Arxius mensuals: Setembre de 2014

Vinyes verdes vora el mar

Publicat el per
2

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard.
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
(Josep Mª de Segarra)

La costa rocallosa de l’Albera, la Marenda, és coneguda també com a la Costa Vermella. El nom, segons alguns, es deu a l’antiga extracció de corall que hi havia en aquesta zona. Segons altres, les tonalitats rogenques dels esquistos contrastant amb la blavor de l’aigua és qui va donar-li nom. Sigui com sigui, la costa vermella, posa en contacte el massís de l´Albera amb el mar Mediterrani. Els límits de la mateixa són la punta del Falcó, punt on acaba la Costa Brava i administrativament comença l’estat francès, i es perllonga fins el Racó (Le Racou), darrer tram de costa rocós al sud de la platja d’Argelers. De fet, malgrat les fronteres, la costa vermella juntament amb la del Cap de Creus, formen una unitat indissociable.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El paisatge de la costa vermella és ordenat. Foto: Jordi Marcó

Es tracta d’un litoral enormement retallat pels efectes desgastadors de les torrenteres i els cops de mar i de vent que, han originat una gran quantitat de golfs i badies o majestuosos caps. La badia de Paulilles és un dels tresors naturals de la zona, la seva rera platja allotja una oferta cultural de primer ordre. A les instal•lacions de l’antiga fàbrica de dinamita hi podeu trobar un centre d’interpretació del territori i de les activitats nàutiques tradicionals. La restauració de les naus abandonades de la factoria Nobel ha estat feta amb molta cura i el resultat final és un complex, a primera línia de mar, lliure de l’especulació immobiliària tant de moda al sud. Tancant el levant de la badia es troba el majestuós cap de Biarra (o Béar), el més important d’aquesta costa juntament amb el cap de Cervera.

Entre el cap de Perafita i el cap d´Ullastrell s’estén la Reserva Marina de Cervera -Banyuls. En total 617 Ha de superfície protegida des de l’any 1974 i que en l’actualitat forma part de la xarxa Natura 2000 d’espais protegits en l’àmbit europeu. En aquest sentit es remarcable el sender submarí que hi ha a la platja de Perafita o els aquaris del laboratori Aragó a Banyuls.

1377580_l

Cotlliure és senyorial

Els quatre municipis costaners d´aquest sector: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure, tenen cadascun el seu encant. Cervera és lloc de pas i ciutat bessona amb Portbou. Banyuls amb els carrers d´una intensa olor de vi. Portvendres d’aires mariners i on es respira l´activitat pesquera.  Cotlliure és senyorial, avui curulla de turistes, en el passat residencia d’estiu dels reis de Mallorca i Aragó. La torre de Santa Maria i el Castell Reial en van ser els muts testimonis.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Vinyes verdes vora el mar. Foto: Jordi Marcó

Aquesta terra de paisatge tranquil en comparació al desgavell que trobem més al sud. Aquí les vinyes arran d’aigua ordenen de forma harmònica. La vinya forma part de la cultura d’aquet país on els costers pedregosos projecten sobre el blau del mar les rengleres de ceps talment com si se submergissin en ell. Els seus vins, sota la AOC Banyuls-Cotlliure, són de molta anomenada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els costers pedregosos de la costa vermella. Foto: Jordi Marcó

Malgrat que la fil•loxera, al 1880, va destruir la practica totalitat de les vinyes de les Alberes, aquestes es van recuperar gràcies als ajuts governamentals que va permetre replantar nous ceps resistents a aquest flagell. Al sud en canvi, la falta d’assistència administrativa va ser el cop definitiu per a la desaparició de les vinyes verdes vora el mar. En aquest cas, les antigues feixes, han estat ocupades per brolles i màquies, comunitats vegetals piròfiles que han contribuït a la propagació dels incendis forestals. De fet la pervivència de les vinyes ha actuat com a tallafocs natural mentre que la màquia, ho ha fet en sentit contrari.

