Arxius mensuals: Novembre de 2017

Una espiral de bogeria

Publicat el per
3

Quan es parla de l´exhauriment dels caladors, de sobrepesca, i de la profunda crisi que pateix el sector pesquer a Catalunya, podria anomenar múltiples excuses per a justificar aquest fet; que si el canvi climàtic, que si la contaminació, que si la globalització, que si els hàbits de consum, que si…

La veritat és que sempre he pensat que el veritable enemic del pescador és precisadament el mateix pescador. Sense un canvi de mentalitat que, sembla que poc a poc es va produint, no hi haurà futur per a la pesca al nostre país. Una activitat tradicional i amb un patrimoni enorme corre el perill de desaparèixer o de convertir-se en una fet residual.

S´hauria de replantejar la pesca d´arrossegament

L´altre dia, escoltant a un vell pescador, m´explicava que als any quaranta els quillats   d´arrossegament portaven de mitjana uns motors de cinquanta cavalls i que en menys de quaranta anys aquesta potència s´havia multiplicat per vint. En aquell temps, la majoria dels quillats portaven motors de mil i fins i tot de mil-cinc-cents cavalls, cosa del tot il•legal segons la legislació (real decreto 679/1988 de 25 de juny), i mai en tots aquests anys hi ha hagut cap sanció relacionada amb aquest incompliment.

L’única raó per explicar aquest augment exponencial en la potència està en les polítiques de subvenció del gasoil que s´han anat fent al llarg d’aquests anys. Primer amb el dictador i més endavant amb els primers governs democràtics. El fet de subvencionar el combustible va animar als armadors a augmentar cada vegada més la potència, amb l´esperança de poder pescar molt més o bé mantenir les captures a costa de motors més grossos.

Esquema d’un art d’arrossegament, on es mostra la ubicació de les portes i s’il•lustra el seu efcete erosiu sobre el fons marí.

Aquest augment en la potència agreuja encara més els problemes de sobrepesca, i és clar, la millor manera per a continuar pescant “com abans” és fent motors cada vegada més potents en una espiral de bogeria que ha portat les conseqüències que tots coneixem i que poden portar a la ruïna aquest sector. Sembla que aquella dita que els pescadors saben tant bé de ”pa per avui i fam per demà” no se la saben aplicar a ells mateixos.

Sense els ajuts de l´administració no hagués estat rendible sortir a la mar amb motors tant grans i s´hagués evitat l´exhauriment dels caladors. La crisi del sector pesquer requereix un canvi en la mentalitat dels pescadors. S´ha demostrat que                          l´arrossegament “llaura” literalment el fons marí i que aquest impacte està acabant amb la productivitats dels caladors, i de retruc afecta a tot el conjunt de pesca.

Portes clàssiques en un quillat d´arrossegamant

La pesca d’arrossegament s’hauria de replantejar des de zero i valorar una disminució dràstica de la flota. A l´hora s’hauria de protegir al màxim totes les pesqueres artesanals (tresmall, soltes, palangre, nanses, …) els principals afectats per aquestes polítiques i que són, ens agradi o no, el futur de la nostra pesca.

Afortunadament hi ha algunes notícies per a l´esperança, com ara el fet que els quillats del port de Palamós que estan en el Pla de gestió de la gamba han substituït les portes d’arrossegament clàssiques, molt pesades i en contacte amb el fons sempre, per d´altres de pelàgiques que minimitzen aquest i aconseguir així una pesca més sostenible. Això però és una altra històriademar.

Teranyina vs Sardinals

Publicat el per
1

La teranyina o cèrcol, és a dir, l´art d’encerclament va ser introduït a Catalunya pels volts del primer decenni del segle XX. A l´any 1910 ja hi ha documentades barques que es dediquen a aquest tipus de pesca. Avui, aquest art és una de les pesqueres més importants que s’utilitzen a la costa del Mediterrània.

