ses peces respectives.
Però durà ben poc aquella desacostumada pesca. De sobte, com si un mal llamp hagués mig-partit la xarxa, s’esgotà l’estup de peix i solament adesiara qualque sardina esgarriada pujava forcejant per a lliurar-se de la malla. Amb les tres peces restants n’hi hauria mitja arrova i encara en l’espai d’un barnoi de la peça-remolc quasi tota.
– Aquestes mancades són així: a qui topa topa – deia un de a bord, ja de retorn cap a casa.
– L’hem errada, nois –digué el patró. – Vols-t’hi jugar que en Camanci haurà carregat? Nosaltres hem escallimpat la “mata”.
– Què hi farem! Paciènci – feu un altre.
Així cada prima – respongué un tercer. Amb això anàvem deixant el golf tot vorejant la costera, i, com nosaltres, moltes barcades. El vent seguia més fred que mai. L’únic que el sentia llavors era jo car els demés, amb l’excitació produïda per la decepció rebuda en la llevada, no se n’adonaren davant compte.
– I doncs, Nicolau, com va la pesquera?
– Mala negada faci! …La portem tota al xalabret. Sembla que ens han embruixat les peces! … I vosaltres?
– Que te diré jo…Amb tres barnois en farem una panera, però ni una escata més.
– Que us heu terrejat molt?
– Ca home. Jo ho hagués fet. Així com l’hem escarbotada l’hauríem cenyida tota. El peix va a “mates”.
– Vols dir doncs que hi haurà qui en durà molta?
– Per ara tots els que he parlat porten pocadures, emprò me sembla que en Camanci en farà més de set parells d’arroves. Ell sí que l’ha topada. Era el nostre espai i quan ha vist que ens venia tan espessa en aquests barnois s’ha posat a llevar i conta tu com deu anar.
– Vols que t’ho digui, a qui topa topa. En Lets també ens ha dit que li cabia a la sàssola. No som pas sols que hem fet “março”.
El diàleg que precedeix fou dit amb veu molt alta, quasi cridant, car la fressa produïda pel vogar de les dues embarcacions així ho exigia. Sovint les pales dels rems d’una i altra es toparen.
Sens fer-ne esment ens trobàrem dintre la badia i ben tost arran de platja. Una veu infantina metàl•lica reconeixent la silueta del llagut que s’apropava vibrà en l’aire:
– Pare!…Què porteu?…
I per tota resposta:
– Ves a cercar el fanalet, apa.
I el marrec, saltant, alegre i cridaner, comprenent el significat d’aquestes paraules, se’n va cap a casa a complir el manament paternal.
Pel camí va escampant la nova: – El meu pare en porten! Desclaven a Port de Reig!…- I corre com una daina, perdent-se en la foscor de la nit freda…

Espècies indicadores de la qualitat ambiental

La bandera blava és una qualificació humanitzada i del tot subjectiva que moltes vegades fuig de la realitat natural. Per això, per a mesurar la qualitat ambiental del litoral cal cercar especies indicadores, és a dir, aquells éssers vius que toleren unes determinades condicions i que desapareixen quan aquestes empitjoren.

En rius i rieres és molt comú utilitzar els macroinvertebrats per a determinar la qualitat biològica de l’aigua. A nivell marí, i sobre substrat rocós, per establir els índex de qualitat del litoral podem recórrer a les algues de la zona de rompent., espècies immòbils que viuen fixades al substrat i que apareixen o desapareixen en funció de la qualitat de l’aigua. Aquestes espècies formen unes franges de vida sotmeses a l’onatge i on la capçada queda emergida pel ritme de les onades.

Per elaborar un índexs de qualitat del litoral utilitzant les algues bioindicadores es poden establir tres categories: àrees sense cap mena d’alteració, àrees moderadament alterades i àrees alterades.

Àrees sense cap mena d’alteració.

El pèl sauper (Cystoserira mediterrania)és una espècie que  indica una bona qualitat ambiental

El pèl sauper (Cystoserira mediterrania) és una espècie que indica una bona qualitat ambiental

Dominades per diverses espècies d´algues brunes del gènere Cystoseira com el pèl sauper (Cystoseira mediterrania) i Cystoseira compressa. Aquestes espècies són molt sensibles a la contaminació. Al nostre litoral, la seva absència és senyal d’alteració. Aquesta comunitat es troba especialment en les àrees més exposades a l’onatge. En els racons més calms i amb la mateixa qualitat ambiental aquesta espècie pot desaparèixer per la pressió dels herbívors; salpes i garotes especialment. Aquest hàbitat té una recuperació molt lenta un cop ha desaparegut.

Àrees moderadament alterades.

Corallina elongata indica una qualitat moderada

Corallina elongata indica una qualitat moderada

En aquest cas les espècies dominants pertanyen al grup de les algues vermelles del gènere Corallina com ara Corallina elongata. De vegades hi trobem també el musclo (Mytilus galloprovinciallis). Aquest ambient és el resultat de la degradació dels boscos de Cystoseira i es veu afavorit per a les activitats humanes i per l’alteració físico-química del medi.

