Ha arribat l´hora de fer vacances: carregar piles i fer allò que més m´agrada sense donar explicacions a ningú. Aquest agost m´espera la mar d´Irlanda, els corrents de marea i… una volta sencera a una illa màgica amb la millor companyia.
Gràcies per continuar llegint aquest lloc web Ens tornem a trobar el primer dilluns de setembre puntualment amb noves històriesdemar.
I es que estic de puta mare 😉
Que algú no sàpiga distingir una església romànica d´una catedral gòtica ho trobaríem imperdonable. No saber qui és l´autor del Quixot o bé no poder diferenciar entre un Picasso o un Van Gogh també ens semblaria greu. Ara bé, quan ens referim al medi natural les coses canvien substancialment. Molts dels que trobarien una manca de cultura no poder respondre correctament les preguntes anteriors, trobarien poc important no saber diferenciar, per exemple, entre una alzina i un roure.
Això, precisament, és el que passa sovint amb espècies estigmatitzades injustament com en el cas dels taurons. A la Mediterrània hi viuen unes 47 espècies diferents, la gran majoria totalment inofensives per als humans.
El Bocadolça és una espècie de tauró amb sis fenedures branquials, el musell arrodonit, de color gris i sense aleta dorsal. Foto: La Vanguardia
Confondre un bocadolça o bocadolça de morro rodó (Hexanchus griseus) amb una tintorera (Prionace glauca) és el mateix que no saber diferenciar, posem pel cas, un elefant d´un rinoceront. I en aquest cas, a més, inventar-se una història del perquè s’havia apropat a la costa sense cap fonament no aporta gens de rigor als articles periodístics. Segurament aquest exemplar va ser llençat per la borda des d´algun quillat que anava a la gamba i les corrents el van apropat, ja mort, fins a la platja de Canet.
Caldria que alcaldes, d´altres portantveus i periodistes fossin molt més curosos amb les informacions que donen per no generar un alarmisme infundat entre la població. Diversos mitjans d’abast local i nacional (europa press, la vanguardia, el periodico, el punt avui, tv3, antena 3, ràdio canet, vilaweb, nació digital o mataró informa) s´han fet ressò del fet i sense molestar-se en contrastar la informació.
La tintorera és una espècie molt diferent al bocadolça
I per acabar-ho d´adobar, continuant amb la desinformació i creant encara més alarmisme infundat, alguns mitjans es fan ressò d´uns altres suposats avisaments de tintoreres a la costa del maresme, a Premià de Mar i a Pineda de Mar. De fet, la tintorera és una espècie que té documentats alguns atacs a banyistes ja que coincidint amb el bon temps es pot apropar a la costa, per això protecció civil estableix el protocol dels agents rurals que fa onejar la bandera vermella a les platges creant encara més sensació de pànic entre els banyistes. I jo em pregunto: no caldria crear i formar un cos d’agents “de platja” per a gestionar episodis com aquest?
Afortunadament alguns mitjans reaccionen a la primera “posada de pota” periodística i rectifiquen amb articles molt més tranquil•litzadors i fins i tot han pogut fer pedagogia.
En aquesta mateixa època van ser avistats un grup de dofins mulars a la costa del Maresme. Foto: Josep Corney
Curiosament, en les mateixes dates i en la mateixa costa, s’han produït albiraments d’un grup de dofins mulars. No podria ser, com hipotetitza l´Enric Badosa, que tal vegada es van confondre les aletes d´aquests animals amb les de la tintorera?
Certament la tintorera i el bocadolça són taurons molt diferents. La primera presenta el cos estilitzat i el musell llarg en forma cònica metres que el bocadolça el té molt més arrodonit. La tintorera té, com la gran majoria de taurons, cinc fenedures branquials i el bocadolça es un dels pocs taurons amb sis. El bocadolça no té l´aleta dorsal típica dels taurons, en canvi la tintorera sí i per finalitzar, el color de la tintorera és d´un blau intens al dors i més e clar al ventre mentre que el bocadolça és de color gris marronós. Com un elefant i un rinoceront, no?