A casa nostra s´han mantingut també els mots traïnya o tranyina per a referir-se a aquest sistema de pesca. S´anomena així, tant a l´art com a l´embarcació amb què es sortia a pescar. La teranyina s´ha relacionat sempre amb la immigració provinent del sud d’Espanya, en especial d’Andalusia. Aquests fugien de la seva terra per a prosperar en un sistema de pesca nou i que els assegurava un ingressos més que bons. En poc temps alguns d´aquests primers mariners andalusos van poder estalviar i van construir la seva pròpia embarcació, i l’efecte reclam es va així amplificar.

Peces de sardinals esteses a la platja de Calella

La traïnya ja apareix al s. XVIII, tal i com es recull en una sèrie d’articles del Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró de Manuel Zalvide on es pot llegir a l’art. 58 “No podrá embarazarse la pesca llamada traíña o tarañina con que se cogen sardina, besugo, pagel, doradas, lenguados y otras clases, pero deberá precisamente ser la malla de la capacidad, o cavida, que en la más estrecha puedan cómodamente entrar dos dedos, y con seis, o siete cuerdas por banda, de treinta brazas de largo cada una; poco plomo, y mucho corcho, de forma, que aunque llegue al fondo no le rasque ni prive al pescado de su cama y sustento” En aquest cas, sota la denominació de “traiña”, es fa referencia a un art de platja semblant a la xàvega.

La teranyina va substituir als sardinals, l’ofici de mar més destacat fins aquell moment. La importància d´aquest a les platges catalanes va ser enorme. El sardinal era l’art de pesca que ocupava més gent de mar, tant a l’hora de pescar com en les industries auxiliars, en especial les de salaó. Les imatges de les peces de sardinals esteses a les platges per assecar-se o per ser adobades era molt habitual arreu de les platges catalanes.

Els sardinals eren arts d´emmallament pelàgics. La xarxa estava formada per quatre peces amb una allargada de gairebé 250 metres. Alhora de calar el parany era molt important conèixer la direcció de la mola per tal que aquesta envestís l´art i quedes atrapada. Quan això succeïa, la surada començava a xipollejar, era el senyal inequívoc que s´hi havia emmallat peix. La part més feixuga de la feina dels sardinalers era el moment de llevar l´art i procedir a desemmallar el peix que havia quedat enredat.

Els sardinals es podien calar a l´alba o a la prima. Tant en un cas com en l’altre s’anava unes dues o tres milles mar endins i es deixava calat el parany durant almenys dues hores. Les barques sardinaleres tenien 38 pams d´eslora, 12 de màniga i 5 de puntal. Anaven a vela i molt sovint, per manca de vent, els tripulants havien de vogar.

Pescadors de teranyina amb una bona pesquera. Foto: © AMR. Autor: Desconegut. Col•lecció Abans, Fons de la família Buscató Berta

L’origen de la teranyina és un xic confós. Abans de la generalització d´aquest tipus de pesca ja existien diverses modalitats que es podríem considerar precursores d´aquest art. Per un costat hi havia la pesca a l´encesa, que utilitza la llum per atreure el peix i que està documentat a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni. Per altra banda hi havia un conjunt d´arts d´encerclament com ara la xàvega. La teranyina es pot considerar com la fusió d´aquests dos sistemes de pesca. Alguns pensen que l’origen d’aquest art cal cercar-lo en pescadors del nord de la Costa Brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no tenia sàgola que el tanques.

Teranyines al port d´Arenys. Foto: Albert Ramon

En un principi la llum que s’utilitzava per atreure i concentrar el peix era produïda per llenya, que cremava en un fester. Mes endavant, la fusta va donar pas als cremadors d’acetilè, que es generava amb un gasòmetre de carbur. Aquest sistema es va mantenir fins els voltants de l’any 1925, quan l’acetilè va ser substituït per la benzina, un combustible molt mes eficient i econòmic. Les primeres làmpades petromax portaven una sola samarreta de 500 bugies. Avui en dia la benzina ha donat pas al butà i aquest a les modernes bombetes elèctriques alimentades per bateries.