Àrees alterades.

Les ulvals com l´enciam de mar són indici de una

Les ulvals com l´enciam de mar indiquen que la qualitat ambiental es molt baixa

Les espècies predominats són diverses espècies d’algues verdes d’aspecte filamentós. com ara Enteromorpha compressa i algunes ulvals com l’enciam de mar (Ulva rigida). Si les condicions continuen empitjorant apareixen algues filamentoses com Bangia atropurpurea i diverses espècies de cianòfits.
Al llarg de tots als afloraments rocosos de la costa del Maresme, Cystoseira i Corallina han desaparegut completament. Les especies indicadores que s’hi troben assenyalen ambients alterats per l’activitat humana. Les platges, però, continuen tenint banderes blaves

Perill, bandera blava!!!!

Com cada any per aquesta època s’han lliurat les banderes blaves a les platges i ports de Catalunya. Enguany 90 platges i 24 ports han rebut la distinció. Aquest guardó Europeu l’atorga l’Associació d’Educació Ambiental i del Consumidor (ADEAC) de la FEE (Fundació d’Educació Ambiental) i indica què els controls sanitaris són correctes segons els criteris establerts per la directiva comunitària d’aigües de bany 76/106/CE. A més també es valoren altres aspectes com les característiques urbanístiques, els serveis que ofereix la platja, els accessos,… En definitiva, es premia molt més la artificialització que no pas la seva pròpia conservació. A Arenys de mar fa un parell d’anys que la platja del Cabaió ha perdut la bandera blava. En aquest cas el fet de ser el pàrking d’estiu més gran de la costa i els continuats abocaments d’aigües fecals des d´amunt en podrien ser la causa.

El llaurat de la sorra, tot un clàssic (font: ajuntament d´Arenys de mar)

El llaurat de la sorra, tot un clàssic (font: ajuntament d´Arenys de mar)

Per a la majoria, la platja s’associa a Sol, sorra, aigua i esbarjo. Els sistemes naturals han estat arraconats o han desaparegut sota l’asfalt dels passeigs, els serveis o els aparcaments. La platja entesa com a sistema natural s’ha convertit en un munt de sorra, talment com un desert. Tot plegat mena cap a una situació insostenible que ha convertit a les platges en els sistemes naturals degradats del país.

La plaga dels xiringuitus

La plaga dels xiringuitus

La vegetació típica de platja i les espècies que l´ aprofiten per a relacionar-se, alimentar-se o reproduir-se ha desaparegut. La platja ha passat a ser considerada com a un espai d’ús públic i en la majoria dels casos s’ha de mantenir com a tal i s’han establir plans de d’usos, de sanejament i de conservació que garanteix aquesta nova funció.
Aquests plans moltes vegades estan en contraposició a la concepció de la platja com a espai natural. Un exemple molt clar de tot plegat està en el fet d’utilitzar maquinària pesada per a la neteja, aireig i llaurat de la sorra, la qual cosa perjudica i impedeix el desenvolupament de la vegetació arenícola i/o halòfila o la nidificació de diverses espècies d´aus marines.

La maquinaria pesada de natejaq malmet el sistema natural

La maquinaria pesada de neteja malmet el sistema natural

A la platja del Cabaió d’Arenys de mar, cada any es repeteix el mateix cicle: durant la primavera les plantes de platja comencen a brotar i a créixer i l’aspecte és digne d’una bona bandera blava.. Amb l´nici de la temporada de bany, la proliferació de “xiringuitus” i els serveis de neteja de la sorra s’encarreguen d’eliminar fins a l’últim brot.

Peixos, com els “de castella”

La manipulació i la tergiversació de la història ha estat una constant dels guanyadors envers els perdedors. Sempre s´ha dit que “qui guanya una guerra escriu la història”. En el cas de la descoberta d’Amèrica, l’ocultació i la censura són tant evidents que s´hauria de ser molt miop per no adonar-se’n.

Aquesta entrada està basada en els treballs de Jordi Bilbeny i de Susana Rodríguez-Vida de l´Instiut Nova Hova Història. Gràcies per la vostra feina.

"Brevíssima relació de la destrucció de la història" de Jordi Bilbeny on esposa les seves tesis sobre la manipulació del descobriment.

“Brevíssima relació de la destrucció de la història” de Jordi Bilbeny on esposa les seves tesis sobre la manipulació del descobriment.

Amb la conquesta del regne de Murcia al 1243, Castellà obria per primera vegada les seves fronteres a la Mediterrània. Més endavant va caure Sevilla, Tarifa, i finalment Granada (1492) i amb elles, castellà passava a tenir el control de tot el litoral Andalús. Malgrat això, la seva tradició marinera continuava sent zero.

