Dorades salvatges

Publicat el Octubre 31, 2016 per Manel

La Dorada o Orada (Sparus aurata) és una dels peixos més ben valorats dels que es comercialitzen a les llotges catalanes. La temporada s´inicia al novembre i arriba fins ben entrat el desembre. En aquest període de temps es quan es capturen els exemplars més grans i de més qualitat. Aquests pics en les captures coincideix amb l´època reproductora del peix.

la dorada o Orada (Sparus aurata). Il.lustració: SOS peix

És el representant més conegut dels espàrids: peixos d´escata, de bona mida i molt valorats. En aquest grup s´inclouen els pagres, els sards, els mabres, la càntera o el déntol entre d´altres. La dorada es caracteritza per tenir el cos ovalat i alt, comprimit lateralment, amb el dors arquejat i el cap gros amb un característic perfil convex. El seu cos, d´una tonalitat argentada, és més fosc al dors que no pas al ventre. Presenta una banda daurada entre els ulls que dona nom a l´espècie. A la part superior de l´opercle s´observa una taca fosca molt característica.

La dorada és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer són mascles i a partir del segon o tercer any de vida es converteixen en femelles. Viuen en fons de sorra, en els alguers i en fons de roca. És una espècie sedentària, un xic territorial i solitària, malgrat que pot també formar petits grups. Els exemplars salvatges mesuren entre 25 i 35 cm i poden arribar a assolir els 70 cm i arribar als 6 kg de pes.

La pesca submarina ha fet desaparèixer aquesta espècie de la costa

És una espècie carnívora que s´alimenta bàsicament de petits peixos, de mol·luscs i de crustacis que tritura amb la seva potent dentició. La dorada és una espècie d’hàbits costaners. Fins fa relativament pocs anys era freqüent en fons més propers a la costa. Avui, degut a la pressió de la pesca recreativa (pesca amb canya i pesca submarina) quasi ha desaparegut d´aquestes aigües.

Les dorades de millor qualitat es capturen amb arts de pesca respectuosos i sostenibles com ara, el palangre, el tresmall o les nanses. En aquests cassos la pesquera és molt selectiva i es capturen exemplars de bona mida i d´una qualitat excel·lent. També es pot pescar amb l´art de bou, en aquest cas, la pesquera no és gens selectiva i la seva qualitat és menor. Amb l´art de bou es capturen també exemplars immadurs i d´altres espècies que no són l’objectiu de la pesquera i que es descarten i es retornen al mart un cop mortes.

la majoria de les dorades de les peixateries procedeixen d´instal.lacions d´aqüicultura

Un percentatge elevadíssim de les dorades que es troben a les peixateries provenen de l´aqüicultura a partir de la seva cria en gàbies flotants. En aquest cas, la qualitat de la seva carn i el preu no tenen res a veure amb les dorades salvatges. Aquesta darrera té menys greix que la de cultius marins i les dorades salvatges poden costar quatre vegades més que les de granja. Les dorades de piscifactoria s´engreixen amb farina de peix i es dona la paradoxa que per engreixar 1 kg de dorada fan falta 2 kg de farina de peix. Els principals productors de dorades de cria són Grècia, Turquia i Espanya.

Les granges d´engreix de dorades produeixen un greu impacte sobre els fons bentònics propers a causa de la sedimentació orgànica que es produeix. A més de l´impacte sobre l´entorn, aquestes instal·lacions contribueixen a la transferència de malalties entre els exemplars engabiats i els salvatges alhora que la barreja genètica entre unes i altres es també un factor a tenir en compte.

El tren de la costa

Publicat el Octubre 24, 2016 per Manel

“He de expicar lo que pasó cuando me iba, me dirigia yo hacia la costa, en la estación,….” Així comença “El tren de la costa”, aquella roda de rock dels Sírex que anys més tard va popularitzar l´Orquestra Plateria. Certament si hi ha un veritable tren de la costa, aquesta és la línia de rodalies que travessa la comarca del Maresme gairebé arran de mar.

La línia fèrria del Maresme té l´honor de ser la primera construïda a la península. El primer trajecte en ferrocarril va ser al 28 d´octubre de 1848 quan el mataroní Miquel Biada, va unir Mataró amb Barcelona per tren. Aquella primera línia de ferrocarril es podia considerar sens dubte el primer embrió de que avui es coneix com a “cinturo mediterrani” ja que l´objectiu principal del projecte era, a més del transport de persones, millorar les comunicacions entre la capital catalana i França i afavorir així la industria i el comerç de Catalunya. Aquesta iniciativa va representar també l´inici de la fi de la navegació de cabotatge, a partir d´aquell moment, les barques de mitjana que transportaven les mercaderies anirien sent arraconades a mesura que s´ampliaven la línia de fins arribar a França per Port Bou.

