Pesca i Turisme: un bon complement

pesca1313

La pesca i turisme és una manera d´assegurar que els pescadors continuaran feinejant en les nostres aigües

D’ençà que van aparèixer les primeres propostes de turisme rural, que vaig pensar que aquesta activitat també es podria exportar a l’univers de la pesca i dels pescadors. És del tot cert que els barris de “Baix a Mar” on vivien els pescadors i llurs famílies han desaparegut quasi per complert de tots els pobles de costa i que aquesta activitat només es pot fer a bord de les actuals barques de pesca.

En un mar tant poc productiu com és la Mediterrània, la única manera de poder garantir l’activitat pesquera passa per la creació de grans àrees protegides, perquè els pescadors puguin obtenir ingressos extres en activitats com aquesta i perquè puguin vendre directament i sense intermediaris les seves captures.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pescadors artesanals al Cap de Creus

Sóc del parer que els pescadors s´han de poder guanyar la vida dignament amb la seva feina. La desaparició de la pesca i dels oficis tradicionals relacionats amb ella comportaria una pèrdua de patrimoni irreparable que cal preservar amb urgència. Viure de les subvencions no és una bona proposta, aquest fet històricament s’ha traduït en un augment en la potència dels motors i en conseqüència en un espoli dels fons marins. Complementar els guanys amb activitats paral•leles és la millor opció,  i trobar alternatives que dignifiquin l’ofici tradicional és un bon camí. En aquest sentit són molt benvingudes totes les propostes de pesca i turisme.

Aquesta idea tant simple de portar els turistes a les barques de pesca ha hagut de passar per un periple legal molt llarg. No ha estat fins a l’any 2012 que la Generalitat de Catalunya, de manera pionera a tot l’estat, va aprovar el decret que regularitza la pesca i turisme. El camí legal va començar anys abans i un dels impulsors de la iniciativa parlamentària va ser el diputat arenyenc Benet Maimí. El principal problema per aquest llarg tràmit rau en les assegurances que han de cobrir als turistes a bord de les barques de pesca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´art de bou és el sistema de pesca més indicat per aquesta activitat

Municipis com Cambrils, l’Ametlla, Sant Carles de las Ràpita, Roses o Llançà han estat pioners en aquest tipus d’activitat. A la província de Girona hi ha avui en dia setze embarcacions de pesca que han llençat les xarxes al turisme. Fins i tot en algun cas es combina aquesta activitat amb el caiac de mar.

A Palamós tenen previst començar aquest estiu. Hi ha una vintena d’embarcacions interessades, totes ells d’arrossegament, que podran portar entre tres i sis visitants. En aquest municipi s’està comentant la possibilitat que, juntament amb el viatge, es pogués fer un paquet que inclogui un àpat de peix, l’entrada al Museu de la Pesca i la visita guiada al port.


En el cas d´Arenys de Mar, la proposta batejada amb el nom de “turisme de mar” s’iniciarà en breu. Les primeres seran tres embarcacions dedicades a la pesca del sonso. Les barques estaran adaptades per portar passatgers que aprofundiran en el coneixement del sistema de pesca i d’altres aspectes relacionats.

El sonso: així, si!


Com cada primavera, les peixateries de la costa es tornen a omplir de sonso. El sonso (Gymnammodytes cicerellus) és un peix de mida petita que pot arribar a mesurar fins a 17 cm. El seu cos és allargat i cilíndric i és de color blau verdós amb les bandes argentades molt característiques. Viu formant moles a la costa en fons sorrencs poc profunds. Una mola de sonso pot estar composta per entre 50 i 500 kg de l’espècie i es localitzen mitjançant les modernes sondes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El sonso és una espècie de mida petita. La seva pesquera està regulada i cal disposar d’una llicència específica. Cal no confondre’l amb espècies immadures, que aquestes sí que són de venda il·legal.

Es captura amb la sonsera, un art de pesca artesanal producte de l’evolució del bolig. La sonsera presenta unes bandes o cames molt llargues que encerclen la mola de sonso que, prèviament ha detectat la sonda i el condueixen al cop, una bossa cega on queda atrapat sense escapatòria. La sonsera és un art de pesca a mig camí entre l’encerclament i l’arrossegament, ja que primer s’encercla la mola de peix i després s’arrossega l’art per a conduir-la fins al cop. Aquest tipus de pesca té establerta una veda entre els mesos de desembre a març.