L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels per part dels pescadors del moment. Aquests veien en aquest art una amenaça que podria acabar amb tot el peix i, no anaven molt desencaminats pel que s´està veient. Fins i tot a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que durant un cert temps la teranyina va ser considerada com un art prohibit. Tots aquests esforços van servir de ben poc, ja que molt aviat es va imposar i l´ofici dels sardinalers van començar a desaparèixer.

Oficis de mar (VI): la salaó (segona part)

Publicat el per
1

Avui, quan pensem en peixos en salaó ens ve al cap la imatge de les anxoves de L´Escala. Aquestes, sens dubte, són l´estrella en el món de les conserves en sal del nostre país.

L´Escala ha mantingut la tradició de salar els seitons o anxoves que, primer els sardinals i més tard les teranyines capturen al llarg de la costa catalana. En aquest municipi l´anxova és tot un signe d´identitat i al seu voltant s´hi ha desenvolupat tota una activitat econòmica semi industrial que ha permès distribuir aquest producte arreu. En època dels sardinals a L´Escala es van contar fins a cent embarcacions que es dedicaven a aquesta pesquera.

La salaó de l´anxova ocupa i ha ocupat bàsicament dones. Foto: Anxoves de L´Escala

La tradició de salar anxoves s’estenia arreu de la costa catalana. En molts municipis litorals hi havia petites factories dedicades a aquest procés. Amb l´arribada del turisme de masses, aquesta activitat es comença a abandonar de manera progressiva fins a desaparèixer gairebé a tot arreu. A L´Escala hi ha encara avui vuit industries de salaó d´anxova que donen feina a més de dues centes persones, majoritàriament dones.

Des del punt de vista químic, el procés de salaó consisteix en la deshidratació de la carn del seitó o d´altres espècies pels efectes d´una elevadíssima concentració de sal al seu entorn. Científicament parlant, la carn perd aigua fins a deshidratar-se perquè tendeix a buscar l´equilibri osmòtic amb el seu entorn salí. Durant aquest procés, la sal produeix un curatge que transforma les característiques organolèptiques del seitó i li confereixen un gust i una textura úniques.

El procés és totalment artesanal i no ha variat gens des dels seus orígens. Comença un cop recepcionades les caixes de seitó que han capturat les teranyines durant la nit. Els màxims de captures d´aquest espècie es produeix entre el maig i el setembre. El primer pas consisteix en mantenir el seitó en salmorra durant un temps. A continuació es procedeix a l´esganyat, que consisteix en treure el cap i les tripes de manera manual. Un cop acabada aquesta operació es col•loquen en uns recipients formant capes de anxova i capes de sal. Les anxoves romanen en aquest recipients fins que han assolit el grau de maduració òptim. En aquest punt el mestre anxover és qui decideix quan l´anxova està madura i es pot envasar de manera definitiva.

Interior d´una empresa e salaó d´anxova a principis del segle XX. Foto: Arxiu Callol i Serrats

Fins fa pocs anys, el producte comercialitzat era una semi-conserva consistent en els recipients d´anxova atapeïts de sal. Avui, però, el canvi d´hàbits de consum ha fet que més de tres quartes parts de la producció sigui comercialitzada en forma de filet dessalat i conservat en oli.

Les anxoves de L´Escala són elaborades únicament amb seitó (Engraulis encrasicolus) que es capturat bàsicament a la costa mediterrània i al golf de Biscaia. Al mercat però, hi ha productes elaborats amb d´altres espècies de seitó que es pesquen arreu del món; Engraulis anchoita provinent de Costes de l’Argentina. Engraulis ringent amb origen en les costes del Pacífic oriental. Engraulis japonicus que es pesca a les costes de la Xina i Japó i Engraulis australis que es captura a l´Oceà Índic.