 

Ara, cal no ser babaus

Publicat el per
2
RSCN2430

Albirament de tortuga babaua a Arenys de mar

La tortuga babaua (Caretta caretta) és una de les espècies més desconegudes i més amenaçades de les que es poden trobar a la Mediterrània. Aquest rèptil fa llargues migracions i retorna, per fer la niuada a les platges on va néixer, al cap d´uns 20 o 25 anys. Les principals àrees de nidificació d’aquesta tortuga es troben a les costes americanes, al Japó i a Austràlia. A la Mediterrània nidifica a la conca oriental, en especial a Grècia, Xipre i Turquia. De manera molt més esporàdica ho fa a la nostra conca, sobretot a les Balears. La reproducció és produeix entre maig i setembre i la posta que, la fa enterrant els ous a la sorra de les platges, és nocturna. Cada femella pot pondre fins a 180 ous. L´incubació dura uns dos mesos i varia un xic segons la temperatura ambient. És un animal de sang freda que busca els corrents càlids i que necessita una temperatura de més de 15 graus per sortir a nedar.

DSCN3508

Niuada a la platja de l´Arrabassada a Tarragona. Foto: Ricard Gutiérrez

El moment de la posta i l’eclosió dels ous és quan es produeix una mortalitat més elevada. La degradació i la sobreocupació de les platges, els seus hàbitats per al descans i la nidificació, ha fet minvar molts els efectius d´aquesta espècie. Els animals adults també són víctimes de les línies d’hams de la flota palangrera o són emmalades en arts de deriva. Molts exemplars arriben a la costa amb clars signes d’hipotèrmia. La destrucció dels seus nius i les col•lisions amb les embarcacions són altres factors de mortalitat, com també ho és la contaminació, la impregnació amb restes d´hidrocarburs i el comerç il•legal. Tots aquests factors fan que aquest animal corri un greu perill d’extinció.

A Catalunya, fins fa poc, una de les poques dades de cria que hi havia era d’una posta al Delta de l’Ebre a l’any 1992. En aquesta zona les tortugues troben una temperatura optima de l’aigua, una zona molt rica en nutrients, i unes platges relativament poc freqüentades per niuar. A l’any 2006, es va localitzar una posta de 82 ous a la platja de Premià de Mar, possiblement en aquest cas hi hagi jugat un paper força important les instal•lacions del CRAM que en aquell temps eren en aquest municipi.

1319294418762

El CRAM ha alliberat diversos exemplars a la costa central catalana. Foto: CRAM

Aquest darrer estiu, de manera sorprenent, hi ha hagut tres intents de nidificació a la costa central catalana, cosa que només havia passat quatre vegades en els darrers 200 anys. A la platja de Calella primer i al delta de la Tordera, entre Malgrat i Blanes, en segon lloc, es van observar exemplars que sortien de l’aigua per a fer el niu. En el primer cas, els mateixos usuaris de la platja van retornar-la a mar pensant que era un animal ferit o desorientat i en el cas del delta de la Tordera, no ha pogut trobar el niu.

DSCN3500

Tècnics del Servei de Biodiversitat i Protecció dels Animals a la platja de l´Arrabassada. Foto: Ricard Gutiérrez

El passat 25 d’agost va nidificar a la platja de l´Arrabassada de Tarragona una tortuga que va pondre 89 ous. En aquest cas la gent que ho van veure, va avisar de seguida i es va poder localitzar el niu. Per evitar que es malmetés la incubació, es va decidir traslladar els ous fins a una platja del delta de l’Ebre i s’espera que l’eclosió es produeixi entre octubre i novembre.

Al país valencià ha succeït un fet semblant, el 30 de juny va ser localitzat un niu a la platja de Sant Joan a Alacant, una de les més concorreguts de la zona. El niu va ser traslladat al parc natural de l’Albufera i on van néixer fa uns quants dies 66 cries.