Manel (2)

El sonso és pesca amb la sonsera un art a mig camí entre l´encerclament i l´arrossegament. Foto: Mauricio Pulido

La malla o “mantellina” de la sonsera és molt fina “cega” i això va portar que els experts de Brussel•les recelessin d’aquesta modalitat de pesca i va obligar als pescadors a aturar la seva activitat fins que es realitzés un estudi que demostrés que es tractava d´un sistema de pesca sostenible i respectuós. Aquest fet va posar d´acord científics, pescadors i l’administració i va desembocar finalment en el que avui és el comitè de cogestió del sonso. Aquí, els pescadors es “guanyen la vida” i els stocks són controlats per la comunitat científica per tal que es pugui mantenir l’activitat en el futur. Precisament el comitè de cogestió dels sonso va ser guardonat amb el premi al mèrit a la conservació 2013 atorgat per l’organització internacional WWF. En aquest cas la gestió no la fa l’administració, com passa normalment, sinó que la du a terme un comitè compost per l’administració, els pescadors, la comunitat científica i les organitzacions mediambientals.

pescando_sonso_1_

Al cop la malla és molt fina “mantellina” i allí el peix queda atrapat. Foto: Mauricio Pulido

El resultat final de tot plegat ha estat, a més de la conservació del recurs, que els pescadors han vist augmentats els seus guanys, ja que el preu del sonso a la llotja s’ha triplicat d’ençà que s’han establert les quotes.

Iniciatives com la cogestió que s’està duent a terme en el cas del sonso es un model a seguir per altres pesqueries si es vol que es puguin mantenir en el futur. Això, juntament amb la conservació dels ecosistemes i la diversificació dels ingressos per part dels pescadors en activitats com ara la pesca i turisme o el cistell de peix de proximitat són els únics camins per a poder mantenir la pesca en un mar tant poc productiu com és el nostre.

Manel (4)

La sonsera té dues bandes o “cames” molt llargues que encerclern la mola de sonso. Foto: Mauricio Pulido

A Catalunya hi ha una vintena d’embarcacions que es dediquen a la pesquera del sonso a Arenys de Mar, a Blanes, a Sant Feliu de Guíxols, a Palamós i a L´Estartit. És precisament en aquest tram de costa on la granulometria de la sorra dels fons litorals és ideal pel desenvolupament de l’espècie.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els sonsaires arriben a llotja a mig matí. D´ençà que s´han establert quotes el preu s´ha triplicat

A Arenys de Mar hi ha vuit embarcacions que “van al sonso”. Cada setmana surten de manera alterna 4 barques i la quota màxima que poden capturar és de 400 kg/dia per embarcació. Abans de la implementació de les quotes, els “sonsaires”, nom popular amb que es coneixen aquests pescadors, capturaven la quantitat que volien sense cap mena de control amb els prejudicis que produïen a les poblacions de sonso. Una sola barca podia arribar a la llotja amb 1500 kg de sonso diaris que es venien en subhasta a un promig d´1 €/kg. Avui es capturen com a màxim 400 kg per barca i el preu de sortida és d’uns 3,5 €. Malgrat tot, encara hi ha molta feina a fer, ja que el consumidor final paga pel kg de sonso a uns 10 €, però això és una altre historiademar.

Tauró, tauró!!!

taurons-poster

Pòster de taurons dels països catalans publicat a Presència. Dibuixos: Toni Llobet

De tant en tant la premsa ens sorprèn amb noticies sobre la captura de taurons en aigües catalanes. Fa pocs dies uns pescadors van agafar de forma accidental un exemplar de tauró guilla o guineu (Alopias vulpinus) en aigües del mar d´amunt. Uns dies abans, uns altres pescadors van emmallar un tauró pelegrí (Cetarhinus maximus) de més de 90 kg i un metre i mig de llarg a la costa de l’Ebre. La singularitat d’aquestes captures fa que la premsa se’n faci ressò ja que sovint associem aquestes espècies amb altres mars. A la Mediterrània hi habiten unes 47 espècies diferents de tauró i 38 de rajades. Un 40% d’espècies mediterrànies són considerades amenaçades o en perill d’extinció i formen part de la llista vermella de la IUNC (Unió Internacional per la Conservació de la Natura).