Que les espècies més desconegudes tinguin nom popular és bastant estrany. De fet, les algues són, per a la gran majoria, aquells estranys vegetals que viuen submergits a les roques litorals i per això molt poques tenen el privilegi de tenir nom popular en la nostra llengua.
Malgrat que, com les plantes realitzen la fotosíntesis, lluny de tot plegat, les algues es consideren un regne apart. Formen el regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes on la distinció entre animal i vegetal és més aviat subtil car algunes vegades barregen característiques.
L´enciam de mar, una sugerent alga comestible freqüent al nostre mar
Les algues, com tots els protoctists, són organismes tal•lòfits, és a dir, les seves cèl•lules no estan organitzades formant teixits especialitzats. Per això, malgrat la seva morfologia ens enganya moltes vegades, no tenen ni arrels, ni tija ni fulles veritables histològicament parlant.
Una de les coses curioses d’aquests éssers vius tant desconeguts és la seva senzillesa a l’hora de ser classificades en grups. Per fer això es fa servir el color del seu pigment fotosintètic, així, hi ha les algues blaves (malgrat que avui aquestes es troben molt més a prop dels bacteris), les algues verdes, les algues brunes i les algues vermelles.
Poques algues són popularment conegudes i per això moltes no tenen noms populars. Segurament, el fet que la nostra tradició cultural culinària no consideri les algues com a ingredients habituals dels nostres plats hi ha contribuït enormement. En el cas dels bolets, per exemple, en les regions micòfil.les hi ha una gran diversitat de noms entre les espècies comestibles o no, en canvi, en àrees micòfobes això no passa. Així doncs, el fet que les algues se les consideri que no tenen cap mena de interès gastronòmic ha contribuït al nostre desconeixement. Només cal mirar qualsevol receptari de cuina japonesa per exemple, un país “algofil”, i us podreu adonar de la riquesa d’aquesta llengua en aquest camp.
El pèl sauper, una bona herba per a les salpes
Nutricionalment parlant, les algues són ingredients amb un baixíssim contingut en greixos i molt riques en fibres, sals minerals, vitamines i antioxidants. Elements essencials en les dietes saludables, cosa que, a priori, les hauria de fer molt interessants des del punt de vista culinari.
Entre les algues mediterrànies també n’hi ha de comestibles. L´Enciam de mar (Ulva lactuca i Ulva rigida) són pel seu nom espècies ben suggerents. També Ulva compressa s’inclouria en aquest paquet. Una espècie molt propera a aquesta darrera és Enteromorpha intestinalis que els asiàtics anomenen “Aonori”. En el cas de Porphyra umbilicaris, aquesta es comercialitza en els mercats japonesos amb el nom de “Nori”que avui, amb la moda del Sushi, és molt popular arreu. En els nostres fons però s’hi troba Porphyra leucosticta. Altres algues comestibles serien la Peluqueta (Codium vermilara) o Dictyota dichotoma. De totes les algues mediterrànies Rissolella verruculosa és potser l’espècie més popular de totes a nivell culinari. És abundant, fàcil de recol•lectar i es consumeix crua en amanides.
Rissolella verruculosa, pot-ser la més popular de les nostres algues comestibles
Les espècies mediterrànies properes al gènere Gelidium són també molt interessants pels agents gelificants que contenen i que són molt apreciats en l’industria agroalimentària.
Malgrat tot hi ha altres algues sense interès culinari però força abundants que també tenen nom popular en la nostra llengua: La boina o beca (Codium bursa), el pèl super (Cystoseira mediterranea), el cabell d´àngel (Arthrocladia villosa), el pèl (Halopteris scoparia) la sucreta (Lithophyllum incrustans), el trottoir (Littophyllum bysoides), la cua de paó (Padina pavonia) o la cama-roja (Caulerpa prolifera) en són alguns exemples. Uns riquesa biològica i cultural que caldria reivindicar per no acabar perdent.
La costa entre Tossa i Sant Feliu es plena de racons interessants
A cavall entre el Maresme i l’Empordà, la marina de la Selva s´obre pas cap al mar entre roques, esculls, freus, coves, platges solitàries i inaccessibles des de terra, espadats i penya-segats imponents. És a dir, natura en tot el seu esplendor.