Les anxoves de L´Escala s’etiqueten amb una Denominació de Qualitat (DQ), la qual assegura uns rigorosos controls i un procés d’elaboració que garanteix una qualitat del producte excel•lent. En l´actualitat s´està treballant per aconseguir la Indicació Geogràfica Protegida (IGP). L´univers de la salaó té d´altres productes, això però, és una altre històriademar.

Oficis de mar (VI): La salaó (primera part)

Publicat el per
4

Les oscil·lacions que experimenten les captures de certes espècies, en especial de peix blau, propicia un dels oficis de mar més ancestrals; La salaó de peix. L´art de conservar aquestes espècies permet que puguin ser consumides en temps d´escaseig.

Al llarg de la història, la sal ha representat un símbol de revoltes i lluites contra l´oligarquia de les classes dominants que ha intentat monopolitzar la seva producció i hi han aplicat impostos. Així, el mot salari vol dir literalment “pagament en sal”, car als soldats de l´imperi romà se’ls pagava amb aquest element que era utilitzat talment com a moneda.

La sal (ClNa) és un compost amb molta història

La salaó és la forma de conservació més ancestral que es coneix. Aquesta tècnica permet mantenir els aliments deshidratant-los. Els fenicis van introduir aquesta pràctica a la península i al jaciment arqueològic d’Empúries es va trobar una factoria de salaó de peix que prova l´existència d´aquesta activitat ja al s. I d C. En temps dels romans existia una industria importantíssima de garum. Aquest era un producte elaborat amb salaó de sardines, seitons, tonyina i les seves vísceres.

L’arribada dels sardinals canvia l´estructura econòmica en el món de la pesca del peix blau. A partir d´aquest moment hi ha una excedent important que no es pot consumir diàriament i que caldrà conservar. En el “Reglamento de navegación y pesca del 1773 de la província marítima de Mataró”, de Manuel de Zaldive, en referència a l´abundor de peix en algunes temporades, llegim a l´article 66: “Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos estrangeros salandolas con cuidado. En aquella època però, la sardina tenia prohibida l´entrada a França.

L´alforí de la sal de l´escala, avui Museu de la Sal i de l´Anxova. Foto: MSALE

Una mostra de la dependència que va prendre el subministrament de sal en la indústria conservera, es troba a l’apèndix del reglament elaborat per Muñoz de Guzmán a l´any 1786 després de la matrícula de Zalvide, allà, l´autor es fa ressò de les queixes dels pescadors de la província marítima de Mataró. Entre elles destaca el fet de no poder disposar sempre de sal, i a més aquesta moltes vegades assolia preus exagerats. En aquells temps la sal sols es podia adquirir al alforins de Mataró i de Blanes. En aquesta època a Malgrat o a Pineda es produïen anualment vint-i-quatre mil barrils de sardina i seitó, i a Calella entre seixanta i vuitanta mil. En contrapartida, poblacions com Canet o Arenys s´havien de refiar per la seva subsidència dels excedents dels pobles veïns. Precisament aquestes salors que s´elaboraven artesanalment a la costa del Maresme gaudien d´un gran prestigi. Un cas molt particular es produïa a Sant Pol on només es subministrava la sal als comerciants i es negava als pescadors.

El primer alforí que tenim documentat a la costa catalana és el de l´Escala que data de l´any 1591. En aquest antic magatzem arribava la sal per mar procedent de les salines d´Eivissa o de Torrevella. A Sant Pol, entre l´any 1898 i fins al 1960 va estar en funcionament el salí de Can Serra on a més de la reparació de xarxes es salaven els excedents de pesca de sardina i seitó en aquesta població marinera.

Avui les “anxoves de l´Escala” han esdevingut tot un signe d´identitat d´aquesta població marinera. Malgrat que a bona part del nostre litoral es preparaven productes similars. També tenen molta anomenada les anxoves de Cotlliure, les de Cadaqués les de Palamós. Això però, és una altre històriademar.