El temporal del 31 de genre de 1911 va descalçar la via del tren i va afectar nombroses a cases a Calella

Certament, aquesta construcció va suposar la primera gran ocupació de l´espai que estava reservat fins aquell moment a les platges i que només era usat, de manera molt respectuosa, pels pescadors, pels navegants i pels mestres d´aixa. La platja acabava de ser “colonitzada” en nom de progrés. En aquest mateix nom també va ser envaïda posteriorment per la Nacional II i els pobles “de mar” van començar a perdre aquest sobrenom a causa de la barrera que els aïlla inevitablement de les platges. Aquesta va ser la fi d´una manera de viure i d´entendre l´entorn més proper, les platges. Anys més tard, amb el boom del turisme de Sol i platja, el poc que queda de les platges s´havia d´intentar mantenir i fins hi tot engrandir en una espiral de paranoia que ens porta a l´absurditat de la regeneració de platges.

Amb tots els problemes derivats de l´escalfament global, la línia de rodalies R1 és un perill per a la seguretat dels sues usuaris. El tram més crític es troba entre les poblacions de Vilassar i de Mataró. Fins hi tot, els escenaris més optimistes sobre l´efecte del canvi climàtic sobre l´augment del nivell del mar, indiquen que aquest fenomen afectarà les infraestructures de primera línia i fins hi tot posarà en perill els habitatges més propers al mar.

La R1 de Rodalies passa per molts punts del Maresme arran de platja. Els dies de llevantades, les fortes les onades a vegades obliguen a aturar els trens. / PERE VIRGILI

Avui aquesta afectació la resumim en incidències i retards. Genera queixes d´usuaris i de l´administració autonòmica per reclamar el traspàs de Rodalies a la Generalitat. No està lluny el dia en que aquetes incidències ho deixaran de ser i es convertiran en drames humans. A mitjà termini s´hauran de prendre decisions al respecte a aquesta situació i s´haurà de decidir entre posar-hi barreres, dics i esculleres per a assegurar la continuïtat del tren de la costa i les infraestructures més properes al litoral: carretera nacional 2, passeigs marítims, edificacions de primera línia,… o bé s’haurà de posar sobre la taula un traçat alternatiu més per l´interior.

Un comboi de Rodalies circulant per la costa del Maresme

Prendre aquestes decisions en el context de l´actual crisi econòmica es molt arriscat pels actuals polítics i més encara tenint en compte que aquests només es mouen amb inversions que puguin rendibilitzar en vots en els properes eleccions. Segurament haurem d´esperar una catàstrofe en la R1 perquè aquells que han de prendre decisions moguin fitxa en un sentit o en un altre. El canvi climàtic continua sent un fet llunyà en la visió miop dels polítics que només veuen fins als propers quatre anys.

Una qüestió de transparència

Publicat el Octubre 17, 2016 per Manel

La transparència i el color són dos paràmetres oceanogràfics molt senzills de mesurar i que aporten molta informació als científics. De petits a l´escola ens explicaven allò de que l´aigua és un líquid incolor, inodor i insípid. Avui sabem, pel que fa a les propietats òptiques, que les aigües oceàniques tenen unes característiques pròpies que les permet identificar i diferenciar entre elles. Per exemple, les aigües mediterrànies no tenen res a veure a les seves veïnes aigües de l´Atlàntic o bé dins de la mateixa conca, les aigües més orientals i les aigües més occidentals són completament diferents.

En ser la transparència i el color unes característiques molt senzilles de mesurar fa que siguin molt adequades per a ser preses per persones alienes a les comunitats científiques. Així, aquests dos paràmetres òptics són adequadíssims per a projectes de ciència ciutadana . Sense la participació ciutadana, els estudis sobre la transparència i el color de l´aigua de mar resultarien molt costosos tant pel que fa als diners com al temps. Avui, amb la popularització dels smartphones, la connexió entre les dades preses pels ciutadans i l’anàlisi que en fa la comunitat científica es retroalimenta constantment i enriqueix mútuament ambdós.

EL disc de Secchi és un senzill aparell que ens permet mesurar la transparència

La transparència ens indica la quantitat de partícules en suspensió que conté una columna d´aigua. Per a la mesura de la transparència és fa servir el disc de Secchi, un senzill aparell, fàcil de construir i encara més senzill d´utilitzar. Les mesures s´obtenen submergint el disc en l´aigua i mesurant la profunditat a la qual deixa de ser observat des de la superfície. Aquesta profunditat, també anomenada profunditat de Secchi, a més del valor numèric del mateix ens dona una complexa informació sobre la productivitat del lloc on es fan les mesures.

