Arxius mensuals: Setembre de 2017

Piolín, piolín

Publicat el per
4

Hi ha moments on la ràbia no et deixa escriure i on el seny et convida a no rendir-te. Vaig viure de molt jove el que semblava el final del franquisme però, pel que ara veig, la veritable transició està succeint ara. La pèrdua de llibertats que s´està produint a Catalunya bé es mereix una històriademar.

El cop d´estat que ha perpetrat el govern de PP sobre les llibertats i l´autogovern de Catalunya ens ha fet retrocedir a una passat que creiem ja oblidat. Ara, som espectadors d´una falsificació de la realitat que mai haguéssim cregut que succeiria ni a casa nostra, ni en els nostres medis, ni en aquests temps. Un cop més la realitat supera la ficció.

Qualsevol relliscada serveix per riure de l´adversari. Manifestació davant el TSJC

El cert és que els cossos i forces de seguretat de l´estat espanyol quan veien a Catalunya era per a reforçar la policia catalana i col•laborar en la seguretat ciutadana. Quan això succeïa, per allotjar-se, utilitzaven hotels de platja fora de temporada. Calella, per exemple, era una d´aquelles poblacions que ocupaven literalment i on campàvem amb total impunitat. Us ho puc certificar en pròpia pell.

Ara, els responsables de la Policia Nacional l i de la Guardia Civil no han tingut “pebrots” de continuar amb aquest pràctica i, sabedors que serien rebutjats per la ciutadania, se les han empescat per a avarar tres creuers on allotjar les forces repressives.

Aquests tres vaixells en qüestió són el Rhapsody i el Moby Dada amarrats al port de Barcelona i el GNV Azzurra al port de Tarragona. Entre tots tres vaixells la capacitat total és de més de quatre mil places. Amb aquesta decisió el ministerio de interior està incomplint la llei ja que no està permès que els creuers facin alhora d´hotel.

Un dels vaixells on s´allotja la policia espanyola al Port de Barcelona. Foto: Portuaris CNT

Afortunadament els estibadors, hereus d´aquells bastaixos que van aixecar Santa Maria de Mar, han acordat no donar servei a aquests vaixells de la vergonya i, a més, no deixar-los dormir.

El més esperpèntic d´aquesta situació és que un d´aquest vaixells, el Moby Dada, decorant amb els personatges de Looney Tunes, sembla més un “chiqui parc” que no pas un vaixell repressiu. Segurament un més dels errors estratègics que el govern colpista espanyol està cometent aquests dies. En aquest vaixell els seus sinistres inquilins podran, entre escorcoll i escorcoll, anar al parc infantil, jugar amb inflables o submergir-se en la piscina de boles.

El més sorprenent de tot plegat és que aquesta estada en creuer de les forces d´ocupació espanyoles costa al voltant dels 300.000 €/dia. Tot plegat molt més del pressupost per a organitzar el referèndum. Al final, els representants legals de Catalunya seran segurament acusats de malversació de fons públics, una acusació que els pot portar penes de presó mentre que els representants espanyols sortiran amb total impunitat de tot plegat.

El misteri de les nacres

Publicat el per
3

La Nacra (Pinna nobilis) és segurament l´espècie més emblemàtica dels alguers mediterranis. Aquest bivalve gegant endèmic de la Mediterrània viu fixat en l´arena entre les mates de posidònia. La presència de nacres en els alguers es consideren un bon indicador de la salut ambiental de la praderia.

De la mateixa manera que posidònia, les nacres eren espècies relativament freqüents al nostre litoral i han estat espoliades per a ser utilitzades com a element decoratiu en nombrosos locals de suposat ambient mariner. Aquesta pressió sobre les nacres les va portar gairebé al límit de la extinció. A partir de la conscienciació de la necessitat de protegir els herbeis de posidònia s´havien recuperat una mica les poblacions. Les principals amenaces que reben són: la contaminació, la pesca, la desaparició dels alguers i el fondeig d´embarcacions a prop de la costa.

A l´Alguer de Mataró encara es possible observar nacres amb “tubo i ulleres” Foto: Enric Badosa

Fins fa un parell d´anys, la conservació de les nacres anava íntimament lligada a la preservació de posidònia però, des de la tardor de 2016 la situació s´ha tornat alarmant i en molt poc temps les poblacions d´aquest mol•lusc s´han reduït més d´un 80% i en alguns cassos s´ha arribat al 100%. La situació es extremadament greu a les costes d´Andalusia, de Murcia i a les illes Balears. Aquest estiu, per exemple, navegant pel Parc Natural de Llevant a Mallorca em comentaven que als alguers d´aquesta zona ja no hi ha nacres quan l´estiu anterior era una espècie destacada en els mateixos. A l´arxipèlag de Cabrera, s´ha calculat que la mortalitat de nacres afecta entre el 86% i 98% dels exemplars i a Sa Dragonera ja no es troben nacres vives. Al principat, ara per ara, la situació és una mica millor malgrat sembla que s´està començant a trobar nacres mortes especialment al sud del delta de l´Ebre.