Taurons i rajades formen part del grup dels peixos amb esquelet cartilaginós o condrictis i poden ser considerats com els vertebrats més primitius de la Terra. No tenen opercle i les ferradures branquials estan obertes a l’exterior. No tenen escates, la boca és ventral i són ovípars.

Huevo-de-Raja

Ou de rajada trobat a la platja. Les taurons i les rajades fan ous amb la coberta coriàcia.

Sovint veiem als taurons com animals temibles causants d’atacs als banyistes, però aquesta realitat és producte en bona mesura per la pel•lícula d´Spielberg. Quan pensem en atacs als banyistes l´imatge que ens ve al cap és la del majestuós tauró blanc (Carcharodon carcharias), una espècie que també és possible trobar a la Mediettrània. Ara bé, la tintorera (Prionace glauca) és l’espècie de tauró mediterràni que té documentats més atacs a les persones ja que, coincidint amb el bon temps, s’apropa a la costa. De fet, a les platges catalanes hi ha altres espècies molt més freqüents i molt més perilloses que no pas els taurons com és el cas de l’aranya.

Tauro-tossa

Exemplar de tauró blanc de gairebé 5 metres i 1 tona que va arribar a la platja de Tossa el novembre de 1995

Les raons per a considerar que l’estat de les poblacions és crític rau, en primer lloc, en causes biològiques com ara el seu lent creixement o taxa de reproducció baixa. En segon lloc, en raons comercials derivades de l´interès econòmic dels derivats d’aquestes espècies. De fet a la Mediterrània no hi ha pesqueres específiques adreçades als selacis. A més, diverses directrius de l´UE prohibeixen la seva pesca. Malgrat tot, la seva pesca es continua produint “de forma accidental” pels potents vaixells factoria que calen en aigües internacionals palangres de superfície , arts de deriva o arts d´encerclament. La pràctica del finning o aleteig és habitual en aquests arts de pesca i així les captures de selacis no són declarades en les estadístiques oficials i l’estat de les poblacions real no es recupera malgrat que oficialment no existeixi explotació. El mercat oriental, especialment Hong-kong, és el port on van a parar la pràctica totalitat d’aletes. En aquest sentit, a l’any 2005, la U.E va exportar al mercat asiàtic 2300 tones d´aletes de tauró.
Altres derivats d’aquests animals amb interès econòmic és el seu cartílag, que és utilitzat en la indústria farmacèutica per a l’elaboració de productes molt diversos que van des de medicaments pel tractament del càncer fins a complements per a l’arridis, o bé l’oli del seu fetge que es fa servir en cosmètica.

gat

Un cop a la llotja o a la peixateria el peix gat costa de reconèixer

Els quillats catalans capturen de forma habitual peix gat (Scyliorhinus canícula), que és freqüent de trobar en les peixateries i mercats malgrat que un cop pescat se’ls treu la pell, i per això es fa difícil la seva identificació.

tiburones

Hi ha bibliografia especifica sobre turons mediterranis

Les espècies mediterrànies de tauró explotades comercialment s’agrupen en tres grans grups: els marraixos, que inclou espècies com el propi maraix (Lamna nasus) i el solraig (Isurus oxyrinchus), els caçons que inclouen la mussola de taques blanques (Mustelus asterias), la mussola (Mustelus mustelus), l´agullat (Squalus acanthias), l´agullat sense taques (Squalus blainvillei), el gutxo brut (Centrophoprus granulosus) i el propi caçó o caralló (Galeorhinus galeus). El darrer grup està format pel que de manera genèrica s’anomenen bastines i engloba al tauró martell (Sphyrna zygaen), la tintorera (Prionace glauca), el tauró fosc (Carcharhinus obscurus), el tauró sedós (Carcharhinus falciformes) i el tauró gris(Carcharhinus plumbeus), entre d´altres. Als pescadors que exploten aquests recursos se’ls sol anomenar “marrajeros” o marraixers però això és una altre històriademar.

Ranxo de barca

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

Barques i Fogons

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

cuina1

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

ranxo de barca

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina del pescadors de Sant Pol 2

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.

Una platja viva (2): L’evolució de la línia de costa

Les platges no sempre tenen la mateixa aparença, el seu aspecte varia en el temps depenent dels factors que condicionen l’erosió o la sedimentació dels materials que la formen. Aquest balanç implica respectivament l´ avenç o un retrocés de la superfície de les platges. Així , una platja, a més d’un espai de lleure o d’un sistema natural, es pot considerar com un element de protecció del litoral.