La profunditat de Secchi es troba influenciada per la quantitat de fitoplàncton que presenta la columna d´aigua. Així, quan més fitoplàncton hi ha en suspensió en la columna d´aigua, menor serà la mesura de la profunditat de Secchi. El fitoplàncton és la base de la cadena alimentària marina i el seu coneixement sobre la seva distribució, abundància i estacionalitat es cabdal per a saber l´estat de salut dels nostres oceans.

L´escala de Forel-Ule permet mesurar el color de l´aigua

Amb l´escalfament global degut al canvi climàtic, aquests organismes microscòpics del plàncton poden patir fortes fluctuacions que, amb la simple mesura de la profunditat de Secchi es poden quantificar. En aquest sentit, l´any 2013 va començar un projecte de ciència ciutadana anomenat Secchi. L´objectiu del mateix és la de crear una base de dades de llarga durada sobre les variacions que pateixen les poblacions de fitoplàncton arreu dels mars i oceans del món. A través d´una app per a smarthphone es poden enviar les mesures de la profunditat de Secchi juntament amb altres dades d’interès a la comunitat científica que està treballant aquest tema.

Per a mesurar el color de l´aigua de mar es fa servir l´escala de Forel-Ule, una mena de “pantone” de colors que es compara amb el color real de l´aigua. En aquest cas l’inconvenient per a ser incorporat en projectes col.laboratius rau en poder tenir a l´abast del públic l´escala de colors. Per aquesta raó s´ha desenvolupat una altra aplicació de mòbil que permet conèixer el color de l´aigua i comparar-lo amb l´escala de colors de manera molt senzilla. En aquest sentit, també s´està desenvolupant un software que, a partir de les fotografies preses i enviades a través d´un smartphone, se’n fa un anàlisi per a determinar el color de l´aigua segons aquesta escala.

El musclo, un marisc molt popular

Publicat el Octubre 10, 2016 per Manel

Un dels millors records d´infantesa que tinc de la meva família és quan anàvem a la platja tots plegats a passar el dia. Arribàvem ben d´hora i acabàvem la jornada amb les últimes llums. A la platja de la Murtra a Sant Pol, esmorzàvem, dinàvem i també berenàvem. Un dels moments més esperats era quan anàvem fins a les roques a arreplegar un grapat de musclos que, un cop nets, els coíem amb un fogonet i els menjàvem allà mateix.

Aquest comportament, abans molt habitual, doncs no érem pas els únics que fèiem això, avui s´ha convertit en una pràctica no exempta de risc. Ara ja pràcticament ningú consumeix els musclos “salvatges” de la nostra costa i encara menys a la mateixa platja acabats d´agafar. L´afany regulador i sancionador de les administracions i les recomanacions sanitàries han produït un canvi d´hàbits en molts pocs anys.

Preparats al vapor resulten excel.lents

Al Maresme els musclos entapissen les roques de la costa creant veritables mantells negres. Consumits bullits a la mateixa platja són una menja excel·lent pel seu intens gust a marisc. La costa del Maresme es un bon lloc per a la captació de larves de musclo que després s’engreixaran a les muscleres d´arreu. Al calador de “Els colls” davant del Masnou, durant anys hi va haver instal·lacions per aquest efecte.

Certament consumir animals filtradors, com ara els musclos, sense haver estat depurats abans s´ha convertit en una activitat de risc malgrat que no conec cap cas d´intoxicació per aquesta raó. Ja en els anys 30, Emerencià Roig en la seva obra “La pesca a Catalunya” (1927) fa referència a aquest fet especialment per la proliferació de vivers. En aquest cas, els musclos als quals es refereix l´autor estaven situats a dins els ports que, amb la introducció dels motors d´explosió i l´abocament de residus fecals canvien ràpidament la qualitat de les aigües i que, malgrat tenir un bon aspecte, acumulen al seu interior toxines que poden provocar trastorns estomacals que podien arribar a ser severs. Roig documenta fins hi tot cassos d´intoxicacions que han arribat a produir la mort.

EL musclo és sens dubte, el marisc més popular

Actualment els musclos que es comercialitzen a les peixateries procedeixen de muscleres, la majoria situades a les badies del Delta de l´Ebre, els Alfacs i el Fangar. L´espècie comercialitzada, Mytillus galloprovincialis, és la més adaptada a les aigües mediterrànies.