Però, què està passat amb aquesta espècie? Aquest episodi de mortalitat massiva de les nacres porta de corcoll al investigadors que no saben avenir-se de la catàstrofe que estan constatant en pròpia pell. Els anàlisis histopatològics de les mostres d´exemplars malalts semblen indicar que el patògen és un paràsit del grup dels haplosporidis sense haver identificat però encara l´espècie. Aquest microorganisme afecta al sistema digestiu de la nacra i l´acaba matant.

La nacra és , sens dubte, la reina dels alguers. Foto: Proyecto Pinna

En el que sí estan d´acord els científics és que aquesta epidèmia va començar a les costes andaluses i des d´allà es va anar estenent ràpidament fins afectar tot el litoral mediterràni fins a l´Ebre. Que el paràsit afecti la costa catalana és només qüestió de temps i fins hi tot és molt versemblant que pugui estendre’s arreu de la conca, extingint aquesta espècie de la Mediterrània i, pel fet de ser endèmica, del món.

Pel que fa a l´origen de la epidèmia, ara per a ara, no es descarta cap hipòtesis. S´especula en que el seu origen pugui provenir de cultius marins de mol•luscs. També es parla de l´alliberament d´aigua de llast amb elements desconeguts per part d´algun vaixell. També es creu que podria ser un efecte indirecte del canvi climàtic o bé que estigui relacionat amb la introducció d´espècies exòtiques.

Ara per ara, l´observació i la informació són les úniques eines que tenen els científics les quals poden ajudar a conèixer l´estat de la malaltia, el seu abast i els factors que estan relacionats amb la mateixa. En aquest sentit l´Institut de Ciències del Mar a través del portal observadors del mar ha llençat una campanya de ciència ciutadana perquè es puguin reportar observacions d´arreu.

Quan llampega, llampugues

Publicat el per
4

La llampuga (Coryphaena hippurus) és un d´aquelles espècies amb valor comercial que sobten. És apreciadíssima en determinades àrees dels Països Catalans metre que en d´altres és totalment desconeguda. A Mallorca, per exemple, és considerada excel•lent, mentre que al principat no té gairebé cap mena d’interès culinari i passa pràcticament desapercebuda. A la resta de les Illes Balears i al País Valencià és una espècie molt apreciada només en determinats ambients mariners. Una cosa molt semblant passa també amb els raors o lloritos.

Ja tenim aqui les llampugues, voraç deprededador de superficie i a la paella, peix bonissim de carn fina i delicada. Foto: Narcís Fors

Es tracta d´una espècie epipel•làgica de cos allargat i comprimit lateralment d’aspecte triangular amb alçada màxima a la regió cefàlica. La seva natació és potent, ràpida i prolongada. El rostre és quasi vertical i li dóna un aspecte inconfundible. La boca és grossa amb nombroses dents molt fines i els ulls són relativament petits. La pell és molt fina, les escates són molt petites i estan incrustades en aquesta. La línia lateral és sinuosa. Presenta una única aleta dorsal molt llarga i l´aleta caudal té forma de forca.

Es tracta d´una espècie de bona mida, de manera excepcional pot arribar a assolir els dos metres de longitud i els 15 kg. La seva coloració és críptica amb el dors verd blavós metàl•lic i el ventre argentat amb reflexos daurats. Els flancs són argentats amb reflexos grocs i daurats amb nombroses taques fosques. És un bon nedador que viu en aigües obertes.

La llampuga, un peix apreciat en certs indrets i totalment desconegut en d´altres. Foto: SOS Peix

Són peixos migradors que entre finals d’estiu i inicis de la tardor arriben a les aigües litorals. Precisament la dita mallorquina “Quan llampega, llampugues” està relacionada amb l´aparició de les llampugues a la façana costanera quan coincideix amb les tempestes de finals d´estiu. És precisament en els dies de tempesta quan les llampugues són més confiades i són més fàcils de pescar. Aquesta presència coincideix en el moment en que l´aigua superficial té una temperatura més elevada.
És un voraç depredador que s´alimenta especialment d´altres espècies pelàgiques i que forma petites moles a l´hora de caçar. Les llampugues tenen el costum d´arrecerar-se sota objectes flotants. Aquest fet l´utilitzen els pescadors per atreure-les i capturar-les.

En aigües catalanes hi ha dues espècies: la llampuga vera (Coryphaena hippurus) i la llampuga borda (Coryphaena equiselis). La primera té el dors verd blavós lluent i les aletes pelvianes negres i pot assolir més d´un metre de longitud. La llampuga borda no passa mai dels 75 cm i el seu dors es gris blavós.