Entre Blanes i Tossa les granodiorites de tonalitats rosades ens acompanyen al llarg de tota la travessia marítima. És però, pels voltants de Tossa on la costa pren una personalitat única. Els materials geològics. Són a partir d’aquest punt i fins a Sant Feliu de Guíxols, leucogranits, granitòides on hi predominen els minerals clars. De tant en tant, però, de manera intrusiva, apareixen filons de granòfirs i de microgranits que trenquen aquesta blanca monotonia.
Sa cova des Bergantí abans d´arribar a Cala Pola
Precisament la diferència de duresa entre uns i altres materials permet la seva erosió diferenciada i crea un paisatge únic en territori plutònic. Es tracta d’un tram de costa on les coves en són el protagonista destacat i que, donen una personalitat única al paisatge. En els primers metres de la travessia marítima, entre Tossa i el Cap des Pentiner hi ha set grutes destacables: sa Cova Esclafada, sa Cova des Bergantí, la Cova de Cala Bona, la Cova de Sa Gatera, la Cova de Cala Pola, sa Cova d´en Cateura i sa Cova de S´Aguilera. I passat el cap i fins a Sant Feliu, encara hi ha sa Cova des Tabaco, la Cova de la Sapa i les tres coves: Cova d´en Vitaia, la Cova dels contrabandistes, i la Cova d´en Pei.
Sa Cova Esclafada és un entrant amb una petita platja al fons i que es fa més profunda en època de minves. Sa Cova des Bergantí és una interessant cavitat just abans d’entrar a Cala Bona també amb una platgeta al seu final. Entre Cala Bona i Cala Pola hi ha dues cavitats poc profundes però amb una cambra considerable: la Cova de Cala Bona i la Cova de Sa Gatera. A la badia de Cala Pola hi ha la cova del mateix nom, hiperferqüentada pels banyistes del càmping. Un cop travessat el Cap de Pola i abans d’arribar a Cala Giberola hi ha la Sa Cova d´en Cateura, potser la més impressionant de les coves de la zona, una cavitat d’uns 40 m que amb dues galeries diferenciades i a continuació Sa Cova de S´Aguilera.
Sa Cova des Tabaco té al seu interior una platgeta de còdols
Un cop creuat el Cap des Pentiner i deixant enrere Cala Futadera, trobem Sa Cova des Tabaco, una gran obertura amb una platja de còdols al seu interior. La resta de coves del tram les trobem un xic més allunyades d’aquest primer grup. Un cop travessada la punta d´en Bosch, trobem gairebé una al costat de l’altre, la petita cova de la Sapa i les coves d´en Vitaia, dels Contrabandistes i de Can Pei.
La toponímia d’alguna d’aquestes cavitats ens evoca a un passat no gaire llunyà on l’estraperlo era una forma de vida que complementava el magres ingressos dels nostres pobres pescadors que utilitzaven les coves com a amagatall dels farcells de contraban.
Algunes empreses locals porten als turistes a les coves. Foto: Fondo de cristal
Avui aquestes coves romanen com a reclam turístic per a les empreses locals que hi efectuen sortides amb petites “golondrines” i que entren fins al mateix fons de les mateixes. Aquesta activitat, és molt poc respectuosa amb el hàbitats naturals d’aquests indrets. Els gasos de la combustió dels motors dels vaixells omplen tot l’espai i afectant greument la salubritat de les espècies que hi habiten. Caldria regular una mica més aquesta activitat per tal de poder compaginar els interessos turístics amb la conservació dels sistemes naturals. Potser en un futur sigui possible plantejar que aquestes barques facin servir motors elèctrics.
A la Cova d´en Cateura, per exemple, actualment hi nidifica una parella de corbs marins emplomellats, una espècie emblemàtica de la costa de l´Alt Maresme i la Selva que, fins fa ben poc només nidificava a les illes Balears. Ara, a més de fer-ho en aquest tram de costa també ho està fent a les illes Medes.
HISTÒRIESDEMAR 