Els fets d’aquest estiu demostren que la presència d’aquests animals i les seves postes a les platges catalanes podrien ser més regulars del que es podien imaginar els científics fins aquest moment, malgrat que les condicions que troben en les platges no són les més òptimes per a la niuada.

DSCN3496

La niuada de la platja de l´Arrabassada ha estat l´última a les costes catalanes. Foto: Ricard Gutiérrez

Ara, cal no ser babaus i hauríem d’establir mesures encaminades en afavorir la conservació de l´espècie. Si som capaços de tancar platges en plena temporada per la presència de rajades i d’altres animals marins, també ho hauríem de ser per protegir futures postes. En aquest sentit, la sensibilització i informació als col•lectius que tenen més possibilitats de veure les niuades, com de pescadors de canya o bé als operaris de les màquines de neteja de sorra seria cabdal per a la comunicació de futures postes. Són mesures senzilles i fàcils d’executar.

Daliniana roca

Publicat el per
2

“El Cap de Creus és un vast teatre natural d’il•lusions òptiques, i és de la contemplació prolongada de les seves metamorfosis que li va venir a Dalí la seva perdurable obsessió pels efectes visuals, especialment per la doble imatge. El seu “paisatge mental”, va dir ell una vegada, s’assemblava a “les roques proteïques i fantàstiques del Cap de Creus”.
(Ian Gibson, La vida excessiva de Salvador Dalí)

WP_20140820_13_58_47_Pro

La combinació de tonalitats rocoses amb el blau del mar i del cel creen un paisatge irrepetible

La geologia del Cap de Creus, i en especial els afloraments rocosos del pla de Tudela, van ser font d’inspiració i element recurrent en l’obre de Salvador Dalí. Tal i com ell mateix deia: “és un paratge mitològic que és fet per a Déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”. Tudela és un dels racons més espectaculars del Cap de Creus, allí les pegmatites, roques plutòniques formades a partir del refredament del magma a l’interior de la Terra fa més de 300 milions d’anys es barregen amb els esquistos, roques metamòrfiques que deriven d’antigues roques sedimentàries que han sofert una transformació en la seva composició mineral i textura.

WP_20140820_13_57_05_Pro

A Tudela, els esquistos (més foscos), es barregen amb les pegmatites (més clares)

La barreja de les pegmatites, clares i amb tonalitats rosades amb els esquistos grisenc i molt més foscos, creen una combinació excepcional i donen al paratge una personalitat única. Si a tot plegat hi afegim les forces tectòniques que han patit aquestes roques al llarg de tota la història geològica, el resultat final és un paisatge irrepetible.

WP_20140820_13_46_11_Pro

S´aliga presideix la Gran Sala de Tudela

L’acció erosiva del vent, la sal i l’aigua sobre els esquistos dóna lloc a petites cavitats en forma de cubeta o alvèols. En el cas de les pegmatites, el desgast genera un modelat anomenat taffoni, amb cavitats arrodonides que fa que les roques prenguin formes curioses depenent de l’angle segons es miren i de la imaginació de cadascú. De fet aquest mateix indret també va inspirà a Josep Pla, Josep Mª de Segarra o Josep Vicenç Foix entre d’altres.

WP_20140820_13_26_05_Pro

Es Camell de Tudela

Algunes de les formes són: Es Camell o S´Aliga, que presideixen de forma majestuosa la Gran Sala de Tudela i que Josep Pla descriu: “-sobre aquest litoral, la terra ferma forma com una immensa prestatgeria anomenada la Gran Sala, en la qual apareixen dues escultures naturals, que astoren pel seu realisme i la seva grandiositat-. … -si hom sap trobar el lloc des d’on veure-les- del Camell i de l’Àliga, que hi ha a la Gran Sala del Pla de Tudela. Son dues formes enormes, d’una força i una semblança sorprenents, admirablement col•locades, fins al punt que es pot afirmar que mai una escultura d’aquest tipus no tingué un emplaçament millor, més fascinador i més salvatge-“.