Es pesca de manera recreativa amb el curricà i amb la fluixa. De manera professional es capturen amb arts d´encerclament pelàgics, amb palangre de superfície i també es capturen amb llampugueres. La llampuguera és un art de pesca selectiu, tradicional i artesanal típic de Mallorca. Les llampugueres són unes xarxes pelàgiques de petites dimensions que encerclen objectes flotants sota dels quals aquests animals tenen el costum de situar-se. Els pescadors, aprofitant aquest costum les atreuen calant capcers i després els encerclen amb l´art.

A Cala Ratjada, un cop passat Sant Roc, es comencen a preparar els capcers per a la pesca de les llampugues. Una activitat econòmica de primer ordre en aquest municipi mallorquí

A Mallorca també hi ha una gran afició a pescar les llampugues de marea recreativa “a la fluixa”. La manca de dades en el cas de la pesca recreativa fa que no es pugui establir d´una manera clara l´estat actual de la població d´aquesta espècie.

La carn és molt saborosa, molt tendra i d´un gust intens característic. La millor manera de consumir-les és a la planxa, escabetxades o fregides i acompanyades de tombet. En alguns tractats de cuina medieval ja s´hi troben referències a la forma de cuinar-les.

Sant Elm i Sant Pere vs la mare de Déu del Carme

Publicat el per
1

La pesca a Catalunya està organitzada a través de les confraries de pescadors, institucions antiquíssimes que deriven en primera instància dels primitius gremis de mar que es van fundar al llarg de l´edat mitjana i més endavant dels pòsits de pescadors. Antigament, els diversos oficis estaven agrupats en gremis. Aquests eren molt més que associacions d’artesans d´un mateix ofici que legislaven sobre ell, els gremis tenien també funcions com ara: la caritat, la beneficència o el paper assistencial sobre els agremiats que ho necessitaven. Fins i tot jugaven un paper destacat en la seguretat, construint torres de defensa i baluards per fer front a les ràtzies de pirates nord africans.

Goigs en honor de Sant Elm, patró dels navegants i dels mariners a Vilanova i la Geltrú

En el seu origen les confraries tenien un fort sentit religiós i cadascuna d´elles estava sota l´advocació d’un Sant protector. En el cas de les confraries dels oficis de mar aquests ho feien sobretot o bé per Sant Elm o bé per Sant Pere.

Sant Pere ha estat tradicionalment el patró dels pescadors catalans mentre que Sant Elm ho era de la gent de mar. Les confraries de pescadors actuals mantenen encara avui el nom del Sant sota l´advocació del qual es va fundar. Així per exemple hi ha la confraria de pescadors Sant Elm d´Arenys de mar o la confraria de pescadors Sant Pere de Palamós.

Cal no confondre Sant Elm (bisbe i màrtir del s. III) amb Sant Telm (Pedro Gonzalez Telmo s. XIII), aquest darrer també es considerat patró dels mariners en d´altres indrets com ara a Galícia.

Ermita marinera de Palma aixecada en honor a Sant Elm

Sant Elm ha estat considerat un sant auxiliador especialment advocat contra les perills de la mar. Des de molt antic els mariners coneixen els “santelms” o “foc de sant elm” que es produïen en l´acabament de les tempestes. El culte a Sant Elm es va anar estenent al llarg de tota la costa catalana sobretot per la intensa relació que hi havia entre la nostra gent de mar i els navegants italians. Malgrat tot, la seva devoció es va mantenir només en aquelles poblacions on hi havia una intensa activitat marinera, especialment drassanes que construïen grans embarcacions i en aquells ports amb una forta presència d´indians. A la resta de la costa, la gent de mar estava sota la protecció de Sant Pere.

De les confraries de pescadors actuals n´hi ha algunes que resten sota l´advocació de Sant Elm com ara: Arenys de Mar, Torredembarra o Sitges i d´altres que ho fan sota la protecció de Sant Pere com a: Palamós, Mataró o l´Ametlla de Mar per posar alguns exemples.

A molts pobles mariners se celebra cada any la processo en honor a le Verge del Carme. Foto: Ajuntament de Montgat

Sigui Sant Elm o sigui Sant Pere, l´advocació d´ambdós han anat perdent força per a guanyar-lo la Verge del Carme que, avui, sense cap mena de dubte, és la patrona de la gent del mar de casa nostra, i cada 16 de juliol es celebren processons marineres en el seu honor. Sembla ser que aquest canvi de patró de la gent del mar es va començar a produir arran dels fets del 1714. La verge del Carme protegeix les naus i les tripulacions de les tempestes i dels perills del mar. En uns inicis aquesta mare de Déu era considerada la patrona de dels mariners, especialment els de l´exèrcit, però poc a poc va anar agafat importància en la resta d´oficis de mar. Això però, és una altre històriademar.