En aquest cas, els productors d´aquest mol·lusc a les “Terres de l´Ebre”, estan patint les conseqüències de: la disminució del cabal i de l´aport de nutrients per part del riu, dels abocaments incontrolats a les badies, de la disminució de l´oxigen dissolt en l´aigua i sobretot de l´augment de la temperatura superficial de l´aigua a causa de l´escalfament global. Quan la temperatura de l’aigua de mar està per sobre dels 28 º C, s´atura el creixement de l´espècie i les cries de musclo acaben morint.

La practica totalitat de producció de musclos és a les musclesres del delta de l´Ebre

Malgrat totes aquestes recomanacions i sancions, continuo consumint el musclo de roca que creix a la costa del Maresme. A la instal·lació de la piscifactoria abandonada que hi havia just davant d´Arenys de mar hi creixien uns musclos excel·lents que no tenen ni punt de comparació amb els exemplars controlats sanitàriament i de gust aigualit que es poden trobar a les peixateries. I és que, sóc un temerari, o potser sóc un romàntic.

Pescar amb els peus a terra (I): ralls i fitores

Publicat el Octubre 3, 2016 per Manel

Respon

Hi ha alguns sistemes de pesca ancestrals que tenen com a denominador comú el fet que el pescador els cala i els lleva des de la mateixa platja, mullant-se, com a molt, els peus fins als genolls. Tots aquests ormeigs de pesca d´aquest grup avui estan pràcticament desapareguts degut a que, precisament l´estreta franja on es calaven antigament avui és un espai pràcticament erm de vida, són coses del mal anomenat progrés. Només les canyes de pescar són significatives si més no a nivell de pesca recreativa.

Temps era temps, que en els dies de calma xixa, els pescadors sortien amb els ralls, les fitores, els rastells o les canyes a provar sort. Eren sistemes de pesca de subsistència i d´autoconsum en una època on una gran majoria passava penúries. Pescadors i no pescadors tenien en algun de racó algun d´aquests enginys que els permetia capturar bon peix sense necessitar d´embarcar-se.

El Rall encara s´usa de forma recreativa en alguns punts del delta de l´Ebre. Foto: Josep Torta

Aquests ormeig de pesca es podrien classificar en quatre categories. La primera, inclouria els enginys fets amb xarxa on hi destacaria el rall. En el segon grup els estris metàl•lics que servien per enfilar el peix tal i com si fossin llances. En aquest grup hi hauria la fitora. La tercera categoria la formarien el que avui en dia anomenem ormeigs de canya que inclou la més popular d´aquestes tècniques. Per acabar hi hauria els rastells de marisqueig. Dins d´aquesta categoria també es podria incloure també la recol•lecció de mol•luscs fixats a la roca com ara les pagellides o el populars musclos així com la captura de garoines amb les garoteres.

El Rall és una xarxa circular que és llançada amb molta tècnica i habilitat per a capturar els peixos que s´acosten més a la franja litoral. Tota la circumferència d´un rall està armada amb ploms perquè, un cop la xarxa cau a l´aigua, aquesta s´enfonsi ràpidament. En el centre del rall hi ha una cap que al ser estirat converteix el parany en una bossa d´on és impossible sortir. Els ralls van ser introduïts a casa nostra a l´època de dominació musulmana.

Fitores al Museu de la peca de Palamós

L’ús de ralls era molt popular en estuaris, en la desembocadura de rius i en la pesca fluvial. Cal certa destresa i molta tècnica per a llençar correctament un rall. El pescador solia portar el rall a l´espatlla i al llançar-lo li donava un moviment de rotació i havia de procurar que aquest caigués totalment desplegat.

El rall havia estat un ormeig de pesca molt estès al delta del Llobregat. També era utilitzat al Ter i a l´Ebre. Precisament avui encara es llança algun rall a la zona del delta d´aquest riu. Amb el rall es pescaven mabres, llisses i en general peix menut. En l´actualitat al país valencià hi ha associacions a mig camí entre la tradició i l´activitat esportiva que es dediquen a la recuperació d´aquest ormeig i que organitzen exhibicions, i fins tot campionats.

Entre els enginys de pesca de ferro i que enfilen el peix hi ha la fitora. Aquest es un dels aparells de pesca més senzills i alhora més cruels que existeix. Aquests sistemes de pesca són segurament dels més ancestrals i avui ja estan pràcticament en desús. En aquest grup, a més de les fitores, inclourem els arpons, l´arpeta o el ganxo. Una fitora està formada d´un mànec llarg, normalment de fusta, a l’extrem del qual hi ha un travesser perforat amb punxes en nombre molt variable. Per pescar amb fitores cal enfilar el peix des de la superfície com aquell que fes servir una llança. L´inconvenient, evidentment és que la captura resulta molt malmesa.

HISTÒRIESDEMAR

Arxius mensuals: Octubre de 2016