great_masturbator_1

El Gran Masturbador i la Roca Cavallera de Culleró

Així, l’obra de Dalí està plena de referències a aquest tros de terra establint un vincle entre l’artista i el territori. La Roca Cavallera de la Cala Culleró va servir per inspirar a Dalí a pintar “El gran masturbador” (1929), un dels màxims exponents de l’època surrealista. Aquesta mateixa roca vista des d’una altra perspectiva pot semblar un rinoceront i es que això són precisament les il•lusions òptiques amb les que tant li agradava treballar.

Setge marítim de Barcelona*

Publicat el per
Respon

*Aquesta històriademar completa l’homenatge al tricentenari i finalitza les entrades publicades fins aquest moment: El desembarcament del diputat militar, Lliures o morts, MGT 1705 i L’arxiduc i l’arxiduquessa.

1

Setge de Barcelona, 1714, gravat anònim

Malgrat que el setge a Barcelona s´inicià el 25 de juliol de 1713, és correcte afirmar que no va ser fins al febrer de l´any següent quan aquest va ser realment efectiu. Abans d’aquesta data, la part marítima del setge era feble i fàcil d’esquivar. Així es pot explicar, per exemple, que l’expedició del diputat militar Antoni de Berenguer pogués sortir de la capital el 9 d’agost de 1713 amb una flota de 47 naus, més de 400 cavalls i uns 300 fusellers. Aquestes mateixes naus van retornar a Barcelona uns dies més tard carregades amb provisions i 700 caps de bestiar.

Arran de fets similars a aquest, el govern borbònic demana al ministre anglès Bolinbroke, que fins feia quatre dies era enemic, que col•laborés amb la seva flota en el bloqueig a la ciutat, una proposta que finalment va rebutjar el govern anglès. Les raons per entendre aquesta poca efectivitat en el setge es deuen a què en aquells temps Espanya no tenia una gran infraestructura naval i a més aquesta tenia els ulls fixats en l’Atlàntic.

Així, la nit del 26 d´octubre va atracar al port de Barcelona un comboi provinent de Mallorca, amb el comissionat Francesc Antoni Vidal al capdavant, amb vaixells de guerra i 25 naus de transport carregades amb farina, pinso i vi entre d´altres productes. En aquest mateix viatge van arribar a Barcelona els artillers mallorquins, que van ser el malson de les tropes borbòniques durant tot l´assalt. A mitjans d’octubre del mateix any els catalans havien capturat 13 embarcacions borbòniques i abans d’acabar l’any la xifra era d’unes 40.

Par tal d’explicar tots aquests fets, cal entendre el paper que van jugar les petites embarcacions de la costa propera a Barcelona, en especial la del Maresme, que entraven a la ciutat sense cap contratemps; aliments i municions. En aquest sentit, esmentar també el paper que van jugar les naus corsàries catalanes, valencianes i mallorquines que podien esquivar fàcilment el setge i entrar i sortir de la ciutat. En molts casos les bases d’operacions eren les cales de la Costa Brava.

ajut1

Així fa saber Felip V el 21 de febrer de 1714 el seu acord amb Luís XIV per fer efectiu el setge naval de Barcelona

Finalment, i vist tot aquest desastre, el febrer de 1714, Felip V, tip d’aquesta situació, demana ajut al seu avi Lluis XIV per a tancar definitivament el setge marítim i fer el bloqueig molt més rigorós. És així com, arriba una flota francesa encapçalada per l’almirall du Casse i es prohibeix, entre d’altres als habitants de litoral proper a Barcelona de sortir a Pescar per evitar que s’avituallés la capital. A partir d’aquest moment, el bloqueig es fa molt més notori i el menjar i les municions comencen a escassejar.