La variació del traçat de la línia de costa ve donada pel balanç entre les pèrdues i els guanys de sorres. El seu valor final és fruit de l´equilibri dinàmic entre els agents constructius producte dels aportació de sediments a través del cicle geològic extern i els agents destructius conseqüència sobretot de l’onatge, dels temporals i de la pròpia activitat humana.

maresme

La intensa ocupació de la façana litoral provoca problemes en el manteniment de les infraestructures costaneres. Tram de costa a Arenys de mar ocupat per la carretera N-2 i la via del tren

El desgast i la pèrdua dels materials continentals i el seu transport a través dels rius i rieres fins a la seva desembocadura és el procés pel qual la línia de costa es va farcint de materials que acabaran dipositats a les platges. Un cop al mar, aquests materials són redistribuïts pel corrent de deriva litoral de manera paral.lela i en sentit sud. Aquesta circulació funciona talment com si es tractés d’una cinta transportadora de sorres. En el cas del Maresme, els sediments de la Tordera i les diverses rieres són dirigits en direcció SW. Aquest transport net està quantificat entre els 45000 m3/ any i els 83000 m3/any segons els autors.

cellula sedimentaria

Esquema del balanç sedimentari. Les entrades de sediment procedeixen fonamentalment de les aportacions fluvials (La Tordera i rieres), del transport transversal i de les regeneracions “artificials” de platges. Les pèrdues es deuen al transport transversal, al pas dels sediments dels límits de la cèl•lula i a les extraccions de sorra per transvasament (by pass). (Font: Guillén, Serra , Durán i Simarro. Atzavara nº 23)

Els sediments es van dipositant a mesura que troben algun obstacle que els impedeixi seguir el seu moviment. Això passa per exemple, en el cap que forma la , formant-se les platges de Calella, de Pineda, de Santa Susanna i de Malgrat o bé quan troben obstacles artificials com ara les esculleres dels ports que fan que hi hagi acumulació de sediments a les àrees situades a llevant de les mateixes, com en el cas de la platja del Cavaió a Arenys de mar. Tant en una circumstància com en un altre, aquesta interrupció en la deriva litoral provoca problemes d’erosió a ponent de l’obstacle on pràcticament no hi arriben sediments. Es per tot això, que les platges del Baix Maresme, més allunyades a la Tordera i amb molts ports a llevant, tenen molts més problemes de regressió que no pas les de l´Alt Maresme.

FOTOAERIA

Una de les principals raons de la regressió de platges al Maresme ha estat la construcció de ports amb les seves successives ampliacions que van interferint en el transport de sediments per deriva litoral.

L’onatge i els temporals també s’afegeixen a aquest procés dinàmic i els seus efectes son contraris segons la seva component sigui nord o sud. Els primers, situació de llevant, que al Maresme te normalment component NE, són menys abundants però força més intensos al llarg de l’any que no pas la situació de garbí que malgrat ser més freqüents són menys energètics. De forma simplificada, en les situacions de llevant, la sorra s’acumula al costat NE dels obstacles mentre que en les garbinades l’acumulació és al costat SW.

Santa Susanna. Destr

Els temporals ocasionen danys a la costa. En el cas del Maresme les situacions de llevant, malgrat ser menys freqüents, són els més energètics aportant el 73% de l’energia incident a la costa.

A aquests elements naturals s’hi sobreposen els efectes provocats per activitat humana com ara l’extracció d’aigua en els principals cursos fluvials que, redueix els sediments necessaris pel manteniment de les platges o bé la intensa urbanització que pateix la façana litoral ocupant, cada vegada més, l’espai que abans era reservat a les platges i substituint aquestes per vials de comunicació, ports, espigons, esculleres, passeigs marítims i d’altes edificacions.

En una situació normalitzada les aportacions sedimentàries tendirien a equilibrar les pèrdues per erosió, però el que realment està succeint a la costa de Maresme és que el balanç global és negatiu. Aquest fet obliga a curt termini a anar fent actuacions adreçades a la protecció de les infraestructures afectades, mentre que a mig i llarg termini caldrà  recuperar les aportacions de la Tordera i la naturalització de la costa. Ens hi va el futur de la comarca, però això és una altra històriademar.