A la Història de les Índies del Bartolomé de Las Casas i al diari de bord de Colom es pot llegir amb data 10 de desembre de 1492 “vam pescar molts peixos dels de Castellà: albors, rogers, pixotes, galls, salpes, llisses, corbines, gambetes i vam veure també sardines”. A la Història de l´Almirall de Ferran Colom es llegeix: “veient que l’illa de Bohio era molt gran, que les terres i els seus arbres s´assemblaven als d´Espanya, i que en una ocasió que els mariners llençaren les xarxes, van agafar molts peixos com els d´Espanya, és a dir: cavalls, llisses, salmons, sabogues, galls, salpes, corbines, sardines i crancs, resolgué de donar-li a l´illa un nom d´acord amb el d´Espanya, i així, el diumenge 9 de desembre l´anomenà Espanyola”.

Els censors han procurat esborrar tot allò que feia referència a Catalunya. Una de les proves més clares d’aquesta manipulació  està en la traducció, moltes vegades literal i barroera, dels noms de peixos catalans al castellà. Els cassos més evidents són els noms d’alguns dels peixos “dels de Castella” que no eren res més que la traducció literal del nom català i que no existien com a tals en castellà: Tonina, Pámpano, Golondrino, Pijota i Chopo en són els exemples més evidents.

Tonina

Bartolomé de Las Casas fa referència a las ”toninas”. Sense cap mena de dube es tracta d´ un mot català per anomenar a la tonyina vermella (Thunnus thynnus) que es va fer servir al llarg dels segles XV i XVI. En castellà a aquest espècie sempre se la ha anomenada atún i el terme tonina no es correspon a cap peix en aquesta llengua.

Pámpano

En aquest cas es tracta de la traducció barroera de pàmpol. En castellà no existeix cap peix anomenat pámpano. El pàmpol a que es refereix Colom correspon a diversos peixos amb el mateix nom. Pàmpol rascàs o dot ( Polyprion americanus) i en castellà cherna. Pàmpol o pàmpol ver (Entrolophus niger) en castellà romerillo. Pàmpol atlàntic (Peprilus triacnthus) en castellà pez mantequilla. Pàmpol o varió (Naucrates ductor) en castellà pez piloto. Segurament Colom es refereix a aquesta darrera espècie quan l´anomena.

Golondrino

Orenol (Exocoetus volitans), peix volador que els censors anomenen de manera molt burda golondrino.

Orenol (Exocoetus volitans), peix volador que els censors anomenen de manera molt burda golondrino.

Es tracta d´una altre traducció literal, en aquest cas de l´orenol (Exocoetus volitans) també anomenat orenyola. En castellà no existeix cap peix anomenat golondrino. Per la descripció de Las Casas “un pez que vuela un gran tiro de piedra encima del agua” es tracta d’una mena de peix volador, ta i com correspon a la orenol que en castellà s´anomena pez volador o juriola.

Pijota

Lea cinta (Cepola macrophthalma) és una espècie molt comuna a casa nostra amb aspecte de llaç.

Lea cinta (Cepola macrophthalma) és una espècie molt comuna a casa nostra amb aspecte de llaç.

Pijota també és una traducció barroera de pixota. L´espècie es descriu com un peix allargassat i en forma de serp. El mot castellà pijota fa referència als alevins de lluç. Evidentment el llucet no té, ni molt menys, forma de serp. En català pixota fa referència a diverses espècies amb el cos serpentiforme: Pixota (Carapus acus) i (Fierafer acus) tots dos allargassats, en castellà s’anomenen rubioca i també zurriaga. Hi ha una altre espècie, la pixota vermella o cinta (Cepola macrophthalma) en castellà s’anomena també cinta. Precisament en la Història de l’almirall, Ferran Colom anomena a aquesta espècie en italià amb el nom de “lachie”, es a dir cinta.

Chopo

L´emperador (Luvarus imperialis) i el peix lluna (Mola mola) tenen una certa retirada

´emperador (Luvarus imperialis) i el peix lluna (Mola mola) tenen una certa retirada

Els mariners de Colom observen al llarg del viatge un peix que s´assembla a un dels peixos mediterranis i que els censors anomenen chopo en castellà o chiopi a la versió italiana de la Història de l´Almirall de Ferran Colom. Aquesta espècie es descriu com a semblant al peix emperador, nom amb que es coneix el peix espasa (Xiphias gladius) i que té un aspecte inconfundible. El mot Chopo en castellà s’usa per a referir-se a la sèpia i en cap cas, a cap peix. Xopa és el nom que es fa servir a Tarragona i al País valencià per anomenar a la càntera o calet (Spondyliosoma cantharus). Les xopes que descriu Ferran Colom, tenien la pell duríssima i la carn era immenjable. Segurament es referien a un peix atlàntic anomenat també emperador o luvar (Luvarus imperialis) i en italià pesce imperatore . Aquest peix, pel seu aspecte, es podria haver confós amb el peix lluna o bot (Mola mola) i aquest si que té la pell dura i no és comestible. Malgrat tot, sembla difícil que es pugui dir que la xopa i l’emperador es puguin assemblar. El que està clar és que els mariners de Colom utilitzen una altre vagada un mot català per a identificar a una espècie de peix i que la traducció castellana no correspon a cap espècie.