Un altre aspecte a remarcar per entendre la poca efectivitat del setge marítim es deu al paper que van jugar els artillers catalans i molt en especial els mallorquins, que mantenien els vaixells borbònics a distància. L’efectivitat d´aquest cos va fer que l´armada borbònica hagués d´operar des de la desembocadura del Llobregat, per darrere de Montjuïc, i així s´evitava que poguessin bombardejar la ciutat.

Han tancat la platja

Publicat el per
1

Una de les constants d’aquest estiu ha estat el fet de tancar platges per la presencia d’espècies naturals. Primer es va hissar la bandera vermella a les patges de El Masnou i Premià per l’albirament de tintoreres (Prionace glauca). Mes tard va ser la Cala Bona o Cala Sant Francesc de Blanes on es va prohibir el bany per haver-hi vist milanes (Myliobatis aquila). Si bé en el cas de les rajades, el fet del tancament va obeir a la possibilitat que es tractés d´escurçanes o pastinaques (Dasyatis pastinaca), espècies semblants a les milanes però amb un fibló tòxic a la cua. Altres anys havien succeït fets semblants per la presencia de meduses a les platges.

Bandera_vermella

La Cala Bona amb bandera vermella per la presencia de milanes

Analitzant les estadístiques recents respecte als atacs d’aquestes espècies als banyistes, no hi ha cap dada significativa que justifiqui el tancament de cap platja. Fa més de 25 anys que a les platges espanyoles no hi ha documentat cap atac als banyistes per cap espècie de tauró ni de rajada. I a més, les tintoreres, malgrat que fa uns anys eren una espècie comuna a les nostres aigües, avui malauradament, formen part de la llista vermella de la UICN d’espècies amenaçades.

milanes

Una de els milanes que va ser vista a Cala Bona. Foto: Pablo Pérez Fernández

Hem arribat a un punt, on som capaços de prohibir el bany per la presencia de “peixos” en el mar. Al ritme que estem anant, no es d’estranyar que qualsevol dia es pugui hissar la bandera vermella per haver detectat garotes en les roques. Potser voldríem unes platges inerts, talment com piscines estèrils, sense gens de vida natural que pugui interferir en l’activitat dels banyistes? Ja hem convertit la superfície de les platges en deserts de sorra només ocupats per pàrquings, xiringuitos i serveis. Ara el que es deu voler es convertir la part líquida en un desert d’aigua.

Més que la prohibició del bany, el que de veritat ens hauria d’amoïnar és la raó de que espècies de mar obert com aquestes s’apropin tant a la línia de costa. I és que alguna cosa deu anar malament en la xarxa tròfica perquè succeeixin fets com els esmentats. Si les tintoreres o les milanes s’han apropat tant a la costa, deu ser per anar a caçar verats o calamars que formen part de la seva dieta. La sobrepesca fa que les espècies intermèdies de les xarxes alimentàries hagin vist disminuir molt els seus efectius i això fa que les espècies que es troben al cap de munt hagin d’apropar-se a les aigües litorals a la recerca d’aliment. Una cosa molt semblant succeeix amb la proliferació de meduses, veritables devoradores de copèpodes que troben al seu abast per la desaparició de les espècies de peix que també en consumeixen.

platges

Platges amb bandera vermella per la presencia de tintoreres

Recentment, a Llavaneres, ha estat la presencia d’unes microalgues que alliberen toxines volàtils el que ha provocat problemes d’hipersensibilitat a les persones que viuen arran de costa. Aquest fenomen va anar acompanyat per la desaparició en aquella zona de les garoines i dels musclos que ja no han tornat més.

Tots aquests casos tenen com a denominador comú que alguna cosa no funciona bé i que l’equilibri ecològic s’està alterant. Mes que prohibir el bany, el que caldria es prendre nota d’aquests fenòmens i intentar posar-hi remei, però, es clar, és molt més fàcil hissar una bandera que no pas buscar solucions, que sempre són complexes i no al gust de tothom.